31 d’octubre 2015
29 d’octubre 2015
A cavall de la creativitat
M'encantaria anar a la vostra biblioteca, escola, institut, associació o on calgui.
28 d’octubre 2015
27 d’octubre 2015
Lluís Bosch a Tens un racó dalt del món
Breuement, comentarem el seu recull de contes Hivern a la terra i la novel·la Aire brut.
Altres llibres que recomanaré són; De França a Mèxic, d'Artur Bladé i Desumvila; L'últim mono, de Lluís Maria Todó; Sobre el paper, de Raimond Aguiló, i l'últim llibre de la col·leció del patufet, Els panellets.
A la secció Microliteratura i Art, una imatge de Kiu Photography.
El programa es podrà veure per Canal 21 els dimecres 28 d'octubre i 4 de novembre a les 21.00, i en diverses repeticions durant dues setmanes.
I d'aquí uns dies, es podrà veure el programa al canal de Youtube de Canal 21.
26 d’octubre 2015
La pluja ha vessat milions de núvols abans
XII
Fils d’embastar
que cusen les ferides,
els teus petons.
.
Un tast del meu nou llibre, el poemari La pluja ha vessat milions de núvols abans, que ja podeu aconseguir a la llibreria La 2 de Viladrich de Tortosa, en persona o per internet, amb el llibre de regal Postres de músic, o bné a través meu.
Es tracta de 105 poemes de tres versos lliures, sovint amb el pas del temps com a reflexió.
25 d’octubre 2015
El vapor Anita. La història d´un mite, de Laura Tienda i Albert Curto
El vapor Anita. La història d´un mite, de Laura
Tienda i Albert Curto
Pagès Editors, 2015
L'Anita va ser la darrera embarcació de vapor que
circulà pel curs baix de l’Ebre, l’únic riu navegable de Catalunya. La seva
construcció, ús i renovació és tot un símbol evolutiu d’una època, una barreja
d’interessos creuats entre Manresa, Puig-reig, Barcelona, Tortosa i el Delta.
Des del 1915, quan es posa en funcionament, fins que s’enfonsa, en la riuada de
1937, tot un món d’industrials, burgesos, obrers, mariners, pagesos, menestrals,
excursionistes, etc., es mouen al seu voltant. L’Anita els dóna vida, a ells i
a un riu llavors cabdal i hegemònic. Cent anys després, l’esperit del
“vaporet”, avui força mitificat, continua vigent en l’ideari col·lectiu, no
només de la gent ebrenca, sinó de tots aquells que algun cop s’han acostat a
les Terres de l’Ebre.
24 d’octubre 2015
Els àngels de Sóar, de Jordi Pijoan
Els àngels de Sóar, de Jordi Pijoan
Edicions de l’Índex, 2015
L’empresari Miquel Garriga hauria evitat molts de
problemes si hagués botat foc als antics dietaris del seu difunt oncle polític,
el diplomàtic estatunidenc Charles Slott. Per contra, l’empresari va intentar
treure’n benefici venent els textos a tercers, sense adonar-se que amb això es
veuria obligat a emprendre un llarg viatge, amb escales a San Francisco, Haití,
l’interior de Nord-amèrica i la vella Europa.
Els àngels de Sóar llença els seus fils argumentals
en els primers temps de la lluita pels drets civils de la comunitat gai, la
guerra bruta de la CIA
i l’FBI, la recerca encoberta en armes químiques i biològiques, la implicació
de les administracions estatals en el tràfic de drogues, les connivències dels
organismes internacionals amb les grans corporacions farmacèutiques i
alimentàries, i el saqueig d’Àfrica i Sud-amèrica per part de les potències
occidentals.
Una novel·la que explica una història iniciada fa més de
trenta anys i que no només no ha acabat, sinó que es renova amb la darrera
epidèmia d’ebola a l’Àfrica.
L'Ebre, un riu que fa pujada. D’Arturo Gaya
Angle Editorial,
2015
L’Ebre és el riu més
cabalós de la península Ibèrica, creua set comunitats autònomes i al llarg de
gairebé 1.000 km
de longitud, el paisatge i les activitats humanes s’endrecen al voltant del seu
curs, des de Cantàbria fins al Delta.
Conegut per formar
part del grup musical Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, Arturo Gaya
fa en aquest llibre el recorregut invers, des de la desembocadura fins al
naixement. Recupera històries i llegendes locals, rebusca entre els seus
records personals i, sempre remuntant el riu, va descrivint paisatges, llocs i
personatges, siguin actuals o desapareguts, com els fars del Delta, el vaixell
Anita, el «barco del sabó», la plaça més bonica del món o la mòmia del Chantre.
· L’origen de la jota
no és aragonès, sinó mediterrani. També va pujar Ebre amunt.
· El nom del riu
prové d’Iber, besnét del patriarca Noè (el de la Bíblia ), que va néixer al
Delta.
· El pont penjant
d’Amposta va ser totalment inspirat en el de Brooklyn a Nova York.
· Aragó té mar:
comença a Mequinensa.
· Per què els
flamencs són de color rosa?
· Fins on van arribar
els víkings remuntant el riu? Un retrat físic i emocional, personalíssim, del
riu que configura el paisatge de les comarques meridionals de Catalunya.
Un retrat físic i
emocional, personalíssim, del riu que configura el paisatge de les comarques
meridionals de Catalunya.
23 d’octubre 2015
De contes per Gràcia
El passat 21 d’octubre vaig fer un doble acte literari al barri de
Gràcia, i per tal de gaudir-lo a fons em vaig agafar dos dels dies de vacances
que em queden.
Acompanyat de Gabriel García Márquez i del meu bloc de notes, a migdia
pujo al tren a Tortosa, i em començo a despreocupar del rellotge, perquè,
retards inclosos, arribaré a Barcelona amb prou marge de temps.
A la porta de la llibreria Atzavara m’aturo un moment, assaborint el fet
de veure sis exemplars d’El noi del costat del padrí a l’aparador; és una mena
de vanitats que poques vegades em puc permetre. Tenen un Club de lectura
especialitzat en reculls de contes, i quan em van convidar fa mesos no m’ho
vaig pensar gens. Els clubs de lectura tenen una màgia especial, als escriptors
ens fan sentir especials, ens mimen, i t’omple comprovar com els teus contes
han estat llegits, interpretats, compartits, estimats...; una llepolia per als
autors.
Quan la Susanna
Àlvarez em convidà al club, i vaig veure que estava al barri de Gràcia, de
seguida vaig veure l’oportunitat de pagar un deute que tenia amb mi mateix i
amb l’escriptor Jordi Cantavella, propietari i, sobretot, ànima del bar l’Astrolabi,
que diverses vegades m’havia convidat a fer-hi una actuació. A més, uns
hospitalaris amics meus viuen a la vora i, per tant, tot encaixava a la
perfecció.
Així, quan acabana el club de lectura, anem tots en comitiva fins l’Astrolabi.
Allí, ja m’esperen els meus amics Judit i Pep, el Jordi Cantavella, sobirà
darrere la barra (amb una guerxada ebrenca a la camiseta, per cert, de Pepet i
Marieta), i dos vells amics escriptors ebrencs i blocaires, el Rafel Casas i el
Sergi G. Oset (que ha gravat la lectura d'un dels nanocontes). Després, s’incrementa el nombre d’escriptors per metre quadrat
amb l’arribada de l’amic Genís Sinca. Tot sembla fregar la perfecció, però el
Jordi em reserva una sorpresa: m’acompanyarà a la guitarra el músic i escriptor
Nelson Poblete.
I començo a llegir contes, gronxat pels acords de guitarra, i els
nanocontes, és clar, que ja mai m’abandonen, i perdo la noció del temps. I crec
que ser més feliç ha de tenit molt de mèrit.
.
Més fotos en aquest enllaç.
22 d’octubre 2015
X Jornades de les Lletres Ebrenques
En aquest enllaç podreu trobar totes les activitats. N'hi ha moltes i variades.
Jo assistiré el divendres a la tarda i també tot el dissabte, on al matí on participaré en un recital poètic format per Tomàs Camacho, Damià Rotger, Jesús Tibau, Emigdi Subirats, Glòria Fandos, Joan Callau, Jordi Dorca i Montse Pallarés, coordinat per Rafael Haro.
I us deixo amb l'anunci fet pels amics del CREA
21 d’octubre 2015
Priorat en persona
Priorat en persona és una interessant iniciativa del Centre Quim i Soler literatura i vi.
És la trobada, a
través de la literatura, entre el món real viscut de manera directa, en persona,
i el món virtual (aquest web) que recull l’experiència que escriptors d’arreu
dels Països Catalans i quatre homes i dones del Priorat (els adalils) viuen
durant els dies que cada tardor comparteixen al PRIORAT.
Us convidem a entrar
i a passejar-vos per aquest espai virtual. I a visitar-nos, de debò, sempre que
vulgueu.
Aquest dimecres, acte doble a Barcelona
Fent la tria dels contes que llegiré demà al Bar l'Astrolabi del barri de Gràcia, a partir de les 21.00. Contes tendres, contes divertits, fragments de dietaris i, evidentment, nanocontes. Abans, a les 19.30, al club de lectura de la llibreria Atzavara, amb El noi del costat del padrí.
20 d’octubre 2015
19 d’octubre 2015
Fals proverbi suec
" Ni les
finestres tenen la culpa, ni les portes són la solució. "
Fals proverbi
suec.
18 d’octubre 2015
X Jornades de les Lletres Ebrenques
En aquest enllaç podreu trobar totes les activitats. N'hi ha moltes i variades.
Jo assistiré el divendres a la tarda i també tot el dissabte, on al matí on participaré en un recital poètic format per Tomàs Camacho, Damià Rotger, Jesús Tibau, Emigdi Subirats, Glòria Fandos, Joan Callau, Jordi Dorca i Montse Pallarés, coordinat per Rafael Haro.
I us deixo amb l'anunci fet pels amics del CREA
De França a Mèxic, d’Artur Bladé i Desumvila
Dux Editorial
De França a Mèxic és l’excepcional diari de viatge que Artur Bladé i Desumvila va escriure durant el dramàtic viatge de l’últim vaixell de refugiats republicans que va poder fugir de França el setembre de 1942, en el període més obscur de la Segona Guerra Mundial.
Aquest desesperat èxode entre Marsella i Veracruz amb parades a Casablanca i Trinidad, farcit de perills i anècdotes, narrat per la brillant ploma de Bladé i Desumvila, es converteix en un document únic en el seu gènere.
L’edició d’aquest dietari inèdit ha estat a cura del mateix fill de l’autor –Artur Bladé i Font, llavors un infant–, també embarcat en aquell incert creuer, on viatjaven importants personatges de la vida política i artística del país, i en el que es van viure greus tensions entre els catalans i els espanyols que anaven a bord.
17 d’octubre 2015
Besòs Mar, de Lluís Bosch
Ja fa unes
setmanes em vaig fer ressò de la publicació del nou llibre de Lluís Bosch,
Besós Mar, i, en començar a llegir-lo, de seguida en vaig penjar a Youtube la
lectura d’un fragment, com podeu veure en aquest apunt.
Però ara em plau fer-n eun comentari més personal. El
llibre viu sota l’etiqueta de gènere negre, perquè un policia està investigant
un assassinat, però en el fons hi batega una gran novel·la psicològica. Us
confesso que cada cop m’interessen menys les trames dels llibres, tot i que
agraeixo que estiguin ben lligades, que siguin seductores, però el que m’atrapa
és la capacitat d’emocionar-me en cada fragment, d’admirar la bellesa d’una
descripció, de deixar-me seduir per la mà d’un escriptor que em mostri amb
maestria els paisatges, els mobles, els gestos, les sensacions. Trobo més plaer
en una comparació ben trobada que en un misteri ben entortolligat. I tot això
ho trobo Besós mar. L’autor és capaç de fer-nos sentir empatia per un
personatge que es troba a anys llum de nosaltres, almenys quant a gustos i
ideologies, pero no en les pors i anhels que compartim tots els éssers humans.
El llibre ens parla del desarrelament i enyor que pateix algú que viu lluny del
seu lloc de naixement, i lluny del passat, perquè els estralls del pas del
temps també són presents a la novel·la. Tot canvia sota els peus del protagonista,
tot es defà, i les culpes d’errors passats acudeixen a cobrar el deute.
El 28 d'octubre, parlaré amb Lluís Bosch al programa Tens unracó dalt dle món de Canal 21, i
Per a acabar, no em puc estar de transcriure algun
fragment:
.
La tela (que amaga el cadáver) respirava amb asma i feia una remor com
d’animal enorme i agònic.
.
L’inspector Arsenio Crespo va mirar de nou els núvols
que transcorrien darrere els vidres a una distancia imposible de calcular. Els
núvols floten a milers de metres de nosaltres. Podrien ser dos mil com també
podrien ser deu mil. Va imaginar que les boles de cotó fluíx s’unien tot d’una
i en formaven una de sola, però que aquesta era negra. De color de plom i
densitat de pedra. Es va imaginar com la massa fosca es recargolava, prenia la
forma d’un remolí i tot seguit escopia llampecs d’una fúria prodigiosa, mai no
vista, capaços d’encendre l’aire de la tarda, d’incendiar l’atmosfera del
planeta.
.
Du un gotet de
vi pinçat amb els dits tal com una aranya duria una mosca que ha atrapat a la
teranyina.
.
Damunt de la taula hi havia un retall d’hule
seragrafiat amb la foto d’uns còdols de riu. Al damunt, un gerro de vidra
acollia un pom de flors de mimosa que s’havia assecat dies, setmanes enrere.
Damunt de l’hule hi reposava el pol·len mort, una lleu aurèola de pols groga damunt de la qual es dipositaven petits filaments de les flors en
descomposició.
.
La por que sent no l’havia sentida mai i no ha après a
transitar aquest espai desconegut. Potser és la por que sent qualsevol quan es
fa vell i ha adquirit aquell caràcter temorenc dels ancians que als nens
els resulta divertit i als adolescents ridícul. Quan era petit li agradava
contemplar les tempestes, i com més llamps i trons millor, com més aigua
millor. Ara, en canvi, cada cop que veu núvols negres per damunt dels edificis
tem que l’aiguat no se li endugui res.
.
Els records poden ser falsos —va pensar—, perquè els records es
desfan com la sal dintre el mar, com els núvols de l’estiu es fonen en un
migdia de canícula. Com les deixalles es desintegres a la depuradora.
16 d’octubre 2015
Germà gran
Els germans petits sovint vivim com un fet natural l'existència d'un germà gran que assumeixi les responsabilitats, prenem com un dret de naixement que algú vetlli per nosaltres, i sovint no pensem d'agrair-ho.
Aquesta reflexió m'ha vingut al cap després de llegir i veure un apunt al facebook relacionat amb el llibre Las raíces cósmicas de la vida, de Josep Maria Trigo, on explica molt gràficament com el nostre germà gran Júpiter protegeix el nostre planeta. Potser li hauríem d'agrair quan el veiem brillar al cel.
I aicò em recorda també un conte de Sergi Pàmies, del recull La gran novel·la sobre Barcelona, que vaig penjar fa temps a Youtube:
Aquesta reflexió m'ha vingut al cap després de llegir i veure un apunt al facebook relacionat amb el llibre Las raíces cósmicas de la vida, de Josep Maria Trigo, on explica molt gràficament com el nostre germà gran Júpiter protegeix el nostre planeta. Potser li hauríem d'agrair quan el veiem brillar al cel.
I aicò em recorda també un conte de Sergi Pàmies, del recull La gran novel·la sobre Barcelona, que vaig penjar fa temps a Youtube:
15 d’octubre 2015
De colors, la tardor
De colors, la tardor; de colors la mirada, i la postura.
.
Inspirat en una fotografia de la pàgia de Repo art.
doble parella
Fa uns dies, en sortir de
la feina, em vaig creuar amb dues parelles de vellets, que passaven cadascun
pels dos costats d’un dels pilars dels porxos de l’Ajuntament. Els vaig haver
de mirar dues vegades, perquè semblava que, enlloc d’un pilar, hi hagués un
mirall. Tots quatre caminaven al mateix ritme lent, gairebé al mateix pas, amb
el mateix posat encorbat pels anys, de la mateixa estatura ells, de la mateixa
estatura elles. M’aturo i comprovo que van els quatre junts, a passejar, cada
parella agafada de les mans, per a ajudar-se a no caure. Veig com s’allunyen
-xic, xica, xic, xica- , i intueixo que parlen de les seves coses. Em vénen
ganes de seguir-los, només un moment, per a tastar les seves paraules, però me
n’estic, i reprenc el meu propi camí.
14 d’octubre 2015
13 d’octubre 2015
Josep Lleixà a Tens un racó dalt del món
Però Josep Lleixà, o Fifo, com també se'l coneix, és un poeta vital, i comentarem els seus llibres, A la tardor poemes, i Haikus, tankas i colors.
També informarem de les X Jornades de les lletres ebrenques d'Amposta, i recomanarem els llibres: Atlántic, de Francesc Mompó; Irène, de Pierre Lemaitre, i Pedres marcades, de Joan Andrés Sorribes.
A la secció Microliteratura i art, un dibuix de Marta Viladrich.
El programa es podrà veure els dimecres 14 i 21 d'octubre, a les 21.00 i 22.30 hores, i en diverses repeticions durant les dues setmanes.
12 d’octubre 2015
11 d’octubre 2015
Entrevista a Priorat Diari
2a. Trobada poètica Escales que pugen al Cel.
Un
any més, Mas de Barberans acull el dia 17 d’Octubre, la Trobada poètica “Escales
que Pugen al Cel” en la seva segona edició.
L’organització, on té un paper molt important la regidoria de cultura del Ajuntament i Entitats culturals i cíviques del poble, aposten per fer arribar i compartir la poesia a tots els masovers i amics de les comarques veïnes.
La cultura en general i la poesia en particular, han de servir per apropar persones i pobles , una oportunitat per donar pas a les paraules i mitjançant elles, els sentiment i l’amistat.
Aquest és el propòsit d’aquestes trobades, poesia sí, però amb un sentit ampli, que ens faci sentir pessigolles al nostre interior, i faci brollar lo que què hi ha de bo dins nostre, que és molt i important i moltes vegades poc aprofitat.
Més informació en aquest enllaç.
L’organització, on té un paper molt important la regidoria de cultura del Ajuntament i Entitats culturals i cíviques del poble, aposten per fer arribar i compartir la poesia a tots els masovers i amics de les comarques veïnes.
La cultura en general i la poesia en particular, han de servir per apropar persones i pobles , una oportunitat per donar pas a les paraules i mitjançant elles, els sentiment i l’amistat.
Aquest és el propòsit d’aquestes trobades, poesia sí, però amb un sentit ampli, que ens faci sentir pessigolles al nostre interior, i faci brollar lo que què hi ha de bo dins nostre, que és molt i important i moltes vegades poc aprofitat.
Més informació en aquest enllaç.
10 d’octubre 2015
articles sobre el Procés
Els últims mesos m'he llançat a escriure diversos articles d'opinió que s'han publicat a Cornudellablog, Priorat Diari, Cop d'ull i La Marfanta.
Aquest tipus d'escriptura no entrava als meus plans, i quan m'ho van proposar per primer cop m'ho vaig prendre més com un compromís que com un plaer. Però m'agraden els reptes, i li he anat agafant el gust, perquè posar per escrit, de forma ordenada, les teves opinions, t'ajuda molt a pensar.
Però el principal tema que m'ha inspirat darrerament és el nostre Procés cap a la independència, i voldria recollir aquí els articles publicats:
Ho mereixem
Sentiments i números, seny i rauxa
Comença la prórroga, tenim la pilota
Coherència recíproca
Corrupció i independència
Aquest tipus d'escriptura no entrava als meus plans, i quan m'ho van proposar per primer cop m'ho vaig prendre més com un compromís que com un plaer. Però m'agraden els reptes, i li he anat agafant el gust, perquè posar per escrit, de forma ordenada, les teves opinions, t'ajuda molt a pensar.
Però el principal tema que m'ha inspirat darrerament és el nostre Procés cap a la independència, i voldria recollir aquí els articles publicats:
Ho mereixem
Sentiments i números, seny i rauxa
Comença la prórroga, tenim la pilota
Coherència recíproca
Corrupció i independència
Els panellets, de Roger Roig i Hugo Prades
Cossetània
Edicions, 2015
El Patufet,
protagonista d’un dels contes populars catalans més coneguts arreu, és
l’encarregat d’explicar a una colla de nens i nenes les tradicions festives del
nostre país, en una revisió tendra i divertida del costumari català.
En aquest conte el
Patufet aprofita que s’acosta la festivitat de Tots Sants per fer els
tradicionals panellets. Juntament amb la seva colla d’amics, elaborarà un dels
referents gastronòmics més típics de la tardor i, finalment, els degustaran
tots plegats, acompanyats de les castanyes. Tots a punt per fer de cuiners?
Sobre el paper, de Raimond Aguiló
Sobre el paper, de
Raimond Aguiló
Pagès Editors,
2015
Sinopsi No te n’adones que no tinc temps? Els poemes, ja
no els puc desar al calaix de baix perquè madurin
com les fruites del canyís, els he de tenir damunt
la taula, a mà, i desendreçats, sense fer nosa, vius
i nus al bat del sol, que s’assemblin una mica a mi,
com en el moment de néixer...
Ja s’encarregarà la vida de fer-los espessos i embafats,
esverats vestits i maquillats per una societat
que s’empesca cada dia un acudit com a excusa
precoç per no acceptar dempeus la realitat geperuda
de l’ara.Premi Miquel Martí i Pol (ex aequo), 2014 de l'Ajuntament de Roda de Ter
09 d’octubre 2015
08 d’octubre 2015
07 d’octubre 2015
El noi del costat del padrí al Club de lectura de la llibreria Atzavara
El dia 14 ja fan una primera trobada. Més informació aquí.
Al blog Llegeixes o què? n'escullen uns fragments.
.
Ah! I el mateix dia 21 d'octubre a partir de les 21.00 h., llegiré contes a l'Astrolabi, del barri de Gràcia.
Ingràvida
Fràgils les bombolles que em delaten.
.
Inspirat en una fotografia de Christopher Campbell
06 d’octubre 2015
Nova visita a Barcelona
A més, a la nit, no em moure del barri, i llegiré alguns contes a l'Astrolabi.
05 d’octubre 2015
L’últim mono, de Lluís Maria Todó
L’últim mono, de Lluís
Maria Todó
Club Editor, 2015
El narrador d’aquesta novel·la és un pare que es pregunta d’on ve
l’atracció del seu fill per l’heroïna. I també un traductor d’ofici que s’ha
passat la vida interpretant el que escriuen els altres, i un home feliçment
avesat a la solitud. El cataclisme arriba per telèfon quan, al cap de deu anys
de "l’últim mono" del fill, la mare anuncia una tercera recaiguda i
li demana assistència. Comença un període imprevist, de convivència familiar,
que altera tots els costums i obliga el Traductor a interpretar i comprendre no
les paraules sinó els fets.
