Vergés fa el pregó de les Festes de la Cinta

L’escriptor Gerard Vergés ha estat l’encarregat de fer el pregó de les Festes de la Cinta 2007, avui 31 d'agost, al parc Teodor Gonzàlez de Tortosa, després de l’acte de proclamació de les pubilles i pubilletes, davant d’un gran nombre de tortosins, tortosines, tortosinets i tortosinetes.
Vergés ha fet una lloança de la ciutat de Tortosa i ha incidit en els diversos perills que amenacen el territori de les Terres de l'Ebre en l’actualitat.

Els meus fragments: El riu i la vida

El company blocaire de De Roquetes vinc... a Tortosa baixo, va fer referència a un dels meus contes en relació amb la notícia del trasllat dels gegants de la planta baixa de l'Ajuntament de Tortosa. Li agraeixo que pensi en mi, i aquest és un fragment del conte que feia referència:

"Cansat, es repenja a la galeria que dóna a la planta baixa. A poc a poc, comença a haver-hi més moviment de gent. Per una de les portes que donen accés al pati principal, hi veu entrar una nena d’uns tres anys amb la seva àvia. Com cada dia, a la mateixa hora, entra per un dels costats, saluda un per un als vuit gegants que allí es troben, i surt per l’altre costat tota satisfeta. Llavors, només per un instant, el rostre seriós dels gegants es trenca amb un somriure fugisser que, sense adonar-se’n, se li encomana."

Fragment del conte "La vida i el riu" inclòs al recull El brogit de l’Ebre, de Cossetània edicions.

Cares del món (9)

Aquesta cara és el retrat de l'optimiste, sempre somrient, malgrat la seva cendrosa vida i que la llei contra el tabac hagi posat en perill la seva existència.

Felicitats petites (7)

A qui li agrada viatjar troba un gran plaer i felicitat en visitar països llunyans, endinsar-se durant dies en una cultura nova, experimentar noves sensacions. Però de vegades no és imprescindible anar tan lluny.

Per això, de tant en tant, és una gran felicitat petita gaudir del luxe prendre's un dia de festa, dedicar-se’l a ell mateix i, per exemple, com faré avui, anar a Vilafranca a veure castells.

Pista 19è joc literari

No sé si us serà d’ajuda dir-vos que les muralles que apareixen a la portada del llibre són d’Àvila, i que alguna de les paraules de la frase són "entre el cielo y la tierra".

19è joc literari: buscar una frase

Ja hem arribar a l’últim joc literari d’agost. Us recordo que entre tothom que hagi encertat els jocs del mes d’agost sortejaré lots de llibres de Cossetània Edicions i d’Aeditors, dues editorials a les quals agraeixo la seva col·laboració.

Per a acabar aquesta tongada em vull prendre el caprici que busqueu una de les meves frases preferides d’un llibre que no necessita recomanacions, concretament l’última frase del tercer capítol. Només hi ha un problema: a l’hora d’escanejar la portada s’han esborrat algunes lletres. Suposo que això no és cap problema per a vosaltres.

Cal que envieu aquesta frase a la nova adreça jesusimaite(arrova)gmail.com , amb la vostra població per qui participi per primer cop.

La propera setmana faré el sorteig dels premis. encara sou a temps de participar a la resta de jocs.

Els jocs literaris s'escampen

El company blocaire de Tres gotes caminen vora l'infern s'afegeix a la dèria de proposar jocs literaris; concretament l'anagrama del nom d'un autor. En una altra pista al mateix bloc, ha posat un anagrama del títol d'un dels seus llibres. Li agraeixo doblement aquesta iniciativa i us convido a que intenteu resoldre'l.

Us recordo que demà teniu una cita amb el 19è joc literari.

De pel·lícula: Manhattan, de Woody Allen

Uns quants fragments d’una de les millors pel·lícules del meu director preferit, amb una col·lecció d’imatges inoblidables en blanc i negre:

—Jo sóc antiquat, no crec en les relacions extramatrimonials. Crec que la gent s’ha d’aparellar per sempre, com els coloms o els catòlics.

—Hauré de deixar de donar diners als meus pares. Això matarà el meu pare; no podrà seure en un bon lloc a la sinagoga, haurà de seure al darrere, lluny de Déu, lluny de l’acció.

—Tu ja sabies com era.
—Sí, el psicoanalista ja em va avisar, però eres tan bonica que vaig canviar de psicoanalista.

—Estàs tan maca que amb prou feines puc mirar el taximetre.

—Et penses que ets perfecte; et penses que ets Déu.
—Bé m’haig d’inspirar en algú.

Clar i català

Passejant no fa gaire pel passeig de la vora del riu em vaig creuar amb un xiquet i sa mare. Ell l’estirava del braç —amb aquella insistència dels crios que fa tanta gràcia, sobretot si només vénen de visita i després se’n van— i li assenyalava la llera del riu.

—Mare, quan anirem allí baix?

Sa mare va fer un cop d’ull ràpid al trist Ebre que passa normalment per Tortosa, ple d’algues i amb restes de deixalles que la minsa força del riu no es pot endur, i respon amb rapidesa i contundència.

—Mai.

De vegades més val així, una resposta clara i sense embuts que no creï falses expectatives.

Desdefinicions XVIII

competitció. Rivalitats absurdes que de vegades s’estableixen per petites coses sense importància.

esperansa. Últim lloc on agafar-se.

discordansa. Ballar cadascú a la seva, amb una falta completa de coordinació.

esbandit. Exfugitiu de la justícia que ja ha netejat les seves faltes contra la societat.

222 contes

Ahir vaig acabar d’escriure el meu conte número 222. Ja comencen a ser una bona colla. Sort que no els he d’alimentar, perquè em sortiria per un ull de la cara. Si tenim en compte que fins ara en porto 93 de publicats, podeu comprendre que tinc contes per a una bona estona. Ho dic perquè és reiterada la pregunta: "quan escriuràs una novel·la?" Que consti que no m’enfado quan se’m fa aquesta pregunta, però sembla que fer contes no sigui una cosa prou seriosa, com si no fos escriure de debò. A més, als novel·listes mai se’ls fa la pregunta inversa: "quan escriuràs un recull de contes?" D’igual manera, als especialistes en els 100 metres llisos no se’ls demana quan correran una marató. Cadascú té el seu estil amb el qual se sent còmode i jo, escrivint contes, m’ho passo molt bé. Això no vol dir que descarti escriure una novel·la, com tampoc he descartat pujar a l’Everest (en aquest cas, més aviat és l’Everest qui m’ha descartat a mi).

Dins del gènere conte em sento especialment còmode en les distàncies curtes, i sóc molt regular en aquest sentit. Una prova és la següent relació on es comprova que més de la meitat dels meus contes no arriba al tercer foli.

