absent

 

Sense rems

 

Amb la temor dins del cos

 

El nostre fill de dotze anys, per a un treball sobre la Guerra Civil, fa una entrevista a sa iaia. Entre altres coses, li explica que escoltaven la Pirenaica. Després li ensenya el resultat a l’ordinador, en un powerpoint amb fotografies que ha tret d’internet, algunes de Tortosa bombardejada. Sa iaia, una mica alarmada en veure les seves paraules escrites, em pregunta si podem tenir algun problema per parlar de la Pirenaica. Aprofito l’anècdota per a fer-li entendre a mon fill les dimensions de la terrible temor que devien passar aquells anys, si vuit dècades després encara la porta dins del cos.

(interessant llegir els comentaris posats al mateix apunt a facebook)

Jesús Massip

 En homenatge a Jesús Massip que ens ha deixat avui, recupero l'entrevista que li vaig fer l'any 2012 al programa Tens un racó dalt del món de Canal 21 Ebre

Constància

 

La llum que es filtra

 

Quadern de l’ornitòleg, de Juan Carlos Elijas

 

Quadern de l’ornitòleg, de Juan Carlos Elijas

Editorial Petròpolis, 2021

Sinopsi

Quadern de l’ornitòleg representa una metàfora de caire naturalista/expressionista respecte de l’observació de l’entramat social arran de la lectura de la premsa. Durant uns anys l’autor ha coŀleccionat aquelles notícies que, d’alguna manera, ens vergonyen com a éssers humans i les ha transformades en poemes, emprant l’artifici de la lírica amb diverses perspectives que varien el punt de vista des del qual es canta. Es tracta d’un llibre que posa el dit a la nafra d’una ètica sobre la conducta humana, trepitjant amb equilibri, i sovint amb amarga ironia, el llindar entre la denúncia i la misantropia. Parteix aquest vol del realisme —podria dir-se— brut, entre la violència i la tendresa, i conclou demanant l’oblit.

El llop de les pomes verdes, de Gisela Pou

 

El llop de les pomes verdes, de Gisela Pou

Il·lustracions de Roger Argemí

Hindi Bokks, 2021

Sinopsi

Vull dormir, però quan tanco els ulls, ell apareix. El papa diu que no hi ha cap llop, però jo en veig un amb els ulls grocs, la cua llarga i les dents afuades… 

Gisela Pou presenta una història que parla de la por, la nit i la força de la imaginació. La por que tots sentim, amb la que aprenem a viure i la que ens fa més forts. Un relat ple d’emocions a flor de pell, llum i amor, delicadament il·lustrat per Roser Argemí.

Indesxifrables camins

 

Quan la vida s'abraça

 

Club de lectura: Primavera, estiu, etètera, de Marta Rojals

 

Dins del marc del 14è viatge literari que la Biblioteca Pública Fidel Fita d’Arenys de Mar va dur a terme la setmana passada a les Terres de l’Ebre, que ja vaig mencionar en un apunt anterior, m’encarreguen que condueixi el Club de Lectura sobre el llibre Primavera, estiu, etcètera, de Marta Rojals, que té lloc a la Biblioteca d’Amposta.

Després de la intervenció de l’alcalde de la ciutat, Adam Tomàs, de la directora de la Biblioteca d’Amposta, Joana Serret, i de la directora de la Biblioteca d’Arenys de Mar, Muntsa Abad, comento les sensacions i reflexions que em desperta el llibre.

Un dels aspectes de la novel·la que crida més l’atenció de la gent d’Arenys de Mar és el lèxic, i ens passem bona estona comentant-lo, detallant les diferències que hi ha dins de la variant tortosina, les semblances amb altres indrets del nostre país.

Parlo de la diferent lectura que deuen fer els lectors de ciutat que els d’un poble petit, tant si és La Palma d’Ebre com la protagonista i l’autora del llibre, o de Cornudella de Montsant com jo. Els segons ens sentim identificats en molts aspectes; recordem sensació de moure’ns en llibertat per tot el poble i, alhora, de sentir-nos observats en tot moment, aquella duresa d’anar al tros de ben petit i els esmorzars amb foc de llenya, aquells estius en què arribaven els forasters, que portaven un aire nou que ens semblava més modern, aquelles festes d’adolescents amb tocadiscs i els balls als pobles del costat...

Sempre dic que la gent de la meva generació representem un salt històric del més alt nivell; en molts casos, hem estat els primers de la nostra família, després de segles de pagesos, en tenir estudis universitaris. Aquest luxe també és per a nosaltres una responsabilitat, sabedors del gran esforç que ha representat per als nostres pares. Una de les conseqüències és que hem trobat feina més o menys lluny del poble. Quan hi tornem ens sentim una mica estranys, i no sabem què ha canviat més, si el poble o nosaltres. De vegades ens assetgen dubtes: encara hi pertanyem? De vegades ens arriben queixes que ens fan sentir culpables: “no siguis tan cara de veure”.

A més, la protagonista es troba amb la incertesa fins al coll, en un moment de trànsit a la feina, a la seva situació amorosa, en una edat a mig camí entre la generació dels seus pares, que ja es van fent molt grans, i els jóvens de veritat que es comporten d’una forma que comença a no entendre. Tot plegat li provoca vertigen, desorientació, i tornar al poble és una forma de recuperar-se a si mateixa, de fer un autoexorcisme, d’escoltar-se. En un moment diu: “continuo, perquè tot el que dic és el primer cop que m’ho sento dir, i m’interessa saber com acaba”.

Potser finalment entén que cal relativitzar les coses, que no ho podem controlar tot, que ens hem de deixar portar pel ritme que va aprendre de petita, al poble, i aquesta podria ser l’ensenyança del llibre: “Créixer, formar-se, i després viure la vida assossegadament, veure-la passar a un ritme natural, primavera, estiu, i tal i tal”.

La vida és un recull de contes irregulars

 

L’amic Josep Igual sempre deia, amb to irònic, després de publicar un recull de contes: “A veure qui serà el primer crític en dir que el recull és irregular”.

Certament, difícilment tots els contes d’un recull poden tenir idèntic nivell de qualitat, cosa que no es fa tan evident en una novel·la, on per força hi ha capítols amb més o menys encert, que passen desapercebuts dins de la trama. Un conte, un poema, són més exigents i no perdonen una mediocritat que sempre és subjectiva.

Com que soc escriptor, algunes persones m’han dit que la vida de determinada persona que coneixen és una novel·la. Jo soc més de creure que la vida no és una novel·la, sinó un recull de contes i, per tant, irregular. 

Amb l’experiència dels anys aprenem que la vida té emocions de pujada i de baixada a ritme impredictible, moments bons que s’alternen amb d’altres de dolents, i que hauríem d’aprofitar els primers, i transitar pels segons amb tota la calma possible, i recordar la inscripció de l’anell de Salomó, en tots dos casos: “això també passarà”.

Des de fa uns anys, amb l’arribada de les xarxes socials, la muntanya russa de les emocions pren velocitat. En pocs segons passem de felicitar un conegut pel seu aniversari, a envejar la paella que s’està menjant o la platja que gaudeix, a donar el condol per la mort d’un ésser estimat.

Aquesta velocitat en passar d’una emoció a un altra no té precedents i, com tot a la vida, deu tenir avantatges i inconvenients, però sovint em provoca cert vertigen i contradiccions interiors.

Potser la vida a les xarxes socials no és una novel·la, ni un recull de contes, sinó de nanocontes. Irregulars, evidentment, admirat Igual.

Incertesa

 

HISTÒRIES DE TRES PEIXETS

 

La setmana passada vaig anar amb Ricardo Gascón a L'Ametlla de Mar, per a gravar dos programes de Cultura en barra (podeu veure la llista de reproducció) que organitza L'Ateneu Calero, amb Àngel Martí i Enric Franch. La gravació es fa a Cala Cris, al carrer Major de La Cala. En sortir, fem tertúlia sobre el fet d'escriure, la inspiració, etc. Com a exemple de les petites coses que em poden inspirar, miro un segon al voltant i assenyalo la pissarreta que hi ha restaurant. Aquests tres peixets, dic, poden suggerir moltes històries: quina relació hi ha entre els dos de la dreta, cara a cara? Com se sent el de l'esquerra, d'esquena, més solitari o menyspreat? Quina responsabilitat la del mig: haver de triar entre seguir l'un o encarar-se a l'altre? No podrien anar en el mateix sentit? O és millor així?

Suggereixo que si en lloc d'estar en vinagre, fos l'oli el líquid on es troben, les coses anirien d'una altra manera. I algú que ha escoltat a mitges la conversa diu que en oli no, que han d'estar en vinagre!

No sé, a mi se m'acudeixen massa possibilitats i, en casos així, com que sóc molt indecís, prefereixo proposar-vos que escriviu vosaltres la història.

Endavant!

Canal cultural a Telegram

Si teniu Telegram, us convido a subscriure-us al meu canal de difusió, on penjaré breus creacions i informació cultural. Procuraré que la mitjana dels missatges no superi un al dia.

L'enllaç del canal és https://t.me/jesusmtibau

Recital Gerard Vergés. Ens visiten d'Arenys de mar

 16 de setembre de 2021

Fa un parell de mesos ens assabentem que la Biblioteca Pública Fidel Fita d’Arenys de Mar ha organitzat el seu 14è viatge literari, amb les Terres de l’Ebre com a objectiu. Aquest fet ens omple de satisfacció i orgull, que s’eleva al quadrat en descobrir que es quedaran quatre dies entre nosaltres i que vénen uns seixanta persones. L’activitat central o la seva excusa, per dir-ho d’alguna manera, és realitzar un Club de lectura sobre el llibre Primavera, estiu, etcétera, de Marta Rojals, que tindrà lloc a la Biblioteca Sebastià Juan Arbó d’Amposta el 17 de setembre, i que conduiré jo mateix. La filosofia d’aquests viatges és comentar els llibres in situ, al propi territori, i conèixer de forma més àmplia la seva literatura, cultura, etc.

Es posen en contacte amb nosaltres per a demanar consell, i  des dels diLLUMs d’arts al Forn volem aprofitar la seva presència per a mostrar-los una pinzella d’un dels més grans dels nostres autors, Gerard Vergés. Amb aquest objectiu, i perquè no necessitem gaires excuses per a llegir i rellegir Gerard Vergés, organitzem un petit recital el 16 de setembre, gràcies a la mediació d’Agustí Forner i la cessió de l’espai per part del Club Universitari, al claustre del Casal Tortosí, de l’antic Convent de religioses de l’Hospital de Sant Joan de Jerutsalem. Participem Ricardo Gascón, Jesús M. Tibau, Tomàs Camacho, Sílvia Panisello i Emigdi Subirats, i grava l’acte Rafael Ricote.

Pensem que es crea un moment de certa màgia. La gent d’Arenys de Mar arriba lentament, cansats a la recta final de la seva primera jornada del 14è viatge literari, que ha inclòs passeig pel riu amb Lo Sirgador, visita a la catedral de Tortosa i acabarà amb un sopar al Forn de la Canonja, com una petita mostra del que són les trobades mensuals dels diLLUMs d’arts al forn, limitada a la força a causa de les restriccions d’aforament.

Busquen recer a l’interior del claustre, l’arquitectura del qual està pensada per al recolliment. És estiu encara, de mitjans de setembre. la calor ja no és feixuga, el vespre fosqueja, la llum artificial subratlla els relleus i aporta calidesa. Des del mig del pati, al costat de la llimonera que senyoreja al seu centre, iniciem el recital fent una resum de la trajectòria de Gerard Vergés, apassionadament, deixant-nos portar per l’estima i l’admiració que sentim. Fer una selecció de fragments de l’obra de Vergés és molt fàcil, la mediocritat brilla per la seva absència, i la gent d’Arenys de mar s’emporten un bon tast de la seva humanitat. Nosaltres no deixem d’emocionar-nos, sense remei, sota el flaire de la llimonera, aquest vespre compartit de finals d’estiu.

Després, durant el sopar, es van continuar recitant textos, per part de Màrius Pont, Pili Cugat i Montse Pallarès.

Més fotos en aquest enllaç i a l'àlbum de Rafael Ricote.

Properament, el vídeo del recital.

Aquella aigua

 

PAPA 1 - FILL 0

Que el teu fill de dotze anys, com és normal, defensi la música de la “seva” època, és a dir, la que ell escolta ara, i que no li acabi d’agradar la de la “teva”, o sigui, quan tu eres Jove. Que a la ràdio del cotxe, ell posi una emissora de música actual, que soni una cançó determinada, i que apugi el volum, perquè aquesta li agrada molt. Que la cançó sigui d’uns tals Boney M. Fer per dintre el senyal de la victòria.

Aquells contes que tornen

 

La divina comèdia, de Dante Alighieri

 Avui, 14 de setembre, es compleixen 700 anys de la mort de Dante Alighieri; una bona excusa per a llegir o rellegir la Divina comèdia.

Els cremats de l'Agustí

 Des de novembre de 2015, el col•lectiu d’amics i amigues dels diLLUMs d’arts al Forn ens trobem el primer dilluns de cada mes al Forn de la Canonja de Tortosa. Combinem gastronomia, cultura i amistat,en un ambient lúdic i emotiu alhora. Les trobades acostumen a acabar amb un cremat que ens obsequia Agustí Forner, una de les ànimes del Forn de la Canonja.

En agraïment a la seva escalfor, li dediquem aquest vídeo.

Barana

 

Sota la neu bruta, de Francesc Puigpelat

 Sota la neu bruta, de Francesc Puigpelat

Cossetània Edicions, 2021

Novel·la guanyadora del XXXVIII Premi de Narrativa Ribera d’Ebre

Sinopsi

Dos matrimonis van a esquiar a Masella just abans del que TV3 ha anunciat com la Tempesta del Segle. La nevada comença quan tornen al xalet i el cotxe queda bloquejat. Han de recórrer el darrer quilòmetre a peu, sota una nevada mai vista. Ja al xalet, s’adonen que un d’ells, el Salvador, ha desaparegut pel camí. El seu amic Ferran torna a sortir, però és impossible trobar-lo. No és fins a l’endemà que apareix el cadàver del Salvador, sota la neu bruta. I en aquest punt, junt amb una descripció de les complexes relacions d’amor, infidelitat i gelosia entre les dues parelles, brolla la sospita. I si el Salvador ha estat víctima d’un assassinat?

Dos de cors

 #cosesquetrobo

Dos cors dins d'una mateixa carta, llençada o caiguda a la vorera. Propers, però no suficient. Separats, però no gaire. Enfrontats, simètrics, una parella jugant enmig del destí.

L'espectacle de la vida, el meu nou llibre

 

Com a escriptor especialitzat en relats breus, basats en fets quotidians, vaig aprendre a mirar el món proper amb atenció, a la recerca de material amb què bastir relats de ficció. Fins que, en part gràcies als textos escrits per a nodrir  la fam de les xarxes socials, em va adonar que la realitat contenia prou màgia i emoció per si sola. I el plaer de descriure la realitat amb una mirada literària, sense afegir-hi gaires condiments, guanyà pes al meu dia a dia d’escriptor, una mirada que, al mateix temps, em regalava el fet de gaudir de l’espectacle de la vida.

Vaig recollir aquests textos escrits entre 2007 i 2012, al meu primer dietari, Molles per no perdre’m, que no hauria publicat sense el suport i amistat de Jaume Llambrich i la seva editorial Petròpolis.

Després arribaria la continuació, Per no perdre’m les molles, també de la mà de Petròpolis, un dels llibres que més m’estimo, amb textos ja escrits amb una clara intenció literària, entre 2012 i abril de 2014, coincidint amb la mort de Gerard Vergés.

Després he publicat més reculls de contes, les meves primeres novel·les, ambdues premiades, poesia..., però aquesta mirada quotidiana sobre el que m’envolta no s’ha aturat, al contrari.

Quan tenia prou material per a planejar-me publicar la tercera part del meu dietari, se’m va creuar al camí l’Eduard Boada, de Ganzell Edicions, que es va mostrar interessat en la publicació, no només d’aquesta tercera part, sinó de la reedició de les dues anteriors que he revisat. Aquest era un dels meus somnis. Però m’agrada que les coses tinguin sentit, i vaig demanar la implicació de Petròpolis en l’edició del llibre.

I així neix L’espectacle de la vida, un llibre amb el suport de dos editorials, teixit gràcies a l’amistat i al plaer vers la literatura propera.

Us convido a reviure aquest recull d’apunts senzills, emotius, reflexius, des de l’any 2007 fins el 2021, on tenen especial rellevància la meva vida i mirada d’escriptor i, sobretot, de pare, ja que mon fill, a qui va dedicat el llibre, és el gran protagonista i la principal font d’inspiració.

Amb un deliciós pròleg de l'amiga Coia Valls.

