Un regal que penso digerir lentament, el volum que La Galera ha editat en homenatge al contista italià: Rodari, contes del geni de la fantasia, que inclou sis de les seves obres. Segur que en tornaré a parlar.
Un dels llibres que inclou el volum és El llibre dels perquè, publicat 4 anys després de la seva mort que recull les respostes de l'autor publicades en un diari, a preguntes que li feien els infants, com ara aquesta:
Per què la Lluna no cau?
Que no cau? I tant que cau! La LLuna cau cap a la Terra, i no sel itira al damunt perquè la Terra se'n va corrents. Si no caigués, la veuríem lluuny per l'univers, com un globus quan s'escapa.
Per què els talps son cecs?
Els talps viuen sota terra i hi foraden galeries a la velocitat de 12-15 metres oer hora, sempre a les fosques; per això la vista no se'ls ha desenvolupat i el sseus ulls, de la mida d'un cap d'agulla, a penes distingeixen el dia de la nit. Jo coneixia un tal senyor Talp. Tenia ulls, però no els feia servir. En ple mes d'agost anava pel món cridant: "No fa sol! No fa sol!" Sabeu?, Va morir-se d'insolació. I de gent com ell, n'hi ha un bon feix.
el bloc de l'escriptor Jesús M. Tibau, amb comentaris de llibres, desdefinicions, jocs literaris, nanocontes, lectures, emocions i reflexions més o menys improvisades. Porta'm al teu comerç, entitat, associació, reunió familiar o d'amics... Parlaré de què és per mi la passió d'escriure, el joc. Us llegiré textos, en farem a mitges, xalarem si també t'agrada la literatura. Més informació a jesusmtibau@gmail.com
Pàgines
▼
30 de setembre 2011
29 de setembre 2011
Poesia a la frontera (1)
Límit pervers, disfressa de frontera,
que uneix i separa
sota la calma aparent dels astres.
L’aigua baixa Sénia avall,
riu amunt, sense pressa,
els núvols cauen.
.
Una de les meves col·laboracions al llibre col·lectiu Poesia a la frontera, de March Editor.
que uneix i separa
sota la calma aparent dels astres.
L’aigua baixa Sénia avall,
riu amunt, sense pressa,
els núvols cauen.
.
Una de les meves col·laboracions al llibre col·lectiu Poesia a la frontera, de March Editor.
Odia que coneguin els seus defectes
Odia que coneguin els seus defectes. Per això mai canvia de modista, ni s'adorm al llit dels amants.
Llibres a l'aparador d'una ferreteria. Per què no?
Gràcies.
215è joc literari
Dissabte passat vaig comentar el llibre Sóc una dona, saps què vol dir?, de Maite Forteza, convidada d'avui al programa Tens un racó dalt del món, de Canal 21.
En un comentari d'aquell apunt, Jesús Párraga va proposar fer un joc literari basat en la pregunta del títol del llibre. Dit i fet, aquí teniu el repte d'avui: escriure un text literari, d'extensió i gènere lliure, que intenti respondre la pregunta.
El podeu penjar al vostre blog, facebook,twitter, etc, o en un comentari en aquest apunt, o enviar-me-la a jesusimaite(arrova)gmail.com.
En un comentari d'aquell apunt, Jesús Párraga va proposar fer un joc literari basat en la pregunta del títol del llibre. Dit i fet, aquí teniu el repte d'avui: escriure un text literari, d'extensió i gènere lliure, que intenti respondre la pregunta.
El podeu penjar al vostre blog, facebook,twitter, etc, o en un comentari en aquest apunt, o enviar-me-la a jesusimaite(arrova)gmail.com.
27 de setembre 2011
Maite Forteza a Tens un racó dalt del món
Demà 28 de setembre, a les 21.00 h., al programa Tens un racó dalt del món, a Canal 21 de les Terres de l'Ebre, compartiré conversa amb la tortosina Maite Forteza.
Parlarem de la nostra passió comuna per la lectura i dels seus llibres Recança i del recent Sóc una dona, saps què vol dir?, on retrata de forma subtil tipus molt diversos de dones: desconsolada, maníaca, depressiva, lluitadora, recatada, arraulida, guerrera, valenta, maltractada, bloquejada, sola, romancera, rondinadora, aclaparada, mare, dependent, addicta, conformada, infatigable, espantada, confiada, convençuda, abandonada,desesperada,altruista, ordenada...
El pas de les hores
El so de les campanes no espanta els coloms vells
S’aprèn a suportar l’evidència del pas de les hores?
26 de setembre 2011
Tanta omnipotència, de vegades, embafa.
Massa responsabilitat i, amb clars símptomes d’estrés, s’agafa un parellet de segles de baixa. Tanta omnipotència, de vegades, embafa.
Triangle amorós
Sé com es calcula l'àrea del triangle equilàter, i conec diversos càlculs amb el famós triangle rectangle, però... quina és la fórmula del triangle amorós?
Desdefinicions (212)
catalapulta. Instrument per a llançar A L'ATAC una llengua, i enderrocar les muralles que calgui.
25 de setembre 2011
I un cop de vent els despentina, segons Càndid a l'escala
Gràcies a Càndid a l'escala pel comentari que ha fet de I un cop de vent els despentina, al seu blog. El també al blog on recullo tots els comentaris sobre els meus llibres.
La meva germana viu sobre la llar de foc, d'Annabel Pitcher
La meva germana viu sobre la llar de foc, d'Annabel Pitcher, es podriaa considerar un llibre adreçat al públic juvenil, i que jo recomano er a totes les edats. El protagonista i narrador és en Jamie, un noi de deu anys que sobreviu al costat de sa germana adolescent, la Jasmine, un pare que beu massa, un gat, i una altra germana, la Rose. Però la Rose fa cinc anys que va morir i ara viu en un gerro, incinerada, sobre la lleixa de la llar de foc.
La mort de la Rose, assassinada durant un atac terrorista, va desintegrar la família La mare no va suportar la pressió i va fugir per refer la seva vida, i en Jamie mira de buscar excuses que justifiquin aquesta absència, i imagina que en qualsevol moment la mare tornarà, segur, pel seu aniversari, per Nadal.... El pare beu per intentar oblidar i desaten les seves obligacions de forma patètica. Però en Jamie no pot sentir dolor en recordar la germana morta, simplement perqupe no la pot recordar de cap manera, era massa petit, i no es pot enyorar algú que no has conegut. Tot i això, l'ombra de la presència de la Rose és difícil d'obviar.
Tot plegat no fa altra cosa que empitjorar els acostumats traumes que pateix un noi de deu anys que té dificultats per fer amics, i s'agafa a la il·lusió que sa mare entrarà per la porta, i es recolza en la seva camiseta d'Spiderman, i que no perd l'esperança. L'amistat de la Sunya i el suport inquebrantable de la seva germana viva, el faran sobreviure.
Però no us emporteu una falsa impressió, perquè el llibre es llegeix apassionadament, sovint amb un somriure al rostre.
Us deixo alguns fragments:
"El cel no em sembla una cosa tan atractiva. Que jo sàpiga, només hi ha una munió d'àngels cantant nadales i tot brilla en excés, o sigui que m'asseguraré que m'enterrin amb ulleres de sol."
"El pare va venir amb la meva xocolata, en una tassa bava fumejant. Aquí la tens, va dir, seient al meu llit. Des que som a la torre, el pare només havia entrat una vegada a la meva habitació, i va ser un dia que anava begut i buscava el lavabo. No sabia què dir, i vaig beure, tot i que estava massa calenta i em vaig vcremar la llengua. Està bé?, va preguntar, assenyalant la tassa. No ho estava, però vaig fer Mmmm. No havia remenat bé la xocolata en pols. Era tota al fons de la tassa, com si fos fang. Però era calenta i era dolça, i el pare l'havia fet, o sigui que estava bé."
La seva família s'esquerda. Ara en Jamie veu una oportunitat en un concurs per a joves talents: podrà reconstruir el que s'ha trencat?
La mort de la Rose, assassinada durant un atac terrorista, va desintegrar la família La mare no va suportar la pressió i va fugir per refer la seva vida, i en Jamie mira de buscar excuses que justifiquin aquesta absència, i imagina que en qualsevol moment la mare tornarà, segur, pel seu aniversari, per Nadal.... El pare beu per intentar oblidar i desaten les seves obligacions de forma patètica. Però en Jamie no pot sentir dolor en recordar la germana morta, simplement perqupe no la pot recordar de cap manera, era massa petit, i no es pot enyorar algú que no has conegut. Tot i això, l'ombra de la presència de la Rose és difícil d'obviar.
Tot plegat no fa altra cosa que empitjorar els acostumats traumes que pateix un noi de deu anys que té dificultats per fer amics, i s'agafa a la il·lusió que sa mare entrarà per la porta, i es recolza en la seva camiseta d'Spiderman, i que no perd l'esperança. L'amistat de la Sunya i el suport inquebrantable de la seva germana viva, el faran sobreviure.
Però no us emporteu una falsa impressió, perquè el llibre es llegeix apassionadament, sovint amb un somriure al rostre.
Us deixo alguns fragments:
"El cel no em sembla una cosa tan atractiva. Que jo sàpiga, només hi ha una munió d'àngels cantant nadales i tot brilla en excés, o sigui que m'asseguraré que m'enterrin amb ulleres de sol."
"El pare va venir amb la meva xocolata, en una tassa bava fumejant. Aquí la tens, va dir, seient al meu llit. Des que som a la torre, el pare només havia entrat una vegada a la meva habitació, i va ser un dia que anava begut i buscava el lavabo. No sabia què dir, i vaig beure, tot i que estava massa calenta i em vaig vcremar la llengua. Està bé?, va preguntar, assenyalant la tassa. No ho estava, però vaig fer Mmmm. No havia remenat bé la xocolata en pols. Era tota al fons de la tassa, com si fos fang. Però era calenta i era dolça, i el pare l'havia fet, o sigui que estava bé."
La seva família s'esquerda. Ara en Jamie veu una oportunitat en un concurs per a joves talents: podrà reconstruir el que s'ha trencat?
24 de setembre 2011
Sóc una dona, saps què vol dir?, de Maite Forteza
Sóc una dona, saps què vol dir?, de Maite Forteza, és un recull per ordre alfabètic de noms, d'històries d'un grapat de dones, una darrera l’altra; històries que colpeixen per senzilles, per tendres, per la delicada i fràgil intimitat que traspuen... però també per la cruesa, per la immediatesa, per la franca humanitat amb què l’autora fa els seus retrats.
Llegits com un tot, aquest recull de relats dóna la idea d’una dona complerta, d’una dona genèrica, d’una dona sense edat, o que les té totes. Dones que necessiten consol, dones consoladores, infatigables, fatigades, espantades, confiades. Al mateix temps, d’una dona actual, amb el relleu que això implica, d’una dona sense temps, amb memòria, també amb futur, però, sobretot, amb un present. Escrits amb un estil gairebé prosopoètic, l’autora impregna el text d’un sentit profund d’abstracció, de reflexió, al mateix temps que el fa, precisament per la tècnica emprada, proper, càlid i humà.Una lliçó de senzillesa.
Parlarem amb Maite Forteza d'aquest recull, i de la seva passió pels llibres, durant el proper programa de Tens un racó dalt del món, a Canal 21, el 28 de setembre.
23 de setembre 2011
les cicatrius que et delimiten
"Passaria les hores contemplant les cicatrius que et delimiten: vull ser topògraf del teu cos."
.
Autor: Òscar Palazón Ferré.
Fragment inclòs al llibre col·lectiu Poesia a la frontera, de March Editor.
.
Autor: Òscar Palazón Ferré.
Fragment inclòs al llibre col·lectiu Poesia a la frontera, de March Editor.
Cares del món (219)
Una divertida Cara del món, amb barret i tot, durant les passades festes al Godall.
22 de setembre 2011
L'home del sac, de Màrius Serra
Què faries si la teva parella hagués desaparegut? I si no tinguessis cap més pista per a trobar-la que una novel·la inacabada? En aquesta angoixant situació es troba Raquel Fuster, així que, decidida a estudiar a fons l’únic indici de què disposa, fa arribar un manuscrit d’en Tim al doctor Genís, un reconegut psiquiatre. Tots dos es capbussen en l’univers literari del desaparegut i teixeixen els records de la vida en comú de Raquel i Tim amb les peripècies de Tomàs, el protagonista de la ficció.
Carme Meix comenta I un cop de vent els despentina
La benvolguda escriptora Carme Meix em regala un comentari sobre I un cop de vent els despentina al seu blog.
Per tal d'endreçar i tenir recollits tots els comentaris i crítiques que es fan dels meus llibres, he creat un blog específic per a això.
Per tal d'endreçar i tenir recollits tots els comentaris i crítiques que es fan dels meus llibres, he creat un blog específic per a això.
El dolç passar dels dies
El cel es resisteix a oblidar el blau. Els carrers es vesteixen de groc de nit. Tranquil·lament, sense enlluernar-se, presencia el dolç passar dels dies, el meu poble.
21 de setembre 2011
La copa dels orígens, d'Isabel Canet
Els quadres de la Galeria dels Uffizi amaguen un secret: al seu interior es desplega un món paral·lel on els famosos personatges pintats en el Quattrocento, escindits en dos bàndols, lluiten entre ells per la llibertat i la democràcia. En el viatge de fi de curs a Florència, Sílvia descobreix accidentalment el món dipinto i es converteix en la custòdia d’un instrument poderós: una copa màgica capaç d’invertir el curs de la guerra. Perseguida per una duchessa experta en bruixeria i assistida per tres mags, viurà una aventura extraordinària en la qual trobarà l’amor i s’enfrontarà amb el misteri insondable de la seua pròpia identitat.
Anuncis per paraules
Monstre necessitat de tendresa s'ofereix com a mascota a temps parcial. De regal, una aspiradora pels pèls.
214è joc literari, homenatge a Monterroso
Fa uns dies, enfollit per una mena d'atac que m'agafa de tant en tant al facebook, i com un amena d'homenatge a Augusto Monterroso, li vaig donar la volta al seu famós conte del dinosaure (Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí) i en vaig escriure diverses versions, com aquestes:
.
Quan el despertador va sonar, el dinosaure l'esclafà d'un cop de cua.
Quan el dinosaure es desperta, ella li mossega l'orella carinyosament.
Si el dinosaure no es desperta, potser és que està a gust; deixa'l dormir una mica més.
Quan ell està allí, el dinosaure es fa l'adormit.
El dinosaure dorm arraulit, abraçat al seu petit cos com a un osset de felpa.
Quin dinosaure no dormiria al seu costat, amb un ull obert?
Si ets un dinosaure, vigila quan dorms, et poden escriure un conte.
Mentre Monterroso dorm, el dinosaure li xiula un conte.
Somia que és un dinosaure i quan desperta, no somiava.
Sacseja el dinosaure però no desperta. Canvia de tàctica; li fa un petó.
Qui pogués ser un dinosaure per despertar així!
Els dinosaures no dormen, fan una cosa millor.
Quan Monterroso desperta, el dinosaure encara està allí.
M'he tornat boig o sóc un dinosaure que dorm?
.
Al joc literari d'avui us proposo que en feu la vostra versió. La podeu penjar al vostre blog, facebook,twitter, etc, o en un comentari en aquest apunt, o enviar-me-la a jesusimaite(arrova)gmail.com.
.
Quan el despertador va sonar, el dinosaure l'esclafà d'un cop de cua.
Quan el dinosaure es desperta, ella li mossega l'orella carinyosament.
Si el dinosaure no es desperta, potser és que està a gust; deixa'l dormir una mica més.
Quan ell està allí, el dinosaure es fa l'adormit.
El dinosaure dorm arraulit, abraçat al seu petit cos com a un osset de felpa.
Quin dinosaure no dormiria al seu costat, amb un ull obert?
Si ets un dinosaure, vigila quan dorms, et poden escriure un conte.
Mentre Monterroso dorm, el dinosaure li xiula un conte.
Somia que és un dinosaure i quan desperta, no somiava.
Sacseja el dinosaure però no desperta. Canvia de tàctica; li fa un petó.
Qui pogués ser un dinosaure per despertar així!
Els dinosaures no dormen, fan una cosa millor.
Quan Monterroso desperta, el dinosaure encara està allí.
M'he tornat boig o sóc un dinosaure que dorm?
.
Al joc literari d'avui us proposo que en feu la vostra versió. La podeu penjar al vostre blog, facebook,twitter, etc, o en un comentari en aquest apunt, o enviar-me-la a jesusimaite(arrova)gmail.com.
20 de setembre 2011
Touché
Veient el panorama del munt de gent que hi ha a la sala de rehabilitació (cames, braços, anques, genolls, turmells... tots amunt i avall), li faig una broma a la fisioterapeuta que em fa exercicis per a la tendinitis al braç: "Què, estarem llestos per als jocs olímpics de Londres?".
"Per als paralímpics", respon amb sentit de l'humor.
Touché.
"Per als paralímpics", respon amb sentit de l'humor.
Touché.
Santi Borrell a Tens un racó dalt del món
Demà 21 de setembre, a les 21.00 h., al programa Tens un racó dalt del món, a Canal 21 de les Terres de l'Ebre, compartirem conversa amb el poeta Santi Borrell.
Parlarem del seu poemari Els dies a les mans, d'Edicions de Pedra (2011), i del llibre col·lectiu que ha coordinat, Poesia a la frontera, publicat per March Editor (2011), on han participat noranta-cinc autors/es, (molts d'ebrencs), tant de Catalunya, com del País Valencià, com de l'Aragó. Poemes escrits en tres llengües: català, castellà i aragonès.
El programa es pot veure en directe a la web de TEVEON i en les posteriors repeticions durant la setmana a Canal 21.
Parlarem del seu poemari Els dies a les mans, d'Edicions de Pedra (2011), i del llibre col·lectiu que ha coordinat, Poesia a la frontera, publicat per March Editor (2011), on han participat noranta-cinc autors/es, (molts d'ebrencs), tant de Catalunya, com del País Valencià, com de l'Aragó. Poemes escrits en tres llengües: català, castellà i aragonès.
El programa es pot veure en directe a la web de TEVEON i en les posteriors repeticions durant la setmana a Canal 21.
LUDOPATIA
Mai n'ha sortit il·lès. N'ha sobreviscut ben poques vegades. Però quan ella li oferix jugar amb la mirada, compra tots els números de l'amor.
19 de setembre 2011
Creu-me quan juro que t'estimo
- Creu-me quan juro que t'estimo.
- No sóc adicta als dogmes de fe, sinó als gestos.
- No sóc adicta als dogmes de fe, sinó als gestos.
18 de setembre 2011
Un paper, unes paraules, un tresor
Un tresor en forma de paraules trobat al blog Barcelona m'enamora.
Anunci per paraules
Obert el període de matrícula a l’escola dels seus ulls. Horari a convenir. Grups molt reduïts.
Els dies a les mans, de Santi Borrell
Els dies a les mans, és el recull de quasi una vida de versos de Santi Borrell, poemes on l'amor i el dolor s'agafen de les mans, reflexions cap a dins i cap enfora, teràpia a base de paraules contra el desamor. Més que comentar-los, els versos és millor llegir-los, escoltar-los:
"Després de tants anys de silenci,
la teva mirada encara em fa mal."
"Fa temps
que veig el teu somni
dibuixat a la paret."
"M'has deixat com una mà que tanca una flor."
"Encara recordo aquelles paraules
que no em vas dir."
"La teva mirada
és un paisatge
que parla del primer camí,
el camí que va fer l'Home
per anar a la font."
"Passa'm els somnis
i canviaré el temps."
.
Amb Santi Borrell comentarem aquest llibre al programa Tens un racó dalt del món, a Canal 21, el proper 21 de setembre, així com el poemari col·lectiu Poesia a la frontera, de march Editor, que ell ha coordinat, amb la participació de 91 autors/es, molts ebrencs.
"Després de tants anys de silenci,
la teva mirada encara em fa mal."
"Fa temps
que veig el teu somni
dibuixat a la paret."
"M'has deixat com una mà que tanca una flor."
"Encara recordo aquelles paraules
que no em vas dir."
"La teva mirada
és un paisatge
que parla del primer camí,
el camí que va fer l'Home
per anar a la font."
"Passa'm els somnis
i canviaré el temps."
.
Amb Santi Borrell comentarem aquest llibre al programa Tens un racó dalt del món, a Canal 21, el proper 21 de setembre, així com el poemari col·lectiu Poesia a la frontera, de march Editor, que ell ha coordinat, amb la participació de 91 autors/es, molts ebrencs.
17 de setembre 2011
La fabulosa història de la senyora Wang, de Gabriel Pernau
Aquesta obra de Gabriel Pernau, publicada per Meteora, que es fonamenta en fets reals, narra l’apassionant història de Cristina Nubiola, una catalana que va viure a la Xina durant la primera meitat del segle XX. Cristina era una jove mare tarragonina que, el 1932, va quedar vídua prematurament. Al cap de poc temps, apareix a la seva vida Wang Rong, un xinès estudiós de les cultures europees de qual s’enamora bojament i amb qui fugirà fins a la Xina, deixant tota una vida al darrere, inclosa una filla de tres anys. Cristina viurà com a ciutadana xinesa les convulses dècades de 1930, 1940 i 1950, quan el gran país de l’Orient pateix la invasió japonesa, la Segona Guerra Mundial i l’ascens al poder dels comunistes.
La senyora Wang Fenglian, nom xinès de Cristina, va tornar al cap de molts anys a Catalunya. La recerca de Gabriel Pernau i el testimoni de les persones que la van conèixer ens ofereix un relat extraordinari d’integració, d’afany de superació i d’aventura en un país que fins fa ben poc era gairebé inaccessible per a una dona estrangera.
La senyora Wang Fenglian, nom xinès de Cristina, va tornar al cap de molts anys a Catalunya. La recerca de Gabriel Pernau i el testimoni de les persones que la van conèixer ens ofereix un relat extraordinari d’integració, d’afany de superació i d’aventura en un país que fins fa ben poc era gairebé inaccessible per a una dona estrangera.
Per a Contes divers
La redacció d'avui era molt fàcil: "Coses que ens agraden". He descrit els seus ulls amb les paraules més boniques que he trobat al diccionari de sinònims. Imagino la cara que ha posat el professor en llegir-la, i com s'ha emocionat, i com ha dibuixat el zero d'aquest deu amb certa forma de cor.
.
El text amb que col.labora en la nova temprada dels Contes divers.
.
El text amb que col.labora en la nova temprada dels Contes divers.
Concert per a Mandolina C Major RV425, de Vivaldi
Concert per a Mandolina C Major RV425, de Vivaldi; la inoblidable banda sonora de Kramer contra Kramer:
16 de setembre 2011
teràpia: petons, com més millor
Tendinitis a l'espatlla dreta. Teràpia: exercicis de rehabilitació, una hora diària; analgèsics, els imprescindibles; petons de mon fill al braç, com més millor.
Anunci per paraules (Relats conjunts)
País d'aparença democràtica busca joves per fer de soldat, i anar envaint pel món. No calen referències. Es prega discreció.
.
Text per als Relats conjunts d'aquest mes.
.
Text per als Relats conjunts d'aquest mes.
Cares del món (218)
Jordi Pijoan troba una Cara del món una mica excitada a Comillas.
.
I Marina Reyes Peiró m'informa al facebook de l'existència d'aquest anunci ple de Cares del món.
15 de setembre 2011
Una dona mai m'havia fet tant de mal
Una dona mai m'havia fet tant de mal. Problemes d'amor? No. Exercicis de rehabilitació d'una tendinitis a l'espatlla. (basat en fets reals)
.
.
Si li pregunteu al Marc quantes llunes hi ha, respondrà que dos. No, no és que sigui innocent, o que els seus coneixements d'Astronomia siguin encara precaris.
Ja fa temps que té el costum d'entrar sovint a la mateixa botiga de Tortosa, La ruta de la seda o, com nosaltres li diem, la botiga de les llunes, on és rebut amb amabilitat, tendresa i un somriure. Es va enamorar d'una làmpara en forma de lluna que li vam comprar, i que ara il·lumina els seus somnis des del passadís.
A la botiga, vist l'èxit, n'han posat dues, de llunes, a la mateixa lleixa, que són saludades amb el corresponent petó en moltes de les nostres passejades.
14 de setembre 2011
213è joc literari
Arran dels motius exposats la setmana passada, i no per falta de ganes o de patrocinadors, aquesta temporada els jocs literaris no tindran premi mensual. Sé que no participàveu per l'ambició del premi, sinó pel goig de jugar, però em feia gràcia repartir regals mensualment.
