Sota la pell hi ha carn encara, a Gandesa

Aquest divendres estaré a la Biblioteca de Gandesa per parlar del poemari Sota la pell hi ha carn encara (Linx Edicions, 2024), amb l'amic i company Andreu Alanyà.

Fa uns mesos vaig escriure el pròleg del seu llibre Tots els blaus de la tarda, i penso que tenen moltes emocions comunes, potser per coses de l'edat, o per se tots dos de poble, o per sensibilitats properes. Alguns poemes podrien intercanviar-se de llibre sense cap problema, perquè al meu sovint es parla de la tarda també.

Ens acompanyeu?

Fals proverbi búlgar

 

El mitjó

 

Un pare aturat a la vorera, amb una filla menuda, d’uns dos o tres anys, i un nadó més menut encara al cotxet. Escolto com pregunta a la germana gran, prou petita encara: “On el deu haver llançat?” De seguida entenc que parla d’un mitjó del més petit, que llueix un peu nu i en constant moviment. “No pot anar així, que es constiparà!” exclama mentre no paren de mirar al seu voltant, i la xiqueta aixeca les espatlles. No veig el rostre del nadó, però dedueixo per l’anar i vindre de mans i peus que està neguitós o divertit. Se’n tornen per on han vingut, a veure si el troben. Jo lamento no haver vist l’escena fa uns anys, quan escrivia el recull de relats No és la derrota,sinó el vent, i buscava causes i conseqüències de la presència d’un mitjó a la vorera. És gran la temptació de seguir-los, per comprovar com acaba la història. Ho faig des de certa distància, però de seguida s’aturen davant d’un cotxe, potser el seu. Ja venen cap a mi, el nadó amb els dos mitjons encapçalant la comitiva, tots tres somrient, victoriosos, alleugerits. Explicaran l’anècdota en arribar a casa? O preferiran estalviar-se que s’enfadi mare? Potser el nadó dirà “papa” mentre s’assenyala el mitjó, i hauren d’inventar-se una història. De totes maneres, dubto que la gran s’aguanti sense desvetllar el secret, sense parar de riure ja tots junts.

Més enllà, vora la claror

 

Sota la pell hi ha carn encara, a Amposta

 

Divendres 22 de novembre, presentació de Sota la pell hi ha carn encara (Linx Edicions, 2024) a la Biblioteca d’Amposta.

Amposta és un lloc recorrent per a presentar els meus llibres, m’hi trobo com a casa, envoltat d’amics, i la directora de la Biblioteca, Joana Serret, sempre ens ho posa fàcil i ens acull amb estima. Li demano que m’acompanyi a Rafael Haro. Valoro molt la seva capacitat d’anàlisi i reflexió, la qualitat de la seva poesia, i en altres circumstàncies no hauria gosat proposar-li que em presentés un llibre de poemes. Escriure en aquest gènere sempre em genera dubtes i incerteses, no m’hi moc amb la seguretat de la narrativa breu, i oferir-lo a la mirada lúcida de Rafael em feia respecte. Crec que ara he gosat, no per la confiança que em puguin donar els poemes premiats que inclou el llibre, sinó pel suport que he tingut al moment de teclejar-los, bressolat per la música d’Albino Tena i el seu tema Thanks.

L’amic Ricardo Gascón s’ofereix a portar-me en el seu cotxe-oficina-saladetertúlies que tants cops hem compartit. Arribem d’hora i ja s’esperen Joana i Rafael. Primeres inquietuds davant el risc de poca assistència de públic. Jo, que tant em lamento de la manca de coordinació col·lectiva en el moment de programa activitats, he fallat clamorosament en presentar un llibre el dia de Santa Cecília a Amposta, ciutat tan vinculada a la música. Això dona més valor als amics que volen acompanyar-me avui, i fan que me’ls estimi més encara.

Rafael, com era d’esperar, s’ha preparat la presentació amb cura, atent a cada detall, amb el seu estil lúcid, analista, reflexiu i ple de sensibilitat, i en moltes coses toca diana. Parla de la irracionalitat que s’intueix a l’hora d’escriure i que ens fa feliços, de la musicalitat, del simbolisme, de l’amor senzill a persones i essències properes, de la conformitat a què s’arriba a certa edat, i diu que el poema l’ha commogut, i això per a mi ja és un altre premi. S’ha fixat en tot, com ara que un vers diu “Obro el llibre a l’atzar, a la pàgina trenta-set”, i que a la pàgina 37 hi ha poema que parla de l’atzar. També intueix un joc en la paraula en negreta que hi ha a cada poema, i que se’n repeteix només una, somni (no us explicaré el joc, perdria la gràcia) i em regala uns poemes que escriu i recita amb les seixanta paraules en negreta.

I després em toca parlar a mi, emocionat i aclaparat per la seva capacitat d’aprofundir i reflexionar. Començo amb un detall insignificant dels meus: Rafael porta dos llibres de filosofia, que té damunt de la taula, i damunt d’aquests dos llibres ha posat plantat el meu poemari. La poesia sobre la base de la filosofia? Al darrere, les seves ulleres plegades. Llavors explico el procés d’escriptura del llibre que, crec, li ha donat uniformitat i la musicalitat que ha esmentat Rafael. Quan acabo, proposo recitar un dels poemes a l’atzar i –ho prometo- obro el llibre per la pàgina trenta-set, i és Rafael, sempre atent, qui em fa adonar d’aquesta màgia.

I dedico uns quants exemplars amb Thanks de fons. Thanks, amics.

Llegint La noia del parc, de Francesc Cabiró

aquells focs

 

Veig llençat, o perdut, mig colgat de terra, un vell encenedor amb el logo d’una antiga discoteca que funcionava durant la meva joventut. Aquest no era l’hàbitat on jo em movia amb més assiduïtat, però sí era usuari ocasional d’aquests emblemàtics espais d’una època, de les seves llums de colors en continu moviment entre la foscor i el fum, del ritme de la música de moda, de l’esperat moment en què en posaven una de lenta. L’encenedor era una bona eina d’aproximació a una possible parella, oferint foc amb gentilesa, simpatia o cara dura, segons la tàctica de cadascú, amb unes transparents intencions. Rarament aquell foc encenia altra cosa que una cigarreta, però en comptades ocasions s’escampava i feia saltar guspires que brillaven en la nit. En alguns casos, el foc es manté dècades després, sense tanta flama, sense gaire capacitat de combustió, però viu encara. Ignoro el bagatge de derrotes i victòries d’aquest encenedor. La seva imatge de derrota, mig colgat entre les fulles seques, potser és un símbol dels ideals no assolits de la  nostra generació. La discoteca ara obre puntualment, crec que per a festes remember.

Travessar el carrer sense pressa

 

Vaig en cotxe per Tortosa, de nit. Una dona gran està plantada a la vorera, davant d’un pas de vianants, i m’aturo. Fins que el vehicle no està parat del tot, la dona no fa la intenció de moure’s. Inicia les primeres passes lentes, mentre aixeca lleugerament una mà –a l’altra du una bossa-, entenc que per a donar-me les gràcies, o per comprovar que ens hem vist mútuament. Em mira un segon de reüll, sense deteniment, perquè deu creure que no em coneixeria –potser s’hi veu poc de lluny-, i fixa de seguida els ulls al davant del seus peus; fins i tot caminar a poc a poc té el seu perill a determinades edats. Segueixo amb la mirada el seu trajecte lent, la incertesa amb què travessa el carrer. Quan ja té un peu damunt l’altra vorera, torna a aixecar la mateixa mà, amb el mateix angle, la mateixa cadència, en un moviment pausat i gairebé solemne de salutació i agraïment. No poso la primera fins que no té els dos peus a dalt. La pressa era cosa d’altres temps.

Sota la pell hi ha carn encara, a Amposta

 Si la salut, les DANA, les divinitats, i el destí ho permeten, aquest divendres 22 de novembre presento el meu nou llibre, el poemari Sota la pell hi ha carn encara, a la reformada Biblioteca d'Amposta.

M'acompanyarà Rafael Haro, cosa que em prova tant de paler previ com respecte, perquè admiro el seu talent poètic i reflexiu, del qual, a banda dels anys que fa que el conec, ja me n'ha donat mostres en diversos comentaris i preguntes prèvies, durant la seva fase de preparació de l'acte, on deixa veure la seva professionalitat, l'acurada forma d'emprendre una tasca.

A Amposta em sentiré com a casa, són nombrosos els actes on he participat, i serà una bona excusa per a retrobar-me amb bones amistat de la ciutat. 

POdeu fer comandes d'exemplars dedicats a la web de Linx Edicions. 

Us deixo un tast, amb la banda sonora del llibre, la cançó Thanks d'Albino Tena.

Mar blava

I l'espectacle de blaus no és un lluita, ni un mirall; és la vida.

 Inspirat en una fotografia de Vicent Pellicer, guanyadora del Concurs del Matarranya, categoria especial "Amaneceres y atardeceres"

L'aigua fa pràctiques de dibuix

L'aigua fa pràctiques de dibuix. Pinta cercles de llum que es fonen, com el temps.

