Crònica de la Setmana del Llibre en Català. II

 

14 de setembre de 2023. Torno a Barcelona, a la Setmana del llibre en català, encara amb el record de fa cinc dies, avui per a signar exemplars de Hi entra de puntetes la llum (Mar de Fora, 2022), al mòdul de llibres ebrencs.

Avui no m’acompanya Ricardo, però mai viatjo sol si m’emporto un llibre. He tingut mala sort; el tren és de seients durs, un típic model poc còmode de rodalies que, amb menyspreu, destinen per a un viatge de tres hores fins a Vinaròs. Sí, tres hores, quan fa anys només n’eren dues.

Reparteixo l’atenció entre les pàgines de l’últim de Sergi Pàmies, l’interior del vagó, ple d’aspirants a personatges, i el paisatge mòbil rere la finestreta. En passar per Torredembarra, reconec algun carrer per on vaig passar fa unes mesos amb mon fill, l’edifici on hi ha una pizzeria davant la platja, que li agrada molt, i per simpatia a mi també, i on ens vam regalar, com a premi de viatges periòdics d’obligació, un parell de dinars que li semblaren, encara innocent, de luxe. Enyoro per uns instants les nostres passejades farcides de converses i preguntes infinites, ara que ja comença a volar, i que la companyia dels papes passa a segon terme, rere la colla d’amics i amigues que està fent. La vida avança a velocitat de tren, però encara hi ha estacions i andanes on baixar, i bitllets de tornada.

Poc abans d’arribar a l’estació de França, a l’horari previst, un passatger fornit i tatuat, s’aixeca i fa flexions de braços penjat de la barra del sostre. Els bíceps sembla que li vagin a esclatar, mentre jo, solidari, m’estiro sense moure’m del seient, amb cura que no m’agafi rampa de l’esforç. Estem sols, em mira, i diu que ja no suportava estar assegut més temps. Quan s’obre la porta, em dedica un bon diu i un somriure lluminós.

M’adreço directament al Moll de la Fusta. Falten pocs minuts perquè obrin el recinte de la Setmana, i fora ja està ple de gent esperant. A les 11 en punt, al mateix temps que donen accés, sona a molts mòbils l’assaig d’alarma que estava programada, i m’ho prenc, perquè em dona la gana, com un anunci diví que la jornada serà especial.

Assisteixo a diversos actes, com la presentació del llibre de Màrius Serra –a qui saludo recordant anteriors coincidències, i proposant-li de noves- , l’actuació de Vladivostok, i una taula rodona sobre novel·la negra. Me’ls miro amb interès, per a aprendre alguna cosa i agafar idees per a l’allau d’activitats en què participo, i he de dir –amb orgull; per què no- que les presentacions, converses i recitals que organitzem a Tortosa i a les Terres de l’Ebre no desmereixen en absolut, tot i que el ressò mediàtic –això sí- sigui ben diferent.

Alterno les passejades visuals per l’infinit paisatge del llibres que ofereixen parades de llibreries i editorials, amb les visites al mòdul 2 dedicat als llibres ebrencs, on aprofito per a carregar la bateria del mòbil i la meva mateix amb tertúlies a peu dret amb Vane i Rosa de Viladrich. Rosa fa mesos que es va jubilar, però és d’aquelles en què la tasca de llibretera no és una feina, ni tan sols un ofici, sinó una forma d’entendre la vida.

A migdia em dirigeixo a dinar al restaurant que vaig mencionar la passada crònica, al carrer Agullers, i que ja vaig definir com el de “sempre”. Amb ànim de rebel·lia petita, surto per la porta d’entrada, on fa quatre dies no ens van deixar sortir. En passar per davant de Correus, em trobo de cara una excursió de joves estrangers de pell blanca i roja a percentatges diversos, que travesso com qui penetra un núvol de boira espessa –símil difícil d’imaginar amb la calor que fa.

Avui hi vaig sol, sense tenir taula reservada, i trobo que està ple. Em fan lloc a la barra. Trio els plats a la carta que ens va fer gràcia l’altre dia, escrita a mà, i alterno ullades a un diari esportiu –Xavi lloa la força mental de Ferran Torres-, amb la visió d’un espectacle que sempre em fascina, de cuiners i cambrers atrafegats per a portar cada plat a cada client, amb el desig que el trobin del seu gust, mentre ells suen, nerviosos, i es mouen enèrgicament fent cinc coses alhora. Tot i el tràfec que observo des de primera línia –cuinen darrere la barra- sovint tenen la deferència de preguntar-me si necessito alguna cosa –potser perquè ja soc un client de tota la vida, m’agrada pensar. A l’hora de les postres, la cambrera “de sempre” em canta la llista de delícies fetes a la casa. Se’n deixa un. “I el flam de xocolata?”, pregunto espantat. “Sí, com ho saps!”,exclama. I és que, als clients “de sempre”, aquestes coses no se’ns escapen.

Faig el cafè vora el port. Contemplo la desfilada humana amb tota la seva diversitat; la majoria joves i atlètics, camí de la platja o fent exercici. A més de les lletres, m’agraden molt els números, i em poso a comptar camisetes esportives. Tres de la selecció argentina, dos blaugranes, i una rosa de l’Inter de Miami; Messi 4 – Barça 2.

A la Setmana de nou, corrua de salutacions amb amics de lletres, com Anna Maria Villalonga, Rafael Casas i Lola Salmeron, i gent que afegeixo a la llista, com Montserrat Morera Escarré i Maria Gas del Cid, amb qui compartim horari de signatura. Vaig descobrir el llibre de Maria el dia abans a la secció local de La 2 de Viladrich, que sempre miro per a prendre notes de les novetats ebrenques. No la coneixia, i en veure que és nascuda a Tortosa, i resident a Barcelona, de seguida m’hi vaig posar en contacte, amb la sorpresa de comprovar que avui signàvem llibres a la mateixa hora, a escassos deu metres de distància.

La vida t’ofereix una gamma de possibles sorpreses, que esdevenen regals si tens el tarannà de voler-les descobrir.

Acabada la meva hora de signatura, al vespre, amb el goig d’haver dedicat uns quants exemplars de Hi entra de puntetes la llum, amb nanoconte de regal inclòs, em dirigeixo cap a França a pas ràpid per no perdre el tren. Dos dies a Barcelona en una setmana, i ja començo a esquivar amb habilitat bicicletes i patins.

Amb Ricardo vam tenir sort l’altre dia; trens amb certa confortabilitat. Avui, em toca d’anada i tornada el model de seients durs, però em distrec amb dos adquisicions per a entrevistes a Tens un racó dalt del món de Canal 21 Ebre: Pau de Gósol, d’Iñaki Rubio, i El rastre nival, d’Àngels Marzo; efectes secundaris de la meva participació a la Vila del Llibre de Malgrat de Mar. Una cosa porta a l’altra, si les saps cosir adequadament.

Arribo a Tortosa esgotat, amb mitja hora de retard, però a casa m’esperen tots desperts. Mon fill em recorda els plans de demà, i la tasca de transportista per la qual requereix els meus serveis; coses seves en què jugo un paper secundari, però necessari encara, i agraït amb dos petons que culminen el dia.