Tarda literària a Tortosa amb Jordi Llavina, amb
una activitat doble: gravació d’entrevista per a Tens un racó dalt del món de
Canal 21 Ebre, i presentació del seu llibre a La 2 de Viladric. En tots dos
llocs el centre de la conversa són les seves Proses de l’entreclaror, al
voltant d’un gènere que cada cop m’agrada més, com a lector i com a escriptor,
el dietari, o la literatura del jo. La majoria de textos s’inspiren en les
seves caminades al voltant de Vilafranca, en llocs on la natura senzilla i el
rastre humà són a tocar. Em sento identificat en aquesta mirada a coses
properes i alhora universals, petites i transcendentals al mateix temps. En
algun moment li dic que no és literatura km 0, sinó mil·límetre 0, i li agrada
la idea, me la compra, però modificant-la, ja que la distància d’1 mm. és massa
propera, costa enfocar bé la vista, i prefereix literatura pam 0, que és una
mesura més rural i popular, més incerta i humana.
El dia abans li envio un missatge per a
concretar algun tema, i m’avisa que està al llit, malalt, i no cal que m’ho
juri, pel to de la seva veu, però que no pateixi, que l’endemà estarà bé; es
veu que cap virus podrà frenar les ganes de vindre que té. I la seva ferma
voluntat acaba triomfant, i no tan sols contra els invisibles microbis, sinó
també contra les trampes de l’AP7. Una hora abans del programa em diu que està
aturat, enmig d’una llarga caravana de cotxes. Em temo el pitjor, però em truca
al cap d’una estona des d’un bar proper a la Catedral: la tarda està salvada!
Acudeixo a Lo portal de Tamarit on pren un cafè,
i no sap que sovint és on quedo amb altres autors que vénen al programa; li
ensenyo un dels meus reculls de contes que es troba enmig de les lleixes del
local, plenes de llibres i discs.
La conversa durant el programa discorre planera
i agradable, plena de complicitats, com els camins del Penedès i del Baix Camp
on ell passeja. Després, vol aprofitar el temps per a escriure un article i
visitar al seu aire la ciutat. Em truca moments abans de la presentació, des d’un
bar proper a Viladrich. Me’l troba assegut en un racó solitari, voltat de
taules buides, entre una tènue llum d’entreclaror, llegint un llibre. No sóc
prou ràpid per a captar amb el mòbil el moment. Aixeca el cap, es trenca el diàleg
íntim entre lector i lectura, em somriu, i assenyala l’exemplar que té entre
mans, un dels meus dietaris.
A Viladrich, comencem la presentació fent una de
les meves juguesques: Jordi i jo llegim un dels textos del llibre, de forma
alterna, mentre caminem al voltant dels assistents. Després, lloem i aprofundim
en aquest gènere que tots dos estimem, ens preguntem si ser escriptors ens fa persones
curioses amb anhel de mirar, o és a l’inrevés. Fins i tot plantejo si escriure
ens fa millors persones, cosa que genera força dubtes, davant casos de bons
escriptors que han estat força malvats, per no dir fills de fruites.
A Jordi se’l veu content, tot i algun símptoma
de la malaltia que se li nota a la veu, no a la mirada. Em manifesta la seva alegria
diverses vegades durant el dia, en persona, en un missatge d’àudio abans de pujar al cotxe per a tornar a
casa, i l’endemà, a l’article que publica als diari 3 de vuit, on també parla que
ha trobat Tortosa summament atractiva, canviada, a mi em diu que l’ha vista una
Ciutat -així amb majúscules ho ha dit- i jo me’n sento orgullós, com a tortosí
que estima la ciutat, i treballador de l’Ajuntament.
En resum, una excel·lent tarda de literatura i,
sobretot, d’humanitat.
