Normalment quan m’aixeco, si la pressa no es fa mestressa, passejo la mirada pel paisatge que es desplega davant de casa: la línia d’arbres del passeig de Ribera, el riu que s’intueix al darrere -més visible a l’hivern-, la plana esquitxada d’edificis i algun poble, fins a l’omnipotent relleu del Port, i comprovo el to de blau cel que el matí ens regala.
Sovint, els dies que de forma arbitrària diem que fa bo, el cel està ras, la llum és neta, i a primera hora es veu una línia discontínua de nuvolets eteris, esfilagarsats, ingràvids, a poca alçada, a una distància propera de la terra on sembla que hagin dormit –potser somiat. La presència del Port al seu darrere –que no oculten, ni ho pretenen-, s’imposa, els sobrepassa, magnificent o protector.
Aquesta línia de nuvolets no ens amenaça amb pluja, tempesta o vent; esdevé anecdòtica, estètica, i potser ens parlen de la tendresa del dia, de la fragilitat de la vida, de la incertesa. Quan el sol imposi la seva llei, abusador, els desfarà enmig del paisatge, fràgil resta d’humitat de la nit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada