Qui és El nostre pitjor enemic?

Jugo amb el títol del meu nou llibre El nostre pitjor enemic, i faig una recerca a Google, carregat de sentit de l'humor, a veure quines respostes em dóna.
Entre altres, descobreixo que el nostre pitjor enemic pot ser:
instagram
Mariano Rajoy
L'ADN català

CONVERSES AGAFADES AL VOL

Dues noies d'uns 13 anys, en plena estirada, parlen pel carrer. Una li diu, orgullosa, a l'altra:

-Que jo m'he llegit un llibre de 400 pàgines, eh!

Llegint El nostre pitjor enemic

Llegint un fragment d'El nostre pitjor enemic, en què es desferma una tempesta a l'illa on està ambientada l'acció, una illa aclaparada per la monotonia del sol, dia rere dia.

Etheria, de Coia Valls

Últimament m’agrada comentar els llibres a mig llegir, perquè la majoria de llibres ja no me’ls acabo, i no perquè no m’agradin, sinó perquè la trama, perquè el final, no és el que més m’interessa; m’interessa el camí. Perquè un llibre és un camí per on avances de mà del seu autor/a, però només al principi, o només en part, perquè també vas de la mà de tu mateix i les teves experiències, perquè un llibre, com també un camí, és el paisatge i ets tu mateix.

Un llibre ( i també un camí) és sobretot emocions, i no cal arribar al final del llibre per trobar-les, com tampoc és imprescindible arribar al final del camí. I aquestes emocions poden trobar-se en un sol capítol, en una frase, en una paraula.

I Coia Valls, un cop més, ens presenta a Etheria un camí, un viatge, per on transcorren, entre altres, dues dones. Els fets tenen lloc al segle IV, basats en personatges reals, i per això el llibre es trobarà a la secció de novel·la històrica, però cada cop trobo més imprescindibles, i fins i tot molestes, les etiquetes. El llibre parla d’emocions, d’idees, d’un moment històric de crisis en què les idees bullen, es replantegen , i tant se val el segle on tinguin lloc, perquè sempre, eternament, l’ésser humà es replanteja les idees, afortunadament.

Dues dones, l’Etheria i la Irene, representen dues formes diferents d’entendre el món, la fe. Diferents?

Un dels llibres que més m’ha marcat és Incerta glòria, de Joan Sales, i en ell hi ha una frase que sempre recordo: “La gent no ens hauríem d’unir per les idees, sinó pels sentiments”.

Us deixo algun fragment:

“està descobrint que la fortalesa conté aspectes més subtils. No n’hi ha prou ambla determinació ni tampoc amb el desig. Cal burxar molt endins per mantenir el camí traçat quan el dolor es fa molt intens.”

“Quan viatges tot sembla regir-se per sensacions bàsiques, contraposades, i sembla que no hi hagi temps per als matisos, els dubtes, les penombres. Però aquests encara hi són, es van quedant als plecs de la memòria. Sigui quin sigui el final de l’aventura que porten entre mans, ja res no li semblarà igual.”

“En aquell temps brevíssim per a l’amor, en Gai pensa que els ésser shumans no acaben d’oblidar mai com una vegada van néixer lliures de pecat.”

"Simmac li va ensenyar des de ben petita que la vida era difícil, que no podies aturar-te a contemplar-la sense sortir-ne esquitxat." 

.

 Més comentaris i informació sobre el llibre

  Diari la República

Illa dels llibres 

El nostre pitjor enemic; completeu la frase

Us proposo un joc amb una frase inclsa al meu nou llibre El nostre pitjor enemic. Podeu jugar de dues maneres:

a) endevineu quina paraula falta 

b) poseu la que vulgueu.

.

Les nits s’agafen a la pell amb ___________, amb llaços d’una humitat que inunda qualsevol intent de dormir.

