Els dimecres intento proposar-vos jocs literaris diversos, però els jocs que potser més m'agraden són els de tipus imaginatiu, amb els quals us convido a la creació literària. L'última ha estat el 39è joc literari de la setmana passada en què us psoposava la continuació a un fragment de conte. El mateix diecres ja vaig mostrar les primeres cinc creacions, i avui n'arriben unes quantes mes.
Amb aquest joc m'he emportat una alegria enorme: la participació de dues alumnes de 1r de Batxillerat de dos IES diferents, animades pels seus professors (dues com a mínim, que jo sàpiga). Aquest és un dels principals objectius d'aquests jocs: fomentar la lectura i l'escriptura als més joves. Moltes gràcies a les alumnes partipants i als seus professors.
Us recordo que el termini per a participar en aquests jocs i entrar al sorteig dels premis és el 5 de febrer. Demà dimecres un nou joc literari, el 40è!
Trenta anys, quan com ara començava el fred hivern, les nadales es deixaven sentir per tot arreu ,i els preparatius del Nadal omplien els carrers de gent.
Justament el 23 de desembre el dia que ell va sortir de casa a portar el dècim premiat en la grossa al banc, el mateix malait dia que la peixatera rossa ( de pot ) de la cantonada li va dir al seu marit que tenia hora a la manicura.
Llàstima que a ella no li agrade el peix almenys no estaria sola al inmens i fred llit.
Ricardo Gascon
Recorda amb enyorança el dia que el va conèixer. Vestia aquella camisa blanca que feia joc amb els seus ulls de mar, d’un blau gairebé transparent. Es va enamorar de la seva pell bruna i plena de pigues i, en el mateix moment que la va mirar, se li va encongir el cor. Després, tot va ser massa senzill. El primer dia que van quedar; ella plena de nervis i amb les mans tremoloses i ell amb una rosa vermella a la mà. El primer petó. I la primera carícia. L’habitació a les fosques, només ells dos, nua per dintre i per fora.
Però ara tot allò queda molt llunyà. Ja s’oblida dels petits detalls que la van enamorar, com quan li agafava la mà mentre miraven una pel·lícula de por o li besava el coll abans d’anar a treballar. Amb els ulls ennuegats i la tristesa punyent-li el cor, es convenç a si mateixa que tornarà. I això la fa llevar-se cada matí.
M. Roser Macià
Després d’una nit trista, com sempre des feia trenta anys, en veure la primera llum del dia, s’alçà del llit, ja no podia més, obrí el balcó, es veia la lluna, el sol que sortia, allí es va quedar pensant i pensant. Absorta amb les seves cabòries, no va veure, que als seus peus, qui sap qui, havia deixat un ram de roses roges
Maria Teresa Romeu
Justament el 23 de desembre el dia que ell va sortir de casa a portar el dècim premiat en la grossa al banc, el mateix malait dia que la peixatera rossa ( de pot ) de la cantonada li va dir al seu marit que tenia hora a la manicura.
Llàstima que a ella no li agrade el peix almenys no estaria sola al inmens i fred llit.
Ricardo Gascon
Recorda amb enyorança el dia que el va conèixer. Vestia aquella camisa blanca que feia joc amb els seus ulls de mar, d’un blau gairebé transparent. Es va enamorar de la seva pell bruna i plena de pigues i, en el mateix moment que la va mirar, se li va encongir el cor. Després, tot va ser massa senzill. El primer dia que van quedar; ella plena de nervis i amb les mans tremoloses i ell amb una rosa vermella a la mà. El primer petó. I la primera carícia. L’habitació a les fosques, només ells dos, nua per dintre i per fora.
Però ara tot allò queda molt llunyà. Ja s’oblida dels petits detalls que la van enamorar, com quan li agafava la mà mentre miraven una pel·lícula de por o li besava el coll abans d’anar a treballar. Amb els ulls ennuegats i la tristesa punyent-li el cor, es convenç a si mateixa que tornarà. I això la fa llevar-se cada matí.
M. Roser Macià
Després d’una nit trista, com sempre des feia trenta anys, en veure la primera llum del dia, s’alçà del llit, ja no podia més, obrí el balcó, es veia la lluna, el sol que sortia, allí es va quedar pensant i pensant. Absorta amb les seves cabòries, no va veure, que als seus peus, qui sap qui, havia deixat un ram de roses roges
Maria Teresa Romeu
Ai, si tingués temps, però darrerament, les meves visites a la xarxa es limiten a una visita ràpida per poder visitar-vos. Quan estigui manco enfeinada ho provarem...Salutacions!
ResponElimina