Participacions al 143è joc literari

En aquest apunt aplego totes les participacions al 143è joc literari: Francesc Mompó, Mercè Climent, Un que passava, Rafel Casas, Carme Rosanas, Si dubto sóc, Friccions, Assumpta Pijuan, Vist i no vist, Garbi24, Amb la lluna a l'esquena, Merike, Ara mateix, Robertinhos, McAbeu, Rebaixes, Lisebe, Que tinguem sort, La meva perdició, Vui8ena, Fons d'armari, Ricderiure, De res, massa, Carles Comas, Aula Oberta de l'IES Ramon Berenguer IV d'Amposta, Assumpta,
.
"Fer una jaqueta inoblidable és cosa teva", que diria l'anunci. Però en aquest cas seria cosa meva i seva, a parts iguals, i és que tot es pot veure de més d'un costat. Ningú podria oblidar una jaqueta del color més eficaç per entreveure un cotxe en la boira, el taronja. També ella, la jaqueta, "deu esperar, damunt d'una cadira,/ després de tant de temps, el meu amor". Tot en relació a una passejada robada a la rutina diària, una d'aquelles passejades que sembla que treiguin pa de sota les pedres, de tan difícil com és a vegades de trobar un moment per passejar tranquil. La primera passejada és el millor d'una relació, encara que al final només aconsegueixis un petó metàl·lic, fred, com algun quadre de Dalí d'aquells que barregen figuració i abstracció. Ja es tornarà més humà amb el temps...
Autora: Helena Bonals
.
Un petó auster i curt m’ha deixat a la cantonada. Em pensava que seguiria amb mi fent passejada estiuenca per la vora de la platja, com l’altre dia, que es va dignar acompanyar-me una bona estona, mentre m’explicava alguna cosa que ara mateix ni recordo. Res de l’altre món, però a mi em va semblar un passeig llarg i agradable.
Avui no ha estat igual. M’ha deixat palplantada allà mateix, amb la jaqueta antiquada i tronada que em va regalar pel sant, com si fos un penja-robes solitari enmig de la ciutat encara adormida. Autora: Ció Munté
.
EL DISCURS
Era la festa de l’institut. La Júlia estava en un racó sola, avorrida. Pensava que de seguida començarien els discursos. Primer el director i després, seguint el ritual, el del representant dels alumnes. No era lletja, tenia unes faccions dolces, però era miop i havia de portar ulleres de vidre gruixut, de cul de got. Era tímida i gairebé passava desapercebuda. El Xavier, el noi que li agradava, jugava a bàsket amb altres nois. Era l’elegit per fer el discurs. Era simpàtic, intel·ligent i atractiu.. Les noies se’l rifaven i ella patia en silenci. De sobte, rebé un cop i caigué al terra. En aixecar-se s’adonà que duia la jaqueta estripada. Es quedà terroritzat. Com faria el discurs d’aquella manera? La Júlia dubtà un moment, però es decidí a dir-li: Si vols t’ho puc arreglar... Podries...? . Ella somrigué, tragué de la bossa una agulla fina, escollí el fil adient i en poca estona li deixà la jaqueta nova. El Xavier se la mirà agraït i li feu un petó suau a la galta. La Júlia, es quedà sense respiració. Més tard, el discurs del Xavier sorprengué a tots, elogiant les accions valuoses de persones senzilles que, treballaven amb silenci i que eren com perles que havies de tenir la sort de trobar-les. Forts aplaudiments i cara de no entendre res per part de la concurrència.. Només la Júlia, somreia posant-se la mà a la galta. De tornada, de la mà del Xavier, la passejada fou lenta, plàcida.
Autor: Josep Cid
.
Sovint passa que un petó, empresonat durant molt de temps, s’escapa d’uns llavis que fins llavors no deien res. Determinació i dubte, amb paritat, es sobreposen constantment. Ara una ara l’altre. Ara un ara l’altra. I algun cop, la seqüència no troba fi. Atrapat, altra vegada, l’esperat petó en terra de ningú i flotant en l'aire: de qui vol i no gosa; i de qui gosa i no vol. En el millor dels casos, perdut per perdut, acabarà, la seva onírica passejada, arrapant-se a una descarada jaqueta vermella qualsevulla.
Autora: Montse Urpinell
.
La saviesa dels set any.

La petita mà restava entre les meves. Estàvem asseguts en els esglaons, oberts en mitja rotllana, a la plaça del rei, rere fer una curta passejada.
Arnau, mirava amb els seus ulls immensos tot l’entorn, i callava..., mirava i callava...
De sobta s’aixecà i agafant la jaqueta que havia deixat al seu costat em va dir.
-Baba, marxem. Aquest lloc no m’agrada.
-No ? i com és això ?
-És trist. No hi ha casi finestres. Mira allà davant, la casa de la cantonada és molt vella !!-
Ho deia en to queixós i convençut. Volen fer-me participar de les seves raons.
-Tanca els ulls i deixa volar la imaginació-, vaig dir-li, -no escoltes com arriben uns cavallers amb llances i cuirasses ? venen a veure al compte que els espera ansiós al gran saló d’aquest palau. Les armadures llueixen platejades sota el sol i en les petites finestres és mouen mans de princeses donant-los la benvinguda i els cav... -
Em va interrompre amb un petó molt dolç, i em va dir des la saviesa dels set anys:
-Això conta-l’hi a la Núria que és més petita. Jo, ja sóc gran !!-
Autora: Mercè - baba
.
Duia la jaqueta empolsinada i les mans entaforades a les butxaques. S’havia cordat la cremallera fins a dalt de tot, de fet s’havia pessigat el coll en l’intent de no refredar-se. El dia estava rúfol, un fi plugim davallava dels núvols sense treva i el vent tallava la cara com la fulla d’un ganivet ben afilat.
S’havia promès una passejada infinita ran de costa, a tocar de l’aigua, amb la salabror acaronant-lo de dalt a baix, amb la boirina que aixecava les onades distraient-li els pensaments.
Feia molt que no sortia de casa, massa. S’havia arraulit com un cuc des que ella l’havia deixat. Ella..., encara no gosava pronunciar el seu nom per la temor que el cor se li encongís d’aquella manera que feia tant de mal.
Si tancava els ulls encara la veia tan bonica, tan serena, tan segura: em sap greu, he canviat, has canviat, ja res no és igual...
L’aigua grisa carregada d’escuma li va esquitxar la cara i se li va enganxar a la pell com un petó enyorat carregat de records, salat com les llàgrimes: un últim petó...
Es va ajupir i en la sorra mullada va escriure un nom: HELENA. Després es va aixecar i va seguir caminant.

Autora: Mª Lluïsa Gascon i Prades