Una parella d’avis instal·len la seva neta petita al seient de darrere del cotxe. A la vorera, els espera el cotxe plegable. Es prenen el seu temps. Se’l miren des de poca distància, d’un costat, de l’altre, l’analitzen amb precaució, com si d’una bèstia perillosa es tractés. L’avi pren la iniciativa i diu, decidit: “em penso que això anava així”. S’acotxa, prem alguna palanca i escolto des de la distància (confesso que m’he quedat, dissimulant, a veure el desenllaç): “clec”. I l’avi exclama, amb satisfacció davant l’èxit, i cert punt d’orgull: “has vist!”. Però el cotxet no està plegat del tot, i no cap al maleter encara. I tots dos l’observen des de diversos angles; premen aquí, estiren allà, aporten la seva opinió, i gràcies al mètode de prova i error, i en un temps prou acceptable, se’n surten victoriosos, mentre la xiqueta es distreu amb un enorme peluix de color rosa.
Suposo que els models dels cotxes han canviat molt des de que van tenir els seus fills, i llavors eren menys complexos, i sense tants accessoris. Crec endevinar que l’amor és igual.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada