el bloc de l'escriptor Jesús M. Tibau, amb comentaris de llibres, desdefinicions, jocs literaris,
nanocontes, lectures, emocions i reflexions més o menys improvisades.
Pàgines
▼
28 de setembre 2010
Trepitges aparentment segur
Trepitges aparentment segur, i cada cinc rajoles t'assegures que vinc darrere. Gires el cap, somrius, i jo et segueixo.
Aquesta fotografia és correspon a una que tinc de la meva filla petita (ara té 30 anys!) fent les primeres passes al passadís de casa. És un moment d'emoció indescriptible.
Els que ja hem passat aquesta etapa revivim, amb les teves paraules, aquelles emocions tan arrecerades. Després en vénen més, d'emocions perquè hi ha un dia que comences a ser pare i ja no ho pots deixar de ser mai.
Jo me l'imagino gran, quan ja pugui llegir tot el que li va dedicar son pare i passi com a la cançó que Gavaldà va dedicar a son fill al penúltim CD, que una mica vergonyós ensenyi a la xicota les paraules tendres que el pare li va dedicar.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaQuina sensació més maca per aquet "bailet"
ResponEliminaQuanta tendresa desprenen aquestes paraules... :-)
ResponEliminaMolt bonic Jesus.
ResponEliminaQuin gaudi, aquestes edats on tot són noves descobertes i nous reptes superats.
ResponEliminaAquesta fotografia és correspon a una que tinc de la meva filla petita (ara té 30 anys!) fent les primeres passes al passadís de casa.
ResponEliminaÉs un moment d'emoció indescriptible.
D'aquí a pocs mesos reviuré un moment com el que tan bé ens dibuixes, i des del nou estadi recent estrenat de iaia ja me'n moro de ganes.
ResponEliminaOstres, això també ens passa a alguns adults. Potser només als que tenim l'ànima encara en bolquers...
ResponEliminaAi, que et porta per on ell vol...
ResponEliminaEls que ja hem passat aquesta etapa revivim, amb les teves paraules, aquelles emocions tan arrecerades. Després en vénen més, d'emocions perquè hi ha un dia que comences a ser pare i ja no ho pots deixar de ser mai.
ResponEliminaSaps què? I quan acaben de fer 21, d'alguna manera també ho fan... i sempre som, invariablement, al darrere.
ResponEliminaPreciós!
ResponEliminaM'ha agradat molt les sensacions que hi descrius.
ResponEliminaJo me l'imagino gran, quan ja pugui llegir tot el que li va dedicar son pare i passi com a la cançó que Gavaldà va dedicar a son fill al penúltim CD, que una mica vergonyós ensenyi a la xicota les paraules tendres que el pare li va dedicar.
ResponElimina