el bloc de l'escriptor Jesús M. Tibau, amb comentaris de llibres, desdefinicions, jocs literaris,
nanocontes, lectures, emocions i reflexions més o menys improvisades.
Porta'm al teu comerç, entitat, associació, reunió familiar o d'amics... Parlaré de què és per mi la passió d'escriure, el joc. Us llegiré textos, en farem a mitges, xalarem si també t'agrada la literatura.
Més informació a jesusmtibau@gmail.com
La imatge d’una ampolla amb un missatge llançada
al mar no necessita gaire explicació. A tothom ens transporta unes sensacions,
misteris, incerteses i esperances, similars. No n’he llançat mai cap, d’ampolla
al mar, ni plena, ni buida. En el meu cas, allò que s’hi assembla més és portar
a correus una obra per a presentar-la a un premi. Avui n’han estat quatre, quatre
obres a quatre premis on ja m’hi he presentat altres vegades. Com m’ho anoto
tot a un excel, puc concretar més la informació: entre els quatre premis m’hi
he presentat quinze vegades.
I com veieu, no defalleixo. Persistir de vegades
té premi, però la majoria de cops, no, i sempre hi ha períodes en què se te’n
passen les ganes, fins que comproves que no persistir mai té premi. Així que
aquí em teniu, a la vora de la mar, ple de sensacions, de misteris, d’incerteses,
i d’esperances, mirant com s’allunya, i es fa petita , i transparent, una ampolla .
L'amic Rafael Ricote troba el meu primer llibre a la Fira d'Antiguitats. Quan passa una cosa així, no sé com prendre-m'ho: per una part em fa gràcia que els meus llibres viatgin; però també sap greu que algú se n'hagi volgut desfer. Potser més val així, i que no resti oblidat en alguna lleixa. En aquest cas, ha fet cap a bones mans.
Tot entra en el pes és un dietari iniciat el dia que
l’autor fa cinquanta anys i s’allarga una dècada exacta. Ordenat sense dates,
com un flux ininterromput, Toni Mollà hi descriu els canvis viscuts en el seu
entorn personal, però també cultural, cívic o polític. A prop de la literatura
memorialística, recupera la seua infància a Meliana, i la descoberta de la
ciutat, dels viatges i dels llibres com les seues connexions amb el món global.
Més enllà dels gèneres literaris, Tot entra en el pes –com els anteriors
dietaris de l’autor– retrata una vida d’àmplia obertura que oscil.la entre els
guanys –viatges, lectures, amics i complicitats–, i les pèrdues –traspàs de
persones estimades, traïcions o la pèrdua del lloc de treball amb el tancament
de la radiotelevisió valenciana, un episodi viscut de forma emocionalment
intensa–. Amb una prosa directa, Tot entra en el pes és una obra híbrida i
personal, un repàs calidoscòpic d’una dècada que consolida Mollà com un crític
i original observador de la vida pública.
Ahir, fent costat a l’amic Emigdi Subirats a
Campredó, el seu poble, durant la presentació del llibre Gerard Vergés, tretze
cops imperfecte, la seva enèsima obra, publicada per Editorial Petròpolis. Com
el seu títol fa intuir, amb referències a les 13 biografies imperfectes, de
Gerard Vergés, l’Emigdi fa una aproximació al gran escriptor tortosí des de
tretze vessants, tot i que en podrien ser, i en són, moltes més, perquè com
sempre acabem dient, a Gerard Vergés mai te l’acabes. Tomàs Camacho, que en fa
la presentació, em comenta que el llibre es deixa gaudir, i que mostra una
maduresa plena del nostre amic campredonenc o, per a ser més precís, de Font de
Quinto. Qui coneixem a Emigdi, sabem de la seva saviesa enciclopèdica, que no
deixa de meravellar-nos, que vessa al’ample
de la seva obra i en les nostres converses habituals, tant en qualitat com en quantitat,
sense deixar de banda, en cap cas, la crítica més oberta i sincera contra tot
allò que detesta, la seva fidelitat a tot allò que admira i estima, adobat amb
bones dosis d’humor. L’Emigdi no és un savi que s’hagi de tocar amb guants de
seda, sinó un home de la terra, de poble, dempeus.
Durant molts anys, i amb un constància
admirable, ens ha transmès la coneixença i l’amor per un infinit nombre d’autors
i autores que ens han precedit, sense oblidar-se mai d’oferir la mà als més joves,
però ell mateix es defineix amb el segon dels vergerians, darrere del primer de
tots, Manel Ollé, present també a l’acte, i a qui molts des assistents
assenyalen com el gran culpable de la passió que ha despertat pel nostre
apotecari de les lletres.
A l’acte m’hi trobo com a casa, perquè m’hi
acompanya bona part d’aquesta família de lletres que anem construint dia a dia,
acte a acte, a base, sobretot, d’estima: Emigdi Subirats, Tomàs Camacho, Jaume
Llambrich, Cinta Sabaté, Manel Ollé, Baltasar Casanova, Montse Pallarès,
Domingo Ramos... Penso que quan vaig arribar a aquella Tortosa de finals dels
80, Gerard Vergés tindria l’edat que jo tinc ara. Era una Tortosa diferent, i
més diferent encara aquella ciutat dels cinquanta, dels seixanta. Imagino les
dificultats que degueren passar la seva generació, Manuel Pérez Bonfill, Jesús
Massip, Zoraida Burgos..., i sospito certa soledat i incomprensió. Ara, nosaltres
ens queixem de vegades de les dificultats, del molt de camí que ens queda per
endavant; un camí que encetaren els nostres referents i del qual som deutors,
però som molts, i fem pinya, i ho constato en actes com el d’ahir a Campredó,
al costat de l’Emigdi, i em permeto ser optimista i feliç, a temps parcial, i
tretze vegades, o les que calgui, imperfecte, mestre.
Al passadís d’una clínica dental, tot just
damunt del sòcol, una porteta amb escaletes. Un xiquet se la mira fa estona, l'assenyala
amb el dit mentre intenta cridar l'atenció, discretament, a son pare, que està fent
papers al taulell de recepció. El xiquet s'acotxa, i truca a la porta amb els
dits diverses vegades, sense resultat; no en surt cap ratólí, potser enfeinat a
la recerca de dents caigudes. Algunes portes causen certa decepció, si no
s'obren, per petites que siguin.
Avinguda Generalitat de Tortosa. Escolto que algú
crida: “Té un plàtano. Vols un plàtano?” A l’altre costat de carrer, veig un
home aturat a la vorera, amb unes bosses de supermercat a les mans, que mira en
direcció a un noi adolescent que s’allunya en sentit contrari, sense mirar
enrere, i potse també sense escoltar, o sense voler escoltar. Alimentar-se
correctament no deu formar part de les seves tres o quatre prioritats.Atendre
els paternals consells, tampoc.
Truco a la meva companyia de telefonia, alarmat
per un SMS en què em parlen de forma inconcreta de tarifes, de millores, de
regularitzar la diferència... Demano explicacions i qui m’atén, de veu jove i trencadissa,
no resol els meus dubtes, ans al contrari, ni em planteja solucions, com si l’increment
de serveis que no he sol·licitat fos una decisió divina inalterable. Això sí,
per a treure’s el problema del damunt, o seguint un protocol que deuen tenir més
que assajat, diu que em passa a “fidelitat”. I aquí arriba la veu de Natàlia,
una barreja de seguretat, suavitat i fermesa. Em demana que m’esperi uns
segons, mentre remena les entranyes del meu contracte, impúdicament, divina mestressa
del destí dels humans –i jo no arribo a la sola de la sabata de cap antic heroi.
Llavors em proposa unes modificacions que em faran estalviar uns divuit euros
al mes.
-Li sembla bé l’oferta?
Meu! La paraula oferta em sona a
provisionalitat.
-I quan temps dura l’oferta? –inquireixo jo,
suspicaç.
-Dotze mesos, com totes les ofertes que fem.
-I quan s’acabin els dotze mesos? –pregunto,
incrèdul, a un pas de fer-me el dur, de rebutjar l’oferta/temptació i trencar
el pacte amb els déus.
-D’aquí dotze mesos, tornem a parlar –afirma amb
una clara aposta guanyadora, que jo somio insinuadora.
I aquest feble heroi se sotmet al cant de
sirenes i creu, pobre, que n’ha sortit un pèl vencedor.
D’aquí dotze mesos posaré a prova la “fidelitat”
de Natàlia.
Un passeig per la història, un documental sobre Robert Bonet , músic reusenc, que comença amb un poema que vaig tindre el goig que em demanés, i que vaig escriure per a ell.
Ja us he parlat altres vegades del llibre Josep Igual i els dies, que he coordinat amb l'impuls i la llum que em donen des del diLLUMs d'arts al forn i, sobretot, l'amic Ricardo Gascón.
Un dietari col·lectiu que va començar a forjar-se la mateixa nit de la mort de Josep Igual, gràcies al suport de Jaume Llambrich i l'Editorial Petròpolis, i de tothom que hi ha col·laborat amb entusiasme.
Volíem que les presentacions del llibre seguissin el cicle vital de Josep, i començar pel seu Benicarló natal. Mentre estàvem seleccionant la data adient, ens assabentem que Lo Pont cooperativa de Lletres li organitza un homenatge a Benicarló el 20 de novembre, aprofitant la seva Xa Trobada, i decidim sumar energies i afegir-nos-hi.
Aquest dissabte a la tarda, que amenaça pluja sense gaire fe, hi faig cap amb Ricardo. No cal dir que durant el trajecte projectem futures iniciatives de les que ens fan goig, culturals, lúdiques i, sobretot, envoltats de bona gent. Comercial que coneix la zona, i que l'estima, m'explica unes quantes anècdotes, fixacions hortalanes locals, i em situa el punt exacte des d'on el tortosí Cabrerà envià una bala de canó contra la torre del campanar. Nosaltres venim avui des de Tortosa, però amb ànims menys bèl·lics; la nostra munició són les paraules, i la pólvora, les emocions.
En girar una cantonada, ens trobem amb dos dels coautors del llibre que també han vingut. Òscar Xinxilla, i M. Montserrat Domingo. A ella la conec de fa molts anys, ermitana a Sant Joan del Codolar, a Cornudella de Montsant, i em va fer especial il·lusió convidar-la a participar en aquest projecte, en saber que va mantenir bones xerrades amb el Josep i la Xus, la seva parella. Conversar amb la Montse és compartir la seva saviesa, i Ricardo, que té bon nas per a aquestes coses, se n'adona de seguida, i l'endemà m'agrairà que li hagi presentat. Posar en contacte bona gent amb coses interessants a dir o a fer, em satisfà de forma molt especial.
Ja a les portes de l'edifici Gòtic, on tindrà lloc l'acte, ens trobem amb membres de Lo Pont que vénen de la trobada matinal i del dinar, i altres coautors del llibre, com ara Vicent Sanz, Tomàs Camacho, Albert Fabà i Isidre Crespo, amb qui ens coneixem per fi personalment, I la Xus, visiblement emocionada i agraïda al mateix temps, en una barreja d'emocions que transmet amb la mirada; ens hem avesat a l'obstacle de les mascaretes, impotent per a impedir que les sensacions circulin.
Pugem a la sala d'actes, on una ben intencionada precaució davant el fred que s'anunciava, i un aparell de calefacció força potent, creen una escalfor que ens fa treure tota la roba d'abric que, per la mateixa precaució, tothom portàvem. L'acte consisteix en la millora manera d'homenatjar un escriptor:llegir-lo. I d'aquesta manera, salpebrat amb alguan reflexió o record propi, reciten textos Vicent Sanz Arnau, Josep LluísA bad, Reis Lliberós, Vicent
Jaume Almela, Rosa Miró, Carles Lluch, Manel Pitarch, i Isidre Crespo, que ens regala un interessant recull de textos ´d'Igual amb la música és el nexe.
