Aquell desconegut

Una reflexió que es publica a La Marfanta, en relació amb aquell desconegut que conviu amb nosaltres.

AQUELL DESCONEGUT

Un amic, un conegut, de la meva infantesa al poble, amb qui vaig jugar de petit, i amb qui vaig coincidir alguna festa, fa molts anys que viu a l’altre costat de l’oceà. Ben just, a les últimes dècades, ens hem vist una vegada en persona, però gràcies a les xarxes socials comprovo de tant en tant que es va fent gran, que ha format una família, com jo. I aquest petit contacte, mínim, manté viu el lligam i el record.

Fa un temps, jo mateix o algú altre va penjar una fotografia a internet on jo surto, i ell va fer un comentari similar al següent: “Mira, el Tibau, amb els braços en gerra, com sempre”. Em va semblar simpàtic, em va fer somriure, però aquest “com sempre” em va sorprendre molt. Jo no era conscient que sovint adopto aquesta postura, amb les mans recolzades als malucs i els braços en gerra, com si anés a cantar una jota! Mai hagués dit que tenia aquest hàbit. Després, he comprovat que sovint que parlo amb algú, o m’estic esperant dempeus, em poso en aquesta postura, i penso: “Mira, una altra vegada”.

L’anècdota és curiosa, però fa pensar que una persona que fa dècades que no et veu, que viu a un altre continent, sap coses de tu, que tu desconeixes.

Fins ara he parlat d’un simple gest que deu ser com una mena de crossa instintiva o subconscient, sense massa importància, i rumio que alguna cosa similar deu passar també amb els nostres defectes i virtuts. Deu ser habitual que desconeixem els nostres defectes, que tothom a la vora veu tan evidents com no gosa esmentar-los. I així anem per la vida, sense posar-hi remei, sense mala fe, potser causant danys, de vegades, a la gent que més estimem.

I igual passa amb les nostres virtuts, que algú no reconeix en si mateix, i viu decebut, menystenint la seva vàlua. O a l’inrevés, gent que exagera, potser per instint de supervivència, els seus propis mèrits.

Potser cal un espill sincer, no màgic, a certa distància per a tenir perspectiva, que ens recordi que no som els més guapos del món, ni els més lletjos, i menjar-nos una poma a mitges amb la gent amb qui compartim la vida, sense temor que estigui enverinada.