Les coses senzilles

 

Ens visita un tècnic per a mirar de solucionar un problema de la caldera de l’aigua calenta. Fa uns dies que es para als pocs segons d’intentar engegar-se. Després de mirar-se-la una estona, i preguntar-me si em dona aquest problema sovint, m’explica, alliçonador, la situació. Opina que el problema rau -en un territori que genera tanta energia elèctrica-, en la mala qualitat de l’electricitat que arriba a determinades zones de Tortosa; una instal·lació dels temps de Franco, afegeix. La caldera està bé (jo patia perquè l’aparell ja té una edat), però l’electricitat que li arriba no és la que ella s’esperava, la màquina no se n’adona que s’està engegant, i es para automàticament. Confessa que, a part de mirar si està bé, no li ha fet res, tan sols girar l’endoll; es tracta d’un truc de veterà que normalment funciona, una manera d’enganyar la màquina. Si es reprodueix el problema, aconsella instal·lar un transformador, i solucionat. Li pregunto si la inversió valdrà la pena, atesa l’antiguitat de la caldera. Em tranquil·litza i aposta per aquesta vella màquina: “Ui, durarà més del que et penses! És una màquina senzilla, i les coses senzilles donen menys problemes”.

No sé si aquesta norma només és vàlida per a les màquines, o pot aplicar-se a les persones, a la vida.

Atrapa la llebre

 

Les paraules, tot d’una, em semblaven falses, gastades, com el maquillatge escrostonat a la cara arrugada d’alguna vella.

Atrapa la llebre, de Lana Nastasic

L'espectacle de la vida, la portada

 

Us presento la portada del meu proper llibre L'ESPECTACLE DE LA VIDA, fruit de la col·laboració amb Editorial Petròpolis i Ganzell Edicions. Properament, més informació.

La verda és porta, de Joan Todó

 

La verda és porta, de Joan Todó

Godall Edicions, 2021 

Sinopsi

La vida i l’obra de Joaquim Soler i Ferret (1940-1993) transcorren paral·leles al pas del franquisme a la democràcia, des dels anys més durs de la postguerra fins a aquell país que acaba de celebrar uns Jocs Olímpics, però també des d’aquella literatura catalana reclosa en unes poques capelletes fins a aquella altra que se somiava normal, situada al nivell dels camps literaris més potents. Soler, en tot plegat, hi ocupa una mena de posició singular, alhora integrada i apocalíptica; de molts dels desenvolupaments de la Transició en va ser testimoni, o fins i tot actor secundari, sense perdre mai un punt de vista molt particular, desplaçat respecte als discursos hegemònics. Aquesta posició, així, permet oferir una perspectiva, des d’una obra poc coneguda i gens estudiada, sobre aquella època. Membre d’Ofèlia Dracs, guanyador dels premis Ciutat de Palma i Prudenci Bertrana amb Una furtiva llàgrima i Cambra de bany, conductor del programa radiofònic La porta dels somnis, Soler és també un atípic company de viatge dels textualistes, un experimentador inquiet, un defensor fervent de la imaginació. I és per això últim que haureu de llegir aquest llibre amb molt de compte: qui sap si tot plegat no és una fantasia del seu biògraf. Però és que, esclar, això no és una biografia.

La vida secreta de les formigues, de Lali BeGood

 

La vida secreta de les formigues, de Lali BeGood

Il·lustracions de Pedro Rodríguez

Bindi Books, 2021

PETITS o GRANS no ens hem de fer mal, perquè tots venim de les ESTRELLES

A aquesta conclusió arriba la petita Lali després de descobrir el minúscul món de les formigues i entendre que, més enllà de la mida, no som gaire diferents. Tots tenim una VIDA!

Un conte creat per Lali BeGood i inspirat en la cançó La vida secreta de les formigues, amb il·lustracions de Pedro Rodríguez plenes d’humor i enginy.

La Caixa em posa nerviosa

 

En una botiga espero pacient que la dependenta acabi una trucada. Se la veu contradida i busca complicitat amb la mirada. Deixa anar alguna paraula incòmoda o pujada de to. Quan penja, em diu: Perdoni, però és que La Caixa em posa nerviosa.

Batman?

 

Cotxe esportiu negre, finestretes abaixades, música a tot drap. Al davant, una petita enganxina de Batman, i al darrere, una gorra amb el mateix logo. L’amo en deu ser un fan. De fet, el cotxe té una semblança amb la d’aquest heroi. S’atura abans de la cruïlla, darrere un altre cotxe, mentre travesso el pas de vianants. Quan passo pel costat veig que el conductor és jove i musculat. Al braç hi du una imatge de la mort tatuada. Ara mateix no sé si va amb les forces del bé o del mal, ni si ell n’està gaire segur. Vora el costat fosc, això sembla clar.

el temps bola

 

De vegades, el temps és cíclic; de vegades el temps bola.