Després presentem el llibre Josep Igual i els dies, i en parlem els coautors presents, cadascú des de la seva experiència pròpia al costat de Josep.
Xus ens porta uns emotius vídeos amb imatges de Josep, que Albert Fabà acompanya, cantant a cappella, una cançó de Raimon.
Per cert, en engegar la pantalla on es projecta la imatge de l'ordinador, jo, que sóc juganer i estic malalt de fixar-me en aquestes cosetes, es llegeix en una cantonada un text amb què el navegador d'internet ens vol temptar: "todos estos futbolistas son leyendas del futbol, però ¿a quién elegirías como tu favorito?" A Josep, amb bon i irònic sentit de l'humor, li hauria fet gràcia aquesta intromissió esportiva en una acte cultural.
I així acabem compartint l'escalfor de la sala, gent que admirem, llegim i estimem, amics i familiars, cadascú a la seva manera, a Josep Igual.
Ah! I com a resposta al navegador d'internet, una de les meves llegendes, potser com a central d'un hipotètic equip literati, juntament amb Gerard Vergés, Manuel Pérez Bonfill i Víctor Canicio, és Josep Igual.
A la vorera em creuo amb un noi d’uns trenta anys que ve de cara. Alt,
prim, amb barba. Veig que mou els llavis, i no sé si pensa en veu alta o parla
pel mòbil -no distingeixo cap auricular a les orelles. Amb una mà arrossega una
petita maleta de rodes que provoca un rítmic soroll contra el panot de la
vorera, molest si tens un dia especialment irritable. A l’altra porta la capsa
d’una cafetera amb càpsules. Podria ser l’inici d’una història, o el final.
(Us convido a continuar-la, o a inventar la preqüela)
Avui, camí de Benicarló, poble natal de #josepigual, per a participar a l'homenatge que li fa la El Pont cooperativa de Lletres, i presentar el llibre Josep Igual i els dies, d'Editorial Petròpolis, impulsat des de la diLLUMS d'arts al forn al Forn. A partir de les 6 a l'edifici Gòtic.
El passat divendres, 12 de novembre, sorpresa a La 2 de
Viladrich. Valer
Gisbert Berbis , Alba Figueroa, Maria Cinta Villamon i
Meritxell Sabaté, per la Nit del Dia les Lllibreries fan una representació amb
el títol Univers, plena d'enginy, complicitat, juganera, reflexiva.... i enmig,
una història que em sona i que tardo en identificar com un dels relats de A migcamí de la incertesa.
Elena Solé ens visita aquesta setmana al programa Tens un racó dalt del món, de Canal 21 Ebre.
Amb aquesta autora d'Arnes parles de la seva cinquena novel·la, Acomiada'm d'ella, que com la resta dels seus llibres les emocions tenen un protagonismes especial.
També parlem del llibre escric amb Marta Amigo, Contes vírics, amb 10 relats de cadascuna d'elles, i un escrit a quatre mans.
Júlia Albesa de La Irreal ens recomanarà un llibre.
També cites literàries i un text inspirat per la fotografia de Marc Prades.
El programa es podrà veure en directe el 16 de novembre a les 22 hores, i posteriorment a Youtube en aquestallista.
A la cua del supermercat, un dona gran em demana
si la puc deixar passar, que ella només porta “això”. I això és una sola cosa,
i jo només en porto dues, no hi ha gaire diferència, però suposo que ni se n’ha
adonat, d’aquest matís, i ara mateix no em costa gaire ser amable amb ella.
Inverteix uns llarguíssims vint segons en buscar al moneder els cèntims exactes,
perquè sigui més fàcil tornar el canvi, ajudant-se del palmell de la mà, mentre
la caixera i jo observem els seus moviments de dits i l’ajudem mentalment a fer
els càlculs. A la bossa transparent que porta, s’endevina un assortit de
dolçaines embolicades amb papers lluents de colors, possiblement de xocolate, i
en casos així, en determinades circumstàncies, potser jo també tindria pressa.
