Ordenar el món

 

Prop de casa, hi ha una zona de jocs infantils envoltada d’arbres. Sovint hi juguen crios, escortats per les seves mares i pares. Avui hi passejo en una hora de calma que s’agraeix, i veig al terra una acumulació de bastonets i altres restes vegetals, clarament artificial. Es tracta d’una activitat infantil que salta fronteres generacionals, i fa que les joguines tecnològiques, pròpies de cada època, quedin arraconades. El joc és ben senzill, el recordo dels meus anys petits, o dels de mon fill; consisteix simplement en acumular en un lloc concret, de forma més o menys ordenada, tot allò que la canalla recull: pedres, fustes, rametes... No sé si és quelcom instintiu dels humans, que anhelem cert domini sobre la natura, modificar-la al nostre gust, domesticar-la, sotmetre-la, o una voluntat de transformar el món, d’intentar millorar-lo segons els nostres valors i gustos, o la necessitat de deixar empremta, que sàpiguen que hem estat aquí, que aquesta és la nostra marca.

Amb el pas de les hores, i el transit de persones i animals, aquesta acumulació de fustetes es desdibuixarà, es farà irrecognoscible. Potser els mateixos xiquets i xiquetes que l’han fet, la desfaran, o serà la natura, que juga al seu propi joc, més tossuda que no sàvia, més anàrquica que disciplinada, que tornarà les coses al seu lloc, o al seu caos aparent.