que revisqui la il·lusió, per duplicat

 Treballant en paral·lel en els últims retocs de l'edició de dos llibres, un individual i un altre col·lectiu, que veuran la llum properament. Revisar galerades, triar la imatge de la coberta, corregir errades, escoltar els consells d'editors amics, posar-li el toc personal, deixar que la il·lusió revisqui encara.

Inevitablement, una nova primavera, de Mireia Ibáñez

 

"Inevitablement, una nova primavera és un recull de poemes escrits per Mireia Ibañez (Santa Bàrbara, 1994) i il·lustrats per Marta Plana (Barcelona, 1992). Són 16 poemes i 16 il·lustracions que dialoguen sobre la ciclicitat dels processos emocionals que transitem, sobre cors que s'esberlen i que es reconstrueixen, sobre ànimes que cerquen i cossos que desitgen. Tot això en un format completament artesanal, imprès i enquadernat a mà. I és que Inevitablement, una nova primavera no és només un recull de poemes, és també un projecte que pretén reivindicar el valor de l'artesania, de l'art sense presses i km 0."

Els exemplars es poden adquirir a la llibreria la Romàntica a Amposta o bé enviant un missatge a través d'Instagram a @nuvolambpantalons o @martapjansana.

Pròxims esdeveniments:

- Presentació Dissabte 21 agost Llibreria la Romàntica

- Ruta amb kayak i presentació del llibre Diumenge 22 agost (amb @poesia_surf_i_kaiak)

Guia sentimental del Maestrat, d'Amàlia Roig

Guia sentimental del Maestrat, d’Amàlia Roig

Onada Edicions, 2021  

Sinopsi

Aquest libre vol acompanyar-te a seguir el camí pel Maestrat, que el conegues, que el trepitges, potser que te l’arribes a estimar. De totes maneres, al final, seràs tu qui faràs o no el teu recorregut. Els viatges són els viatgers una vegada més.
El Maestrat no és un lloc remot, ni exòtic; aquí no hi ha lleons ni tribus, no calen vacunes ni passaports. Tot i així, o per això mateix, mereix ser divulgat. És una manera de fer país, és una manera de salvar alguns llocs de l’oblit, potser una garantia que en algun moment determinats indrets van existir i potser serà una manera de concedir-los un cert futur.

Coses que trobo

 

Si em seguiu només una mica a les xarxes, coneixereu el meu hàbit, mania o vici, de fixar-me en les #cosesquetrobo al carrer. Ho recomano, descobrireu un món fascinant de petits objectes que atresoren milers d’històries. A banda dels tradicionals mitjons desaparellats que apareixen a Tortosa els dies de vent, hi ha un subgrup d’elements també molt freqüent, l’origen dels quals és fàcil de deduir, sobretot si heu tingut xiquets petits. Podem imaginar l’escena, la mare, pare, àvia o avi, distrets una dècima de segon, una fracció minúscula de temps en què baixen la guàrdia, suficient perquè el seu tendre plançó, potser jugant o experimentant, faci saltar del cotxet, en trajectòria parabòlica, un mitjonet, una sabateta, un xumet, un juguet, o aquesta mena de nino drapet de la imatge, que els agrada tan esprémer amb els ditets. La seva vida, abans d’aquest instant transcendental, ha estat farcida de carícietes, grapejadetes, llepadetes, xucladetes, i mossegadetes amb dents de llet. Tot plegat, molta pressió i responsabilitat per a un humil nino, a jornada completa, amb periòdics i breus moments de descans. Uns temps que, de ben segur, poques hores després, ja deu enyorar.

Ara es troba estés contra l’aspra i dura calçada, tot just sobre l’esborrada línia que separa els dos carrils del carrer. Li han passat pel damunt cotxes, furgonetes, tractors, bicicletes, patinets... i la indiferència. No li veig el rostre, fa temor imaginar-lo. Deuen quedar restes d’un somriure de rateta, l’olor de colònia fresca que s’esvaeix.

D’una puntada de peu l’acosto a la vorera.

Llegint Napalm al cor, de Pol Guasch

Llegint La mida justa, de Jostein Gaarder

les coses importants

 

Com a treballador de l'Ajuntament sovint atenc persones que ens transmeten queixes o peticions, i com a escriptor, tinc el costum de fixar-me en certs gestos o hàbits humans. En aquestes peticions que ens fa la gent, especialment quan són  de forma oral, sovint noto una mena de necessitat de justificar la petició amb dades que no aporten cap informació rellevant. Per exemple, una persona truca per dir que no funciona bé l'aixeta de l'aigua de l'àrea d'autocaravanes, i afegeix, amb accent clarament valencià, que és un usuari habitual perquè sa filla viu a la ciutat. Aquesta dada ens fa invertir a ell i a mi uns segons que, en principi no són imprescindibles per a la tasca objecte de la trucada, però deuen estar lligats a alguna altra mena de necessitat humana. Les coses realment importants de vegades s’escolen entre la quotidianitat.

Amistat i llibres: Carme Cruelles i Jesús M. Tibau

Desena conversa de la sèrie Amistat i llibres, en què parlo de forma distesa i les seves amistats del món de les lletres.

Aquest cop, amb l'escriptora Carme Cruelles , parlem, entre altres coses de docència i literatura, de poesia, de Víctor Canicio. Podeu veure la resta de converses a la llista de reproducció AMISTAT I LLIBRES del meu canal de youtube

Así en la tierra como en el suelo, de José Antonio Floría Martínez

 

Así en la tierra como en el suelo, de José Antonio Floría Martínez

Sinopsi

Así en la Tierra como en el suelo ofrece al lector un ramillete de divertidos relatos en los que, en torno a la figura del narrador, van apareciendo una serie de personajes entrañables que destilan ironía y humanidad a partes iguales. Con un fino sentido del humor, se van sucediendo las anécdotas y los hechos más relevantes que jalonaron la infancia y la adolescencia del autor del libro.

Converses amb l’arbre de Júpiter, de Fe Ferré

 

Converses amb l’arbre de Júpiter, de Fe Ferré

Editorial Comte d’Aure, 2021

Sinopsi

Aquesta és la història d’una conversa ininterrompuda amb la Vida ; els seus cicles  de vida-mort-vida; les seves  llums i  ombres.

Un arbre de jardí ; l’arbre de Júpiter; esdevé l’ interlocutor, el mirall i l’alter ego, per conduir-nos a un viatge vital , entre terra i cel, entre el tu i el jo, tant cap el món interior  a la recerca de  l’essència   ,  com  al  món on vivim, la terra que habitem, les experiències, somnis ,  sensacions sentiments, i tot allò que ens transcendeix.

«Entre la terra i el cel em fas entendre la força absoluta de la vida»

Així l’arbre esdevé escolta activa, eco, pregunta, enigma i també mestre, impuls i  temple per al record .

“Potser el somni, sovint, és florir”

Les sis fulles rosades de la flor de l’arbre s’obriran per nosaltres al llarg de sis capítols amb sis alternances de relats en  prosa poètica i poesia, harmonitzats per  il·lustracions que ens parlaran directes al cor,   per anar desgranant aquesta conversa que ens porta a  deixar-nos  seduir, emocionar, transportar per la vida mateixa .

Conversem?

treure del mig

 

Camí del súper, enmig d’una vorera, trobo un moixó mort; sembla una oroneta. La seva fragilitat es veu total, aquí al terra, lluny del cel que solca a velocitat precisa a la recerca d’aliment i per fugir dels perills. La meva forma de cobrir les necessitats essencials és més còmoda, i es limita a passejar per lleixes atapeïdes amb un carro amb rodetes i passar la targeta per un màgic aparell.

De tornada, passo pel mateix lloc, però l’oroneta ja no és on era, sinó a un costat, a la vora d’un parterre. Dedueixo que algú li ha donat una puntada de peu, potser per a apartar de la nostra mirada la seva derrota. Temo que sovint és aquesta la tàctica humana, arraconar allò que molesta, fer veure els cadàvers no hi són.

Arran de cel

Quan la teva ferida m'assenyala,

quan s'alcen records que he heretat

per a cridar-me en silenci,

i també alguna carícia del temps.

 Inspirat en l'exposició de fotografia de Josep Maria Balagué, que es pot visitar al Museu de l'Ebre de Tortosa fins el 29 d'agost.

A l'entrada de l'exposició hi ha aquest text explicatiu:

Que el temps s'endú la força de la vida és una veritat indiscutible, però, s'endú també la bellesa?

El paisatge ebrenc ofereix una llarga constel·lació d'edificacions abandonades, que han esdevingut motiu de contemplació per l'ull de la càmera. Aquesta exposició mostra a l'espectador una sèrie de llocs on el temps ha deixat la seva empremta destructiva, però també ha transformat en una imatge bella.

La intempèrie i el clima han anat desfent les cases, enfonsant-les, fins a integrar-les a la pols i a la terra. El temps ha desgastat els materials, deixant imprès el pas abstracte de la vida: els metalls s'oxiden, les pedres agafen una pàtina de molsa i líquens, les fustes ennegrides per les humitats s'inflen i exposades al sol intens, s'esquerden, esmicolant-se a poc a poc fins que la mateixa naturalesa les devora.

La càmera, plantada davant dels edificis s'interroga pels vestigis antics: estances abans plenes de vida, d'objectes domèstics i estris, ara, amb el pas del temps resten buides, inertes.

Per què les construccions no s'han pogut salvar?

Potser degut a l'infortuni dels propietaris o per la manca de mitjans dels descendents per conservar-las, o per l'èxode rural cap a la ciutat. Sigui la que sigui la circumstància, el lloc ha envellit solitari fins a tornar-se inhòspit i l'antiga calidesa de la llar és ara un escenari fantasmagòric.

Però també bell.

Potser l'espectador trobarà l'evocació de l'últim alè de dignitat d'aquelles llars que van cremar fa temps per donar escalfor a una família, sostre a la nit, tancat al ramat, esplendor a l'horta, i que, ara, abandonades a la seva sort, han volgut recuperar el seu orgull servint de motiu a aquesta mostra fotogràfica.