M'arriba un correu amb el veredicte del III Premis Literaris de poesia L'Atiador de l'Ateneu Torrellenc. És extens i detallat, i adjunta acta del jurat. Han participat 42 textos, i el jurat en selecciona quatre obres que tenen la seva consideració per a ser escollides com a guanyadores, entre elles la meva. Però en votació final es decideix un altre vencedor, Òscar Rocabert.
Quan de tant en tant guanyo un premi molta gent em felicita, però na sap quants de premis no guanyats hi ha al darrere, o al davant, segons com es miri. En aquest cas no queda altre remei que felicitar el guanyador.
Però el premi em deixa un regust dolç. En primer lloc, perquè em satisfà que el jurat hagi valorat positivament la meva obra, cosa que anima a seguir-la presentant a altres premis, però si comento el tema és pel bon gust de boca que deixa la delicadesa i amabilitat de l'organització, a l'hora d'enviar tota aquesta informació. Normalment no et fan saber el veredicte, i te n'has d'assabentar per la premsa o per internet, i encara en menys casos et faciliten informació de les votacions prèvies, de les deliberacions.
Personalment els he agraït el detall, i els he felicitat.
5 de novembre de 2021. Presentació del llibre
L’espectacle de la vida a la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa.Sovint es diu que els contes han de ser
rodons, però també m’admira quan la vida ens regala alguns cercles que es
tanquen o que es reinicien eternament; avui crec que se’n donen uns quants.La sala s’omple amb companys de l’Ajuntament,
membres entusiastes dels diLLUMs, del Club de Lectura, de la Biblioteca, que sempre
em fan sentir com a casa, gent amb qui comparteixo complicitats, afecte i
estima, fruit de molts anys de buscar sinèrgies, de crear vincles i xarxes
d’il·lusió, i tota aquesta família de lletres que acumulo és un dels més
valuosos tresors. Com sempre en aquests actes, em sabrà greu no disposar de
prou temps per a parlar en calma amb tothom. Aquests és el dissetè llibre meu
que presento, però noto com m’emociono encara després dels anys, o fins i tot
encara més. I també ariba la família, amb el gran protagonista del llibre, el
nostre fill, i l’emoció comença a fer-me tremolar per dins perillosament. Per
sort, no començo parlant jo. M’acompanyen a la taula els dos coeditors, Eduard
Boada de Ganzell Editors, i Jaume Llambric d’Editorial Petròpolis. Eduard,
començant a enllaçar alguns cercles, parla dels dos dietaris anteriors,
publicats per Petròpolis, Molles per no perdre’m, i Per no perdre’m les molles,
inclosos i revisats en aquest llibre, però també esmenta el llibre La vida
darrere de l’aparador, on narro una mena de viatge pels comerços de la ciutat,
i on ja descric la vida com un espectacle. Jaume continua dibuixant cercles, i
llegeix un poema de Gerard Vergés, que presentà el primer dels dietaris, i per
l’art de la màgia literària el fa present també avui. Quan em toca a mi,
llegeixo el fragment del llibre en què narro la presentació del segon dels
dietaris, amb el mateix escenari, amb quasi les mateixes persones a la taula, i
sensacions molt similars. Intento transmetre una forma de mirar amb atenció i
sense prejudicis tot allò que ens envolta, fins al més petit detall, i a gaudir
de les emocions que atresora, si és que tenim emocions dins nostre. Poso
exemples llegint més fragments, ambientats a l’ajuntament, a la vora de l’Ebre,
descripcions de gestos senzills de persones anònimes, retalls de converses que
agafo al vol i, sobretot, una col·lecció de valor incalculable de vivències i
reflexions que he gaudit al costat de mon fill, a qui està dedicat el llibre. Intento
seguir amb la lectura d’un fragment en què recordo mon pare, però no puc, i li cedeixo
el llibre al Jaume. Després faig una mena de joc per a mostrar com creo aquest
dietari que continua. Poso davant del micro el meu mòbil, on ahir vaig gravar
in situun nou apunt inspirat per unes deixalles a la vora d’una illa de
contenidors. Per a acabar, mostro a la pantalla unes quantes fotografies de
petits objectes trobats al carrer, o personatges anònims, que són un bon
exemple de la meva manera de mirar i admirar el món proper que m’envolta. Tot
plegat, he provocat unes quantes rialles i una bona colla d’emocions que m’han
fet tremolar la veu més d’un cop.