De pintures rupestres, o de la vida

Tarda d’agost. Breu parèntesi a la xafogor que s’agraeix. Amb mon fill visitem les pintures rupestres d’Ulldecona. Sé que xalarà, perquè als seus set anys el fascinen els primitius i la història en general; no sé per què deu ser (mode ironia). El guia és molt didàctic; assaborim cadascuna de les figures que es distingeixen, ens emocionem amb les que es deuen haver perdut, i somiem amb les que resten amagades. Cent segles ens contemplen, i aquesta és una xifra inimaginable per a un xiquet de set anys, i de difícil comprensió per a son pare.

Els caçadors es troben en plena acció; els animals intenten fugir, imagino que amb desesperació. Em giro per contemplar la vall que ens separa de la serra del Montsià, on es devia desenvolupar tota l’acció.

El guia ens demana que no trepitgem una roca que amaga una valuosa informació que, ignorants, no sabem veure. Amb el dit ens mostra el que eren restes d’un foc, taques negres de carbó, trossets blancs de petits ossos d’animals; una enciclopèdia, vaja, que agraïm que ens desvetlli. També hi trobaren restes de sílex procedents d’Ulldemolins, al costat mateix del meu poble. Li faig repetir al guia per si no ho he sentit bé. Es veu que fa deu mil anys ja venia gent del Priorat per aquí; no sóc el primer.

El guia també ens parla de com van descobrir les pintures, dels primers maldestres treballs per treure’ls a la llum que, en algun cas, destruïren informació per a sempre. La curiositat humana, el nostre afany per descobrir, ens ha portat a assolir moltes cimes, i ha resultat  letal altres cops.

Finalment, ens confessa el gran dubte: què cal fer per descobrir la resta de figures amagades sota la capa de sediments? Què cal fer per garantir-ne la supervivència?

Que algunes figures hagin sobreviscut fina ara ha estat fruit de la sort i d’unes condicions ambientals òptimes o, al menys, suportables. Qualsevol acció humana que les modifiqui, des de la bona fe i la ignorància, pot ser devastadora. Per tant, de moment, és preferible no fer res, deixar-ho estar, protegir-les des de la distància.

Pot semblar frustrant per a la nostra insaciable necessitat de posar els dits a tot arreu, però és una bona lliçó que cal admetre. Tant se val si parlem de pintures rupestres, com de la vida.

camí, passos, tu

El camí em regala els teus passos que s'acosten.
Tu dónes sentit al camí.
.
Inspirat en una imatge de Jeanloup Sieff, extreta del la pàgina de facebook Fotograficamente

Llegint El nostre pitjor enemic 2

Llegint un altre fragment d'El nostre pitjor enemic, on descric un dels personatges, la comandanta. Una descripció més aviat psicològica que física.

Exoplaeta acollidor?

Gràcies a la difusió que n’ha fet Salvador Macip, escriptor i científic que segueixo de fa molts anys a les xarxes socials, m’assabento que un català, Guillem Anglada-Escudé, ha descobert un exoplaneta que podria tenir les condicions òptimes per a acollir vida, tot just aquí a la vora, orbitant a 4,2 anys llum al voltant de l’estrella Pròxima Centaure, la que es troba menys lluny del nostre Sol.

Em crida l’atenció tot allò que té a veure amb l’univers, em fascinen les seves dimensions, la nostra petitesa, els seus misteris... Aquesta notíciaté per a mi molta molla, des de diversos punts de vista.

En clau independentista, i agafant-nos-ho amb sentit de l’humor, no puc deixar de recordar aquella famosa frase d’un conegut ministre del Exterior, que amenaça els catalans a vagar fora del Sistema Solar si gosem independitzar-nos. Es veu que algun català s’ho ha pres seriosament i ja està buscant una nova llar que ens aculli.

En clau de país, o d’Estat, es tracta d’una nova clatellada a l’engranatge pervers que és incapaç de fusionar sistema educatiu, amb la inversió que representa, i el posterior desaprofitament en clau investigació. Ja són allau els científics formats al nostre país que troben oportunitats lluny de casa (sense caler anar-se’n a una altra estrella, encara), i que allí ofereixen els seus descobriments. Rebre una nova notícia com aquesta representa una barreja d’orgull i indig-nació. Salvador Macip diu al seu facebook: “A veure si aquesta mena de notícies fan reaccionar els nostres polítics i posen en marxa millors plans per retenir talent”. Jo li comento, textualment: “ja fa temps que he perdut la innocència”. I ell acaba de reblar: “i l’esperança.” I és que ell és un exemple més d’aquesta vergonya.

Però aixequem els ulls del nostre propi melic, i mirem-ho en clau d’espècie humana. El descobriment, que era qüestió de dies o d’anys que arribés, és fascinant. La nostra vida és ben poca cosa en clau universal, fins i tot planetària, i hi ha una qüestió que queda encara molt lluny dels nostres plans propers: la necessitat d’abandonar la Terra. Si no som tan tanoques de fer impossible la vida abans, arribarà un mil·lenni en què haurem de fugir per sobreviure, en direcció a una altra estrella. Falta molt, és cert, però la tasca és tan gegantina, que els preparatius haurien de començar força aviat, potser ja els estem fent (imagineu el que costa fer una maleta per a una setmana de vacances). Jo de vegades jugo a imaginar el moment. Quan apareixen notícies en relació amb la despesa que es destina a investigació espacial, sovint apareixen queixes o laments dirigits cap a altres necessitats que ens semblen més bàsiques, cap a altres problemes vitals que ens assetgen ara mateix. Potser és cert, però segur que trobaríem altres despeses que són molt menys necessàries a l’hora d’estalviar.

Els humans som curiosos, o xafarders, si voleu, i tenim una set insaciable de saber, de conèixer, d’anar més enllà, precisament per a descobrir què som i com som. Jo no puc evitar apuntar-me a la il·lusió.

mascles i femelles

Ahir em van obrir els ulls. Resulta que hi ha melons mascles i melons femelles. I que no es distingeixen tocant-los. I que les femelles són més bones i dolces.
I que no ho hagi après fins passats els cinquanta!!!

El món camina amb paus de plom.

Entrevista a Alquibla

Avui es publica a la web Alquibla, dedicada al món dels llibres, l'entrevista que em va fer Eva María Galan Sempere.

El nostre pitjor enemic; l'illa

L'illa on es desenvolupa gran part de l'acció de la novel·la El nostre pitjor enemic és un espai limitat, perdut a l'oceà, lluny de cap altre rastre humà. Un espai una mica claustrofòbic d'on és difícil, o impossible, sortir. A més, el seu clima monòton pesa com una llosa a la rutina diària dels personatges, sol rere sol, calor, xafogor.
Una illa amb un to rogenc, desèrtic, amb uns "habitants" ben poc amables.

Una bella paraula

"Una bella paraula està més amagada que la maragda, però se la pot trobar a la serventa que mol amb el molí de mà."
Ensenyances, de Ptahotep, Imperi Antic Egipte

els carrers que fan baixada

"Els carrers que fan baixada són més llaminers, però si et deixes portar i no pares compte, pots caure i prendre mal."
El nostre pitjor enemic, Cossetània Edicions.

El nostre pitjor enemic;primera presentació

Aquest dimecres, 24 d'agost, tindrà lloc la presentació oficial d'El nostre pitjor enemic. Com a obra guanyadora del premi de 2015, es presentarà enguany com a acte previ a l'entrega del XXXIV Premi de Narrativa Ribera d'Ebre.

Sense dubte, enguany ho viuré sense tants nervis, i podré gaudir de l'acte que des de fa tants anys i tan bé organitzen a Vinebre.

El nostre pitjor enemic. Personatges: el general

El general és el personatge que serveix d'excusa perquè es desenvolupi la trama de El nostre pitjor enemic. És un dictador que, després de trenta anys, ha estat enderrocat per una revolta. La Junta Militar que governa el país el vol mantenir lluny de forma discreta, que no molesti. Per al nostre comandant, serà una mena de monstre que caldrà vèncer, tot i que són altres els monstres del seu passat, i del seu dins, els qui realment el torturen.

Una petita descripció del general. Per cert, em vaig basar en un personatge cinematogràfic mentre pensava en ell, algú autoritari i dur (algú s'arrisca a endevinar-lo). Més informació dels personatges aquí:

.

Tot i els anys, és un home corpulent que desprèn energia. El rostre marca angles precisos, mandíbules endurides amb fermesa. Els cabells blancs, pentinats enrere, fan que els ulls destaquin en una mirada penetrant, hipnotitzadora; ningú és capaç de suportar-ne gaire temps la trajectòria. El coll és gruixut, prepotent, i quan es gira de cop se li tiben els músculs com estries de columnes antigues, sota les quals s’hi arreceraven els déus. Les mans tenen quelcom de mitològic, d’heroi a la recerca del foc, i sempre les té en moviment, una o l’altra, ara l’una, ara l’altra, mentre fa ballar entre els dits, curiosament de manera alegre, una moneda.

Vèncer

Estem en plens Jocs olímpics i, sovint, després de l'èxit d'algun/a esportista, s’afirma entre exclamacions que l'esforç té recompensa. Hi estic d'acord, però aquesta frase no només ha de mencionar-se quan algú aconsegueix penjar-se una medalla, preferiblement d’or. Per cada medallista hi ha centenars, milers, d'esportistes que s'esforcen dia a dia i no assoleixen aquest "èxit" ni aquest reconeixement. Cal tenir present l’esperit olímpic, aquell antic, i antiquat esperit olímpic, i no perdre de vista que la recompensa ha de ser la superació personal, sigui quina sigui la posició aconseguida en un rànquing pervers que només aixeca estàtues en honor dels vencedors.

L’esport és un reflex de la societat. Els ídols a imitar, esportistes, actrius, músics..., són només els number one, i de vegades, si el temps ho permet, es dedica algun minut del telenotícies per remarcar algun fet anecdòtic, algun exemple de superació sense ressonàncies mediàtiques que emociona l’audiència uns quants segons, abans d’anar a comprar la camiseta del nou Messi de torn.

L’exèrcit d’esforçats esportistes de la vida és nombrós, una aclaparadora majoria que, domesticada, només assaboreix l’èxit emmirallant-se als triomfadors que ens dicten les multinacionals.

M’agraden els esports, ofereix espectacle i diversió, i quan manté la intriga fins a l’últim segon, ens emociona. Però ningú resulta derrotat, si no vol, i, amb esforç, tots ens podem vèncer.

Les revolucions tenen mal envellir

"Les revolucions tenen mal envellir i, quan s'acaba la partida, els peons dubten que el rei guanyador blanc o negre, sigui el rei bo, i prefereixen jugar a una altra cosa."
El nostre pitjor enemic, Cossetània Edicions.

No es pot dir mai

Trobo aquest vídeo gravat el 2009 per un anònim i tossut escriptor de contes. Fa gràcia, ara que la setmana vinent presento la meva primera novel·la. No es pot dir mai.

El nostre pitjor enemic. Personatges: el mariscal

Una altre personatge important, present i absent alhora al llarg de tota la novel·la El nostre pitjor enemic, és el pare del comandant, el mariscal, un militar de prestigi amb èxits al camp de la batalla, que no en altres indrets (més informació sobre els personatges en aquest enllaç)
Aquí va la seva descripció:
.

El mariscal no era un home atractiu, però tenia un posat impecable, net, desinfectat, amb cabells sotmesos sense angúnies a la disciplina més estricta, sempre al lloc exacte que els pertocava i que només recorda d’un gris elegant, amb reflexos de brillantina. Dominava l’espai sense esforç aparent, tot estalviant moviments innecessaris, amb els braços prop del cos, compacte. Les mans jugaven amb la gorra que feia rodar hipnòticament; dos cossos atrets per incomprensibles lleis de la física. Sense la gorra, les mans es veien despullades, neguitoses, i no tardaven a cercar un substitut que acudís al rescat; tot un símbol de feblesa que, en cas de necessitat, amagava sota la taula. La mirada dictava ordres impossibles de desobeir, a través d’algun mecanisme secret que inutilitzava la voluntat aliena. Ordres silencioses, acatades per obligació visceral, sense remei, sense dubtar. Les faccions del rostre eren pulcres, proporcionades, i la resta dels mortals les observaven amb serenitat, les admiraven; però el comandant només hi distingia aquella tristesa insondable, de pou, que li recordava els motius, que l’assenyalava.

DE BONS I DOLENTS, DE NOSALTRES I DELS ALTRES

Aquest estiu reposen Curro Jiménez a La 2 de TVE. És una d’aquelles sèries mítiques dels anys 70 que, atesa l’existència d’un sol canal, gaudien d’una enorme popularitat. La miràvem en família (llavors nomès hi havia un televisor a cada casa, com a molt) i l’endemà es comentaven amb els amics. Avui me la miro des de dues perspectives: la del record i amb un punt de reflexió.

Recordo que l’emetien diumenge a la nit, però no em feu massa cas, perquè, de vegades, al memòria em falla. Després de sortir del cinema a Cornudella, diumenge a la tarda, sessió doble, sopava a casa mirant aquesta sèrie, amb un reguts amarg, perquè era l’evidència que s’acabava el cap de setmana. L’endemà em tocava matinar, agafar l’autobús, i anar a Tarragona a estudiar, on em quedava fins dissabte a la residència Sant Jordi. Ja en aquella època, tot i no tenir encara consciència independentista, ja em mirava tot allò relacionat amb els tòpics espanyols amb certa distància, com si fos aliè a mi. Malgrat tot, la sèrie fascinava un noi tímid i poruc com jo: la valentia, orgull i xuleria de Curro Jiménez, la ironia i picardia del Estudiante, la força, simplicitat i bonhomia del Algarrobo, els trets, els cavalls, la sensualitat de les taverneres, la mala punteria dels francesos, que encertaven els protagonistes raríssimes vegades i sempre al braç, la facilitat amb que queien estesos pel terra al mínim contacte...

Mirant-la ara amb altres ulls, crec que tenia força qualitat, i que estava fet amb cura, amb una bona ambientació, vestuari, etc. Però com totes les històries que s’expliquen, la visió que dóna dels fets és subjectiva. Els espanyols estan carregats de raó i bones intencions, són valents, honrats, forts, orgullosos, decidits, i un llarg catàleg de qualitats; en canvi, els francesos són febles, maliciosos, ambiciosos, maquiavèlics, egoistes.... (segueixo?). És una reducció simplista dels fets, falsa, i que segurament esdevé en tots els bàndols. Sí, d’acord, només es tractava d’una sèrie de televisió per a entretenir l’audiència. Només? És una forma d’explicar la història que va calant en l’imaginari col·lectiu, on “nosaltres” som molt, molt bons, i els “altres”, molt, molt, dolents. Potser la gent necessita creure que es troba al costat correcte de la història, o potser algú necessita que ho necessitem creure.

No pretenc criticar en excés la sèrie, no és aquesta la meva intenció, és un cas més com tants d’altres; però que ens serveixi per a reflexionar, i no caiguem en la mateixa temptació.

Defensar els nostres drets i manera de ser, no ha de representar, automàticament, criticar els dels altres, perquè els “altres”, en la majoria dels casos, som nosaltres.

Tracte de preferència

El nostre fill juga a botiguetes i prepara una paradeta damunt de la taula amb productes que teníem ja ben ordenadets dins de l'armari. Em pregunta si vull alguna cosa; tot a 50 cèntims. Li "compro" dos suquets de préssec i llet. "Un euro i mig", diu. Però, ohhh!, no porto monedes. "És igual; per a tu, gratis". Li agraeixo; que algú et tracti amb preferència, aixeca l'autoestima.

El nostre pitjor enemic. Personatges: la comandanta

La dona del comandant, a qui tothom anomena la comandanta, és un altre dels personatges de la novel·la El nostre pitjor enemic. Crec que amb la seva descripció, defineixo bastant el seu caràcter o, almenys, l'efecte que provoca a la gent que l'envolta (podeu conèixer una mica altres personatges en aquest enllaç)
.

La comandanta atresora una bellesa que anuncia, d’alguna manera primitiva i animal, la imminència de perills, la conveniència de posar distància per protegir-se i, malgrat tot, la necessitat de sepultar la prudència. No és de bellesa canònica; el seu truc no rau en la perfecció, sinó en el magnetisme. El rostre, esculpit amb decisió per mans agosarades a qui no els tremolà el pols, no mostra l’encant d’unes corbes que supliquin carícies; dibuixa angles que les exigeixen. Els pòmuls són cims inaccessibles i, per tant, amarats de desig. Mira al voltant com un jutge fart de ser magnànim, que acumula una rancúnia que algú haurà de pagar. El nas, llarg i prim, esdevé pàtria i frontera, tribunal que parteix en dos el món. Quan respira, amb una imperceptible dilatació de les aletes inferiors, reparteix justícia. La tasca de botxí la reserva als seus ulls, que llueixen amb encant de destral afilada, però no com un càstig; és el premi que destina als guerrers més agosarats. Com calia esperar, tampoc es mou amb suavitat, sinó dictant sentències; a cadena perpètua, en el millor dels casos.

Niku, el rebel

Fa pocs dies, els astrònoms han anunciat un descobriment que els omple d’interrogants. Es tracta de Niku, que en xinès vol dir rebel, un objecte d’uns 200 quilòmetres que gira en sentit contrari a la resta d’objectes del Sistema Solar.

Niku posa de manifest quant de limitats són els coneixements humans sobre el funcionament, no tan sols de l’univers, sinó de la nostra minúscula i allunyada comunitat de veïns amb el Sol de pati de llums. Aliè a les nostres preocupacions, Niku orbita més enllà de Neptú, a la perifèria del Sistema Solar (les perifèries sempre tan problemàtiques!), va a la seva, i els seus motius deu tindre que, d’altra banda, potser no són de la nostra incumbència. 

Moltes dels personatges que apareixen a No és la derrota, sinó el vent, són xiquets.
N'hi ha un que s'entreté a jugar a soldats al terrat de casa seva amb les agulles d'estendre.
Algú se sent identificat?

Impermeable

Jordi Masó és un escriptor especialitzat en microcontes i, sobretot, un enamorat d’aquest gènere. Des de fa sis anys gestiona el blog La bona confitura, on recull microcontes de diversos autors. Fa uns dies hi ha penjat el meu conte Impermeable, del recull El noi del costat del padrí.

Es tracta d’un conte atípic del meu repertori, amb una trama un xic surrealista o, millor dit, simbòlica. En sortir de casa seva, el protagonista descobreix restes de sang al pom de la porta, per la part de fora. El conte no ens desvetllarà l’orígen d’aquesta taca, no es resoldrà cap misteri; no era aquesta la motivació del relat, sinó detenir-nos a observar la seva reacció. Neteja discretament la taca, perquè no en quedi rastre, perquè no descobreixin la seva existència ni els habitants de dins del pis, ni els veïns.

La sang ha arribat a la porta mateix de casa seva, com una mena de crit d’alerta, no importa l’origen, però no vol per res del món que això afecti la suposada pau o normalitat interior. Vol mantenir-se ell mateix i casa seva impermeables i creu, potser de forma il·lusa, que pot aconseguir-ho si neteja la taca amb cura, si esborra metòdicament qualsevol rastre.

De forma insconscient, a l’hora d’escriure el relat, potser m’influiren històries bíbliques on una marca a la porta podia representar ser assenyalat, la diferència entre la vida i la morta, independenment de la innocència.

Egoïsme, por, impotència, culpabilitat? No sabem quina classe d’emocions o neguits el porten a actuar d’aquesta manera. Podem ser durs a l’hora de jutjar-lo, recriminar una actitud tan poc implicada amb el seu entorn. Qui estigui lliure de culpa, que tiri la primera pedra.

El nostre pitjor enemic. Personatges: el comandant

El comandant és el protagonista de El nostre pitjor enemic. Com ja deia en un apunt anterior, es tracta d'un dels meus típics personatges, secundari, perdedor.

Al contrari dels contes, on passo de puntetes per les característiques físiques dels personatges, a la novel·la m'he vist la necessitat de detallar-ne millor l'aspecte, no tan sols de cara al lector, sinó per a mi mateix. No tinc gaire experiència en aquesta faceta de l'escriptura, i li he dedicat molta atenció, hores, i infinites relectures. Les descripcions són tan físiques com, sobretot, psicològiques.

Aquí teniu la del protagonista, a la pàgina 9. Jo em vaig inspirar, aproximadament, en una persona real. A veure qui si algú l'endevina (podeu conèixer més personatges en aquest enllaç).

.

Té els ulls massa junts, i resulten petits tan a la vora del nas que presideix omnipotent el rostre. És un nas implacable, impossible d’ocultar, que obliga a donar explicacions, i a cercar les perverses raons que oculta la natura, o les divinitats, per projectar una estructura innecessària així. Atabala, concentra tota l’atenció fins que l’interlocutor no s’hi acostuma, fins que comprova que l’essencial del rostre no es troba al mig com una ensenya, sinó en el conjunt, en la sensació de desemparament que desprèn, sobretot quan no para compte i se li queda entreoberta la boca, rematada per uns llavis voluptuosos en excés, que no sensuals. Però tot plegat no provoca rebuig, perquè en el fons dels seus minúsculs ulls hi brolla una tristesa de boira, una inflexible manca d’afecte i una aparença de perpetu infant en trànsit a una maduresa que, inabastable, s’allunya a cada pas. Des de l’adolescència, el cos s’obstina a ascendir sense sentit ni proporcions, molt per damunt de la mitjana dels mortals, i es vincla endavant sense gràcia, en un estèril afany per fondre’s.

Salpar

Salpo de viatge sobre el llençol de la nit. La mar, l'amor. Tu, la barca.
.
Inspirat en una il·lustraió d'Ignasi Blanch.

un pas gegant per a la humanitat

Reviso vells vídeos casolans del nostre fill; un viatge d’anada i tornada a les emocions, un registre del pas implacable del temps i de tots els records que ens regala.

Gràcies a un, recordo un gest dels que m’agraden, potser insignificant en aparença, d’aquells que em reconcilien amb l’ésser humà.

És la nit de Sant Jordi, un dia molt especial. Sopem a l’aire lliure amb la família; el nostre fill té tot just dos anys, i està content per sortir de nit, i una mica orgullós de fer-se gran. En una plaça de Tortosa no para de córrer amunt i avall. Hi ha una colleta de xiquetes més grans que ell, que no coneixem, d’uns nou o deu anys, potser. Estan en rotllana parlant de les seves coses que, sense dubte, deuen ser molt importants. EL nostre fill es planta al costat. Una d’elles gira el coll, el mira, i li acaricia el clatell. És un gest breu, tot just d’un segon o dos. Qualsevol distracció hauria fet imperceptible aquesta mostra d’estima improvisada, una prova que els humans ens movem encara empesos per la sensibilitat, a la recerca d’afecte

Un petit gest per a una xiqueta, un pas gegant per a la humanitat.

La fada Maribruna

No és la derrota, sinó el vent, és un recull  inclòs a la col·lecció Maremàgnum d'Onada Edicions, adreçat a l'alumnat d'ESO.
A l'hora d'escriure els relats he tinhut en ment aquest públic, però, de fet, sols al començament, i després me n'he oblidat. L'estil dels contes és similar a llibres anteriors, tot i que he procurat prescindir o limitar certes dosis de tristesa que abunden a altres reculls. He mirat de ser més divertit, cosa que ja m'agrada, sense perdre de vista les escenes quotidianes que m'agrada plantejar. Això no treu que puguin aparèixer personatges d'absoluta fantasia com Maribruna, que treu el cap en un parell de contes, una aprenent de fada una mica maldestra, que viu en un món paral·lel i que ens visita per a practicar els seus encanteris, amb més o menys fortuna. Un mitjó serà el seu objectiu, o la seva víctima.

