Pàgines

30 de setembre 2023

El rastre nival, d'Àngels Marzo, a Tortosa


 

El dimarts 3 d'octubre, a les 7 de la tarda, a La 2 de Viladrich de Tortosa, parlaré amb Àngels Marzo del seu llibre El rastre nival (Pagès Edicions, 2022), Premi Serra d'Or i Premi de la Crítica de Poesia.

En aquest enllaç en podeu tastar un poema.


Presentació de la Guia sentimental del Maestrat, d'Amàlia Roig


 

Aquest dilluns 2 d'octubre, a  les 19.30 hores, es presenta el llibre Guia sentimental del Maestrat (Onada Edicions), d'Amàlia Roig, com a acte previ de la trobada mensuals dels diLLUMs d'arts al forn.

La presentació anirà a càrrec de Manel Ollé, i Ricardo i jo estarem per allí donant suport.

Ja vaig parlar amb l'autora a Tens un racó dalt del món de Canal 21 Ebre fa un temps.

Àlbum d'amors complicats, d'Isabel Olesti




Aquesta setmana, com a inici de temporada del Club de Lectura de Tortosa, hem gaudit de la conversa amb Isabel Olesti sobre el seu recull de contes Àlbum d'amors complicats, del quan en llegeixo un fragment:


29 de setembre 2023

L'espectacle de la vida, a Minimalia i Rodamots


 

Apareix una nova frase meva a les platafomes Minimalia i Rodamots.

Aquest cop és un fragment del llibre que potser més m'estimo (en gran part perquè mon fill és qui més hi apareix, des de la mateixa portada): L'espectacle de la vida, coeditat per Ganzell Edicions i Editorial Petròpolis

28 de setembre 2023

Màgica o monstruosa?

 

A la plaça de l’Ajuntament, un metre davant de l’entrada de la Casa Consistorial, trobo un xiquet plantat, d’uns dos anys, que abraça amb força un globus contra el pit, amb la boca oberta, mentre les fulles de vidre de la porta automàtica es desplacen lateralment, màgicament. Sa mare ve corrents des de la terrassa d’un bar al seu rescat, com si la porta fos un monstre que pogués fer-li mal al xiquet. Potser no és màgica, la porta, ni monstruosa, sinó sols un mecanisme que requereix d’un periòdic manteniment; però, i si sí.

27 de setembre 2023

record de fa 10 anys

Pleguem la roba, potser de forma imprecisa encara, potser deixant alguna arruga inesborrable al record.

26 de setembre 2023

Cristina Fornós visita Tens un racó dalt del món

Cristina Fornós visita Tens un racó dalt del món de Canal 21 Ebre, per a parlar-nos de la seva primera novel·la La terra del silenci trencat, ambientada al Priorat, Reus, Móra d'Ebre i Barcelona, a partir de l'aparició d'un cadàver a les vinyes properes a Scala Dei.

Podeu escoltar-ne un fragment en aquest enllaç.

Montse Cateura i Enric Franch de L’Ateneu Calero de L’Ametlla de Mar recomanen el llibre Cavalcarem tota la nit, de Carlota Gurt.

També recomanem Flamarades sortiran, antologia de poesia catalana feminista, de Godall Edicions. 

I més coses com el nanoconte final. 

El programa es podrà veure en directe el 26 de setembre a les 22 hores, i  posteriorment a Youtube en aquesta llista.
I ara també a 21Ràdio.cat 

25 de setembre 2023

Vermut literari amb barret, a La Ràpita, amb Hi entra de puntetes la llum

 
















24 de setembre de 2022. Vermut literari amb barret, al barri del Xicago de La Ràpita.

Ja havia de participar en aquest acte fa uns mesos, però es va ajornar en motiu del vent. Avui no tenim cap entrebanc meteorològic. Fa un matí perfecte. És un d’aquells primers dies, després d’un angoixant estiu, en què prens la jaqueta a primera hora, i que després no surt del cotxe en cap moment.

Per part meva, presentaré el llibre Hi entra de puntetes la llum, per segona vegada a La Ràpita després de l’estrena mundial el novembre passat. És normal, ja que l’associació local Mar de fora que publica el llibre, dins de la col·lecció L’Escrita, és una de les entitats participants, juntament amb el col·lectiu Calsomiatruites i l’Ajuntament. Avui, per afers familiars, no m’acompanyen ni Eduardo Margaretto, ni Ricardo Gascón, però no estaré sol.

La iniciativa pretén treure els llibres al carrer en un acte informal, fresc, a la vora d’un gronxador i sota l’ombra de les moreres, amb música, vermut i barrets.

Saludo molta gent durant el matí: Maria José Piorno, fotògrafa i barretaire, la poeta Pilar Cabrera i família, el tècnic de Cultura omnipresent Pau Lleixà, Edward Carter, Pep Carcellé, Miquel Reverté, Sílvia Mayans, Eva Mascarell, Octavi Amela de Cal Somiatruites, Núria Reverté, Juan Antonio Floría, Pedro Alférez (encara recordo la gran presentació que em va fer el novembre), i la regidora de Cultura Noelia Belmonte.

Per a començar l’acte, presento breument el llibre La drecera de Caïm, de Sílvia Mayans, de forma improvisada però sense dificultat, perquè els conec de fa anys, a l’autora, i al seu personatge, l’Elíades Bel, i la seva facilitat de posar-se en embolics, entre Arnes i Vall-de-roures.

Encabat, Miquel Reverté condueix les lectures de poemes del llibre Som fills d’un poble tot ple de vida, sobre Lluís de Montsià.

Després, Miquel també m’acompanya a la presentació de Hi entra de puntetes la llum, del qual en llegim alguns poemes.

S’aproximen les dues de migdia i tothom es decideix a emprendre la seva vida, la majoria sense barret, cap a paelles i dinars familiars. A l’últim moment, encara li dedico un llibre a una noia que li agrada escriure i que tot just comença, i em demana algun consell, perquè no sap ben bé com estructurar un llibre, i jo l’animo a aprendre dels millors mestres, la resta de llibres que s’han escrit, i a no obsessionar-se en haver d’escriure d’una manera o altra, sinó en trobar la seva.

Què més es pot demanar a un matí de diumenge sota l’ombra dels arbres? Retrobar vells amics i fer-ne de nous.

24 de setembre 2023

Viatges inaudits: Fibla

     Continuo amb la col·laboració amb el Diari La Veu del País Valencià, i la secció dominical amb els VIATGES INAUDITS. Es tracta d'una mena de recomanació de viatges a destins irreals, però que haurien d'existir. 

Per a mi són una joguina, una forma d'escriure deixant anar la imaginació, improvisant i gaudint allà on hem porten les paraules. 

Un país nou cada diumenge que us convido a imaginar.

Aquesta setmana, Fibla: un país on viuen orgullosos, o resignats, per una espècie autòctona.  

22 de setembre 2023

Vermut literari amb barret, a La Ràpita, amb Hi entra de puntetes la llum

 Aquest diumenge torno a La Ràpita, al matí, per al Vermut literari amb barret, acompanyat del meu poemari, Hi entra de puntetes la llum, i els amics Somiatruites, i Mar de fora, i la Sílvia Mayans, i música, i segur que bona conversa.


21 de setembre 2023

Llegint El rastre nival, d'Àngels Marzo

 Properament a Tens un racó dalt del món de Canal 21 Ebre, i el 3 d'octubre presentació a La 2 de Viladrich de Tortosa



19 de setembre 2023

record de fa 10 anys

Un mirall ens torna una visió distorsionada dels nostres cossos. Riem. El record és concau o convex? No importa: darrere hi ha un cel ben blau.

18 de setembre 2023

Crònica de la Setmana del Llibre en Català. II

 




14 de setembre de 2023. Torno a Barcelona, a la Setmana del llibre en català, encara amb el record de fa cinc dies, avui per a signar exemplars de Hi entra de puntetes la llum (Mar de Fora, 2022), al mòdul de llibres ebrencs.

Avui no m’acompanya Ricardo, però mai viatjo sol si m’emporto un llibre. He tingut mala sort; el tren és de seients durs, un típic model poc còmode de rodalies que, amb menyspreu, destinen per a un viatge de tres hores fins a Vinaròs. Sí, tres hores, quan fa anys només n’eren dues.

Reparteixo l’atenció entre les pàgines de l’últim de Sergi Pàmies, l’interior del vagó, ple d’aspirants a personatges, i el paisatge mòbil rere la finestreta. En passar per Torredembarra, reconec algun carrer per on vaig passar fa unes mesos amb mon fill, l’edifici on hi ha una pizzeria davant la platja, que li agrada molt, i per simpatia a mi també, i on ens vam regalar, com a premi de viatges periòdics d’obligació, un parell de dinars que li semblaren, encara innocent, de luxe. Enyoro per uns instants les nostres passejades farcides de converses i preguntes infinites, ara que ja comença a volar, i que la companyia dels papes passa a segon terme, rere la colla d’amics i amigues que està fent. La vida avança a velocitat de tren, però encara hi ha estacions i andanes on baixar, i bitllets de tornada.

Poc abans d’arribar a l’estació de França, a l’horari previst, un passatger fornit i tatuat, s’aixeca i fa flexions de braços penjat de la barra del sostre. Els bíceps sembla que li vagin a esclatar, mentre jo, solidari, m’estiro sense moure’m del seient, amb cura que no m’agafi rampa de l’esforç. Estem sols, em mira, i diu que ja no suportava estar assegut més temps. Quan s’obre la porta, em dedica un bon diu i un somriure lluminós.

M’adreço directament al Moll de la Fusta. Falten pocs minuts perquè obrin el recinte de la Setmana, i fora ja està ple de gent esperant. A les 11 en punt, al mateix temps que donen accés, sona a molts mòbils l’assaig d’alarma que estava programada, i m’ho prenc, perquè em dona la gana, com un anunci diví que la jornada serà especial.

Assisteixo a diversos actes, com la presentació del llibre de Màrius Serra –a qui saludo recordant anteriors coincidències, i proposant-li de noves- , l’actuació de Vladivostok, i una taula rodona sobre novel·la negra. Me’ls miro amb interès, per a aprendre alguna cosa i agafar idees per a l’allau d’activitats en què participo, i he de dir –amb orgull; per què no- que les presentacions, converses i recitals que organitzem a Tortosa i a les Terres de l’Ebre no desmereixen en absolut, tot i que el ressò mediàtic –això sí- sigui ben diferent.

Alterno les passejades visuals per l’infinit paisatge del llibres que ofereixen parades de llibreries i editorials, amb les visites al mòdul 2 dedicat als llibres ebrencs, on aprofito per a carregar la bateria del mòbil i la meva mateix amb tertúlies a peu dret amb Vane i Rosa de Viladrich. Rosa fa mesos que es va jubilar, però és d’aquelles en què la tasca de llibretera no és una feina, ni tan sols un ofici, sinó una forma d’entendre la vida.

A migdia em dirigeixo a dinar al restaurant que vaig mencionar la passada crònica, al carrer Agullers, i que ja vaig definir com el de “sempre”. Amb ànim de rebel·lia petita, surto per la porta d’entrada, on fa quatre dies no ens van deixar sortir. En passar per davant de Correus, em trobo de cara una excursió de joves estrangers de pell blanca i roja a percentatges diversos, que travesso com qui penetra un núvol de boira espessa –símil difícil d’imaginar amb la calor que fa.

Avui hi vaig sol, sense tenir taula reservada, i trobo que està ple. Em fan lloc a la barra. Trio els plats a la carta que ens va fer gràcia l’altre dia, escrita a mà, i alterno ullades a un diari esportiu –Xavi lloa la força mental de Ferran Torres-, amb la visió d’un espectacle que sempre em fascina, de cuiners i cambrers atrafegats per a portar cada plat a cada client, amb el desig que el trobin del seu gust, mentre ells suen, nerviosos, i es mouen enèrgicament fent cinc coses alhora. Tot i el tràfec que observo des de primera línia –cuinen darrere la barra- sovint tenen la deferència de preguntar-me si necessito alguna cosa –potser perquè ja soc un client de tota la vida, m’agrada pensar. A l’hora de les postres, la cambrera “de sempre” em canta la llista de delícies fetes a la casa. Se’n deixa un. “I el flam de xocolata?”, pregunto espantat. “Sí, com ho saps!”,exclama. I és que, als clients “de sempre”, aquestes coses no se’ns escapen.

Faig el cafè vora el port. Contemplo la desfilada humana amb tota la seva diversitat; la majoria joves i atlètics, camí de la platja o fent exercici. A més de les lletres, m’agraden molt els números, i em poso a comptar camisetes esportives. Tres de la selecció argentina, dos blaugranes, i una rosa de l’Inter de Miami; Messi 4 – Barça 2.

A la Setmana de nou, corrua de salutacions amb amics de lletres, com Anna Maria Villalonga, Rafael Casas i Lola Salmeron, i gent que afegeixo a la llista, com Montserrat Morera Escarré i Maria Gas del Cid, amb qui compartim horari de signatura. Vaig descobrir el llibre de Maria el dia abans a la secció local de La 2 de Viladrich, que sempre miro per a prendre notes de les novetats ebrenques. No la coneixia, i en veure que és nascuda a Tortosa, i resident a Barcelona, de seguida m’hi vaig posar en contacte, amb la sorpresa de comprovar que avui signàvem llibres a la mateixa hora, a escassos deu metres de distància.

La vida t’ofereix una gamma de possibles sorpreses, que esdevenen regals si tens el tarannà de voler-les descobrir.

Acabada la meva hora de signatura, al vespre, amb el goig d’haver dedicat uns quants exemplars de Hi entra de puntetes la llum, amb nanoconte de regal inclòs, em dirigeixo cap a França a pas ràpid per no perdre el tren. Dos dies a Barcelona en una setmana, i ja començo a esquivar amb habilitat bicicletes i patins.

Amb Ricardo vam tenir sort l’altre dia; trens amb certa confortabilitat. Avui, em toca d’anada i tornada el model de seients durs, però em distrec amb dos adquisicions per a entrevistes a Tens un racó dalt del món de Canal 21 Ebre: Pau de Gósol, d’Iñaki Rubio, i El rastre nival, d’Àngels Marzo; efectes secundaris de la meva participació a la Vila del Llibre de Malgrat de Mar. Una cosa porta a l’altra, si les saps cosir adequadament.

Arribo a Tortosa esgotat, amb mitja hora de retard, però a casa m’esperen tots desperts. Mon fill em recorda els plans de demà, i la tasca de transportista per la qual requereix els meus serveis; coses seves en què jugo un paper secundari, però necessari encara, i agraït amb dos petons que culminen el dia.

17 de setembre 2023

Llegint Pau de Gósol, d'Iñaki Rubio

 Properament a Tens un racó dalt del món, de Canal 21 Ebre


Viatges inaudits: Talia

    Continuo amb la col·laboració amb el Diari La Veu del País Valencià, i la secció dominical amb els VIATGES INAUDITS. Es tracta d'una mena de recomanació de viatges a destins irreals, però que haurien d'existir. 

Per a mi són una joguina, una forma d'escriure deixant anar la imaginació, improvisant i gaudint allà on hem porten les paraules. 

Un país nou cada diumenge que us convido a imaginar.

Aquesta setmana, Talia: un país on veneren els seus avantpassats, potser una mica massa.  

16 de setembre 2023

Sense perdó

No soc rancorós. M'estalvio aquesta pesada càrrega que porten sempre damunt algunes persones. Oblido amb certa facilitat la majoria dels greuges, i procuro no tenir en compte alguns petits defectes o manies.

Però tot té un límit, i algunes coses no poden ser perdonades ni oblidades.

Avui fa quaranta-cinc anys, el 16 de setembre de 1978, sense previ avís, a traïció, quan tots esperàvem un nou capítol de Mazinger Z, TVE va començar a emetre Orzowei

15 de setembre 2023

I et fas la mestressa del cel


 I et fas la mestressa del cel, i imposes el desig d'un sol ben gran, que somrigui foça.

Inspirat en una fotografia de Stanko Abadžić, de la pàgina de facebook Photographic Mercadillo

13 de setembre 2023

The fugitive kind (Pell de serp)



A la secció De pel·lícula, uns fragments del guió de Thenesse Williams dels film The fugitive kind (Pell de serp) (1960):

No ets jove als trenta, si has estat a la mateixa festa des dels quinze.

--

-Serà preferible per a la teva tranquil·litat que me'n vagi, només una estona.

-Una estona, ara, significa una eternitat.

12 de setembre 2023

Emili Bayo és el primer convidat de la temporada a Tens un racó dalt del món




Emili Bayo és el primer convidat de la temporada a Tens un racó dalt del món de Canal 21 Ebre.

Amb ell parlem de la seva novel·la Després de la tempesta (La Magrana, 2023), ambientada en gran part al delta de l’Ebre després de la tempesta Gloria, on es reuneixen tres personatges de diferents generacions que fugen de les seves tempestes personals.

En podeu escoltar un fragment en aquest enllaç.

Montse Cateura i Enric Franch de L’Ateneu Calero de L’Ametlla de Mar recomanen el llibre Aquella Norton, de Conxa Solans.

També recomanem Històries de Casa Boada, d’Eduard Boada Pascual (Ganzell Editors, 2023)

I més coses com el nanoconte final. 

El programa es podrà veure en directe el 12 de setembre a les 22 hores, i  posteriorment a Youtube en aquesta llista.
I ara també a 21Ràdio.cat 

Crònica d'una visita a la Setmana del Llibre en Català, amb Zoraida Burgos de referent

 





9 de setembre de 2023. Emprenc viatge a Barcelona, cap a la Setmana del Llibre en Català, per a presentar una conversa amb Joan Todó i Andreu Subirats sobre Zoraida Burgos. Fa especial il·lusió, perquè els últims anys he participat en diverses activitats, a nivell col·lectiu i individual, per a homenatjar i, sobretot, fer conèixer, aquesta gran escriptora tortosina.

M’acompanya l’amic Ricardo Gascón, que no els vol perdre aquest acte. Per la seva feina de comercial, té el seu cotxe com a company inseparable, i és difícil que no s’ofereixi tossudament a conduir-me a mi i a molts més, a la gran varietat i diversitat d’activitats culturals que organitzem o que simplement gaudim. Però avui l’he convençut d’anar en tren, i aprofitar l’abonament quatrimestral per a aquest viatge i, qui sap, potser alguna excursió més a la capital. Confessa que fa molts anys que no l’agafa, i avui soc jo qui el guia una mica, no com en altres ocasions on ell coneix perfectament els itineraris, els llocs on és més fàcil aparcar, o dinar en bones condicions.

Sempre que vaig a Barcelona en tren, m’emporto un llibre que pesi poc per a aprofitar el viatge llegint a plaer. Avui, ingènuament, faig el mateix, però el llibre només sortirà a passejar, perquè amb Ricardo la conversa mai no cessa, amb perill que sorgeixin mil iniciatives que fem créixer plegats. Però avui no, avui ens agafem festa de tindre idees, i parlem per parlar.

Baixem a l’estació de França i busquem, inútilment, un lloc per a esmorzar que no adreci cants de sirena a l’allau turística. Ja al Moll de la Fusta, donem un parell de voltes a les parades de la Setmana del Llibre en Català, amb preferent aturada al mòdul 2 de llibres ebrencs, on li toca signar a Joan Roca, i als plafons de l’entrada on ens fem fotos, orgullosos, davant l’exposició Mirades Femenines, comissionada per Rafael Ricote, i que hem organitzat des de diLLUMs d’arts al forn juntament amb els Serveis territorials de Cultura i d’Igualtat i Feminisme, i el Campus Extens de la URV, i en la qual vam proposar a catorze fotògrafes que s’inspiressin en textos de Zoraida Burgos.

A migdia ens adrecem a l’edifici de Correus, on hem quedat per a dinar amb Andreu Subirats i Joan Todó, que ja arriba carregat de llibres. Andreu, que fa anys va viure per la zona, havia reservat lloc a un restaurant petit, amb l’esperança que mantingués l’esperit d’aquells temps, perquè el barri ja no és el que era, es lamenta. Però l’esperança no s’ha de perdre, i dinem molt bé, i costa escollir entre les postres, totes fetes de casa. L’Andreu cita a la cambrera noms dels amos d’abans, quan l’abans era la seva joventut, i ella posa uns ulls que il·lustren la corrua d’anys que han passat.

Parlem de tot i de res, de la vida cultural tortosina, del molt que han canviat els pobles del delta, del Matarranya, del Priorat, ara ja descoberts pel turisme. Recordem la vida d’abans, però som gent d’ara també, i paguem el dinar gràcies a transaccions fetes per Bizum. Decideixo que serà el meu restaurant de sempre, cada cop que vagi per la zona.

La sobretaula és molt agradable i el temps passa de pressa. Arribem sense que sobrin gaires minuts a l’escenari 3 de la Setmana, per a dur a terme la conversa sobre Zoraida Burgos. De seguida ens diuen que ens han de microfonar; verb de difícil conjugació, li dic a la tècnica que ja ve armada amb l’aparell que ens instal·len a l’orella. Temíem que les quatre de la tarda no fos una hora gaire llaminera per a assistir a la conversa, i tot just abans de començar no hi ha gaire gent, sols l’Amàlia Roig i el seu home, amics de Vinaròs, però de seguida es van omplint les cadires i acabem força satisfets de l’èxit.

Jo faig la tasca de presentador, i ens descric, en ser aproximadament de la mateixa edat, com una mena de germans: jo, el gran, del 64; Andreu, el mitjà, del 68, i Joan, el petit, del 77. Zoraida és una mena de mare per a nosaltres, i parlem de la seva generació, de la importància de la reedició de la seva obra poètica amb el llibre Convivència d’aigües (laBreu edicions, 2017) on Andreu va tenir un paper decisiu, de l’evolució del seu estil, des dels poemes més socials del principi, a la precisió dels més recents, del paisatge i del record, omnipresents a la seva obra.

Setmanes abans els vaig proposar que triéssim cadascun un poema, per a llegir durant l’acte, i curiosament els vam escollir per edats: Joan, el petit, un del primer llibre, i jo, el més gran, del seu últim publicat, amb una Zoraida més madura. Segur que tan sols és casualitat; una d’aquestes casualitats que tant m’agraden.

En acabar, tot va de pressa, i dediquem exemplars, i ens fan una breu entrevista, i tot just tenim temps de fer-nos un selfie de record.

Ricardo i jo ens dirigim lentament cap a l’estació; no en línia recta, sinó deixant-nos perdre sense rumb pels carrers del barri, entrant a Santa Maria del Mar (La Catedral de Tortosa no li va al darrere, afirmem convençuts), i a l’antic mercat del Born. La ciutat ens cansa, massa intensa potser, sobrada de contrasts, alguns depriments, i enyorem la calma vora l’Ebre.

Al tren, fem balanç del dia. Repassem missatges familiars, compartim fotografies que ja es pengen a les xarxes. La conversa no se’ns ha acabat després de tot el dia junts, però el cansament fa que decaigui a estones, i potser hi ajuda la foscor que veiem a través de la finestreta.

Arribem a una hora prudent i amb bon sabor de boca. Els carrers, coneguts i amics, ens reben amb cordialitat.

Jo hi torno el proper dia 14, per a signar exemplars de Hi entra de puntetes la llum 



10 de setembre 2023

Viatges inaudits: Beni

    Continuo amb la col·laboració amb el Diari La Veu del País Valencià, i la secció dominical amb els VIATGES INAUDITS. Es tracta d'una mena de recomanació de viatges a destins irreals, però que haurien d'existir. 

Per a mi són una joguina, una forma d'escriure deixant anar la imaginació, improvisant i gaudint allà on hem porten les paraules. 

Un país nou cada diumenge que us convido a imaginar.

Aquesta setmana, Beni, i la seva fascinació per les fulles mentre cauen.  