 Inspirat en una fotografia de Maria José Piorno.

aquell passar de l'aigua

 

camí sense retorn, els anys

 

i tot pren color

 

Sala d’espera de serveis clínics, tota ella d’un gris fosc, penso que innecessari, que impregna el terra, les parets, el sostre, les portes, tot, amb minses variacions del mateix to mancat de la mínima alegria. Arribo a pensar si em troba en una escena de Kafka, a un pas de caure en la tristesa. I enmig d’aquesta grisor, una persona que també s’espera em pregunta si soc jo. Li confirmo. Es veu que no n’estava segur, però en veurem amb un llibre no ha dubtat. És familiar d’un bon amic, Ernest Redó, i ens ha vist junts alguna vegada. Li ensenyo fotos de l’últim acte en què hem coincidit, fa ben pocs dies. I aquesta petita coincidència, típica de ciutat humana, fa que tot prengui color.

Rellegint, rellegint, rellegint, Gerard Vergés

Era només la boira, de Daniel Recasens Salvador

Dialeg entre il·lustracions d'Amat Pellejà i versos de Jesús M. Tibau

La setmana vinent us convido a aquest diàleg que mantindré amb Amat Pellejà a la Llibreria la 2 de Viladrich, entre les seves il·lustracions i els meus versos, arran del llibre que va il·lustrar inspirat en la pel·lícula La línia general, d'Eisenstein, i al qual jo li vaig posar textos.

Ja us vaig parlar del llibre fa uns mesos.

hi ha coses que canvien, però coses que no

 

En sortir de l’edifici, presencio una escena quotidiana, que es repeteix generació rere generació, i que em desperta tendresa. Una noia entra per la porta, al mateix moment en què jo surto, mentre dues noies estan plantades fora. Em saluden, educades totes tres, i es diuen adéu amb un somriure dolç. Tot just l’una ha tancat la porta, les altres giren cua per on han vingut, en direcció a les seves llars, suposo. Com a tots els pobles i ciutats, han seguit el ritual d’acompanyar la seva amiga fins la mateixa porta de casa, per una ancestral necessitat de seguretat compartida, i per a estirar la conversa fins a l’últim moment.

Quan jo tenia la seva edat, a Cornudella no teníem aquest hàbit, almenys els nois, i crec que tampoc les noies. Als anys setanta el poble era una bassa d’oli, la inseguretat era impensable, i els carrers formaven part de casa nostra; la gent que hi transitava era tota coneguda i de fiar, amb nom, cognom i malnom. Només recordo una excepció. Als estius, quan la colla es veia incrementada pels estiuejants habituals, i les nostres trobades acabaven més tard, acompanyàvem una de les noies més joveneta fins a casa seva, carretera de la Morera amunt, cap als “afores” –i escric “afores” entre cometes, perquè aquest concepte, al meu poble llavors, representava una distància ben petita. Estiràvem una estona el temps de comiat, asseguts a la barana de la carretera, des d’un revolt on es veia el poble i les estrelles.

Xalava molt ballant amb aquella noia, ens enteníem, rèiem. D’això fa més de quaranta anys. Com ha canviat tot! Jo he publicat una vintena de llibres, i ella ara comanda el poble, havent-se convertit en la seva primera alcaldessa. Fa temps que no ballem, però somriem sempre que ens trobem, perquè hi ha coses que canvien, però coses que no.

poders maternals

 

Passeig de Ribera vora el riu. Un xiquet d’uns tres anys, que s’entreté pocs metres darrere de sa mare, ensopega amb la vorera d’un parterre i cau de genolls, amb les mans damunt la terra, que ha absorbit molta aigua després de dies de pluja. Plora escandalosament, mirant-se els palmells plens de fang, d’una humitat que li deu semblar desagradable, de brutícia marró que, potser, de vegades va acompanyada d’algun petit càstig. Sa mare si aproxima, li espolsa les mans amb un parell de copets, més psicològics que higiènics, i el xiquet para de plorar immediatament. Coses dels súper poders maternals.

La noia del paraigua rosa

 

El passeig vora el riu s’impregna d’un tel d’humitat que no reflexa el sol, amagat rere una capa gruixuda de núvols. Fa dies que plou, a estones de forma tempestuosa, però ara sura una pau que tendeix a la mandra. Els arbres vesteixen de tardor, amb una mescla d’ocres i de verds torrats que convida a la melangia. El marron de la terra s’esquitxa de rames seques, vençudes pel vent, i clapes disperses d’herba amb intenció de créixer. El mobiliari de fusta molla accentua la sensació d’estralls que deixa el pas del temps. Al passeig enrajolat de gris, tolls petits conviden a saltar-los sense gaire dificultat. Bateria de cotxes aparcats amb una gamma de carrosseries que van del blanc trencat al negre metal·litzat, sense gaires excepcions que trenquin la monotonia cromàtica.Tot plegat és un catàleg de colors esmorteïts, melancòlics, amb aire de Romanticisme del XIX, emotiu i impregnat de certa fatalitat.