¿De què es desintoxica el fill, de quines vivències que potser no són seves sinó anteriors? El traductor rastreja entre els vestigis d’una Barcelona pletòrica sota el signe de Lou Reed i Rimbaud, la que ell va conèixer de jove. D’aquesta exploració, o meditació, o conversa amb si mateix, sorgeixen escenes de la família mediterrània moderna en què la tribu s’obre a l’individualisme, separacions combinades amb canvis d’orientació sexual, noves formes de vida enmig de les quals un fill obedient se sent fascinat per l’abisme.
¿De què es desintoxica el fill, de quines vivències que potser no són seves sinó anteriors? El traductor rastreja entre els vestigis d’una Barcelona pletòrica sota el signe de Lou Reed i Rimbaud, la que ell va conèixer de jove. D’aquesta exploració, o meditació, o conversa amb si mateix, sorgeixen escenes de la família mediterrània moderna en què la tribu s’obre a l’individualisme, separacions combinades amb canvis d’orientació sexual, noves formes de vida enmig de les quals un fill obedient se sent fascinat per l’abisme.
04 d’octubre 2015
Conte traduït a l'esperanto
L'amic blocaire Pere Fornells em regala la truducció d'un dels meus nanocontes a l'esperanto.
Es tracta del nanoconte ANIVERSARI
.
"És el seu aniversari. El drac pensa un desig abans de bufar i encendre totes les espelmes."
.
I podeu llegir la traducció en aquest enllaç.
Gràcies
Es tracta del nanoconte ANIVERSARI
.
"És el seu aniversari. El drac pensa un desig abans de bufar i encendre totes les espelmes."
.
I podeu llegir la traducció en aquest enllaç.
Gràcies
02 d’octubre 2015
Vídeo del programa Tens un racó dalt del món
Una molt bona notícia: a partir d'ara podreu veure els vídeos del programa Tens un raco dalt del món que s'emeten a Canal 21 a través de del compte que tenen a Youtube.
Ja està penjat el primer programa de la temporada, amb Francesc Valls Calçada de covidat, comentant el seu llibre Cent dòlars i una cabra, en aquest enllaç.
Ja està penjat el primer programa de la temporada, amb Francesc Valls Calçada de covidat, comentant el seu llibre Cent dòlars i una cabra, en aquest enllaç.
La pluja, segons Carme Meix
Ha copsat perfectament la intenció del llibre, aquesta mirada serena al passat, per posar en relleu allò que més ens ha de cridar l'atenció: el present.
Gràcies!
01 d’octubre 2015
Sense clemència
Són uns anys
setanta, encara joves, dels primers, encara en blanc i negre al record, gràcies
a una càmera que pagà en escreix els seus serveis, i que només jubilà la
dictadura d’una tecnologia que s’obre pas a cops de colze, i davant la qual només
ens resta altra cosa que adorar. Als nostres humils viatges de famíla fèiem
poques fotografies, res comparable als viatges d’ara. S’estudiava detingudament
l’objecte a fotografiar des de diversos àngles, es consultava quantes en
faltaven al rodet. Aquell viatge a Saragossa, sobretot, ferem moltes fotos des
de dalt del Pilar, suposo, perquè es veu l’Ebre des d’una bona alçària, els ponts,
i ara puc pintar l’aigua del color que més m’agradi, marronosa de fang, blava,
o ataronjada de capvespre, segons com vulgui imaginar el record. A les fotos
surto amb mon germà, més gran, pam i mig més alt, cabells, camisa i pantalons
anys al més pur estil setanta. I jo, amb els ulls mig enlluernats pel sol que
ens toca de cara. Recordo que a les pedres d’aquell mirador hi havia pintats
noms de parelles. Potser encara hi són, o el temps els ha esborrat, sense clemència.
