En la planta 14

 

Any 1980. A casa hem comprat una mini cadena i podem escoltar per fi tots aquells LPs que ens havien donat anys enrere a l'oficina de La Caixa de Tarragona de Cornudella (sí, abans les oficines bancàries obsequiaven amb música i llibres la seva clientela, i t'anomenaven pel nom, i et tractaven amb amabilitat tant si ingressaves una pesseta com si en treies dos, o si només volies actualitzar la llibreta; sí, abans hi havia oficines bancàries als pobles). La majoria dels LPs que ens havien regalat eren de "Grandes

éxitos", i formaven una barreja heterogènia que t'acostava a grups i estils que desconeixies. Una de les cançons d'aquells LPs que més em va impressionar, que més vaig escoltar fins a saber-me-la de memòria, va ser "En la planta 14" de Víctor Manuel. Aquell noi de 15 anys es va veure colpit i emocionat per la lletra, per la forma d'interpretar-la, i la cançó va contribuir d'una manera o altra a forjar la meva inquietud social, aquesta necessitat de posar-me al costat dels més dèbils. O potser fou a l'inrevés, i aquest sentiment que jo ja tenia dins, hereu de generacions de gent humil i treballadora, va fer que em seduís la cançó. Feia molt de temps que no l'escoltava i avui, no sé per quin motiu, m'ha passat pel cap. I en posar-la m'ha vingut la lletra com una vella amiga amb qui fa temps que no parles, però que hi parles com si res, i m'he tornat a emocionar, i m'alegro de tenir dins encara aquell noi de 15 anys, i d'escollir el miner que plora a terra, abans que el patró, què hi farem.