Dins del marc del
14è viatge literari que la Biblioteca Pública Fidel Fita d’Arenys de Mar va
dur a terme la setmana passada a les Terres de l’Ebre, que ja vaig mencionar en un apunt anterior, m’encarreguen que condueixi el Club de Lectura sobre el
llibre Primavera, estiu, etcètera, de Marta Rojals, que té lloc a la Biblioteca
d’Amposta.
Després de la
intervenció de l’alcalde de la ciutat, Adam Tomàs, de la directora de la Biblioteca
d’Amposta, Joana Serret, i de la directora de la Biblioteca d’Arenys de Mar,
Muntsa Abad, comento les sensacions i reflexions que em desperta el llibre.
Un dels aspectes
de la novel·la que crida més l’atenció de la gent d’Arenys de Mar és el lèxic,
i ens passem bona estona comentant-lo, detallant les diferències que hi ha dins
de la variant tortosina, les semblances amb altres indrets del nostre país.
Parlo de la
diferent lectura que deuen fer els lectors de ciutat que els d’un poble petit,
tant si és La Palma d’Ebre com la protagonista i l’autora del llibre, o de
Cornudella de Montsant com jo. Els segons ens sentim identificats en molts aspectes;
recordem sensació de moure’ns en llibertat per tot el poble i, alhora, de
sentir-nos observats en tot moment, aquella duresa d’anar al tros de ben petit
i els esmorzars amb foc de llenya, aquells estius en què arribaven els
forasters, que portaven un aire nou que ens semblava més modern, aquelles
festes d’adolescents amb tocadiscs i els balls als pobles del costat...
Sempre dic que la
gent de la meva generació representem un salt històric del més alt nivell; en
molts casos, hem estat els primers de la nostra família, després de segles de
pagesos, en tenir estudis universitaris. Aquest luxe també és per a nosaltres
una responsabilitat, sabedors del gran esforç que ha representat per als
nostres pares. Una de les conseqüències és que hem trobat feina més o menys
lluny del poble. Quan hi tornem ens sentim una mica estranys, i no sabem què ha
canviat més, si el poble o nosaltres. De vegades ens assetgen dubtes: encara hi
pertanyem? De vegades ens arriben queixes que ens fan sentir culpables: “no
siguis tan cara de veure”.
A més, la
protagonista es troba amb la incertesa fins al coll, en un moment de trànsit a
la feina, a la seva situació amorosa, en una edat a mig camí entre la generació
dels seus pares, que ja es van fent molt grans, i els jóvens de veritat que es
comporten d’una forma que comença a no entendre. Tot plegat li provoca
vertigen, desorientació, i tornar al poble és una forma de recuperar-se a si
mateixa, de fer un autoexorcisme, d’escoltar-se. En un moment diu: “continuo,
perquè tot el que dic és el primer cop que m’ho sento dir, i m’interessa saber
com acaba”.
Potser finalment
entén que cal relativitzar les coses, que no ho podem controlar tot, que ens
hem de deixar portar pel ritme que va aprendre de petita, al poble, i aquesta
podria ser l’ensenyança del llibre: “Créixer, formar-se, i després viure la
vida assossegadament, veure-la passar a un ritme natural, primavera,
estiu, i tal i tal”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada