Raffaella

 

 Hi havia un temps en què jo tenia al voltant de quinze anys, en què descobrim que la música de la germana Itàlia és quelcom més cantants amb la veu rogallosa que xulegen més d’un cop les dones. Arriba com una tempesta Raffaella Carrà. No, ella no és l’objecte d’amor o desig del galant de torn, no és la figura decorativa que accepta resignada les floretes de ningú. Ella és molt més que noia maca i rossa, de físic envejable que balla bé. Ella és tot poder, i agafa la vida amb les dues mans, cara a cara, enfundada a unes malles impossibles aquells anys, i els ballarins es mouen a cop de zoom al voltant, titelles al seu servei, oferint-li els seus braços perquè pugui volar. Ella és l’alegria, la festa desacomplexada, el moviment elèctric que la posa al centre de tot, protagonista, i ningú no gosa discutir el seu reialme.

Llavors no era una de les meves cantants preferides, però les seves cançons formaven part inevitable del meu panorama, sempre associades a un somriure energètic, i la seva pèrdua és una fulla més que cau del temps de la vida.

Què fantàstica aquella festa en què vaig descobrir l’amor!