Sovint tendim a queixar-nos que les coses no van bé, i en certa manera això és bo; cal ser exigent, voler millorar contínuament, lluitar contra les injustícies... però també val la pena, de tant en tant, aturar-se a valorar allò que tenim.
La setmana passada, per exemple, era un dia com un altre. M’aixeco, em dutxo amb aigua calenta i m’assabento de les últimes notícies del món, i de la previsió del temps, mentre esmorzo. Marxem en cotxe fins a Barcelona per a una revisió mèdica, on ens atenen tres professionals sanitaris. Dinem a un restaurant; un menú senzill que ens serveixen amb eficiència i amabilitat. Al cotxe escoltem la música que volem (aprofito per a fer-li escoltar a mon fill, enmig de les cançons que li agraden, un tast de l’època disco dels 70, The Police, Queen, Dire Straits, i l’ària més famosa de Tosca interpretada per Pavarotti). De tornada juguem un torneig de futbol a El Vendrell, intens, emotiu, i penjo vídeos dels gols al grup de whatsapp dels pares (quedem segons, per cert). Tornem a casa a sopar i abans de dormir em miro un fragment de pel·lícula que em ve de gust.
I ara, ho explico al món.
Tot plegat, un dia ple d’activitats que durant mil·lennis no podien somiar ni reis, ni emperadors, i que ha viscut el fill d’un paleta i una modista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada