tens un racó dalt del món: Trepitges aparentment segur

28 de setembre 2010

Trepitges aparentment segur

Trepitges aparentment segur, i cada cinc rajoles t'assegures que vinc darrere. Gires el cap, somrius, i jo et segueixo.

14 comentaris:

Pakiba ha dit...: L'autor ha eliminat aquest comentari.; 28 de setembre del 2010, a les 17:37
Pakiba ha dit...: Quina sensació més maca per aquet "bailet"; 28 de setembre del 2010, a les 17:40
Rita ha dit...: Quanta tendresa desprenen aquestes paraules... :-); 28 de setembre del 2010, a les 18:05
Anònim ha dit...: Molt bonic Jesus.; 28 de setembre del 2010, a les 18:17
novesflors ha dit...: Quin gaudi, aquestes edats on tot són noves descobertes i nous reptes superats.; 28 de setembre del 2010, a les 18:53
Teresa Costa-Gramunt ha dit...: Aquesta fotografia és correspon a una que tinc de la meva filla petita (ara té 30 anys!) fent les primeres passes al passadís de casa.
És un moment d'emoció indescriptible.; 28 de setembre del 2010, a les 18:53
Galionar ha dit...: D'aquí a pocs mesos reviuré un moment com el que tan bé ens dibuixes, i des del nou estadi recent estrenat de iaia ja me'n moro de ganes.; 28 de setembre del 2010, a les 19:27
Vida ha dit...: Ostres, això també ens passa a alguns adults. Potser només als que tenim l'ànima encara en bolquers...; 28 de setembre del 2010, a les 20:18
Rafel ha dit...: Ai, que et porta per on ell vol...; 28 de setembre del 2010, a les 20:19
Joan Guasch ha dit...: Els que ja hem passat aquesta etapa revivim, amb les teves paraules, aquelles emocions tan arrecerades. Després en vénen més, d'emocions perquè hi ha un dia que comences a ser pare i ja no ho pots deixar de ser mai.; 28 de setembre del 2010, a les 20:31
Cèlia ha dit...: Saps què? I quan acaben de fer 21, d'alguna manera també ho fan... i sempre som, invariablement, al darrere.; 28 de setembre del 2010, a les 21:29
El porquet ha dit...: Preciós!; 28 de setembre del 2010, a les 21:42
Eutrapèlia ha dit...: M'ha agradat molt les sensacions que hi descrius.; 28 de setembre del 2010, a les 22:42
Eutrapèlia ha dit...: Jo me l'imagino gran, quan ja pugui llegir tot el que li va dedicar son pare i passi com a la cançó que Gavaldà va dedicar a son fill al penúltim CD, que una mica vergonyós ensenyi a la xicota les paraules tendres que el pare li va dedicar.; 28 de setembre del 2010, a les 22:45