La vida és un recull de contes irregulars

 

L’amic Josep Igual sempre deia, amb to irònic, després de publicar un recull de contes: “A veure qui serà el primer crític en dir que el recull és irregular”.

Certament, difícilment tots els contes d’un recull poden tenir idèntic nivell de qualitat, cosa que no es fa tan evident en una novel·la, on per força hi ha capítols amb més o menys encert, que passen desapercebuts dins de la trama. Un conte, un poema, són més exigents i no perdonen una mediocritat que sempre és subjectiva.

Com que soc escriptor, algunes persones m’han dit que la vida de determinada persona que coneixen és una novel·la. Jo soc més de creure que la vida no és una novel·la, sinó un recull de contes i, per tant, irregular. 

Amb l’experiència dels anys aprenem que la vida té emocions de pujada i de baixada a ritme impredictible, moments bons que s’alternen amb d’altres de dolents, i que hauríem d’aprofitar els primers, i transitar pels segons amb tota la calma possible, i recordar la inscripció de l’anell de Salomó, en tots dos casos: “això també passarà”.

Des de fa uns anys, amb l’arribada de les xarxes socials, la muntanya russa de les emocions pren velocitat. En pocs segons passem de felicitar un conegut pel seu aniversari, a envejar la paella que s’està menjant o la platja que gaudeix, a donar el condol per la mort d’un ésser estimat.

Aquesta velocitat en passar d’una emoció a un altra no té precedents i, com tot a la vida, deu tenir avantatges i inconvenients, però sovint em provoca cert vertigen i contradiccions interiors.

Potser la vida a les xarxes socials no és una novel·la, ni un recull de contes, sinó de nanocontes. Irregulars, evidentment, admirat Igual.