1 foli: 27 contes, 12,16%
2 folis: 101 contes, 45,50%
3 folis: 53 contes, 23,87%
4 folis: 24 contes, 10,81%
5 folis: 6 contes, 2,70%
6 folis: 5 contes, 2,25%
7 folis: 2 contes, 0,90%
13 folis: 1 conte, 0,45%
16 folis: 1 conte, 0,45%
20 folis: 1, conte 0,45%
35 folis: 1, conte 0,45%

Ressons del pregó de Festa Major

El diari La veu de l'Ebre s'ha fet ressò del pregó de la Festa Major de Cornudella de Montsant que vaig fer el passat 16 d'agost. Agraeixo aquest detall, així com que aparegui la notícia al costat d'una referència a Woody Allen. Aquesta mena de coincidències m'agraden perquè tot just en el moment que jo feia el pregó, es podia veure al Canal 33 la seva pel·lícula Manhattan, una de les meves preferides. L'apunt diu textualment:

"Les festes majors de Cornudella de Montsant, a la comarca del Priorat, van comptar amb un pregoner força conegut a les TE: l'escriptor Jesús M. Tibau. Tot i ser fill de la vila, Tibau fa anys que viu a les Terres de l'Ebre."

El castell blanc, d’Orhan Pamuk

La vida d’un jove italià, culte i apassionat, es veu truncada per sempre quan és capturat pels pirates en algun punt entre Venècia i Nàpols i venut com a esclau al mercat d’Istanbul. El comprador, un savi turc delerós d’aprendre els avenços científics d’Occident, li demana que li ensenyi tot el que sap: només després d’haver interioritzat aquell "tot", l’alliberarà. Mestre i esclau, que guarden una semblança física inquietant que els meravella i els aterreix alhora, inicien així un procés d’intercanvi de coneixements, pecats i secrets tan exhaustiu que arribarà a confondre les seves personalitats.

Ambientada a la Turquia del segle XVII, El castell blanc aborda un tema fonamental en l’obra d’Orhan Pamuk: l’afirmació de la identitat i l’intercanvi entre cultures. És imprescindible aprendre dels altres, posar-nos al seu lloc, i per a això cal escoltar la seva història, les seves passions, les seves culpes: "era capaç de creure’m jo que aquests homes que ocupaven el lloc de l’altre podrien ser feliços a les seves noves vides?… No volia pensar tan sols com seria d’horrible un món on la gent sempre parlés d’ells mateixos, de les seves rareses, i on els llibres i les històries sempre tractessin d’això."

Cares del món (8)

La cara d'avui està contenta. Potser perquè la divisió està ben feta i el resultat dóna exacte. Després, a la vida, no tot surt tan perfecte, però aquesta és la gràcia.

Pista 18è joc literari

És estiu, molts esteu de vacances, i vull facilitar-vos la tasca de pensar. Per això us facilito una nova pista que potser us ajudarà a endevinar el 18è Joc literari.

Encara que la següent afirmació sigui falsa, podríem imaginar que Luis Eduardo Aute va dedicar una cançó a la protagonista del llibre, aquesta noia que va amb un cistellet.

Felicitats petites (6)

De vegades els béns materials ens proporcionen una mica de felicitat, fins i tot encara que siguin béns de poc valor aconseguits sense esforç, per exemple quan arriba la temporada d'hivern i trobem un bitllet a la butxaca de l’abric penjat a l'armari des de l'any passat i ens posem contents, com el nen que es troba una llepolia.

18è joc literari: no és la Caputxeta.

Si avui és dimecres, això és un joc literari.
El personatge protagonista del llibre d’avui "torna de l’hort de casa seva amb un cistellet", però no és pas la Caputxeta. Per participar al joc d’aquesta setmana haureu de respondre les següents preguntes:

Què porta al cistellet la nostra protagonista?
Com va vestida?
Quin és el nom del llibre i de l’autor?

La foto, en certa manera, és una pista.

Com sempre, cal enviar les respostes a jesusimaite(arrova)gmail.com juntament amb la vostra població per qui participi per primer cop.
Us recordo que els premis que se sortejaran entre entre qui participi als jocs de l’agost seran lots de llibres de Cossetània Edicions i d’Aeditors

Antigues lectures

En motiu de l’aniversari de la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa, aquests dies s’hi pot visitar una exposició de llibres antics i curiosos. El fons, procedent de la Biblioteca Popular, es composa de llibres de les més diverses matèries que són interessants per la seva data de publicació, per les seves il·lustacions, enquadernacions o per qualsevol altra curiositat.

M’ha agradat comprovar que també s’hi trobaven alguns exemplars de contes infantils que jo llegia quan era un xiquet a Cornudella (precisament aquest cap de setmana passat n’he estat fullejant algun) i que van ser els meus primers passos com a lector. La sensació ha estat agradable, tot i l’efecte que causa que les teves primeres lectures es trobin en una vitrina com una relíquia antiga i venerada. Però no em sap greu, perquè d’aquell xiquet que llegia contes encara en queden moltes coses.

De pel·lícula: Cayo Largo, de John Huston

En aquest clàssic en blanc i negre, amb Humphrey Bogart, Edward G. Robinson i lauren Bacall, un perillós gàngster ocupa un hotel durant unes hores per a fer un dels típics negocis d’aquest gremi. A l’hotel s’hi troben retinguts els amos de l’hotel i un ex combatent de la 2ª guerra mundial que va conèixer el seu fill i els ha vingut a visitar. Bogart, l’ex combatent, es troba en el dilema d’oblidar antics ideals i procurar simplement mantenir-se en vida, o lluitar per a esborrar del món un perillós criminal:

—Frank, en què penses?
—Tenies raó, quan el cap diu una cosa i tota la teva vida en diu una altra el cap sempre perd.

Ressons del pregó de Festa Major

Ja a Tortosa, després de tornar de la Festa Major de Cornudella, encara no he digerit de forma completa les emocions que vaig sentir abans, durant i després de fer el pregó. Els nervis i la responsabilitat potser no em van deixar assaborir prou bé un moment que, de ben segur, aniré saborejant i gaudint tota la vida. Fer el pregó de la Festa Major al teu poble, amb la família, els amics que et saluden i somriuen des del carrer, i persones que et coneixen de tota la vida, no és una experiència qualsevol, especialment quan surts al balcó, acompanyat de la teva dona, i a pocs metres intueixes el pati de l’antic col·legi on jugaves a boles, a pilota i, fins i tot, vas fer algun gol. I a pocs metres, el Pla de l’Església, on fa molts anys, quan no passaven gaires cotxes, jugàvem al frontó al mig de la carretera, sense perill, perquè tot era molt tendre. Després, el millor es rebre les felicitacions de tothom i les cares de satisfacció del teu germà i els teus pares.
Gràcies de nou a l’Ajuntament per a haver pensat en mi i haver-me donat un regal com aquest.
Des de fora de Cornudella també he rebut mostres de solidaritat i d’afecte que agraeixo, i com a exemple, transcric un fragment del correu d’una de les millors seguidores d’aquest bloc, Tere Giné, periodista de Santa Bàrbarà, i que resumeix molt bé els meus sentimens:

"Saps que t'he imaginat, al pregó de festa major al teu poble amb tots els teus amics i familiars acompanyant-te? En llegir el teu discurs m'han entrat ganes de plorar, però d'emoció… Jo que presento tots els anys el pregó del meu poble , quan és un planer absent i explica les coses de la seva infantesa, sempre m'emociono un poc. Avui amb el teu discurs he sentit el mateix, i és que els que ens estimem el nostre poble i portem aquest sentiment de pàtria a l'interior aquestes coses ens fan emocionar.....M'agrada que la gent s'estime la gent amb qui ha viscut la seva infantesa, els records, els carrers, els olors, la idiosincràsia del poble.....Jo em sentiria orgullosa de ser la pregonera del meu poble si no visquera en ell i haguessin pensat en mi, però pensar en tu com a pregoner ha estat un encert, perquè aquest poble ens l'has fet conèixer un poc més al teu blog i als teus llibres; ets un bon "representant de Cornudella". Enhorabona....per tot."
.
(Nota posterior; el 2014 escric el pregó per segona vegada, però són uns altres els protagonistes)

Desdefinicions XVII

lliteratura. Literatura eròtica.

intimar. Establir relacions afectuoses una parella amb l’única companyia del mar.

minuta. Compte que presenten els advocats pels seus serveis durant seixanta segons.

pelvis. Conjunt d'ossos de la part inferior del cos humà que no parava de remoure un conegut rei del rock.

El ball, d’Irène Némirovsky

Aquesta breu novel·la deixa en ridícul els nous rics al París dels anys vint, i els seus estèrils intents d’entrar a l’alta societat. El senyor i la senyora Kampf decideixen organitzar un ball i la seva filla Antoinette, que acaba de complir els catorze anys, somia assistir-hi. Però la senyora Kampf no té cap intenció de presentar la seva filla, ja crescudeta, als seus admiradors; col saborejar les últimes oportunitats que li queden de protagonisme. Tot això premeditarà la seva venjança. : la durà a terme immediatament, fora de si.... serà terrible. El llibre mostra la buidor de les coses materials i una lluita fraticida i cruel entre una mare que d’amagat ens descobreix la seva debilitat i fragilitat davant el pas del temps, i una filla amb ànsies de viure que demostrarà al final una manca completa de compassió pel vençut. Tot això ambientat de crítica pel món de les aparences i amb un to humorístic que, en alguns fragments, m’ha recordat El fantasma de Canterville, d’Òscar Wilde.

Cares del món (7)

Els divendres tenim una cita amb aquestes cares del món que ens observen. Avui en trobem una de molt trista i plorosa, pobreta. Per què deu ser?

Pregó de la Festa Major de Cornudella de Montsant

Gràcies a tots per la vostra presència i a l’Ajuntament per l’honor especial de convidar-me a fer el pregó de la Festa Major del meu poble, ja que no m’he deixat de sentir cornudellenc ni un sol moment, tot i viure i ser ben acollit a Tortosa des de fa gairebé 20 anys. A més de la meva família, a Cornudella hi tinc una segona família que són els meus amics, i un grapat de records inesborrables que m’acompanyen sempre.

El valor i la importància que té el poble per a cadascú es comprova quan te n’allunyes. El meu primer cop va ser als 13 anys, quan jo era encara molt tendre, i els meus pares, amb un gran esforç sense el qual avui jo no estaria aquí, em van pagar els estudis a Tarragona. Jo m’enyorava, sobretot al principi, i comptava les hores i els minuts que faltaven per al cap de setmana, i escrivia a les vores de les llibretes el nom de Cornudella, dels Brivalls, de Siurana… i també el d’alguna noia. El segon cop que vaig allunyar-me’n va ser més desagradable, en motiu de la mili a Melilla, però va servir per fer més profund encara l’afecte i estima per Cornudella. El tercer cop ha estat el millor, sense cap mena de dubte, riu Siurana i riu Ebre avall, per trobar-hi l’amor.

Almenys en el meu cas, per molt que t’allunyis del poble, mai te’n vas del tot, perquè el portes al teu dintre i, d’alguna manera, en fas d’ambaixador. Els que som de pobles petits ens agrada fer d’altaveus del nostre poble, nomenar-lo sempre que podem, posar-ne una foto a l’escriptori de la pantalla de l’ordinador perquè tothom que passa pel darrere ens pregunti què és. Volem deixar ben clars els nostres orígens, potser per por a perdre’ns en un món que hem descobert tan gran, més enllà de les Gritelles i el Montsant. D’aquesta manera, les ciutats i gents que ens coneixen ens assimilen, a la seva manera, amb el nostre poble, i sempre ens pregunten per ell, i si hi passen alguna vegada ens comenten que el paisatge és tan bonic. Per exemple, quan el mes de juliol hi va haver un incendi i va aparèixer la notícia a TV3, molta gent a Tortosa em preguntava si havia estat greu. Fins i tot algú em va dir que lamentava els incendis en general, però que aquest en concret li sabia més greu, perquè d’alguna manera, coneixent-me a mi i els meus contes, s’estimava una mica més Cornudella. I a mi això em fa sentir orgullós.

En molts dels meus contes Cornudella hi és present, com un decorat de fons o com a un dels protagonistes, i m’agrada que els personatges es passegin pel carrer Major, prenguin cafè en un dels bars, o juguin al carrer Sant Isidre. I no és una casualitat, ni una cosa forçada, sinó que em surt espontàniament, necessàriament, perquè el poble forma part de la meva manera d’entendre la vida. Com algú va dir, la pàtria de les persones és la seva infantesa. Cornudella ja va estar present al mateix títol del meu primer llibre Tens un racó dalt del món, que potser molts no saben que és un anagrama que es forma desordenant les lletres de Cornudella de Montsant; però no un anagrama qualsevol, sinó un que representa perfectament què significa el poble per mi: Tens un racó dalt del món. Al meu proper recull de contes que, si tot va bé, es publicarà a principis de 2008, el poble de Cornudella hi tindrà molt protagonisme i com un petit regal que us faig per avançat, us en llegiré un parell de petits fragments:

Fragment de Monedes o L’indecís rodar dels anys

"Quan surten de l’església no noten el fred d’aquest febrer, i la vista que han contemplat tantes vegades, des dels cingles de Siurana, els sembla nova. El cel està clar i el Montsant es mostra amb tota pulcritud, com si aquest diumenge s’hagués mudat amb ganes d’unir-se a la festa. Albarca a la dreta i La Morera a l’esquerra, s’amaguen entre les roques del Montsant, amb timidesa; però des de la seua alçària, en una conxorxa antiga amb Siurana, no se’ls escapa res, i coneixen tot allò de nou i tot allò de perenne que respira la comarca. Des dels fumerals de Cornudella, al mig de la petita plana esquitxada de turons, es dibuixen línies que pugen, es difuminen i es perden lentament."

Fragment d’Ombres antigues

"Quan comença a fer-se fosc, els pobles petits com Cornudella es van fonent amb la nit. No són com les grans ciutats, que quan s’amaga el sol volen suplir-ne la seva llum, i es presenten davant del món més enlluernadores que mai, cridant l’atenció de viatgers i cometes amb una aparença irreal. Els pobles encenen tímides llums, que amb prou feina juguen a ser miralls dels estels. Com han fet en molts pobles, a Cornudella han instal·lat uns focus que il·luminen de nit la façana de l’Església. Així, un pot imaginar-se que els dos campanars són com pares protectors, que deixen encesa una llum del quarto perquè els seus fills no tinguin por. De totes maneres, Cornudella no cal que pateixi si vénen malsons; l’endemà de tots els dies, darrere Siurana, sortirà de nou el Sol."

Als meus contes jugo molts cops amb records de la infantesa i la joventut, que són molts, i sovint van associats amb costums que es repeteixen any rere any, en dates concretes, i que ens fan adonar de com el temps passa, i de com passem nosaltres amb el temps, com ara la cavalcada dels Reis, la Mona, el ball de Sant Cristòfol a la plaça o la Festa Major. De tots els actes de les festes majors d’aquells anys destacaria els balls.

Recordo molt bé aquells primers balls als anys 70, quan els de la meva quinta començàvem a treure a ballar les noies, alguns amb més timidesa que altres, i sovint travessàvem la pista de la Rene o de l’Íntim per a preguntar-los, assegudes en fila a les butaques, si volien ballar: "Balles? Balles? Balles?" Sempre n’hi havia alguna que et deia que sí, i després, tot just acabada la cançó , tornava corrent ben de pressa al seu racó, amb les altres noies, i tornava a començar el cercle: "Balles? Balles? Balles?" Però no podies ballar amb la mateixa! o de seguida començarien a córrer rumors pel poble. Des d’aquí vull enviar un petó ben fort a totes les meves balladores.

En aquells anys la Festa Major era principalment això: ball i cine; cine i ball. D’aquelles sessions de cine és difícil d’oblidar el so de les cançons de Grease a la Rene, o el sabor de les pipes a l’Íntim mentre aguantàvem el llarga que es va fer La mujer del teniente francés, mentre esperàvem amb ànsia que s’acabés d’una vegada per retirar les butaques i que comencés el ball d’una vegada.

No, no patiu, no us explicaré totes les batalletes de la meva joventut, perquè, parlis amb qui parlis, tothom té la sensació que les millors festes majors de la història van ser les de la seva joventut. Les festes majors han canviat, és veritat, però nosaltres també, i segur que ara no les vivim amb la mateixa intensitat i entusiasme que llavors. Per això, avui us demano que recobreu per uns dies el jove que vau ser i que aquestes siguin les festes majors més xaladores de la vostra vida. Bona Festa Major i Visca Cornudella!

Jesús M. Tibau i Tarragó
Cornudella de Montsant, 16 d’agost de 2007

Els meus fragments: A l'ombra dels ametllers

"Quan era el temps de l'avellana venia amb els seus pares a plegar-ne, però, sempre que podia, s'escapolia de la seva mirada i festejava la figuera per tal de no perdre's el primer fruit madur de la temporada. Sovint, en sentir el crec furtiu d'una pedra en xafar una avellana, sa mare el renyava tot fent l'ullet al Cisco, que somreia sense allunyar la vista de terra, per on els seus dits feinejaven neguitosos sense descans."

Fragment del meu primer conte "A l’ombra dels ametllers" inclòs al recull Tens un racó dalt del món, d’editorial Montflorit.

Felicitats petites

Avui tindré l'honor de viure una felicitat, però no de les petites, sinó de ben grossa i inoblidable, ja que m'han convidat a fer el pregó de la Festa Major del meu poble, Cornudella de Montsant, que comença aquesta tarda.

17è joc literari: foto-enigma

Ni tan sols un dimecres festiu del mes d’agost és capaç d’aturar els jocs literaris. Espero que la foto-enigma d’avui no sigui un mal presagi que espanti les vacances a algú. Aquesta setmana, un cop més, us demano que endevineu el títol i l’autor d’un llibre en funció de la imatge.
Per facilitar les coses i fer-vos jugar una mica més, podreu trobar algunes pistes en els següents blocs amics:

Llibreria Serret

No em diguis que és un somni
Tres gotes que caminen vora l’infern

Com sempre, cal enviar les respostes a jesusimaite(arrova)gmail.com juntament amb la vostra població per qui participi per primer cop.

Us recordo que els premis que se sortejaran entre entre qui participi als jocs de l’agost seran lots de llibres de Cossetània Edicions i d’Aeditors.

Propostes al 16è joc literari (3)

Aquesta ja és la tercera tongada de respostes que m'heu fet arribar com a solució del 16è joc literari que vaig proposar dimecres passat, quan us vaig llençar el repte de proposar uun final alternatiu al meu conte "Colors" . Demà és dimecres festiu, en ple mes d'agost, però no us faltarà un nou joc literari. Esperaré les vostres respostes!

"Finalment, quan sembla que ja no és possible que noves taques puguin aparèixer, quan tots els colors possibles poblen cada racó, sorgeix del no-res un punt de llum intens, sense un to concret que es pugui reconèixer. Aquest punt de llum es divideix ràpidament en milers de pampallugues que bateguen amb ritmes diferents i que deixen entreveure, cadascuna amb una intensitat, un to diferent.
Neixen així, de la unió de tots els colors, nous punts de llum bategants que es reprodueixen i són capaços de ser únics, irrepetibles, i infinits. Són capaços d'apagar-se aparentment a la vista, però realment deixen la seva emprempta a tot allò que els envolta, fonent-se de nou amb l'entorn i fent-lo, poc a poc, molt més brillant."
Susanna Moreno

"Assegut còmodament en una cadira vella el pintor s'ho mira, i somriu. Uns petits homenets formats per esquitxos de tots els colors comencen a despertar, miren al seu voltant i el criden: cerquen Déu."
Anna Ramírez

"Per poder-ho contemplar amb una certa perspectiva, es retira dues passes i se sent prou satisfet del primer dia de feina. N'hi queden cinc per enllestir el treball. Arribat el setè, el Creador podrà descansar."
Josep M. Sansalvador

"A esquitxades el vermell guanya terreny. De sobte, una taca negre fa acte de presència just al bell mig del ball de colors. Recorda l’origen i, mentre s’escampa, presagia el final".