Però els Jocs literaris continuen, i qui sap si amb més imaginació i ganes.
Fa uns dies vaig escriure el següent comentari en forma de poema improvisat en un apunt de l'estimada Carme Rosanas:
.
Esquiva pertorbadora,
petit batec d'aire que s'esmuny,
trapella.
.
Arran d'aquest comentari se m'ha acudiut el joc que us proposo avui: escriure un poema que alhora sigui l'endevinalla d'un animal.
D'aquesta manera, a més de jugar a escriure el poema, jugareu a endevinar animals.
No hi ha límit de temps ni d'extensió. I si us fa mandra escriure un poema, feu-ne un conte.
Podeu escriure els poemes en un comentari en aquest apunt, o als vostres blogs (agrairé que poseu l'enllaç en un comentari), o al facebook, o en un post-it enganxat a la porta de la nevera, o... llibertat! Si no teniu lloc on escriure el poema, me'l podeu enviar a jesusimaite(arrova)gmail.com, i ja el penjaré jo.
Però els Jocs literaris continuen, i qui sap si amb més imaginació i ganes.
Fa uns dies vaig escriure el següent comentari en forma de poema improvisat en un apunt de l'estimada Carme Rosanas:
.
Esquiva pertorbadora,
petit batec d'aire que s'esmuny,
trapella.
.
Arran d'aquest comentari se m'ha acudiut el joc que us proposo avui: escriure un poema que alhora sigui l'endevinalla d'un animal.
D'aquesta manera, a més de jugar a escriure el poema, jugareu a endevinar animals.
No hi ha límit de temps ni d'extensió. I si us fa mandra escriure un poema, feu-ne un conte.
Podeu escriure els poemes en un comentari en aquest apunt, o als vostres blogs (agrairé que poseu l'enllaç en un comentari), o al facebook, o en un post-it enganxat a la porta de la nevera, o... llibertat! Si no teniu lloc on escriure el poema, me'l podeu enviar a jesusimaite(arrova)gmail.com, i ja el penjaré jo.
13 de setembre 2011
Francesca Aliern a Tens un racó dalt del món
Demà 14 de setembre, a les 21.00 h., comença la tercera temporada del programa Tens un racó dalt del món, a Canal 21 de les Terres de l'Ebre.
Renovem il·lusió i ganes de compartir el nostre amor pels llibres, amb converses tranquil·les i senzilles on les persones convidades poden parlar.
La benvolguda Francesca Aliern serà la primera convidada de la temporada, i parlarem del seu llibre d'enguany, L'espiera, i d'altres temes relacionats amb la literatura i la vida.
El programa es pot veure en directe a la web de TEVEON i en les posteriors repeticions durant la setmana a Canal 21.
S'escampa el so de joguina
S'escampa el so de joguina per la sala. Càlida llum dels anys tendres. De vegades, sembla que plorin els violins.
.
Inspirat per la imatge de Patxi.
.
Inspirat per la imatge de Patxi.
12 de setembre 2011
Itineraris de Lectura
Una mestra ja m'ha comunicat que ha demanat la meva presència a la seva escola, a través del programa Itineraris de Lectura, de la Institució de les Lletres Catalanes. Anar a les escoles és una de les meves activitats preferides, i refrescar-me amb el contacte amb l'alumnat, ple d'energia i il·lusió, sempre curiosos, amb preguntes políticament incorrectes. A veure fins on arribarà aquest curs el pressupost.
Més informació sobre com portar autors/es a les aules a la web de la ILC.
Més informació sobre com portar autors/es a les aules a la web de la ILC.
11 de setembre 2011
Recordes una derrota
Recordes una derrota,
recordes que estàs dempeus,
maleït i tossut país del meu cor.
recordes que estàs dempeus,
maleït i tossut país del meu cor.
'Uuh!', primer concurs de microrelats de por
La Biblioteca Central d’Igualada organitza Uuh!, el primer concurs de microrelats de por que se celebrarà pels volts de Tots Sants. Els relats participants han de ser inèdits, en català i tenir un màxim de 500 caracters (unes 10 línies en cos Arial 12) i s’han de presentar abans del 30 de setembre. Els guanyadors es donaran a conèixer el 27 d’octubre, coincidint amb l’espectacle de por Misteris quotidians, que la Biblioteca organitzarà en motiu de la diada de Tots Sants.
Més informació a la web de la Biblioteca.
Més informació a la web de la Biblioteca.
L'espiera, de Francesca Aliern
L'espiera és la ració de segle XX que enguany ens explica Francesca Aliern, a l'espera de la que ens presentarà, sense dubte, la primavera vinent; perquè ella mai falta a la seva cita anual amb uns fidelíssims lectors i lectores. El global de la seva obra es converteix en mirall d'un segle que tenim encara present al record. Francesca no viatja lluny en l'espai ni en el temps per a explicar les seves històries, en té prou en moure's per la seva Xerta i pessigar de moments viscuts o, com a molt, de vides narrades de primera mà.
Com sempre diu l'amic Emigdi, la Paquita no ens pot enganyar (ni ho pretén), i si mai escriu un llibre amb pseudònim, la descobrirem de seguida.
Possiblement és l'autora ebrenca a qui millor li escau l'adjectiu "social". Les seves novel·les sempre delaten injustícies, subratllen les diferències existents entre classes socials, les marginacions de caràcter sexual. Però també posen de manifest les passions que fan ballar els éssers humans.
A L'espiera, Francesca viatja a principis del segle XX, a un poble atemorit per les desaparicions repetides de noies, en estranyes circumstàncies. La por és mala consellera, i sovint necessita culpables a qui assenyalar. Però el que de veritat vol posar de relleu l'autora, és l'empresonament que pateixen les persones, sobretot les dones, atrapades als seus cercles socials, lligades o bé per la moral del temps, o per les mancances econòmiques. En aquest ambient social, la hipocresia i la doble moral prenen vida, si un s'ho pot permetre; i sempre s'ho permeten els mateixos.
Francesca Aliern serà la primera convidada de la 3a temporada del programa Tens un racó dalt del món, a Canal 21, el proper 14 de setembre.
Com sempre diu l'amic Emigdi, la Paquita no ens pot enganyar (ni ho pretén), i si mai escriu un llibre amb pseudònim, la descobrirem de seguida.
Possiblement és l'autora ebrenca a qui millor li escau l'adjectiu "social". Les seves novel·les sempre delaten injustícies, subratllen les diferències existents entre classes socials, les marginacions de caràcter sexual. Però també posen de manifest les passions que fan ballar els éssers humans.
A L'espiera, Francesca viatja a principis del segle XX, a un poble atemorit per les desaparicions repetides de noies, en estranyes circumstàncies. La por és mala consellera, i sovint necessita culpables a qui assenyalar. Però el que de veritat vol posar de relleu l'autora, és l'empresonament que pateixen les persones, sobretot les dones, atrapades als seus cercles socials, lligades o bé per la moral del temps, o per les mancances econòmiques. En aquest ambient social, la hipocresia i la doble moral prenen vida, si un s'ho pot permetre; i sempre s'ho permeten els mateixos.
Francesca Aliern serà la primera convidada de la 3a temporada del programa Tens un racó dalt del món, a Canal 21, el proper 14 de setembre.
10 de setembre 2011
La cendra dels anys, de Júlia Costa
Us deixo amb uns fragments de La cendra dels anys, editada per Actéon,, de la Júlia Costa, blocaire amiga des de La panxa del bou. Una novel·la que mostra un mosaic de personatges i situacions lligades als fets que han sacsejat la societat catalana durant els dos darrers segles i incideix en temes com les seqeles de les guerres i les postguerres, la servitud de lamor massa possessiu, els canvis socials i la decadncia dun mn rural condemnat a la transformaci inevitable o la mort definitiva, en el qual les tragdies antigues acaben convertides en frvola cultura de consum.
.
"Sempre, estranya paraula, amarada de falsedat"
"S'ha de mirar endavant, si tens un peu al passat acabes ensopegant"
"Les coses no canvien d'un dia per l'altre, s'escolen com els rius, entre matolls i pedregars i de tant en tant conformen remolins on s'ofeguen els somnis i els records."
"Una de les perversions humanes més cruel és que et facinprendre partit en els moments tràgics. Els bons aquí, els dolents allà. I no es pot fer una divisió clara, cal acabar amb tots i que Déu o els mites de laposteritat triïn els seus. El pitjor és que la frontera entre víctimes i botxins és sempre molt fràgil."
.
"Sempre, estranya paraula, amarada de falsedat"
"S'ha de mirar endavant, si tens un peu al passat acabes ensopegant"
"Les coses no canvien d'un dia per l'altre, s'escolen com els rius, entre matolls i pedregars i de tant en tant conformen remolins on s'ofeguen els somnis i els records."
"Una de les perversions humanes més cruel és que et facinprendre partit en els moments tràgics. Els bons aquí, els dolents allà. I no es pot fer una divisió clara, cal acabar amb tots i que Déu o els mites de laposteritat triïn els seus. El pitjor és que la frontera entre víctimes i botxins és sempre molt fràgil."
09 de setembre 2011
S’avorreix. Badalla
"S’avorreix. Badalla. Porta massa estona jugant als daus i, quan ets un Déu, cal anar en compte amb el temps, perquè en pots perdre fàcilment la noció. S’estira, amb els braços ben allunyats l’un de l’altre, com si fes veure que vol abastar tot l’univers possible. Li vendria de gust un gelat de pinya, però s’ho calla: en segons quins cercles, aquesta mena de plaers terrenals no estan ben vistos."
Fragment del conte "Tràmit d'emergència", inclòs a I un cop els despentina.
Fragment del conte "Tràmit d'emergència", inclòs a I un cop els despentina.
08 de setembre 2011
S'han acabat les Festes
Un pato t'ha donat un globus blau al trenet de la bruixa, i t'han espantat els correfocs, i has desfilat durant l'Ofrena al costat dels companys de la Llar d'Infants, mentre saludaves la gent que mirava a l'avinguda Generalitat, i has escoltat musiqueta pels carrers, i has conegut el Gegant del Pi que ja ha tornat a Barcelona, i has ballat l'himne de la Cinta, i has empès la Cucafera petita, i un nano t'ha donat la mà, i has besat una pubilla molt guapa, i moltes coses més.
I ara tornem a casa en silenci, que és fosc, i els gegants de Tortosa ja dormen, cansats, a la Llotja del parc, i els diu bona nit fluixet, i fins demà.
Fart d'una llarga història de fracassos
Fart d'una llarga història de fracassos, odia el pretèrit imperfet i, sobretot, el condicional.
07 de setembre 2011
100 invents que han canviat el món
100 invents que han canviat el món és el nou llibre de Daniel Closa, doctor en biologia i investigador del CSIC que amb el seu estil planer i lúdic, iniciat al ja mític blog Centpeus, continua fent divulgació de la ciència posant-la a peu pla.
En aquest cas, ens explica 100 dels invents que han fet canviar el món, el seu origen, anècdotes, motius. Comença amb l'invent possiblement clau en la història dela humanitat, la roda, i continua amb d'altres tan aparentment petits com el bolígraf i l'adhesiu, tan propers com el vàter, tan poca cosa com el zero, o tan poètics com el perfum, o la música.
Tota una invitació a conèixer-nos millor a través dels nostres invents, publicat per Cossetània Edicions.
En aquest cas, ens explica 100 dels invents que han fet canviar el món, el seu origen, anècdotes, motius. Comença amb l'invent possiblement clau en la història dela humanitat, la roda, i continua amb d'altres tan aparentment petits com el bolígraf i l'adhesiu, tan propers com el vàter, tan poca cosa com el zero, o tan poètics com el perfum, o la música.
Tota una invitació a conèixer-nos millor a través dels nostres invents, publicat per Cossetània Edicions.
Sort que penges de l'aspre tacte de la pell
Sort que penges de l'aspre tacte de la pell.
Fusta vella que obres pas al verd,
al so amic de les fulles movent-se.
.
Inspirat en una imatge que Judit Pujadó ha penjat al mur del seu facebook.
Fusta vella que obres pas al verd,
al so amic de les fulles movent-se.
.
Inspirat en una imatge que Judit Pujadó ha penjat al mur del seu facebook.
Jocs literaris, la refundació
A finals del mes de juny, la secció dels Jocs literaris es va agafar un parell de mesos de vacances, amb la promesa de tornar aquest setembre. La promesa no es trenca, però us comunico que la secció patirà una mena de refundació.
Les actuals condicions de vida que porto, per a una millor salut mental, requereixen limitar alguns dels meus compromisos. Proposar un joc literari cada dimecres, amb sorteig de premi mensual, representava una inversió de temps i una obligació envers els participants i les entitats i persones patrocinadores (agraïda, estimada obligació). Procurava ser rigorós amb els jocs literaris, i mantenia un control en relació a les respostes rebudes, el sorteig, la recerca de nous premis, etc, que ara mateix no estic segur de poder mantenir amb regularitat.
Per tot això, us informo que els jocs literaris continuaran, però sense la regularitat d'abans i, de moment, sense premis.
Per una part, em dol prendre aquesta decisió, perquè regalar premis cada mes durant quatre anys em feia sentir com una mena de Rei Mag.
D'altra banda, la llibertat que ara em dono, espero que contribueixi a una major frescura i diversitat dels propers jocs.
Gràcies un cop més a tots i a totes els que durant aquest temps heu estat participant amb una constància i entusiasme que m'ha enriquit, i m'ha fet una mica més feliç.
Les actuals condicions de vida que porto, per a una millor salut mental, requereixen limitar alguns dels meus compromisos. Proposar un joc literari cada dimecres, amb sorteig de premi mensual, representava una inversió de temps i una obligació envers els participants i les entitats i persones patrocinadores (agraïda, estimada obligació). Procurava ser rigorós amb els jocs literaris, i mantenia un control en relació a les respostes rebudes, el sorteig, la recerca de nous premis, etc, que ara mateix no estic segur de poder mantenir amb regularitat.
Per tot això, us informo que els jocs literaris continuaran, però sense la regularitat d'abans i, de moment, sense premis.
Per una part, em dol prendre aquesta decisió, perquè regalar premis cada mes durant quatre anys em feia sentir com una mena de Rei Mag.
D'altra banda, la llibertat que ara em dono, espero que contribueixi a una major frescura i diversitat dels propers jocs.
Gràcies un cop més a tots i a totes els que durant aquest temps heu estat participant amb una constància i entusiasme que m'ha enriquit, i m'ha fet una mica més feliç.
06 de setembre 2011
Nanocontes a Emun FM Ràdio
Avui començo una col·laboració especial al programa Versàtil, conduït per Pili Garcia a Emun FM Ràdio de Lleida, amb la lectura d'un nanoconte cada setmana; 36 en el total de la temporada.
El programa s'emet els dimarts de 8 a 9, i es repeteix els dimecres de 12 a 13.
El primer de tots és també el primer nanoconte que vaig gosar publicar, inclòs al llibre Una sortida digna:
.
Un xiquet plora mentre el seguici avança. Però no és de la família; el cotxe de la funerària li ha rebentat la pilota.
El programa s'emet els dimarts de 8 a 9, i es repeteix els dimecres de 12 a 13.
El primer de tots és també el primer nanoconte que vaig gosar publicar, inclòs al llibre Una sortida digna:
.
Un xiquet plora mentre el seguici avança. Però no és de la família; el cotxe de la funerària li ha rebentat la pilota.
Tornant a Sant Isidre, 3
Més de 30 anys sense sopar a Sant Isidre, 3, des de que en vam marxar quan era petit. Vivíem al primer pis, i al damunt, els “madrilenyos”, que venien cada estiu i reiniciava una amistat a prova de distàncies i del temps. Ara, una generació menys i una generació més, han reformat el segon pis i ens canviden a sopar a tota la colla.
Sempre que passo pel carrer Sant Isidre m’acompanyen records i emocions d’una infantesa que, tot i el tòpic, va ser feliç; però, en travessar la porta del número 3, el viatge al passat es fa vertiginós. L’entrada sembla més petita, l’escala més estreta, i la finestra on vaig donar-me un cop de cap continua deixant pas a la llum. Llavors saltava d’un bot els trams d’escala, però ara no caic en la temptació, ni en el risc de trencar-me uns quants ossos. Passo per davant de la porta de casa meva (sempre serà casa meva) i m’empasso saliva.
Al segon pis tot està diferent, han tombat envans i el passadís on vam córrer ja no hi és. El llarg balcó continua igual, amb dues entrades, i el nostre fill juga i riu, i entre per una porta i surt per l’altra i ens fa “susto!”, i de vegades espanta el pas dels anys, i de vegades ens posa tendres.
Pugem dalt del terrat, i recupero una imatge antiga: la perspectiva de l’Església i els dos campanars i, lluny, Siurana. De petit vaig dibuixar aquest paisatge a llapis, amb colors, amb ceres..., tantes vegades, que sempre el porto dins.
05 de setembre 2011
Tons de blau i de verd acompanyen llur camí
Tons de blau i de verd acompanyen llur camí
mentre les rodes giren,
dos a dos.
.
Inspirat per la imatge d'Araceli Merino.
mentre les rodes giren,
dos a dos.
.
Inspirat per la imatge d'Araceli Merino.
04 de setembre 2011
Traç blau de les teves línies,
fragment d’una mirada que s’esmuny.
.
Retorn del regal fet per la Mon Pons al seu blog
Jhonson & Jhonson, de Fede Cortés
Jhonson & Jhonson són dos germans amb nom molt prioratí, que viuen a la plaça de la Quartera de Falset, i que es dediquen al sempre difícil món de la investigació privada. Fede Cortés, el seu pare espiritual, els ha embolicat en diversos embolics, sempre carregats d'humor i amb música del Gato Pérez de fons. Històries dotades d'ironia que sovint toquen temes conflictius, on els dos germans, cadascú al seu estil, se'n surten com poden.
Us deixo amb alguns fragments on l'erotisme fa girar la vista dels nostres protagonistes:
"El moviment harmònic de les seves cames sobre les sabates de taló i el balandreig de la minifaldilla al final de l’esquena vestida de groc hipnotitzaven a tothom que s’atrevia a mirar-ho. El soroll de les arracades dringant s’encarregava de cridar l’atenció dels que encara no s’hi havien fixat."
"Quan aixecà la vista, però, a la taula hi havia una noia. No. Una meravella de la natura en el seu estat més primitiu: despentinada, badallant i amb una jaqueta de pijama que devia ser de son padrí que feia tot el possible per a demostrar que els seus pits eren incontenibles."
"La noia s’aixecà desprenent aquella aroma de son i droperia pròpia del diumenge ressaltada per l’absència de les calces que el balanceig de la jaqueta del pijama feia evident.
Però la Cristina ja enfilava, indiferent, el passadís. Tant despentinada com feia una estona i amb la mateixa olor de son i droperia que abans, el balanceig del pijama mantingué hipnotitzats als germans Johnson durant tot el recorregut."
"Ara anava pentinada i vestida. Però el pentinant no treia la impressió que estava despentinada, com si els seus cabells fossin indomables. Els pantalons amples i còmodes, de colors cridaners, i les espardenyes que portava confirmaven aquesta impressió de què s’acabava d’aixecar de dormir. La peça superior ajustada, negra i de tirants, només servia per a refermar que els seus pits eren incontenibles."
Us deixo amb alguns fragments on l'erotisme fa girar la vista dels nostres protagonistes:
"El moviment harmònic de les seves cames sobre les sabates de taló i el balandreig de la minifaldilla al final de l’esquena vestida de groc hipnotitzaven a tothom que s’atrevia a mirar-ho. El soroll de les arracades dringant s’encarregava de cridar l’atenció dels que encara no s’hi havien fixat."
"Quan aixecà la vista, però, a la taula hi havia una noia. No. Una meravella de la natura en el seu estat més primitiu: despentinada, badallant i amb una jaqueta de pijama que devia ser de son padrí que feia tot el possible per a demostrar que els seus pits eren incontenibles."
"La noia s’aixecà desprenent aquella aroma de son i droperia pròpia del diumenge ressaltada per l’absència de les calces que el balanceig de la jaqueta del pijama feia evident.
Però la Cristina ja enfilava, indiferent, el passadís. Tant despentinada com feia una estona i amb la mateixa olor de son i droperia que abans, el balanceig del pijama mantingué hipnotitzats als germans Johnson durant tot el recorregut."
"Ara anava pentinada i vestida. Però el pentinant no treia la impressió que estava despentinada, com si els seus cabells fossin indomables. Els pantalons amples i còmodes, de colors cridaners, i les espardenyes que portava confirmaven aquesta impressió de què s’acabava d’aixecar de dormir. La peça superior ajustada, negra i de tirants, només servia per a refermar que els seus pits eren incontenibles."
03 de setembre 2011
Viure sense el meu fill, de Josep Gironès
Fa uns setanta anys, quan les tropes republicanes es retiraven després de la desfeta de l'Ebre, s'instaurava un nou règim dictatorial en els pobles i ciutats catalans acabats de conquerir per l'exèrcit nacional. En un d'aquests pobles, Maria Soler va viure un drama personal la barbaritat del qual fins ara s'ha comentat molt poc, per no dir gens.
Ella, una noia de dinou anys, embarassada per un oficial de l'exèrcit vencedor i repudiada per tothom, haurà de fugir de casa seva i fer front a un món de llops que l'estan esperant per devorar-li l'entranya. Maria començarà una lluita de dècades que mantindrà indefallent fins als nostres dies.
Amb Viure sense el meu fill, Josep Gironès posa en negre sobre blanc un dels fets més vergonyosos propiciats per la Guerra Civil i les seves llargues i profundes ferides.
En transrcic un fragment:
"El dolor per la mort del meu fill em prem el pit, però respiro pausadament per ajudar-me a superar el que de ben segur serà el darrer dia de sofriment de la meva vida, ja que en perdre el meu noi s'ha malbaratat el darrer lligam personal que em quedava en aquest món. Ho vulgui o no, en mi s'ha fet el buit definitiu."
Ella, una noia de dinou anys, embarassada per un oficial de l'exèrcit vencedor i repudiada per tothom, haurà de fugir de casa seva i fer front a un món de llops que l'estan esperant per devorar-li l'entranya. Maria començarà una lluita de dècades que mantindrà indefallent fins als nostres dies.
Amb Viure sense el meu fill, Josep Gironès posa en negre sobre blanc un dels fets més vergonyosos propiciats per la Guerra Civil i les seves llargues i profundes ferides.
En transrcic un fragment:
"El dolor per la mort del meu fill em prem el pit, però respiro pausadament per ajudar-me a superar el que de ben segur serà el darrer dia de sofriment de la meva vida, ja que en perdre el meu noi s'ha malbaratat el darrer lligam personal que em quedava en aquest món. Ho vulgui o no, en mi s'ha fet el buit definitiu."
Tel fi que m’atrapa
Tel fi que m’atrapa,
imperceptible, invisible gairebé.
Són somnis?
Gotes de rosada somriuen.
.
Text inspirat per la imatge de Salvador Colomé.
imperceptible, invisible gairebé.
Són somnis?
Gotes de rosada somriuen.
.
Text inspirat per la imatge de Salvador Colomé.
02 de setembre 2011
L'Estatut de Catalunya 2006, de varis autors
Llibre que recull l'afany d'existir, o el conformisme atàvic, d'un país petit. Catalogat en moltes llibreries a la secció de ciència ficció, i en agunes a la d'esoterisme o humor, el llibre té un final obert. Alguns crítics denuncien la seva manca de realisme i una trama de difícil credibilitat; i d'altres es fan un fart de riure.
En el seu intent d'adaptar-se al cinema, aquesta edició correspon a la versió del director, ja modificada respecte el guió inicial, i retallada posteriorment pel productor. L'obra és la tercera entrega d'una trilogia (de moment). Alguns plantegen que la saga tingui continuïtat, però ni els lectors i lectores més voluntariosos són tan optimistes. Potser serà millor canviar radicalment d'argument, o de gènere.
En el seu intent d'adaptar-se al cinema, aquesta edició correspon a la versió del director, ja modificada respecte el guió inicial, i retallada posteriorment pel productor. L'obra és la tercera entrega d'una trilogia (de moment). Alguns plantegen que la saga tingui continuïtat, però ni els lectors i lectores més voluntariosos són tan optimistes. Potser serà millor canviar radicalment d'argument, o de gènere.
01 de setembre 2011
Apoteòsic final a la història de dos amants
Apoteòsic final a la història de dos amants: encara es miren als ulls en silenci.