I pel mig del passeig avança cap a mi una noia amb un paraigua d’un rosa brillant, que ordena que totes les mirades s’hi fixin, que ens recorda l’alegria de viure amb la seva simple presència, bressolada pel ritme d’unes passes que, sense ser enèrgiques, transmeten la fermesa de la joventut. Es protegeix de la minsa pluja que sura, o de la que ha caigut les últimes hores i que rellisca per les fulles dels arbres, esmorteïda. Vull immortalitzar aquesta espurna vital, aquest contrast que em pessiga, però al moment en què preparo el mòbil, ella plega el paraigua. Qui sap si ha intuït la meva intenció, i vol passar discreta per aquest dietari, sense aconseguir-ho del tot.

Sota la pell hi ha carn encara, i Thanks, d'Albino Tena

 Els poemes del llibre Sota la pell hi ha carn encara (Linx Edicions, 2024; comandes d'exemplars dedicats a l'enllaç) estan escrits ja fa uns quants anys. El primer dels poemes em va sortir a raig, mentre escoltava la cançó Thanks, de l'amic Albino Tena.

El plaer d'haver escrit bressolat per aquesta música em va empènyer a seguir, i seguir, durant dies, setmanes, mesos, amb el mateix mètode, i crec que el llibre està empeltat per les emocions de la guitarra d'Albino.

Gaudim molt fent recitals, i tenim ànsia de compartir aquest plaer, i ara se'ns pot contractar a través del catàleg de la Diputació de Tarragona o com cregueu convenient; segur que arribem a un acord.

Us deixo un tast:

Hospital 1 - Residència 1

 Un nou article a La Marfanta, en aquest cas en to irònic sobre la nomenclatura popular de centres hospitalaris a Tortosa, acabant amb una mica de reivindicació.

Gèneres literaris, i sensacions diferents en escriure

 Escriure és una de les meves activitats preferides, però les sensacions que em provoca són ben diferents, en gran part a casau del gènere que practico. 

El procés d'escriure les poques novel·les que he acabat no sé si el puc titllar de plaent. Ha estat més quasi una feina, un repte, un esforç que sols al final m'ha deixat més alliberat que satisfet, tot i que sempre ha estat premiat. Sols després d'un cert temps m'hi he reconciliat.

Els dietaris em fan sentir humà, em conforten, són com posar-se una manta suau al damunt quan fa fred; diria que em fan feliç, m'emocionen.

La poesia em remou , em desperta preguntes, és com un diàleg amb un altre jo, de vegades em desconcerta o em sorprén.

Els contes són el meu hàbitat, el lloc on sempre torno, la diversió d'una dansa ben compenetrada. Estic a gust, em diverteixen i emocionen, estic a casa.

I l'espai que més m'estimula, on la diversió arriba al màxim, on sento de vegades la sensació de marcar un gol, és als nanocontes.

 Dijous a la tarda. Carrers buits a Tortosa, ja de nit amb el canvi horari, com si s’hagués disfressat la ciutat amb la calma de diumenge. Comerços tancats, algunes llums no funcionen, i enmig del silenci retrona l’aigua dels tolls acumulats quan passo amb el cotxe. Llocs per a aparcar a tot arreu. Ningú ha anat a escola, ningú a les terrasses dels bars, amb cadires amagades. Ara no plou, la tempesta ha estat forta, però com altres vegades. El respecte amb què es mira el cel avui i la soledat que s’apodera dels carrers, viuen de l’impacte de les imatges, dels missatges que hem rebut d’algun conegut del País Valencià, on la natura, i certes actituds maldestres humanes, s’hi han abraonat ferotgement. Que l’aigua ens perdoni!

Rellegint El silenci dels arbres, d'Eduard Márquez

La banca guanya

 

Al carrer veig que algú ha llençat, o li ha caigut, una baralla de cartes, perquè en trobo algunes d’escampades al llarg de la vorera, com si un croupier maldestre o enfadat les hagués repartit mentre caminava, o el vent. Primer em trobo una sota, i un metre més endavant, una altra. Dos sotes? Molta casualitat. Em pregunto si podré fer un trio; seria una molt bona mà per a començar el dia. Però després veig un sis. Estaré jugant al set i mig amb no sé qui? Em planto? Ara mateix tindria 7 punts, i és arriscat seguir, però tinc un destí on arribar -m’esperen a la feina- i, més important encara, una curiositat. Girar cua per on he vingut seria de covards, i continuo fins la propera carta, un parell de metres més enllà. Un quatre; m’he passat. La banca guanya.