Tant de bo sigui també ocasió per una reflexió sobre una identitat familiar i social que s'ha anat perdent entre les ruïnes. 

Raffaella

 

 Hi havia un temps en què jo tenia al voltant de quinze anys, en què descobrim que la música de la germana Itàlia és quelcom més cantants amb la veu rogallosa que xulegen més d’un cop les dones. Arriba com una tempesta Raffaella Carrà. No, ella no és l’objecte d’amor o desig del galant de torn, no és la figura decorativa que accepta resignada les floretes de ningú. Ella és molt més que noia maca i rossa, de físic envejable que balla bé. Ella és tot poder, i agafa la vida amb les dues mans, cara a cara, enfundada a unes malles impossibles aquells anys, i els ballarins es mouen a cop de zoom al voltant, titelles al seu servei, oferint-li els seus braços perquè pugui volar. Ella és l’alegria, la festa desacomplexada, el moviment elèctric que la posa al centre de tot, protagonista, i ningú no gosa discutir el seu reialme.

Llavors no era una de les meves cantants preferides, però les seves cançons formaven part inevitable del meu panorama, sempre associades a un somriure energètic, i la seva pèrdua és una fulla més que cau del temps de la vida.

Què fantàstica aquella festa en què vaig descobrir l’amor!

Petjades i repòs

Petjades i repòs,

la dansa fugissera,

les emocions al record.

.

 Inspirat en una fotografia de Rafael Ricote , en motiu del doble espectacle "2 mirades creatives" de Marta Viladrich i Valer Gisbert, que va tenir lloc al Campus de la Universitat Rovira i Virgili de Tortosa el 26 de juny

A este lado del mundo, de David Trueba

  Avui a la secció de pel·lícula, un fragment del guió de A este lado del mundo, vista al al festival de cinema Mónfilmat, fins el 4 de juliol.

La desesperación es un trampolín de tres pares de cojones.

Muchos creen en Dios, pero, ¿cree Dios en ellos?

Línia blava, de Ramon Solsona

 

Línia blava, de Ramon Solsona, s’està convertint en un llibre a què acudeixo amb regularitat perquè m’acompanyi quan vaig de viatge. En tinc una versió de butxaca que facilita el seu transport, però sobretot me l’emporto perquè és una delícia.

Em va agradar el primer cop que el vaig llegir, però després, cada cop que hi acudeixo, m’enamora encara més.

No sé si per l’edat o pels meus hàbits lectors, les trames dels llibres em fatiguen cada cop més, em costen de seguir o, simplement les considero accessòries. En un viatge em desentenc del trajecte, del rumb, i m’agrada fixar-.me en els petits detalls. I Línia blava n’és ple a cadascuna de les pàgines.

Quan inicies la lectura d’un llibre de ficció signes una mena de pacte amb l’autor en què et compromets a creure tot allò que t’explica. En uns llibres funciona bé el joc, i en altres costa més. A Línia blava, Ramon Solsona eleva al quadrat aquesta dificultat, ja que al llibre el narrador ens avisa que s’imagina la vida de la resta de viatgers del metro. Tot i això, tot i saber d’antuvi que tot és una doble invenció,  t’endinses en unes inventades vides dels personatges que et fan emocionar.

Un exercici deliciós, una companyia de per vida.

Armugan, de Jo Sol

 Avui a la secció de pel·lícula, un fragment del guió d'Armugan, vista al al festival de cinema Mónfilmat, fins el 4 de juliol.

Odio la vida por lo que es, por lo que nos hace. la vida pesa sobre los cuerpos. la resignación de los pies fatigados gime a su paso. Soportamos un sol de ceniza mientras ella, la vida, nos pasa revista.

Tenir cura

 

Assegut a un banc mentre llegeixo, admiro com una dona cobreix el seu cotxe amb una mena de drap gran. No és una funda que el protegeixi completament, sinó sols gran part del sostre. Fa joc amb el color granate del vehicle. Em crida l’atenció la cura i paciència amb què el col·loca. Es nota que té un mètode. Primer n’enganxa un extrem amb la porta esquerra del davant, després la de la dreta, i després respectivament les del darrere. En cada moviment apamat i meticulós comprova que quedi perfecte, sense arrugues: estira d’una punta, estira de l’altra, passa la mà per damunt., obri i tanca alguna porta de nou... Quan ha acabat, es queda mirant el resultat uns segons, des d’un mig metre de distància. Es mossega una ungla, concentrada. Quan sembla que està a punt de marxar, torna a comprovar que una porta estigui ben tancada. N’està. Quan ja està convençuda, entra a casa seva.

Suposo que tot aquest procés deu tenir l’objectiu de mantenir net el cotxe que, per cert, brilla molt. El deu deixar aparcat sempre al mateix lloc, sota l’arbre, a l’espai reservat per a discapacitats.

Quan acabo de llegir passo pel costat i no puc evitar mirar-me bé el cotxe. Comprovo que al davant hi ha un part del drap doblegada, i aquest descuit em sorprèn, però no, és la forma de deixar visible, a través del vidre del parabrisa, l’autorització d’aparcament.