Pilar Juanhuix

De pel·lícula: Dos cavalquen junts

El fragment inicial de Dos cavalquen junts, de John Ford (uns 20 minuts), amb James Stewart i Richard Widmark, és un dels meus preferits que no em canso mai de mirar. No recordo cap altra pel·lícula de l’època amb un to tan desvergonyit, picant i sorneguer, amb una interpretació genial dels dos protagonistes sense la qual, el fragment que transcriuré perd tota la gràcia. L’acció se situa en el moment en què Richard Widmark, oficial de cavalleria, ha convençut a James Stewart perquè l’acompanyi per a una missió al fort, i descansen un moment assegust a la vora del riu per refrescar-se:

—Això és més dur que la meva cadira.
—Sí, estaves més còmode en aquell porxo. Saps? Continuo sense entendre-ho: sense discutir, sense protestar… Què t’ha impulsat a venir?
—Mira que cavalcar tota la nit! T’ho dirè: no has sigut tu qui m’ha impulsat a venir; no t’ho creguis.
—No, mai ho he cregut. (Stewart es treu un cigar de la butxaca) Què? Pel que es veu només n’hi ha un a cada caixa, no?
—Mai compres cigars?
—Sí, en vaig comprar dos fa tres mesos amb l’última paga. Els mistos els poso jo.
—Em sorprèn que puguis pagar-los.
—Als mistos hi arribo. Digues, per què has vingut?
—Si tens interès en saber-ho, per a lliurar-me de Beth (la mestressa del saloon).
—Per Beth? Jo em pensava que tots dos estàveu… (fa un gest amb les dues mans imitant el relleu d’una dona)
—Sí, ja ho sé, ja ho sé. Per dir-ho sense cap cavallerositat… mai he dit el contrari, sí, és cert, ho estàvem. Ho estem.
—Ho havia sentit dir.
—Últimament havia començat a dir-me Gatz.
—Ja me’n vaig adonar.
—Gatz, Gatz. El primer cop que li ho vaig sentir pensava que tenia alguna cosa entre les dents, però no, no tenia res entre les dents, ho tenia a l’ànima. I fa unes nits va sortir a relluir.
—Continua, què va passar?
—Veuràs, aquest no és un tema que es pugui parlar en públic, quan un dels dos interessats… és, és… matrimoni.
—No! Quin espant! Matrimoni?
—Clar, quan un dels dos interessats resulta que està… saps? Beth té una espècie de punyalet amagat aquí a la lliga…
—Ja ho sé.
—… i estàvem asseguts parlant quan… Com ho sabies?
—Acabes de dir-m’ho. (volent canviar de tema) Però, escolta, i et va declarar el seu amor?
—Véns a dir que ja sabies això del punyalet?
—Repeteixo que m’ho acabes de dir. Continua.
—Que si em va declarar el seu amor? No, no ho va fer això. Vull dir que no es va posar de genolls per a declarar-se. Encara que he de reconèixer que té traça per fer les coses. Jim, ara veuràs la seva proposició: ella no comprenia per què estava satisfet amb el 10% dels seus guanys si estava disposta a repartir-ho a mitges.
—Tu cobres el 10% del negoci de madame Argon!
—No ho sabies? I el 10% dels negocis de tota Tascora. Però si és part del negoci de sherif!
—Doncs ets un porc, ets un porc lladre.
—Un moment. No et pensaràs que es pot viure amb el sou de sherif, veritat? Menys de 100 dòlars al mes, Jim!
—20 més del que jo guanyo.
—Però jo… tu saps… Fixa-t’hi, fixa-t’hi. Tu ets un home sense gaires necessitats i jo necessito una mica més.
—Ja ho entenc, però continues sent un porc!

Concentració rècord d'autors a la llibreria Serret

Habitualment la llibreria Serret de Vall-de-roures acostuma a convidar escriptors i escriptores per a signar llibres, però ahir diumenge, 12 d'agost, probablement va batre el seu rècord, en concentrar a 15 dels autors del recull de contes Estius a l'Ebre, d'Aeditors (Jordi Andreu, Cinta Arasa, Rafel Duran, Glòria Fandos, Ramon À. García, Albert Guiu, Ma. Josep Margalef, Laura Mur, Judit Ortiz, Eva Queralt, Emigdi Subirats, Jesús M. Tibau, Josep Igual, Vicent Sanz i Josepa Vilurbina; a més de tenir a la resta de couators presents moralment Dora S. Farnós, Sílvia Favà, Xavier García, Valer Gisbert, Josep Meseguer i Núria Menasanch) així com també la Francesca Aliern, Cinta Mulet, Teresa Bertran i l'editor Àlex Ferré.

Molts ens vam conèixer, vam xerrar, vam signar llibres i, després d'un bon dinar de germanor, vam anar fins Fondespala a la 2a Trobada d'autors ebrencs a la Matarranya.

Una autèntica lliçó d'intercanvi cultural i enriquiment mutu en ple mes d'agost.

Comentaris la 2ª trobada d’escriptos a la Matarranya

Igual que l’any passat, s’ha demostrat el poder de convocatòria de l’Octavi Serret en ser capaç de concentrar una tarda de diumenge del mes d’agost un bon grapat d’autors i autores i gent de la cultura. Després de l’elevada concentració per metre quadrat d’autors del recull Estius a l’Ebre, a la llibreria Serret, la trobada a Fondespala va ser un èxit i va comptar amb gran presència de públic per escoltar diverses experiències i opinions sobre les noves tecnologies aplicades al món del llibre, especialment del fenòmen dels blocs.

En el meu cas vaig d’explicar les diverses seccions que he anat creant de forma periòdica, entre les que destaca els jocs literaris pel seu èxit de visitants, però també he volgut posar de manifest la conversió que ha sofert el bloc de mitjà a objecte. Vaig iniciar el bloc amb la intenció que servís d’eina i mitjà per a difondre la meva tasca d’escriptor, però, finalment, els continguts han anat cobrant vida pròpia i en aquests moments el bloc s’ha convertit més en un gènere autònom que en un vehicle i que, d’una manera o altra, segurament acabarà interelacionant-se amb la tasca d’escriptor de llibres. La realitat que he pogut comprovar és que la relació que s’estableix amb els visitants del bloc i l’estímul que representa, m’estimula la creativitat, cosa que, en principi, no deu ser dolent per a un escriptor. Malgrat tot, cal tenir en compte que no hem de deixar de banda la resta d’estímuls més tradicionals, com ara passejar a la vora del riu o dinar amb una colla d’amics.

Desdefinicions XVI

Si avui és dilluns, això són desdefinicions:

cerrebel. Part posterior de l’encèfal que nomès pensa en portar la contrària.

cimentiri. Lloc on reposen les zones verdes enterrades sota capes de ciment i asfalt.

conjugar. Establir un arelació entre dos cònjuges basada en el joc diari.

lavativa. Injecció de líquid pel recte amb l’objectiu d’extreure el 16 %.