08 de setembre 2023

Rosa Sánchez Morales

 Aquesta setmana ens ha deixat Rosa Sánchez Morales, coneguda com Rosita, la Porres, nascuda a Xàtiva i tortosina de tota la vida, escriptora i activista social, i quasi com de la família.

Durant la cerimònia civil de comiat, es va llegir un text escrit per la seva filla Blanca Porres, a qui he demanat permís per a copiar-lo per al seu record, que us deixo juntament amb la lectura d'un dels seus poemes:

Rosa va ser la primera de sis xiquetes del matrimoni format per Paco i Rosa. Va néixer a Xàtiva i com de seguida van venir les seves germanes Paca i Carmen, ella es quedava molt temps amb la seva iaia Amàlia, de qui va treure la vivor i la gràcia.

Al seu pare, ferroviari, el van destinar a Tortosa i allà es va traslladar tota la família, ubicant el seu domicili al barri del Rastre. En aquells moments era un lloc alegre, amb un veïnat nombrós, de gent treballadora i emprenedora.

Rosita, sempre va ser una estudiant avantatjada, però eren temps en què els fills havien de col·laborar en l’economia familiar i ben aviat es va posar a treballar.

Va treballar, entre altres llocs als Laboratoris Vergés Oliveres, d’on va sortir per casar-se amb Jordi.

En poc temps es va veure ama de casa amb dos fills Jordi i Miquel, moltes inquietuds i pocs recursos: eren temps encara de cartilles de racionament.

Més endavant va venir el tercer fill, Paquito, a qui ella cridava “Nene menut”, després va néixer Blanca, la “Nena”i el fill petit, Cristian. Entre el fill gran i el petit hi havia 16 anys de diferencia: tot un repte per a una mare que volia sempre el millor per als seus fills.

Tant ella com Jordi, volien fomentar en els seus fills el gust per la Música, per la lectura, per la Història, per l’anàlisi crítica de la societat, sense extremismes, amb respecte, amb arguments.

Rosa ha estat sempre una persona dialogant, comunicativa, amb do de gents, simpàtica amb les persones, sempre amb un somriure a la boca, amb una paraula o una expressió ocurrent per a cadascú.

Amb una gran caritat i empatia pels més desfavorits. Generosa i delicada amb les criatures. L’encantaven els xiquets i les xiquetes, però tots, no només els seus.

Tenia molta traça per a les labors, de fet ensenyava i guiava les senyores del veïnat a fer calça, a fer jerseis, gandalles de pagesa, brodats o ganxet. Res se li resistia. Tot era estimulant per a ella.

També va desenvolupar les seves inquietuds intel·lectuals aprenent a escriure Català, quan encara era una llengua prohibida.

Escrivia els seus records i pensaments en forma de contes, relats i poesia.

Va guanyar molts certàmens i va publicar tres libres quan realment era un acte heroic per a una dona, casada i madura.

La seva actitud va ser pionera en una societat que tot just sortia del franquisme.

Va trencar moltes limitacions, molts motlles fins i tot entre les pròpies dones.

Rosa era humil, i estimava els humils de cor, per això li agradaven tant les criatures, perquè sempre es mostren sincers i innocents.

Durant la seva maduresa va dur a terme també una tasca encomiable dins del món de l’Ensenyament. Ella no tenia estudis superiors, però amb la seva empenta i esperit creatiu complementava la tasca de molts mestres a les escoles de Tortosa fent de conta contes als alumnes de Primària.

Aquesta activitat l’omplia tant i li donava tanta vida que s’hi va dedicar durant molts anys.

També va col·laborar amb la Llar Santa Creu creant la biblioteca per als residents.

Amb l’Associació de la LLuita contra el Càncer va fer una labor important de col·laboració. També amb l’associació de la Gent Gran feia un programa de ràdio que es va allargar diverses temporades.

En la seva edat més avançada es va dedicar en cos i ànima a Jordi, a qui no podia mostrar de millor manera l’amor que sentia per ell en la seva situació de salut.