L’endemà li pregunto a mon fill què li va
semblar l’acte.
-Molt bé, em pensava que hauria estat avorrit.
-Sempre intento que la gent no s’avorreixi.
-I ho aconsegueixes.
Una pàgina més del nou dietari, del Molles 4.
Gràcies a tothom per assistir, alguns fins i tot vinguts de fora de Tortosa només per a estar al meu costat, a la gent de la Biblioteca per posar-m'ho tot tan fàcil i amable, als editors per creure en mi, al vídeo de Rafa Ricote, a les fotos de Marta Escolà i la demès gent a qui li he pispat.
Podeu veure l'acte que es va transmetre en directe en aquest enllaç.
Illa de contenidors, buido la variada col·lecció
d’envasos que hem acumulat a casa en ben pocs dies. Al costat, a terra,
esgotades, llençades, les restes del que sembla un ventilador: les potes i un
tros de la carcassa de les aspes. Estem a primers de novembre, i endevino que
l’aparell ha treballat de valent els estius passats. Moltes pel·lícules
apocalíptiques presenten un món on les màquines s’han fet mestresses i
esclavitzen o eliminen els humans: potser es tracta d’una venjança merescuda.
A Natació, l’autora hi exposa una manera
d’afrontar els límits personals, sobretot a través d’una introspecció
profunda i insis· tent. Fa servir aquell ofec a la piscina, en la seva
primera infància, i hi torna diverses vegades, per veure com se’n surt i
per originar un punt de partida diferent per als poemes que segueixen,
tots vinculats d’alguna manera al medi aquàtic. Aquella por que se li
va originar, pràcticament superada després de tants anys, és, segurament,
una de les primeres de moltes que han vingut, i és la mateixa por que la
fa esperonar, buscar la mala bava i “disparar” literàriament contra el que
no li agrada.
Amb aquest poemari també ha indagat en la relació dels
poemes que ha fet amb l’aigua, i dubta que el vincle provingui tan sols
de la proximitat amb el mar. “Crec que no és el mar, i tampoc no
és l’aigua; és l’haver de nedar sempre, sigui com sigui.”
Entrevista amb Gustau Moreno al programa Primera columna de Canal 21 Ebre, parlant del llibre L'espectacle de la vida,L'espectacle de la vida, coeditat per Ganzell Edicions i Editorial Petròpolis.
Presentació a la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa, demà divendres, 5 de novembre, a les 7 de la tarda
Si voleu el meu nou llibre dedicat, L'espectacle de la vida, o qualsevol altre, podeu demanar-lo a La 2 de Viladrich, especificant-ho a la comanda, en aquest enllaç.
Fèlix Edoés el convidat aquesta setmana al programa Tens un racó dalt del món, de Canal 21 Ebre.
Amb ell parlarem de la seva segona novel·la, Lluny de qualsevol lloc (Onada Edicions, 2020), on un personatge vaga pels carrers de Castelló i, sobretot, per la zona periurbana maltractada pels fracassos urbanístics, i retorna al medi rural.
Ester Galindo de La 2 de Viladrich ens recomana un nou llibre.
També cites literàries i un text inspirat per la fotografia de Vicent Pellicer.
El programa es podrà veure en directe el 2 de novembre, a les 22 hores,, i posteriorment a Youtube en aquestallista.