A peu pel Matarranya, de Josep M. Espinàs

Aquest és un dels molts relats dels viatges a peu que ens regala Josep Maria Espinàs als seus fidels seguidors. Aquest cop, el viatge va ser l’estiu de 1996 a la Matarranya, una comarca de la Franja que cada cop aprecio més i visito sovint, seduït per l’encant dels seus pobles. La barreja de la narrativa d’Espinàs i la bellesa de la Matarranya havia de donar un bon resultat a la força. En concret, el trajecte va transcórrer pels pobles de Calaceit, Cretes, Vall-de-roures, Freixneda, Torre del Comte, Valljunquera, Vall del Tormo, Massalió i Maella. Qui estigui acostumat a llegir a Espinàs, i els seus llibres de viatges en concret, no hi trobaran cap sorpresa, només l’encant de deixar-se gronxar per la seva forma d’observar la vida, perquè com diu al pròleg: "dues activitats simultànies i encadenades: viure em fa observar i observar em fa viure."
Espinàs és un home ple de sentit cumú que admira i es recrea en els petits detalls que passen desapercebuts per la majoria: "la memòria s’alimenta de delícies minúscules". Els seus ulls no busquen els grans monuments, que valora, sinó els pedrissos de les places dels pobles on pot xerrar amb algú que pren el sol; no s’embadaleix amb paisatges espectaculars, que gaudeix, sinó que es fixa en les empremtes que l’home ha deixat als camps. Espinàs és un escriptor que valora per damunt de tot la vida, la vida fràgil i valuosa: "la vida no és bronze, la vida és una argila que cada vegada es fa més pàl·lida i insegura." Als seus viatges a peu sovint apareix algú que amablement vol portar-lo en cotxe al següent poble; però ell sempre renuncia, perquè amb el ritme lent de les passes assaboreix l’arribada al seu destí. Tot i aquest exercici de ritme lent ell, un home de ciutat, s’adona, amb el contacte de la gent del poble, "que encara sóc un aprenent de la paciència". Deixar cada poble sempre li dol, perquè gràcies al seu tarannà i a la tafaneria pròpia d’un escriptor ha fet coneixences i nous amics, i s’ha sentit veí per un dia, però cal continuar, perquè "sense deixar res enrere no es faria mai camí."
Llegir els viatges a peu del Josep Maria Espinàs és una teràpia que em recomano un cop l’any, potser perquè com ell "m’adono que, per a mi, el camí més estimulant ha estat sempre el que m’ha donat més espai de visió, i una respiració més fresca per viure’l passa a passa —o potser estic parlant de la vida."

Més propostes per al 16è Joc literari

Avui mostro altres suggeriments de finals alternatius del conte "Colors", tal com us vaig demanar al 16è Joc lilterari. N'hi hauran més. Us recordo que els premis d'aquest mes són lots de llibres d'Aeditors i de Cossetània Edicions.

"Finalment, un arc de Sant Martí s'obri pas enmig del mural de colors dibuixat, portant-nos a la tristesa d'un dia de pluja però, alhora, portant-nos també esperança amb uns raigs de sol que donen llum a la vida"
Laura Orellana

"I en una festa de la llum, apareix el gran astre, no deixant ni un racó sense il·luminar."
Mònica Roig

"En un primer moment, el negre ho envaïa tot, creant un fons uniforme i poc esperançador, sense que s'albirés en l'horitzó la intenció de cedir ni tan sols un punt de terreny guanyat. Donava la sensació que una eternitat buida havia arribat, conquerint tot l'espai possible, deixant al seu lloc un regust amarg, que hom paladejava amb discrepàncies al principi i al qual amb el pas dels minuts em vaig resignar. Estava sol assegut a la cadira nova de l'àvia, era de plata vella i d'or fi i l'havia comprat ahir, però ella avui ja no hi és.
S'escorren les llàgrimes entre les galtes, poc a poc baixen la meva cara i moltes, salades, em van a la boca. D'altres es tiren de la barbeta i em cauen a les faldes, on sense fer soroll, s'assequen.
Em noto feixuga, inútil i ara, sola. Ja no penso. M'expresso amb la mirada, i avui està callada.
Camino poc a poc i agafo un trabuc i torno a seure. El tinc damunt els genolls i l'acaricio igual que un gatet. L'agafo fluix i m'apunto. Disparo.
La meva mirada està callada i ho acaba de veure tot negre. Quasi al final, un vermell apassionat ho esquitxa tot, sense miraments, omplint l'espai de vida."
David Ventura

Records del carrer Sant Isidre

Fa unes setmanes es va fer pública la notícia del meu "fitxatge" per editorial Cossetània per a l’edició d’un recull de contes a principis de 2008. Internet fa que les notícies s’escampin de seguida, i a mi em va fer gràcia això del "fitxatge", com si fos una gran figura del futbol, especialment ara a l’estiu, que no es parla d’altra cosa que de futbolistes que vénen i van.

Tot plegat m’ha fet recordar aquesta fotografia amb una pilota als peus, al terrat de casa meva al carrer Sant Isidre, a la Cornudella en blanc i negre. Aquells dies segur que m’hauria agradat fitxar pel Barça, quan m’imaginava ser el Sadurní o l’Artola, jugant a futbol al carrer amb el Josep Jordi , el Peris i tota la resta de canalla del barri. Ja no conservo el mateix tipet, però no he perdut encara les ganes de somriure, i això sí que és una bona notícia.

Cares del món (6)

Com els darrers divendres, una més de les cares que ens acompanyen, si parem prou atenció

per fixar-nos en elles.

Primeres propostes al 16è joc literari

Estem a l’agost però em plau observar que els meus visitants continuen amb ganes de participar als jocs literaris. Ja m’han arribat uns quants finals alternatius al conte "Colors", tal com vaig proposar-vos ahir. Us n’avanço cinc, però n’hi hauran més. Gràcies a tots per participar:

"I va ser així com el roig va substituir al negre, la passió a l'opacitat, el foc al fred, la vida a la mort."
Tomàs Camacho

"L'últim que recordo, és que al final tot, absolutament tot, s'havia convertit en un preciós arc de Sant Martí."
Immaculada Forteza

"Però, de sobte, l’explosió blanca ho va omplir tot.
Llavors, quasi sense voler, de l’angle superior dret, una línia negra puja en diagonal, prima i delicada, eixamplant-se lentament mentre avança."
Roser Iborra

"I entre aquests nous colors, un d'ells va començar a destacar poc a poc sobre el demés , el color de la vida."
Jordi Gonzàlez

"Partícules insignificants dels nous color, s'arrengleren en un inusual arc de Sant Martí que esclata en un sol que ompli: de llum tot l'espai i d'esperança les nostres vides."
Juan Manuel Garcia

Felicitats petites (4)

Una de les situacions que ens fa viure amb més tensió és la carreterea, especialment quan hi ha molt de trànsit. Per això, una de les felicitats petites pot ser aquesta:

Tens un camió al davant a la carretera, hi ha molt trànsit i és difícil i arriscat avançar; però, quan tot just t’atanses al camió, aquest posa l’intermitent i es desvia a la dreta.

Tots podríem contribuir a les felicitats petites dels altres si fóssim més amables i prudents a la carretera, i oblidar les competicions i rivalitats estúpides que s’estableixen de vegades entre alguns conductors, que no comporten res de bo.

16è Joc literari

Amb el joc d’aquesta setmana vull despertar-vos la creativitat i m’agradaria imaginar-vos a la platja o estirats en una hamaca pensant en la meva proposta.
Ahir vaig penjar al blog el conte "Colors", inclòs al meu primer llibre, Tens un racó dalt del món, d’editorial Montflorit. Es tracta d’un dels contes més breus que he escrit i també el més abstracte. La seva interpretació és lliure. El que demano per a participar al joc d’aquesta setmana és que us inventeu un altre final alternatiu al conte, que substitueixi la darrera frase:

"Quasi al final, un vermell apassionat ho esquitxa tot, sense miraments, omplint l’espai de vida."

Com he fet en anteriors jocs d’aquesta mena, totes les vostres creacions seran vàlides i entraran al sorteig dels premis d’aquest mes: lots de llibres de Cossetània Edicions i d’Aeditors. Properament faré públiques al bloc les vostres propostes, llevat que m’indiqueu el contrari.

Com sempre, cal enviar les respostes a jesusimaite(arrova)gmail.com juntament amb la vostra població per qui participi per primer cop.

Els meus fragments: Colors

Avui us presento el relat "Colors", un dels meus contes més breus i també el més abstracte, inclòs al primer llibre que vaig escriure, Tens un racó dalt del món, d’editorial Montflorit.

"En un primer moment, el negre ho envaïa tot, creant un fons uniforme i poc esperançador, sense que s’albirés en l’horitzó la intenció de cedir ni tan sols un punt de terreny guanyat. Donava la sensació que una eternitat buida havia arribat, conquerint tot l’espai possible, deixant al seu lloc un regust amarg. Llavors, quasi sense voler, de l’angle inferior esquerre, una línia blau cel puja en diagonal, prima i delicada, eixamplant-se lentament mentre avança. Gairebé al mateix temps, sense cridar massa l’atenció en un principi, unes ínfimes taques verdes comencen a créixer arreu, com sembrades per un pagès metòdic i pacient. Després, tot es succeeix amb una acceleració creixent. Taques grogues, taronja i morades van guanyant terreny prenent formes capricioses, per a deixar pas més tard a nous colors que no semblen acabar-se mai, com portats per vents de tot el món. Quasi al final, un vermell apassionat ho esquitxa tot, sense miraments, omplint l’espai de vida."

De pel·lícula: Perseguit per la mort

Aquesta és una de les pel·lícules més cèlebres d’Alfred Hitchcock (és fa difícil no nomenar-la amb el títol en castellà de Con la muerte en los talones) i conté algunes de les imatges més recordades de la història del cine. Cary Grant fa un gran paper, molt en la seva línia, i interpreta un personatge vividor, ple d’ironia i humor. Una de les frases que més recordo és la següent, quan la CIA el vol convèncer que els ajudi a atrapar el dolent:

"Sóc publicista, tinc una mare, dues exesposes i diversos barmans que depenen de mi."

La frase, als nostres ulls d’avui, pot semblar que conté un cert to masclista, però sempre cal situar-se a l’època, i cal tenir en compte que tampoc quedaria malament si l’hagués pronunciat, a la inversa, la Lauren Bacall, per exemple.

Las ratas, de Miguel Delibes

Acabo de llegir per enèssim cop un dels clàssics de la meva tauleta de nit. Tinc a Miguel Delibes en un lloc destacat de la llista d’autors preferits, i Las ratas va ser el llibre amb què el vaig descobrir. La primera lectura va ser el 1980, mentre estudiava 2n de BUP, en aquella edat quan certs llibres deixen una marca inesborrable. No és estrany que aquell cop, al xiquet tendre que era encara, l'impactés el drama de la Castella rural que tant bé narra Delibes. Sense cap mena de dubte, Las ratas va ajudar a obrir els balcons de la consciència social que duia al meu dintre. Perquè els llibres ajuden a desenvolupar la personalitat dels lectors, especialment als més joves, ens mostren noves perspectives, posen en paraules els nostres sentiments; però difícilment treuran a la llum res que no sigui nostre.
Las ratas narra el drama d’un petit poble, esclavitzat a la terra i al cel, on la incultura, els prejudicis i la innocència campen al seu gust. Delibes ens mostra el camp de Castellà en tota la seva bellesa canviant, al ritme de les estacions, i també la seva crueltat. A la primera pàgina ja ens deixa intuir aquest panorama pessimista amb paraules com "nube de cuervos", "chopos desmochados", "sucio pie desnudo", "graznidos siniestros", "surcos pesados" … en un poble que arriba a la degradació de caçar rates per a menjar.
No té desperdici ni un dels personatges del poble que viuen al llibre, com Matías Celemín, el Furtivo, Justito, el Alcalde, Rabino, el Chico, Tío Rufo, el Centenario, Doña Resu, el Undécimo Mandamiento… Però sobretot destaquen els habitants de l’última de les coves: el tío Ratero, un home brusc i innocent sense gaire enteniment, que l’esforç de pronunciar més de quatre paraules el deixa abatut; Fa, la seva gossa amb la cua amputada, i el Nini.
El Nini és un personatge inoblidable, un xiquet intel·ligent i sensible que odia la mort i sap fixar-se en tots els detalls i que ha après a conèixer com ningú el món que l’envolta. Tots al poble li demanen consell sobre el temps, sobre els animals i, en alguns moments del llibre, se’l compara amb el nen Jesús entre els savis o amb Déu. Però el poble i el cel són una trampa, i no sembla que l’esperança sigui possible.

Desdefinicions XV

Ja he arribat a la quinzena edició d'aquestes desdefinicions, de vegades més reals que les autèntiques.

agost. Mes de l'any en què més ens ve de gust no fer res; o sigui, fer el gos.

incli-nació. País que fa baixada. O pujada per als pessimistes.

deli-cat. Gat anglès d’una finor extrema.

fidel-itat. Que encara conserva la fe en els ideals de la revolució cubana i el seu líder, malgrat tot.

Els meus fragments: Pols de guix

"Entra a l’aula amb el temps just, quan els alumnes són a punt d’entrar. No recorda el nom d’alguns. Un nus a la gola l’escanya, i ha d’empassar-se saliva perquè es calmi, respirar profundament. La pissarra és plena amb gargots de l’anterior classe. Ho odia, i l’esborra lentament, sense pressa, de dalt a baix, perquè la pols del guix no l’embruti."