Els seus néts van ser la seva autèntica passió, i des de Judit, que va ser la primera i a qui va gaudir plenament en els seus 50 anys, sent una iaia jove; passant per Marina,

que gaudia molt temps amb els iaios al xalet, que va viatjar amb ells a Madrid i amb qui tenia una connexió especial; Jorge, tan desitjat; Mario; Hèctor, Àngela i Víctor, tots tres l’alegria dels seus darrers anys.

Ella sentia un apego molt gran per la família: per la de la seva sang, per la seva família política i per la família que van crear ella i Jordi. També, per les famílies que van anar formant els seus fills. Sempre va procurar unir, respectar i acceptar. Però sobretot va estimar a les seves nores i gendre.

La seva memòria era prodigiosa, fruit de l’atenció i el carinyo que posava en tot el que feia. Si algú oblidava una data, el nom d’un parent o un fet ocorregut acudia a Rosita per esclarir el dubte.

No se sap d’on treia la força per remuntar caigudes i penúries, per mantenir un ànim alegre i ocurrent, per fornir una vida tan llarga, tan plena, sense perdre l’esperança, treient d’on no n’hi havia, perseverant, sempre mirant endavant, forta, resilient.

Ha estat una gran amiga, una veïna amatent, una filla honesta i amorosa, esposa i companya, mare entregada, àvia present, germana, tieta, per tots ha tingut un gest distintiu.

I tot i estimar profundament Tortosa, no es va desfer mai de les seves arrels. Mai va oblidar Xàtiva, la seva Xàtiva natal, mantenint el seu accent en la parla, conservant les relacions familiars i d’amistat i idealitzant aquella ciutat de la seva infantesa, mimada per la iaia Amàlia, on l’aroma del pa era més fragant i l’aigua més fresca beguda en una botitgeta.



07 de setembre 2023

Hi entra de puntetes la llum, a la Setmana del Llibre en Català


 El 14 de setembre, a les 6 de la tarda (però segurament durant tot el dia), estaré a la Setmana del Llibre en Català per a signar exemplars de Hi entra de puntetes la llum.


06 de setembre 2023

05 de setembre 2023

I ajorno el moment de sortir de l'aigua


I ajorno el moment de sortir de l'aigua, com si viure entre el líquid transparent fos possible per sempre. Fora, tot s'espera, crec.

Inspirat en una fotografia de Paulina Nowakowska, de la pàgina de facebook Photographic Mercadillo

04 de setembre 2023

Autors a les aules


 Una de les millors experiències literàries de l'any és la visita a escoles i institut, a través del programa Autors a les aules. Sempre és enriquidora. N'explico les vivències a l'etiqueta "ensenyament"

El termini perquè els centres sol·licitin la visita d'autors acaba el 31 d'octubre, i les instruccions es troben en aquest enllaç de la Institució de les Lletres Catalanes.

Aprofiteu-ho.

Tinc el llibre No és la derrota, sinó el vent inclòs a la col·lecció Maremagnum d'Onada Edicions, dedicada especialment a llibres que es proposen com a lectura a centres d'ensenyament, però sovint he visitat escoles per a parlar de qualsevol dels meus reculls de contes, on es troben relats diversos que es poden treballar amb facilitat, i la meva experiència és que els alumnes gaudeixen de la presència dels autors sigui quina sigui la teòrica edat a què està destinat el llibre, que importa sobretot l'actitud, deixar empremta de la nostra passió per les paraules com a mitjà per a transmetre emocions, reflexions, diversió.

03 de setembre 2023

Viatges inaudits: Àltria

    Continuo amb la col·laboració amb el Diari La Veu del País Valencià, i la secció dominical amb els VIATGES INAUDITS. Es tracta d'una mena de recomanació de viatges a destins irreals, però que haurien d'existir. 

Per a mi són una joguina, una forma d'escriure deixant anar la imaginació, improvisant i gaudint allà on hem porten les paraules. 

Un país nou cada diumenge que us convido a imaginar.

Aquesta setmana, Àltria, on culpen els estrangers de qualsevol cosa. 

02 de setembre 2023

record de fa 10 anys



Vols saber com funciona la boca de la Cucafera que no espanta; l'afany per saber supera el teu temor. Creixes.

01 de setembre 2023