el bloc de l'escriptor Jesús M. Tibau, amb comentaris de llibres, desdefinicions, jocs literaris,
nanocontes, lectures, emocions i reflexions més o menys improvisades.
Un noi i una noia caminen de forma ràpida per la
vorera en la mateixa direcció, però en sentit contrari -recordo la Física de
BUP, quan donàvem les parts del vector, i la diferència entre direcció i sentit.
La seva mirada els connecta –la meva és una
intrusa- i quan falten tot just un parell de metres per a trobar-se, i,
dedueixo, per tal de perdre el mínim temps possible, ella estira el cos
allargant un braç cap a ell, mentre aixeca la cama contrària per mantenir l’equilibri,
i ell fa el mateix, simètricament.
Llàstima de no tenir una càmera a mans, perquè
formen una figura pròpia d’un ballet clàssic, però el seu objectiu crec és més burocràtic.
Quan entren en contacte les mans, ell li dona un petit objecte, potser un
paper, o un foto, imagino, perquè ella se’n torna corrents cap a les oficines
de la Policia Nacional on tramiten DNIs, passaports, i gestions de coreografia
menys artística.
Semàfor de l’avinguda Generalitat, la principal
via de Tortosa. A uns quinze metres veig que el compte enrere del semàfor verd
de vianants està a catorze, tretze.... Tinc temps de passar si accelero el pas,
normalment ho hauria fet, però decideixo caminar més lent encara, comprovant
com el compte s’aproxima a zero sense esverar-me gens. M’aturo al límit de la
vorera, com si fos el límit de quelcom més transcendental, i arracono la
pressa, perquè no faig tard enlloc, perquè no soc amo de gaires coses, però sí
d’aquests pocs segons en què l’homenet de roig no em desafia, sinó que m’acompanya.
Dilluns 6 de maig de 2024, nova trobada mensual dels diLLUMs d'arts al
Forn, al Forn de la Canonja de Tortosa. Com sempre, amb gent nova que s'afegeix
a aquesta mena de família on el nexe aparent és la cultura, de forma distesa,
amena, un xic anárquica, oberta, lúdica, col·laborativa..., però on allò
veritable i profund que ens acaba unint és l'estima.
Una d'aquelles coses de les que
un se sent feliç d'haver fet créixer.
Comencem la trobada amb la
proposta musical de Sisco Lahosa, aquest mes dedicat a la cantant ebrenca Sara
Blanch Freixes, amb la interpretació “Qui la voce sua soave” de Bellini. També
ens recorda l’article que va proposar per a reflexionar, “La transformació
digital” de Daniel Innenarity, i convida a fer-se soci de l’Ateneu de la
Vegueria de l’Ebre.
Jesús Tibau llegeix un fragment
del llibre Lo diable és al telèfon, presentat a la tarda a la Biblioteca de
Tortosa, i Fede Cortés, el seu autor, en parla breument.
Ricardo Gascón informa de les
properes activitats al Casal Tortosí; la més inmediata, el dia 10 de maig, una
actuació de David Espinós.
Agustí Forner ens parla de la participación
de diversos pintors al festival de música Toca’m.
Mario Pons agraeix l’èxit de
públic de la projecció de la seva pel·lícula L’Espill al Teatre Auditori Felip
Pedrell de Tortosa, i canta un fragment de la seva cançó Mare Nostrum.
Uri Cateura ens explica el
certamen Efimurs que tindrà lloc a L’Ametlla de Mar, en què es pintaran
diversos murals a la vila.
Pep Mola i Paul Martín ens
mostren la seva col·laboració amb un mini recital dels poemes de Paul
acompanyats del baix de Pep.
I tot acompanyat amb el menjar i
el beure que de forma pacient ens ofereixen al Forn de la Canonja, i del cremat
de l’Agustí.
Rosa Queral Casanova visita Tens un racó dalt del món de Canal 21 Ebre per a parlar-nos del seu primer poemari Amb l'eix trencat el sud em crida (Linx Edicions, 2023).
Amb l'excusa de la "invasió" turística que es va viure al delta durant la pandèmia, l'autor parlar de temes tan diversos com l'alzheimer, la immigració, l'homosexualitat..., però, sobretot, de relacions humanes a la família, i tot amb un to irònic.
Ens canviem de casa, i anem a un pis més lluminós
i de millors vistes al riu i el Port, però més menut, tot i que prou gran per a
les nostres necessitats. Gran part dels objectes que s’acumulaven a les
nombroses habitacions i armaris no poden vindre amb nosaltres.
Damunt d’una de les prestatgeries fa anys que hi
reposa una manualitat que vam fer a mitges amb mon fill, als inicis de Primària,
en motiu de Sant Jordi. Es tracta d’un drac muntat, en gran part, amb
tetrabreaks de llet embolicats amb paper d’embalar, i cartrons retallats. Cada
cop que l’hem baixat per a treure-li la pols hem comprovat que envellia
malament i que l’hauríem de llençar, però sempre ajornàvem la decisió, en
record d’aquells anys que no tornaran.
Ara li ha arribat l’hora. El desmunto amb
pressa, abans que me’n penedeixi, i deixo a l’escala tots els cartrons. Quan
torno del contenidor blau, m’adono que en un esglaó hi ha quedat retallada una
de les potetes del drac, persistent.
En un dels primers viatges de fato que faig al
nou pis, la deso en un calaix. La poteta servirà per a recordar el drac sencer,
els moments en què el muntàvem.
Qui sap, potser per art de la màgia, o de la
biologia, es reconstrueix el rèptil mitològic sencer.
Dies i setmanes de feina inacabable de trasllat de
domicili. Mentre acabo de travessar el pas de vianants de davant del nou pis,
escolto el clàxon d’una furgoneta que s’ha aturat. “Mira el llibre que m’estic
llegint”, crida el conductor. És un noi, ja adult, veí fa dècades de casa nostra,
que va vindre a classes de repàs quan era petit, i a qui tinc estima. M’ensenya
El cafè de la granota, de Jesús Moncada. El llibre esdevé excusa d’una breu
conversa per a mantenir-nos al dia mínimament. Li explico que m’estic canviant de
casa, i li pregunto com li va la vida, si està content -es dedica al món de les
arts escèniques, sempre li havia agradat- i la forma amb què em contesta que sí,
de forma ràpida, concisa i amb llum a la mirada, no deixa espai per al dubte.
Petites complicitats i guerxades de la vida d’una
ciutat petita, amb el gran Moncada pel mig.
Marc Bolet Benito visita Tens un racó dalt del món de Canal 21 Ebre per a parlar-nos del seu primer llibre Espècies invasores, obra guanyadora del VIII Premi de Narrativa Ciutat d'Amposta.
Amb l'excusa de la "invasió" turística que es va viure al delta durant la pandèmia, l'autor parlar de temes tan diversos com l'alzheimer, la immigració, l'homosexualitat..., però, sobretot, de relacions humanes a la família, i tot amb un to irònic.
Com pot una pel·lícula ser trista i tenir sentit de l'humor a la vegada; parlar de la necessitat de sentir-se sol i de buscar companyia; ser sòbria i tenir mil detalls, tot alhora; ser expressiva a través de la inexpressió; fregar la desesperança i la capacitat de resistència. Un homenatge al cinema, un exemple que no importa tant allò que s'explica, sinó el com.
Avui fa deu anys que ens va deixar Gabriel García Márquez, potser el meu autor preferit. Recordo aquella nit, recordo que fou Dijous Sant, recordo que faig fer una lectura, emocionat, del final de Cien años de soledad.
Pocs dies després, per Sant Jordi, ens deixava Gerard Vergés. Dos homes amb talent, únics, fins i tot per a escollir la data de la seva mort.
Us deixo enllaç al que vaig escriure aquella nit, a les meves lectures que recullo en un blog.
Fa anys que un grup de persones hem creat a Tortosa en concret, i a les Terres de l’Ebre, en general, una dinàmica cultural de col·laboració i, sobretot, d’estima, de valor incalculable que atresoro com un dels meus grans actius.
Però tot té un preu, perquè l’energia i el temps no és infinita, i sempre va en detriment d’alguna cosa o altra, com ara tenir cura de les meves pròpies activitats literàries i personals, o d’allò que necessito tant com disposar de temps i tranquil·litat per a escriure, o simplement viure.
Aquest apunt no és altra cosa que una reflexió en veu alta, un recordatori a mi mateix que potser cal no frenar. No és el primer cop que em faig a mi mateix aquesta reflexió, o que la comparteixo en converses amb bons amics i amigues que es troben en situacions similars d’efervescència organitzativa lúdica i cultural, i que ja formen part del meu paisatge emocional.
Si m’ho repeteixo per escrit, i així de forma pública, potser em faré cas, o probablement no, i d’aquí deu minuts m’il·lusioni en organitzar alguna o altra petita aventura, contradint-me com el simple, estrany, i complex ésser humà que soc.
Però ho intentaré. Disculpeu que a partir d’ara hagi après a dir que no.
La Fira Joan Cid i Mulet de Jesús ha arribat enguany a la seva 18a edició, i és massa temptador no parlar de la seva majoria d'edat, com s'acostuma a fer en tota mena d'activitats d'aquest tipus quan arriben a aquesta edat. Coincideixo amb el president de l'EMD, Víctor Ferrando, quan en algun dels actes afirma que la Fira ja fa temps que arribà a la seva majoria d'edat, consolidada ja fa temps al calendari de cites anuals ebrenques, al costat de la Fira del Llibre Ebrenc de Móra d'Ebre, i les Jornades de les Lletres Ebrenques d'Amposta, i altres activitats literàries que jo afegiria com la Mostra Oberta de Poesia d'Alcanar, per exemple.
Avui em ve de gust recordar aquella primera edició, l'any 2007, lligada encara a la celebració de la Fira de l'Oli, quan encara no tenia ni blog, i allí es van fer alguna taula rodona sobre el tema que, sense dubte, em va motivar a iniciar el meu. És entendridor veure les imatges, comprovar com hem envellit, imaginar que hem après alguna cosa, plorar les absències, ser feliços d'haver consolidat amistats i estimes que no han parat de crèixer.
La Fira Joan Cid i Mulet, organitzada per l'EMD de Jesús, arriba a la divuitena edició, i sempre hi he estat present d'una manera o altra.
Com des de fa uns anys, des dels diLLUMs d'arts al Forn coordinem l'esmorzar trobada d'escriptors, on col·labora Òmnium Cultural Terres de l'Ebre, que enguany va tenir lloc ahir 13 d'abril. És un dels actes que més ens agrada, on allò de principal és simplement estar en contacte, saludar-se, compartir, conèixer gent, en un ambient distès i lúdic, amb la foto de família que ja s'ha tornat un clàssic, de Rafael Ricote, des d'una de les finestres que dona al pati.
Després de diversos actes, a final del matí, m'encarrego de coordinar la presentació de deu novetats literàries, amb la lectura d'un breu fragment de cadascuna. Enguany han estat:
Fàtima Beltran Curto. El soroll de les absències
Emigdi Subirats. Alys Gareth’s daughter(Lectura Clara Curto)
Manel Ollé i Albiol. El viatge dels novençants
Eva Benet Escoda. Contes a taula
Miquel Reverté Aguilar. Greatest Hits
Ernest Redó i Querol. Pals de cec
Miquel Esteve. Amor sense món
Rosa Queral Casanova. Amb l’eix trencat, el sud em crida
Un plaer haver participat el 12 d'abril a la presentació del llibre Pals de cec, d'Ernest Redó, al Casal Tortosí, en companyia de molts més amics.
Abans d'anar cap a la presentació, faig la petita trapelleria d'agafar un bastó que duc al cotxe, per a fer referència al títol del llibre, i perquè en aquests actes m'agrada aportar algun element o fer alguna petita acció que cridi l'atenció. El que no havia valorat és que molta gent em preguntés si estava bé.
Us deixo amb el text de la meva intervenció, en què intento descriure el que em transmet el llibre i l'autor, i la lectura d'un fragment.
Les fotos, com quasi sempre, són de Rafael Ricote.
Ernest
és una persona intel·ligent, enginyosa, divertida, bona, tendra, es posa de
costat dels perdedors sempre… té molts ingredients per a convertir-lo amb amic
meu de l’anima. Estaria present, al seu costat, a la presentació del seu
llibre, del seu disc, o del que sigui, com si talla una patata crua per la
meitat, la talla en forma d’estrella, la suca de tinta i la imprimeix en fulls
blancs que després presenta obscenament. Estimo l’amic, i és un goig estar al
seu costat. Però el goig es torna orgull quan, a més, allò que presenta, en
aquest cas un text, em fa pessigolles al cervell, i al cor, i em fa riure, i em
fa prémer els punys, i m’estimula, tot alhora.
Es tracta d'un recull de contes sòlid, amb
l'acurat i precís estil de l'Ernest, àcid, irònic, mordaç, fa una caricatura o
paròdia dels seus personatges, sense aparent clemència de vegades, però amb la
gràcia personal de l'autor que ho cobreix tot de la tendresa amb què sé que
se'ls mira. De vegades arriba a l’esperpent, tot just quan retrata un rocker i
la seva banda (una demostració que li agrada l’esperpent és una referència al
llibre La conxorxa dels enzes).
Costa destacar-ne un fragment concret, podria
ser qualsevol, perquè a cada frase hi aboca contingut, la seva mirada atenta
als detalls que fan evident la magnitud de totes les tragèdies, o el seu
patetisme. Cada frase es gaudeix, però cal llegir el conte sencer, fins
l’última frase, on sovint ens colpeja l’ànima bressolada pel seu estil durant
línies, paràgrafs o pàgines, i ens la fa cruixir, si tenim la mínima empatia
possible. I si no teniu aquesta capacitat de sentir empatia pels altres, si no
teniu aquesta sensibilitat, que no sé si és un do o una condemna, tinc altres
llibres que us podria recomanar.
Les
paraules d’Ernest, (i la seva música, i les seves converses, i els seus
cabells) amaguen (o ensenyen)un
sentiment de rebel·lia de la joventut, i de l’energia que encara demostra, i un
toc de maduresa per a deduir, amb una tristor irònica o melangiosa, que la
victòria, com a mínim, serà difícil. Sense que això comporti renunciar a la
lluita contra els abusos, contra les injustícies; les antigues (amb diverses
referències al llibre al nostre passat recent), les presents, i les que
convinguin.
Una reflexió que es publica a La Marfanta, en relació amb aquell desconegut que conviu amb nosaltres.
AQUELL DESCONEGUT
Un amic, un conegut, de la
meva infantesa al poble, amb qui vaig jugar de petit, i amb qui vaig coincidir
alguna festa, fa molts anys que viu a l’altre costat de l’oceà. Ben just, a les
últimes dècades, ens hem vist una vegada en persona, però gràcies a les xarxes
socials comprovo de tant en tant que es va fent gran, que ha format una
família, com jo. I aquest petit contacte, mínim, manté viu el lligam i el
record.
Fa un temps, jo mateix o
algú altre va penjar una fotografia a internet on jo surto, i ell va fer un
comentari similar al següent: “Mira, el Tibau, amb els braços en gerra, com
sempre”. Em va semblar simpàtic, em va fer somriure, però aquest “com sempre”
em va sorprendre molt. Jo no era conscient que sovint adopto aquesta postura,
amb les mans recolzades als malucs i els braços en gerra, com si anés a cantar
una jota! Mai hagués dit que tenia aquest hàbit. Després, he comprovat que
sovint que parlo amb algú, o m’estic esperant dempeus, em poso en aquesta
postura, i penso: “Mira, una altra vegada”.
L’anècdota és curiosa, però
fa pensar que una persona que fa dècades que no et veu, que viu a un altre
continent, sap coses de tu, que tu desconeixes.
Fins ara he parlat d’un
simple gest que deu ser com una mena de crossa instintiva o subconscient, sense
massa importància, i rumio que alguna cosa similar deu passar també amb els
nostres defectes i virtuts. Deu ser habitual que desconeixem els nostres
defectes, que tothom a la vora veu tan evidents com no gosa esmentar-los. I
així anem per la vida, sense posar-hi remei, sense mala fe, potser causant
danys, de vegades, a la gent que més estimem.
I igual passa amb les
nostres virtuts, que algú no reconeix en si mateix, i viu decebut, menystenint
la seva vàlua. O a l’inrevés, gent que exagera, potser per instint de
supervivència, els seus propis mèrits.
Potser cal un espill
sincer, no màgic, a certa distància per a tenir perspectiva, que ens recordi
que no som els més guapos del món, ni els més lletjos, i menjar-nos una poma a
mitges amb la gent amb qui compartim la vida, sense temor que estigui
enverinada.
Alfred Sala visita Tens un racó dalt del món de Canal 21 Ebre per a parlar-nos de la seva novel·la Barcelona 1940. Objectiu: Himmler!! (Editorial Neopàtria) VII Premi de Narrativa Ciutat de Carlet. També repassem la seva llarga trajectòria com a traductor de còmics i autor de diverses novel·les juvenils.
Acaba d'arribar-me des de Batea un exemplar del llibre Tots els blaus de la tarda, d'Andreu Alanyà.
Amb el pròleg que he escrit intento transmetre les emocions, que són moltes, que transmet l'autor i el poemari, amb una mirada senzilla, propera a la terra, i aquesta hora del dia tan especial, en què els blaus esdevenen emotius.
Us deixo també la lectura d'un dels poemes
PRÒLEG
Sempre m’ha agradat la tarda, des del concepte al so mateix de la paraula.
Recordo aquelles tardes de la infantesa al meu poble, sinònim de llibertat, les
hores després de l’escola i els deures, quan sortia al carrer a jugar, o
m’entretenia a casa entre llibres i llapis de colors, o simplement mirava els
dibuixos en aquella estreta franja que la televisió dedicava llavors als més
petits.
Però què és la tarda? Segons el diccionari de la llengua catalana de
l’Institut d’Estudis Catalans, la part del dia compresa entre el migdia i el
vespre. En aquells anys endolcits pel record, associava la tarda a les hores
més primeres d’aquesta franja. En canvi, ara, en una edat més que madura,
l’associo a hores més tardanes, properes a la caiguda de la llum del vespre.
Són hores plenes de melangia, que anuncien l’arribada de la foscor i del
descans, i que exèrcits de poetes fem servir com a metàfora d’una part de la
vida.
Andreu, persona que dedueixo molt emotiva per les vegades que hi he parlat,
no és immune als sentiments que amaren la tarda. Com no entendre la seva
mirada, si tots dos som de poble, on la terra és molt més que un espai on
passejar-s’hi; la casa on ser “arrelat
dempeus al fang”.
“La tarda és lenta i calurosa, i ara plou la tristesa”, diu Andreu. Però,
tot i el seu transitar ple d’humiltat (humil, una de les paraules més repetides
al llibre), la tarda esdevé un capítol més del pas d’un temps que pren un
protagonisme obsessiu: s’esfilagarsa, perd les fulles, el seu pas absurd transcorre
inexorable i lent, és ineluctable, pesa, fa massa preguntes, s’atura, desferma
els bocins de silenci, atrapa, mai esborra…
En veu de l’Andreu, la tarda esdevé talaia on torna el record del silenci
de les fulles caigudes; però el vent, i els colors, i la vida, fan callar
l’angoixa de l’incipient crit, i s’acosta la serenor de la nit, i el poeta a
glops engoleix cada record, i enlaira la copa brindant amb vi -de la terra,
evidentment-, i esculpeix passions, aquesta tarda blava d’un mes florit; i jo,
que soc de poble, m’hi afegeixo al brindis, i a les paraules.
Mare atrafegada a les portes del cotxe, amb dos
fills. Mentre col·loca el petit al seu cotxet i el lliga amb tots els cinturons
i tires reglamentàries, el gran, d’uns quatre anys, mentre s’espera inquiet, salta
entre dues tapes de registre, no sé si d’enllumenat o del clavegueram, alhora
que va comptant i cantant: catorze, quinze, setze, disset, dinou... La mare,
atenta, sense deixar de posar bé el fill menut, l’interromp i el rectifica:
divuit!
A la presentació del recull de relats Ítaca i el japonès, d'Amàlia Roig Blasco, amb què l'autora aborda per primer cop la pura ficció. A La 2 de Viladrich de Tortosa, el 4 d'abril. Us deixo amb la lectura d'un fragment.
Tot i no
ser un autor amb milers de vendes, que rebi un allau de comentaris i sensacions
de lectors i crítics, de tant en tant m’arriben notícies del destí d’algun dels
meus llibres, de les emocions que desperten; són esquitxos preciosos que
il·luminen el meu cel literari, per la seva bellesa, espontaneïtat i, crec,
sinceritat.
Fa unes
setmanes, per exemple,un exemplar de
L’espectacle de la vida (coeditat per Ganzell Editors i Editorial Petròpolis), el dietari, el llibre que potser més m’estimo, fa cap
a Osona, a mans d’Eva López Ballester, valenciana a la plana de Vic.
Ara, via
instagram, m’envia unes fotos de textos del llibre en una pissarra, i m’explica
el següent, que copio pràcticament de forma literal:
T’explique: la Mancomunitat La Plana (de Vic, no de Castelló) organitza
tallers de català per a majors de seixanta anys. Els tallers de català els imparteixo
jo, setmanalment, a Taradell. És una experiència preciosa, ajudar gent
catalanoparlant a escriure millor. Pose tot el meu enginy en ensenyar llengua
amb explicacions senzilles, i intente sempre fer-ho amb textos, no només amb
exercicis d’emplenar buits. Entre altres coses, faig petits dictats, de poques
línies, i amb això repassem accentuació, verbs auxiliars, ortografia, pronoms
febles, etc.
Tinc dos grups, els encanta que dicte en català valencià😅 I jo soc molt feliç perquè veig dos grups de dotze persones motivades,
contentes, que somriuen i riuen i ho passen bé a classe. I milloren
l’escriptura en català. I quan un dimarts és festiu em diuen que m’han trobat a
faltar.
Junt Mercè Rodoreda, Núria Cadenes, Caterina Albert, Irene Solà o Joan
Sales, des d’avui dicte també textos teus. Així que mil gràcies per escriure i
per contribuir a la felicitat de vint-i-quatre persones d’entre seixanta i
vuitanta-vuit anys, i a la felicitat de la profa, valenciana a Vic, de gairebé
cinquanta-tres😊😘
Tinc o no
tinc motius per a somriure i sentir-me un escriptor afortunat?
L'aigua és la pell, que brilla a la mínima carícia de la llum. Les pedres mai no moren del tot, sota el rastre de la pluja, sota l'aire dels ulls. .
Inspirat en una foto de Xulio Ricardo Trigo.
Petita discussió familiar al passadís d’un
supermercat.
-Però si són les mateixes!- Exclama un pare
assenyalant una lleixa, amb cert grau de desesperació.
-A mi m’agraden aquestes!- Reivindica el fill
petit assenyalant en una altra direcció, exigent i a punt de disparar la seva
arma preferida en forma de fingit plor.
Al món de les paraules sempre dic que no
existeixen els sinònims exactes; al món de les llepolies, tampoc.
Hi ha una cruïlla a Tortosa que no diria que em
fa por, però sí respecte, quan els vehicles del carrer Pintor Gimeno volen
accedir a la rambla Felip Pedrell. És una cruïlla amb poca visibilitat a causa
del pilar del pont, per a incorporar-se a una via força transitada en les dues
direccions. Hi ha un espill a la vorera, per a veure els cotxes que venen, però
no me’n fio gaire; em costa calcular la distància a què es troben, la seva
velocitat, i els segons que tardaran en arribar a la meva posició. Soc una
persona prudent, i un conductor més prudent encara. Quan em trobo en aquesta
situació, no entro a la rambla fins a veure-ho ben clar.
Fa uns dies anava a peu per aquest carrer. Veig
que un cotxe es troba en la disjuntiva d’incorporar-se a la rambla. Dubta. El
conductor d’un camió, al seu darrere, toca impacient el clàxon per a increpar el
cotxe del davant mentre mou els braços desesperat, perquè està perdent uns
segons que es veu que deuen ser transcendentals. No crec que la tàctica de
pressionar algú quan dubta sigui gaire correcta, i menys encara si se’l pot
empènyer a una decisió precipitada amb les mans al volant i el peu a l’accelerador.
Potser demanar uns segons més de paciència i d’empatia no sigui massa.
Una mare va amb un xiquet d’uns deu anys per la
vorera. De sobte, ell assenyala el capó d’un vehicle alhora que es posa a riure
i exclama: “Un cotxe tan car, i una cagada de colom”.
Potser allò que unifica, que tracta per igual
les persones de distintes classes socials, o almenys els seus cotxes, són els
coloms. Aquesta petita humiliació que pateixen els més poderosos, o els més
potentats, ens alegra momentàniament la vida, ens reconcilia amb la justícia
alada. Una alegria tan petita com estèril, em temo.
Andreu Sevilla visita Tens un racó dalt del món de Canal 21 Ebre per a parlar-nos de la seva novel·la Els inútils (Llibres de la Drassana, 2022), V Premi Lletraferit.
El passat 21 de març em conviden a participar, a la celebració del Dia Mundial de la Poesia, a les 19 h a l'Espai Mossèn Sol, a la cripta del Temple de la Reparació de Tortosa (C. del Vall, 5).
Després dels parlaments inicials, llegeixo el poema que la Institució de les Lletres Catalanes ha escollit enguany per commemorar el centenari del naixement de Vicent Andrés Estellés: "m'he estimat molt la vida", en la versió original, i en altres idiomes del món per part de vuit alumnes dels cursos de català del Centre de Normalització Lingüística de les Terres de l'Ebre.
Tinc la sort d'intervenir al començament i gaudir de la resta de l'acte amb plena tranquil·litat, en unes taules rodones petites, potser en minúscula, com diu el poema d'Estellés. La taula està reservada per als diLLUMs d'Arts al Forn, que col·laborem a l'acte, i m'acompanyen Ricardo Gascón i Montse Boldú, que llegeix dos dels seus poemes. amb una barreja de dolçor i de força, de tendresa i de reivindicació, que ella fa molt bé. També reciten en nom de l'Associació d'amics i amigues de Tortosa per UNESCO, Revista Solstici i Irene Cases, en representació del col·lectiu de persones amb Síndrome de Down.
Finalment, com a grata sorpresa, comptem amb l'actuació musical de Tomàs de los Santos, cantautor valencià, que presentarà el seu treball "La Rosa als Llavis", un conjunt de peces pròpies que musiquen el poemari homònim de l'insigne Joan Salvat-Papasseit. No el coneixia, i em sedueix de seguida; pocs moments després ja m'hi faig seguidor al seu compte de youtube.
