Una reflexió que es publica a La Marfanta, en relació amb aquell desconegut que conviu amb nosaltres.
AQUELL DESCONEGUT
Un amic, un conegut, de la
meva infantesa al poble, amb qui vaig jugar de petit, i amb qui vaig coincidir
alguna festa, fa molts anys que viu a l’altre costat de l’oceà. Ben just, a les
últimes dècades, ens hem vist una vegada en persona, però gràcies a les xarxes
socials comprovo de tant en tant que es va fent gran, que ha format una
família, com jo. I aquest petit contacte, mínim, manté viu el lligam i el
record.
Fa un temps, jo mateix o
algú altre va penjar una fotografia a internet on jo surto, i ell va fer un
comentari similar al següent: “Mira, el Tibau, amb els braços en gerra, com
sempre”. Em va semblar simpàtic, em va fer somriure, però aquest “com sempre”
em va sorprendre molt. Jo no era conscient que sovint adopto aquesta postura,
amb les mans recolzades als malucs i els braços en gerra, com si anés a cantar
una jota! Mai hagués dit que tenia aquest hàbit. Després, he comprovat que
sovint que parlo amb algú, o m’estic esperant dempeus, em poso en aquesta
postura, i penso: “Mira, una altra vegada”.
L’anècdota és curiosa, però
fa pensar que una persona que fa dècades que no et veu, que viu a un altre
continent, sap coses de tu, que tu desconeixes.
Fins ara he parlat d’un
simple gest que deu ser com una mena de crossa instintiva o subconscient, sense
massa importància, i rumio que alguna cosa similar deu passar també amb els
nostres defectes i virtuts. Deu ser habitual que desconeixem els nostres
defectes, que tothom a la vora veu tan evidents com no gosa esmentar-los. I
així anem per la vida, sense posar-hi remei, sense mala fe, potser causant
danys, de vegades, a la gent que més estimem.
I igual passa amb les
nostres virtuts, que algú no reconeix en si mateix, i viu decebut, menystenint
la seva vàlua. O a l’inrevés, gent que exagera, potser per instint de
supervivència, els seus propis mèrits.
Potser cal un espill
sincer, no màgic, a certa distància per a tenir perspectiva, que ens recordi
que no som els més guapos del món, ni els més lletjos, i menjar-nos una poma a
mitges amb la gent amb qui compartim la vida, sense temor que estigui
enverinada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada