L'agulla al paller, de Josep Civit i Mateu

 M'agrada llegir en general, i especialment en veu alta, i no me'n puc estar de compartir-ho al meu compte de youtube (us convido a seguir-lo), i al blog De lector a escriptor.

A la ITV

 No sóc un conductor excel·lent, ni tan sols notable. Sóc un conductor prudent, responsable, mai m'han agradat els cotxes, i ben just sé obrir el capó del meu. Però tampoc condueixo malament, i canvio de marxes, accelero, freno, etc, automàticament. Tampoc és una una activitat que em desagradi, si la carretera és tranquil·la. Això sí, quan vaig a passar la ITV em poso tens, i tardo mil·lèsimes de segon (llarguíssimes mil·lèsimes) a respondre les ordres de "mésaladreta,para,posapuntmort,noatuirselmotor,deixaposadaunamarxa,accelera,frenaapocapoc,frenaafondo,posacrutes,llargues,intermitent,llumsdeposició,netejaparabrises,claxon,mouelvolant,mésfort,mésfort,mésfort". I em sento una mica maldestre. També us passa a vosaltres?

#laITVnoseràsemprenostra

quan revises un poemari

 Quan reviso contes inèdits escrits fa temps, sempre faig algun petit canvi. Però si em poso a revisar un poemari... ai! si em poso a revisar un poemari, em trasbalso i entro en follia.

Temples antics

 

El calaix dels vols perduts, l'inici

 Lectura de l'inici de la meva segona novel·la, escrita de seguida després de la primera, El nostre pitjor enemic, i acabada quan aquesta encara no havia guanyat el Premi de Narrativa Ribera d'Ebre.

Escriure El calaix dels vols perduts no fou una tasca tan feixuga com amb la primera novel·la (com explicava fa uns dies al blog), de manera que El nostre pitjor enemic va obrir camí per a El calaix dels vols perduts. I la sorpresa és que aconseguí ser finalista del Premi de Novel·la Breu Ciutat de Mollerussa, l'edició en què, segons em van informar, es van rebre més originals i hi ha haver un empat final entre el jurat. Després de l'esforç titànic i els immensos dubtes que vaig patir en escriure les dues primeres novel·les, aconsegueixo dos premis. L'inici del llibre situa el protagonista, una persona plena d'indecisions i sentiment de culpa, al restaurant de menús on dina tots els dies, en solitud. Però avui descobreix algú que l'empeny endavant.

Toni Clapés visita Tens un racó dalt del món

Toni Clapés visita Tens un racó dalt del món, de Canal 21 Ebre.

Comentarem la seva obra poètica, d la necessitat del silenci, dels límits on es troba la poesia, a través de poemes concrets, i dels seus llibres Riu Brogent, i Clars, aquest matí, són els teus records (obra reunida 1989-2009).

I la recomanació musical i literària d'Ernest Redó.

També cites literàries i un text inspirat per la fotografia de Josep M. Carbó.

El programa es podrà veure en directe el 28 de juny, a les 22 hores, i  posteriorment a Youtube en aquesta llista.

I ara també a 21Ràdio.cat 

L'atzar m'espera

 

El nostre pitjor enemic

 El nostre pitjor enemic va ser la primera novel·la que vaig acabar, possiblement el llibre que em va deixar més exhaust en acabar-lo d'escriure, més insegur, però que va guanyar el primer premi on vaig enviar-la, el XXXIII Premi de Narrativa Ribera d'Ebre.

El vaig rellegir desenes de vegades, cada capítol, cada paràgraf, cada frase; crec que obsessivament, fins quedar esgotat. No tenia perspectiva per a valorar-la.

I després del premi, i de descobrir que va agradar força, i que fins i tot per a algun lector, que me'l recorda sempre que em veu, és el meu millor llibre, al final acabaré oblidant aquell esforç que vaig fer per reconvertir el meu cervell de contista tossut, que s'escriu a sobre els relats breus.

Però encara ara em costa tornar al text, tot i que amb el pas dels anys, i havent posat distància, cada cop m'agrada més.  
En aquest fragment, descric l'illa ons està ambientada la novel·la, i us descobreixo un dibuix que en vaig fer per a imaginar-me-la millor. 

Com guanyar-se l'amor incondicional de la canalla

La col·laboració dominical amb NOSALTRES LA VEU.

Consisteix en una secció on els diumenges escriuré TRUCS DE MÀGIA I ENCANTERIS, petits textos on pretenc donar instruccions precises de sortilegis per a aconseguir objectius diversos, i xalar mentre me'ls invento, sovint de forma improvisada mentre passejo.

Si en dueu algun a terme, no em responsabilitzo dels possibles efectes secundaris. Si n'assoliu amb èxit algun, prego que m'ho notifiqueu de seguida, perquè el primer sorprès seré jo.

L'encanteri d'aquesta setmana explica Com guanyar-se l'amor incondicional de la canalla.   

S'accepten peticions de futurs encanteris.

Gràcies a La Veu per confiar en aquests petits artefactes a mig camí de la màgia.

perdo el fil

 

la bicicleta

 

Converses agafades al vol

A un banc vora l’Ebre, dos homes asseguts a mig dia. Semblen treballadors que esperen que els vinguin a recollir, a l’inici, o final d’una jornada que sembla dura. Crec haver-los vist algun altre dia a la mateixa hora. Escolto com un li explica a l’altre: “... i vaig pensar que agafaria la bicicleta a les tardes, i allí s’està.”

Bé, amb aquesta calor, potser la bicicleta agraeix que la deixin on està. O potser preferiria córrer mon una mica, ni que fos alguna tarda de tant en tant.

Aquells propòsits que ens fem, sense massa convicció (no ens enganyem).

Esclat i rialles

Esclat i rialles,
foc i llum;
la festa de la vida,
a les nostres mans.
.
 Inspirat en una fotografia de Rafel Espuny.

Crònica d'un vespre poètic a L'Ampolla

 

M’encanta encetar iniciatives, sobretot si tenen ingredients lúdics i culturals. Per això, quan fa unes setmanes em va trucar Paul Martín per a demanar suport, m’hi vaig llançar de cap.

Paul Martín és un exemple de les moltes persones que s’han instal·lat a les Terres de l’Ebre els últims anys, i que ens aporten diversitat, energia i empenta a la vida cultural (un dia en faré una llista, on hi hauria gent com Sílvia Mayans a Arnes, o Eduardo Margaretto a La Ràpita).

Paul és de Segovia. Va fer cap a L’Ampolla a passar quinze dies, i ja hi porta quatre anys. Hem coincidit gràcies a les trobades dels diLLUMs d’arts al Forn, i m’alegra perquè aquesta és una de les principals funcions dels diLLUMs, ser lloc de trobada perquè passin coses.

Paul em va comentar el seu projecte poètic que tindrà lloc el tercer dijous de cada mes al local Papua de L’Ampolla, Papua Poètica, en col·laboració amb l’associació local La Suca, amb ànim de fomentar de forma lúdica i amable la literatura a aquesta vila. La idea inicial és que l’activitat tingui la següent estructura:

Presentació inicial d’un llibre

Recital poètic a càrrec de diverses persones

Acompanyament musical

Micro obert a qui vulgui recitar

Sopar lleuger per qui vulgui continuar compartint tertúlia en bon ambient

Em va demanar suport, sobretot, per a contactar amb gent del territori que pugui vindre a recitar i presentar llibres. Després de tants anys d’establir lligams i contactes, res m´és tan fàcil.

I així va començar la iniciativa el 16 de juny, una tarda en plena onada de calor, que ens fa témer un proper i pesat estiu, però que, en aquell racó una mica elevat de L’Ampolla, a la plaça Eloi Mestre, en una terrassa amb teles bressolades pel ventet i un blau de mar que s’ensuma, va resultar deliciosa.

Quan arribo, Paul està assajant amb DazzDeva, el guitarrista que ens acompanyarà, i l’amo del local es baralla amb l’equip de so, i no para de moure’s, amb ganes que tot soni perfecte.

Jo també faig proves amb el micro, busquem estratègies perquè el vent no entorpeixi el so (que ens acaroni el vespre, però que no faci soroll), i de seguida trobo la complicitat del guitarrista, que ho fa tot amb una facilitat musical que no entendré mai (he viscut aquesta sensació amb altres músics com David Espinós, Albino Tena i Toni Just; i jo, incapaç de comprendre el llenguatge musical, quedo meravellat); ideo algun petit truc que farem després durant la lectura d’un relat, simulant el so d’un disc que s’ha ratllat a mitja cançó.

De seguida arriben amics dels diLLUMs, com Ricardo Gascón, Montse Pallarès i Domingo Ramos, gairebé omnipresents, i les altres persones que recitarem avui, a més de Paul i jo mateix: CarmeCruelles i Ernest Redó, companys de moltes aventures d’aquests tipus (només l’excusa per a coincidir, seria motiu suficient per coses així).

M’enduc l’agradable sorpresa de retrobar-me amb una companya de Magisteri, que no ens veiem des de fa.... uf, moooolts anys. Recordem una cursa en relleus a Montserrat, i trobo amb el mòbil una foto d’aquell dia que tinc desada en un núvol, on sortim tots dos, en xandall, joves i riallers; de riure, encara riem. 

Comença l’acte. Paul explica el projecte, i ens presenta els seus llibres. En parla amb estima, és clar, però ho fa breument, com si rebutgés cap protagonisme avui: Belisario, Teología del mar i Vidas en fuga.

Després recitem textos, en diverses rondes, ell mateix, Carme Cruelles, Ernest Redó, i jo, cadascú amb el seu estil personal. Paul recitarà, entre altres, un poema ambientat a París;  Carme llegirà poemes sobre un llibre de metafòriques formiguetes, i contes de La pols dels dies; Ernest mostra la seva part reivindicativa, i també la més tendra amb un conte de Continuem?, on apareixen unes garrofes teòricament dolces. Jo començo amb la joguina dels nanocontes d’amor, uns poemes de A la barana dels teus dits, i contes de diversos reculls, perquè trobo que sóc més bon poeta amb la narrativa que amb els versos.

De tant en tant passa un tren (estem a la vora de la via) que no s’atura, però ens aturem nosaltres fins que s’allunya el brogit, i recupera el seu reialme la guitarra de Dazz Deva, que acompanya les lectures amb discreció, i interpreta algunes cançons amb què se’ns posa a la butxaca.

Quan acabem, obrim l’espai de micro obert, i s’apunta l’amic dels diLLUMs LLuís Gutiérrez, metge de professió, que ens recita poemes d’una profunditat i humanitat que ens colpeix, i que ens parlen, no només de la seva professió, sinó del seu cor. I també Eva Evitzkaya, que ens explica anècdotes d’una de tantes guerres.

I enmig de totes aquestes activitats, com un follet entremaliat i rialler, Kiara fent les fotografies que podeu veureen aquest enllaç.

En resum, un ambient molt agradable i distès, en una espai que li dedica un temps a la literatura i la música, com una mena de justícia poètica.

Uns quants deixem que ens caigui la nit damunt i ens quedem a un sopar lleuger, on el més important és la tertúlia amiga, en el meu cas amb la Montse Cateura i l’Enric Franch, com a cirereta d’un pastís que penso tornar-me a menjar el 21 de juliol (recordeu, tercer dijous de mes). Diversió, emoció, amistat, beguda fresqueta... Encara voleu més?

Felicitats, i gràcies, Paul, que bo que hagis vingut.

ànima de cristall

 

Llegint Per si obres la porta, d'Ernest Redó

Llegint Per si obres la porta, d'Ernest Redó, amb la complicitat de Sílvia Panisello.

Si et busqués

 

Dues dones es troben de cara en una vorera estreta, i una exclama: “Si et busqués, no et trobaria!” Dedueixo que han degut coincidir diverses vegades les darreres hores o dies, però això no és un impediement perquè s’aturin una estona a xerrar, almenys fins que jo giro a la cantonada següent, i les deixo amb les seves coincidències.

Rellegint Manuel Pérez Bonfill

 Tenint-lo sempre prop per a rellegir-lo, per mantenir el seu exemple i mestratge.

Com separar el gra de la palla

La col·laboració dominical amb NOSALTRES LA VEU.

Consisteix en una secció on els diumenges escriuré TRUCS DE MÀGIA I ENCANTERIS, petits textos on pretenc donar instruccions precises de sortilegis per a aconseguir objectius diversos, i xalar mentre me'ls invento, sovint de forma improvisada mentre passejo.

Si en dueu algun a terme, no em responsabilitzo dels possibles efectes secundaris. Si n'assoliu amb èxit algun, prego que m'ho notifiqueu de seguida, perquè el primer sorprès seré jo.

L'encanteri d'aquesta setmana explica Com separar el gra de la palla.   

S'accepten peticions de futurs encanteris.

Gràcies a La Veu per confiar en aquests petits artefactes a mig camí de la màgia.

Versos de ocasión, d'Eduardo Margaretto (Bicicletas rotas)

M'agrada jugar llegint, o llegir jugant, sobretot amb textos de bons amics

Les dones del 36, d'Isabel Olesti

 Les dones del 36, d'Isabel Olesti

Quan es parla de la Guerra Civil s’omet el paper que hi van tenir les dones. Amb Les dones del 36, Isabel Olesti va voler donar veu a algunes de les moltes «roges» que van participar activament en la Guerra Civil i que en van patir les conseqü.ncies: repressió, exili, presó, lluita clandestina… Amb el seu relat, aquestes nou dones del 36 van voler transmetre el que va signifi car la seva feina en els anys difícils de la guerra i el valor que va tenir la seva participació en la lluita contra el feixisme.

Immutable el teu rostre

 

La líquida forma de desaparèixer

La líquida forma de desaparèixer alguns dies, i tots els arbres que hi beuen. 

 Inspirat per una fotografia de Susanna Ferreres

Cada tercer dijous de mes, Papua poètica

 M'encanta encetar projectes! Fa unes setmanes em va escriure l'escriptor instal·lat a L'Ampolla, Paul Martín, a qui he conegut gràcies als diLLUMs d'arts al forn, per a demanar-me suport a una nova iniciativa que engega a l'espai Papúa de L'Ampolla.

Cada tercer dijous de mes, s'hi trobaran els llibres, la poesia, la música... en un ambient relaxat, agradable, amb beguda, sopar, si voleu.

En aquesta primera edició, presentarà la seva novel·la Belisario, i Carme Cruelles, Ernest Redó, i jo mateix, recitarem textos. 

I música en directa de Dazz Deva.

I un temps de micro obert.

Us apunteu?

El mar covida a fugir

 

Dolors Udina visita Tens un racó dalt del món

 Dolors Udina visita Tens un racó dalt del món, de Canal 21 Ebre.

Comentarem la seva tasca de traductora, a través de la traducció que ha fet de La senyora Dalloway, de Virgínia Wolf, i dels llibres d'Ali Smith. 

I la recomanació musical i literària d'Ernest Redó.

També cites literàries i un text inspirat per la fotografia de Joaquin Ismael.

El programa es podrà veure en directe el 14 de juny, a les 22 hores, i  posteriorment a Youtube en aquesta llista.

I ara també a 21Ràdio.cat 

Fals proverbi d'Hamburg

Com fer-se immune a la lletra petita de la vida

La col·laboració dominical amb NOSALTRES LA VEU.

Consisteix en una secció on els diumenges escriuré TRUCS DE MÀGIA I ENCANTERIS, petits textos on pretenc donar instruccions precises de sortilegis per a aconseguir objectius diversos, i xalar mentre me'ls invento, sovint de forma improvisada mentre passejo.

Si en dueu algun a terme, no em responsabilitzo dels possibles efectes secundaris. Si n'assoliu amb èxit algun, prego que m'ho notifiqueu de seguida, perquè el primer sorprès seré jo.

L'encanteri d'aquesta setmana explica Com fer-se immune a la lletra petita de la vida.  

S'accepten peticions de futurs encanteris.

Gràcies a La Veu per confiar en aquests petits artefactes a mig camí de la màgia.

La senyora Dalloway, de Virgínia Wolf,

 

La Sally duia un vestit de gasa rosa -era possible? En tot cas, semblava tot llum, resplendia com un ocell o un globus emès pel vent que s'aferra un instant a un esbarzer.

La senyora Dalloway, de Virgínia Wolf, traducció de Dolors Udina

Quan el blau

 

Existeix la perfecció?

 

Comparteixo amb l’editor l’angoixa de repassar obsessivament el proper poemari que publicarem. Li faig irònicament una pregunta retòrica: existeix la perfecció? Em contesta rient: “La perfecció? Això és poesia, a mic Tibau.”

I un cop de vent els despentina (La cruïlla)

 La cruïlla, relat inclòs al recull I un cop de vent els despentina, amb fotos del carrer Sant Isidre de Cornudella, on jugava de petit. 

Sovint a la vida ens trobem amb cruïlles físiques i mentals, i no sempre és fàcil decidir el camí a prendre.

La perfecció està sobrevalorada?

 

Vora el riu, una parella gran amb tot l’aspecte de jubilats turistes estrangers, potser anglesos o francesos. Ell porta una gorra blava a conjunt amb un polo de color similar, i ella amb barret groc i uan camiseta del mateix to. Tot plegat no deu ser fruit de la casualitat, i algú de la parella mira que tot tingui un sentit, fins i tot els dies de relax, lluny de casa. Ella el vol fotografiar amb el mòbil i li dona instruccions molt precises sobre com s’ha de posar, recolzat a la barana amb aparença informal, amb el riu de fons. Li indica amb la mà que es mogui una mica més a l’esquerra; suposo que busca l’enquadrament perfecte. Tot això ho veig des de la distància, mentre m’hi aproximo, passo pel seu costat. Després de passar uns quants metres, i uns quants segons, veig que segueixen encara les indicacions, i crec distingir, o me la imagino, la cara de resignació de l’home, estoic. Se’m posa el semàfor verd, però em resisteixo a passar encara, fins que acabi l’escena. Quan per fi fa la fotografia, ella li ensenya, cercant el seu vistiplau, i ell dona la conformitat de seguida amb evidents cops de cap. No crec que l’hagi pogut veure gaire bé, en aquella petita pantalla amb la llum que cau aquest migdia. El seu grau d’exigència deu estar sota límits. La perfecció, de vegades, està sobrevalorada.

Mirades entre veïns

El passat 3 de juny vam inaugurar al Campus de la URV a Tortosa l'exposició Mirades entre veïns, dins de l'àmbit Mirades creatives del Campus extens de la URV.

L'exposició està organitzada des dels diLLUMs d'arts al forn. Al seu blog ho expliquem millor, i trobareu totes les fotografies i informació sobre l'exposició a la web corresponent. 

Tota la feina de coordinació dels 23 fotògrafs, dels destins que els han assignat, etc, l'han dut a terme entre Ricardo Gascón i Rafael Ricote, comissari de l'exposició. Jo he estat testimoni de les seves deliberacions i hi he posat cullerada de tant en tant, he ajudat a escollir les fotografies de cadascun dels participants que finalment formen part de l'exposició (la resta es poden veure a la web), i he escrit uns pocs versos inspirat en cadascuna de les fotografies, que copio al final de l'apunt.

El dia de la inauguració s'ha fet palesa una constant dels diLLUMs i un dels nostres principals objectius: l'alegria, generositat i entusiasme amb què col·labora la gent, tant se val el seu gran de professionalitat, la quantitat de premis i trajectòria acumulada, les ganes que tenen de fer coses en comú. És un goig moure's enmig dels somriures i abraçades previs a l'acte protocol·lari, tot i que nosaltres, de protocol·laris, en som poc.

Us convido a mirar les fotografies, i a estar atents al destí itinerant de l'exposició. 

1 Agustí Polet
Malmesa la història,
dempeus les pedres de l’ahir.
Aquell verd a qui som indiferents.
 
2 Ana M. Morell
Cavalquem la mar,
insòlita insistència.
Per no perdre’ns, un far.
 
3 Batiste Pla
S’alça a la roca el castell.
La majestat és al riu.
La boira és un capell.
 
4 Carina Ballfegó
De vegades la llum fa de niu,
i els colors són l’estàtua,
i les rames esperen que arribi l’estiu.
 
5 Carme Pla
La ciutat es deixa caure
al braç amic de la nit,
i el cel es fa flassada.
 
6 Emilio Zaragoza
Desperta encara la vida,
rebota als vidres la ciutat,
i la llum ho rubrica.
 
7 Ernest Sesé
El vell poder et fa ferotge,
però no te’n fiïs de la força.
Al cel no tot és fràgil.
 
8 Joan Gil
Maltractem el passat?
Temps en què els colors s'esvaïren,
missatges a mig desfer com a llegat.
 
9 Joaquin Ismael
Un bosc d’afany immortal
amb tronc de roca i rama ferma.
I la fe en un verd demà.
 
10 José Conceptes
Els fils de la vida
són cosits per mans estranyes.
I el carrer és una sortida.
 
11 Marc Prades
De vegades ens assetja
la sal de tots els tentacles,
i el blau record de la mar.
 
12 Maria José Piorno
Aquells camins inalterables
que ens  governaven amb mà de ferro,
i recordar que tens dos cames.
 
13 Marta Escolà
Sediment que em fa de vida,
i l’esperança que penja d’un fil.
Caldrà l’ajuda divina?
 
14 Maxi Pérez
Anys d'història i nous afanys;
precari equilibri
amb dos rodetes.
 
15 Míriam G. Troncho
L'aroma del verd i l'aigua,
de camins solcats pels anys.
Temps de tiges tendres.
 
16 Pep Mola
Quan el sostre és un miratge,
és ben ample el seu passeig.
I es congela alguna imatge.
 
17 Pilar Madorran
La llum que esquitxa de colors
la baixada del meu poble;
i un llenç de cases blanques.
 
18 Piluka Diago
L’ànima de pluja
m’acompanya a cada passa.
I el món és una boca que m’engoleix.
 
19 Rafa Ruiz
Tremola el meu record,
és la mirada un espill, 
sobre s les aigües del port.
 
20 Rafael Ricote
Avall assumint qualsevol risc,
com davalla salvatge l’aiguat,
com el sol mentre avança la tarda.
 
21 Sant Martorell
Cap camí no és fàcil,
La vida es cargola a cada pas.
És inevitable el nus?
 
22 Susanna Ferreres
Mestres de tants anys,
cases velles del meu poble.
Pedres que acumulen el pes de tants alens.
 
23 Vicent Pellicer
Guspires que ordenades
ens esquitxen el carrer de festa.
Cada color és un petit somriure.

crítica urbana

 

Carrer de Tortosa, però podria ser de qualsevol ciutat. Un home gran, crec que jubilat, camina a poc a poc per la vorera i s’atura un moment a mirar a l’altre costat de carrer uns operaris que pinten la senyalització horitzontal d’una avinguda recent asfaltada. Després d’observar uns segons, fa uns ostensibles moviments de negació amb el cap. Suposo que troba que algun aspecte del treball dels operaris no és del seu grat, o simplement no es fa com es feia “antes”.

Llegint Estació de silencis, d'Albert Delgado

Com escampar la boira, en sentit literal

La col·laboració dominical amb NOSALTRES LA VEU.

Consisteix en una secció on els diumenges escriuré TRUCS DE MÀGIA I ENCANTERIS, petits textos on pretenc donar instruccions precises de sortilegis per a aconseguir objectius diversos, i xalar mentre me'ls invento, sovint de forma improvisada mentre passejo.

Si en dueu algun a terme, no em responsabilitzo dels possibles efectes secundaris. Si n'assoliu amb èxit algun, prego que m'ho notifiqueu de seguida, perquè el primer sorprès seré jo.

L'encanteri d'aquesta setmana explica Com escampar la boira, en sentit literal.  

S'accepten peticions de futurs encanteris.

Gràcies a La Veu per confiar en aquests petits artefactes a mig camí de la màgia.

Amb L'espectacle de la vida, a Tivenys

 

Surto en cotxe cap a Tivenys per a una nova presentació de L’espectacle de la vida, (coeditat per Ganzell Edicions i Editorial Petròpolis), dins del marc de la Setmana Cultural d’aquest poble. Ja fa dos anys, el 2020, van tenir la iniciativa de començar aquesta activitat, en plena pandèmia i confinament, en format virtual llavors, i l’alcalde em va demanar una breu intervenció en vídeo. Enguany es va tornar a posar en contacte amb mi per a participar-hi ja de forma presencial, per a presentar un llibre, i de totes les novetats que he tingut aquests dos anys escullo L’espectacle de la vida, el meu llibre més personal i, potser (que no m’escoltin la resta) un dels que més estimo. Abans de dur a terme qualsevol activitat com aquesta hi ha moments de nerviosisme, d’incertesa, però quan la idea de presentar un llibre no ha estat teva, sinó que t’ho demanen d’algun lloc, la seguretat és completa, i l’agraïment perquè hagin decidit apostar per tu. I aquestes són les emocions que m’acompanyen quan pujo el cotxe, juntament amb l’escalfor acumulada de tota la tarda al sol. A mitja rambla Felip Pedrell, recent asfaltada, em trobo de cara un cotxe que porta un sofà lligat al sostre, i no puc evitar, ni vull, cercar referències mentals de Mr. Bean, i somriure amb la finestreta encara oberta.

Arribo a Tivenys i aparco vora el parc. Un espai extraordinari en un revolt de riu, ple de verd i de frescor, un decorat que ja coneixia de trobades i berenars/sopars amb amics i coneguts. L’alcalde ja hi és també, preparant l’equip de so, i fem tertúlia, i li manifesto el meu desig d’aprofitar aquest espai privilegiat per a fer activitats culturals. Compartim certes incerteses i laments, relacionats amb el molt que costa fer arribar a una majoria de gent aquesta mena d’actes, sense el reclam alimentari d’una bona baldanada, que acostumen a ser minoritaris, però ens enfortim mútuament en la necessitat de persistir. Els pobles, per petits que siguin, tenen un paper cabdal en la difusió de la cultura, i no s’han de sentir frustrats per la baixa assistència de públic, al contrari, ja que proporcionalment sempre és molt superior que a les grans ciutats. Jo soc de poble, i als pobles m’hi trobo molt a gust, i normalment el tracte és més proper, més agraït, més reconfortant.

Tot això ho explico quan començo la meva intervenció, abans d’explicar el sentit de L’espectacle de la vida, la motivació, l’exemple que dona de com mirar i gaudir de tot allò de petit, senzill, i emotiu que ens envolta. I, sobretot, en llegeixo fragments, la majoria amb mon fill de protagonista.

En acabar, la gent es mostra amable i agraïda. L’alcalde m’obsequia una mostra de ceràmica típica del poble. Materials i vivències humils, i properes, i de veritat, com la gent de poble.

Com un escenari blau

 

A Tivenys, amb L'espectacle de la vida

 

I la corrent les bressolava

 I la corrent les bressolava. I jo era un fotògraf atret pel seu moviment hipnòtic, a la recerca de la imatge perfecta. Mai sabré si he disparat al moment precís.

Inspirat per una imatge de Rafael Ricote.