Un Sant Jordi en diumenge, que culminen deu dies de frenètica activitat literària, amb visita a l’Institut dels Alfacs i a l’Institut Cristòfol Despuig, amb col·laboració a la presentació del llibre de Tomàs Camacho, amb l’esmorzar d’autors i la macropresentació de deu llibres a la Fira Literària Joan Cid i Mulet, amb el Club de Lectura de Tortosa amb Jesús Serrano, amb el resum de l’any amb Gustau Moreno a Canal 21, l’entrega del Premi de Narrativa Ciutat d’Amposta a Marc Bolet i lectura teatralitzada del text, l’esmorzar de Sant Jordi al Forn de la Canonja i el recital de Gerard Vergés. De totes aquestes activitats, encara em ressonen les mostres d’agraïment per la tasca realitzada, pel suport que dono a companys i companyes de lletres, sobretot als que presenten el seu primer llibre. No entenen que no es tracta d’altruisme, que la satisfacció que sento m’omple enormement, i em fa oblidar mínimes excepcions de qui no entén aquesta manera de fer les coses.
I començo el dia de Sant Jordi amb certa tranquil·litat, sense cap acte en concret, però amb el mateix neguit de sempre per a sortir de seguida al carrer, amb la novetat enguany del poemari Hi entra de puntetes la llum, una llum dolça en aquesta hora. M’agrada ser el primer que arriba a La 2 de Viladrich, mentre encara estan muntant les taules, els tendals, i la senyera que ens protegirà del sol. Em reben com qui rep l’arribada d’una tradició agradable. Les piles de llibres estan ordenades, per criteris temàtics i geogràfics, amb els autors ebrencs, als que sempre donen suport a Viladrich, ben a la vora, i també aquells que els mitjans fa setmanes que anuncien com a vencedors de la Diada -ho encertaran?- i que una massa de compradors buscaran amb avidesa.
El dia transcorre amb la perfecció d’una còpia perfecta de tants sants jordis, amb els somriures, amb les complicitats de moltes amigues i amics de lletres, amb la tertúlia improvisada amb fidels lectors. Vaig signant exemplars de quatres llibres diferents, perquè un ja té un llarg bagatge al darrere (contes, dietaris, poesia), amb compta gotes, mentre passen les hores, i el riu de gent no para de créixer, fins l’hora de dinar.
I torno amb les roses a casa, i celebrem el dia més important de les nostres vides.
A la tarda, més signatures i complicitats a la parada de la Biblioteca, acompanyats per les cançons d’Albino Tena.
I a la parada de Viladrich a la plaça Agustí Querol, comença el miracle del dia. Una família s’acosta on em trobo. Busquen un llibre de poesia, per a la seva xiqueta, d’uns nou anys! Rosa, l’eterna llibretera tot i la seva recent jubilació, els diu que n’escric, de llibres de poesia, i em miren amb interès, sobretot la xiqueta. Els aviso que no és un llibre escrit expressament per a públic infantil, tot i que això de les edats és molt relatiu. M’expliquen que la xiqueta escriu poemes també, prou madurs per als seus tendres anys, i que busca referents per a aprendre. Els aconsello que remenin, que busquin el llibre que a ella li agradi, i els dono el meu correu perquè, si vol, si mai vol preguntar, demanar consell, o el que sigui, em poso a la seva disposició. M’ho agraeixen, i jo em quedo impactat per aquesta nova coneixença.
Unes dos hores més tard, ja dins la llibreria, veig unes mans que apressades agafen el meu llibre de poemes. Torna a ser la xiqueta. La mare em diu que m’estaven buscant, que ella havia dit que volia el meu llibre, i jo em moro de dolçor. Li dedico amb el pes de la responsabilitat de buscar les paraules precises. Ens fem una foto on se’ns veu molt contents. Em tonen a donar les gràcies, perquè a ella li feia molta il·lusió tenir el meu llibre, i no saben que la meva il·lusió supera en escreix la seva. És l’últim llibre que dedico avui, i m’assec al carrer, sadollat d’emoció mentre el vespre instaura el seu reialme provisional, mentre la llum del dia cau, mentre la llum de la Diada no m’entra de puntetes, sinó com una tempesta. Encara veig que la família s’allunya travessant el carrer, i la xiqueta, amb el llibre abraçat al pit, em saluda amb la mà. Faig esforços per no plorar.
La nit truca a la porta, posen un focus perquè encara tenen una bona estona de feina. M’assec a la taula d’escriptors, m’agrada la poètica d’haver estat el primer i l’últim. A una de les treballadores de la llibreria, li explico l’anècdota de la xiqueta, li ensenyo la foto que ens hem fet. Llavors em diu que la xiqueta ha insistit en pagar el llibre amb els seus diners, i jo ja no puc més, i ploro d’emoció.
Ja deu haver començat el Telenotícies, on confirmaran la llista de vencedors de la Diada. Però jo em sento el més gran dels vencedors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada