"El dia que va néixer —li deia sa mare de petita— queia una pluja fina, fina, com si no gosés mullar ningú, i, alhora, un sol tímid ho amarava tot d’una llum groguenca. Es notava a la pell que passava quelcom especial. Tothom s’abocava a les finestres per mirar aquell cel tan tendre, i estirava la mà per sentir la carícia de l’aigua. Els ocells ho aprofitaven per posar-s’hi a sobre sense por, perdent la desconfiança que durant segles s’havien guanyat els hòmens.Sa mare era molt tendra. Massa, potser, per això es morí tan jove, com les primeres flors d’ametller que mata la gelada.
No en sap gaire cosa, i l’única que gosa parlar-ne és la padrina; a la resta els fa pànic furgar en la ferida. Però la padrina no; diu que així la sent més propera i la sensació de pèrdua es fa tova i pot mastegar-la amb les poques dents que li queden, com a uns panellets bons."
Fragment del conte Viananys, inclòs al recull Una sortida digna.
La saviesa no defuig parlar dels temes que els altres volen ignorar. És la manera d'eternitzar la memòria i d'il·luminar els racons més foscos del món.
ResponEliminaCom sempre, la padrina jugant un paper assenyat i alhora decisiu per a posar les coses al seu lloc i parlar sobre allò que la majoria tem.
ResponElimina