Fragment del conte "Pols de guix" del recull Postres de músic, editat per Empúries.

2a trobada d’autors ebrencs al Matarranya

El diumenge, 12 d’agost a les 12 del matí a la llibreria Serret de Vall-de-Roures, presentació del llibre "Estius a l’Ebre" editat per Aeditors, amb la presència d’una bona representació dels 21 autors ebrencs que hi ha col·laborat: Jordi Andreu, Cinta Arasa, Rafel Duran, Dora S. Farnós, Glòria Fandos, Sílvia Favà, Ramon Àngel García, Xavier García, Valer Gisbert, Albert Guiu, Ma. Josep Margalef, Josep Meseguer, Núria Menasanch, Laura Mur, Judit Ortiz, Eva Queralt, Emigdi Subirats, Jesús M. Tibau, Josep Igual, Vicent Sanz i Josepa Vilurbina.

A les 19.30, tindrà lloca Fondespala la 2a trobada d’autors ebrencs i matarranyencs, amb el lema "Els autors i les noves tecnologies". Es vol presentar el paper que juguen les tecnologies de la informació, en especial internet, en la promoció de la literatura en general i dels autors de manera específica dins de un territori; Mataranya Terres de l’Ebre i Baix Aragó.
Per aquest motiu, s’ha plantejat la jornada en les 3 parts següents:
1a part: Donar a conèixer quins webs i blocs fan possible la promoció dels autors del Matarranya i les Terres de l’Ebre.En aquest espai es presentaran els diferents blocs i webs i les noves publicacións de diferents autors, Institucións i Associacións, i com aquestes eines ajuden a la seva promoció i a la difusió de la Literatura Ebrenca.
Moderació a carrec de Pepa Nogues (Ascuma)
Autors, blocs i webs que hi participaran:
—Susana Antoli; guanyadora del Guillem Micolau 2007 en lo seu llibre "Tornem a ser menuts"
I després la presentació dels Blocs i webs:
— Jesús M. Tibau (bloc: Tens un raco dalt del món)

— Emigdi Subirats (bloc i farà referència a altres Blocs Ebrencs)

— Albert Aragones (web beaba)

— Carles Sancho (llibre i web de "Viles i Gent")

— Ignacio Micolau: la traducció al castellà del llibre "Lo Banc de la Paciencia" (el Banco de la Paciencia) de Tomas Riva Muñoz i la seua web

—Javier Díez, Susana Anglès (web. El Sueño Igualitario, Cuadernos de Cazarabet)

— Natxo Sorolla (http://www.franja.tk/)

2a part: Les institucions i les editorials:
El paper de les noves tecnologies per ajudar a les institucions i les editorials en la seva tasca de difusió de la literatura ebrenca i de la Franja de ponent.Algunes de les insititucions i editorials que hi participarà:
— Institut Ramon Muntaner (Mª Carmen Jimenez)

—Aeditors (Alex Ferrer)

—ASCUMA (Jose Miguel Gracia)

—Centro de Estudios Bajoaragoneses ( Ignacio Micolau i Ramon Mur)

—Cossetània Edicions

3a part: Presentació del Serret Bloc:
Es presentarà el Serret Bloc i hi participaran tots els autors que hi són presents i que fan aportacions tant en la seva versió en català com en castellà. En aquesta Tercera part també es presentarà l’acord al que s’ha arribat amb Cossetània Edicions per a l’edició del primer recull de relats (tant en castellà com en català) que han aparegut al bloc.
Cossetània ha estat pionera en recollir aquesta iniciativa i de ben segur que el bloc servirà per seguir donant peu a promoure iniciatives com aquesta.

Cares del món (5)

Una altra d'aquestes cares que ens acompanyen. Heu d'estar amb els ulls ben oberts per trobar-ne més.

Solucions i guanyadora jocs literaris juliol

Acabat el mes de juliol, ja puc desvetllar les solucions dels darrers jocs literaris:

10è joc literari: calia crear un anagrama, per la qual cosa totes són vàlides.
11è joc literari: la imatge-enigma corresponia al llibre La ciutat invisible, d’Emili Rosales. La imatge estava presa des de la cruïlla de la carretera a Les Cases d’Alcanar, i el nom de la ciutat ocult era Sant Carles de la Ràpita.
12è joc literari: l’enigma fragmentat en 8 blogs era COMENÇA AMB EL DESERT A LA FI D’UN MES DE JUNY I, AL FINAL,UN CRIM ACABA AMB PREMI, i es referia a l’inici del primer conte ia l final del darrer de Cròniques de la veritat oculta, de Pere Calders. Les imatges de pista es referien a la representació de l’obra Antaviana, de Dagoll-Dagom, una imatge d’una atzavara, o una il·lustració feta pel mateix Pere Calders en la seva etapa de dibuixant.
13è joc literari: els fragments seleccionats corresponen a la novel·la Incerta glòria, de Joan Sales, autor enterrat a Siurana.
14è joc literari: trobar les 4 diferències de la portada de Si et menges una llimona sense fer ganyotes, de Sergi Pàmies, era molt fàcil.

Després de fer el sorteig entre els participants dels jocs literaris d’aquest mes, Arena Petit ha resultat guanyadora de l’allotjament de dues nits per a dues persones en una casa rural de Cornudella de Montsant, ofert pel Patronat Municipal de Turisme. Moltes felicitats i espero que ho pugui gaudir del premi i d'excursions a Siurana.

Felicitats petites (3)

Sovint valorem massa tard les petites coses que ens donen felicitat, tot just quan les acabem de perdre.

Per exemple, quan se’n va la llum, però només és un ensurt i torna de seguida, abans que comenci la pel·lícula.

Solidaritat amb tots aquells que pateixen les apagades, però hauríem de tenir presents els països que no poden gaudir de les nostres comoditats quotidianes.

15è joc literari: un nou anagrama

Comença l’agost i una nova tongada de jocs literaris que tindran com a premi lots de llibres de Cossetània Edicions i d’Aeditors que se sortejaran entre els encertants dels jocs d’aquest mes. Aprofito per manifestar el meu entusiasme per l’expectativa que va despertant aquesta secció i per la participació creixent des de qualsevol racó dels Països Catalans, cosa que agraeixo a tothom, i que m’estimula a preparar nous projectes per al curs vinent.
Per iniciar el mes, un clàssic d’aquest blog: un anagrama. En aquest cas, caldrà trobar el nom de l’escriptora que s’amagra darrere de l’anagrama, així com el títol d’una de les seves nombroses obres.

LA CARA ÉS MÒBIL? SÍ
VAS AL GELAT

Com sempre, cal enviar les respostes a jesusimaite(arrova)gmail.com juntament amb la vostra població per qui participi per primer cop.

Demà donaré a conèixer el nom del guanyador del premi del mes de juliol.