Tossudament naturals

Que la Naturalesa és sàvia és una d’aquestes frases tòpiques que t’acostumes a escoltar de petit i que rarament poses en entredit, però si et poses a reflexionar una mica (cosa molt saludable, o no) t’adones que no és del tot certa.

Normalment s’atorga un caràcter positiu a les coses naturals, mentre que la paraula artificial es carrega de connotacions negatives. Aquesta és una visió bucòlica de la vida, però parcialment falsa.

Naturals són els arcs de Sant Martí, les flors, el cel ple d’estrelles a l’estiu o les postes de sol; però també els terratrèmols, els huracans, els meteorits i el mal de queixal.

Artificials són els residus químics, el fum dels cotxes, i les cançons de l’estiu; també el Rèquiem de Mozart, algunes pel·lícules de Woody Allen, els autorretrats de Van Gogh, i el Camí de sirga, de Moncada.

Nosaltres, els humans, no som infal·libles, i la Natura, menys encara. Ep! No és cap retret, la perfecció m’embafa i cada cop trobo més belles les imperfeccions. La Natura prova, juga, inventa, s’equivoca milions de vegades, però, gràcies a una tossudesa incansable, de tant en tant encerta. I quan encerta, és meravellosa, i perdonem tota classe d’errors que es fan invisibles als nostres ulls.

La Natura ens sedueix, ens il·lumina el rostre, ens fa sentir millors..., l’estimem. I el motiu és obvi, tot i que sovint se’ns oblida: nosaltres som natura.

Recordo l’impacte que vaig sentir en alguna classe de Ciències Naturals quan el mestre ens digué que nosaltres pertanyíem al regne animal, com els gossos, les cabres o les serps. Animals? Nosaltres? Vaig veure la mateixa sorpresa quan li vaig explicar al nostre fill. Perquè ens creiem especials, diferents, amb un pèl de sobèrbia, i certa capacitat creadora pròpia de petits déus.

S’associa la paraula artifical a tot allò creat pels humans, com si nosaltres fóssim quelcom aliè a la naturalesa, com si no en siguéssim fills, i no tenim en compte que tot allò que surti de les nostres mans, també és un fruit de la natura.

Diem que un préssec fet crèixer de pressa amb adobs químics i madurat en un magatzem no té el mateix gust que un altre madurat lentament a l’abre i al sol, com si tant l’un, com l’altre, no fossin fruit del treball de generacions i generacions de pagesos, que els han plantat, seleccionat, i modificat, de forma artificial.

La natura no és tan sàvia, ni nosaltres tan intel·ligents, ni tan malignes tampoc, com de vegades ens veiem. Ens equivoquem i som capaços de les més grans proeses, tossudament, com la natura que som.

Fil conductor

No és la derrota, sinó el vent, és un recull de contes singular per a mi, entre altres coses perquè hi ha un fil conductor, en doble sentit.
Un fil conductor en sentit figurat, perquè tots els contes tenen un element que els uneix.
Un fil conductor en sentit literal, perquè un dels personatges que apareix a tots els relats és tèxtil.

El nostre pitjor enemic; sobre els personatges

Habituat a descriure de forma molt subtil els personatges dels meus contes, he hagut de tarctar de forma diferent els habitants d’aquesta la meva primera novel·la, El nostre pitjor enemic. Abans de donar-los veu i de posar-m’hi a conviure durant tants mesos d’escriptura, els he hagut de conèixer millor i, per tant, estimar-los. He hagut de prendre decisions per ells que mai han estat fàcils per a una persona indecisa com jo. Els he posat rostre, sentiments, passat… Una feinada per a mi! No m’he vist amb cor de posar-los nom, potser per mandra, potser perquè d’aquesta manera ens representin millor a cadascú de nosaltres i les nostres pors. De la mateixa manera, no he situat l’acció ni en un lloc ni en temps determinat. Em refereixo a ells simplement com a el comandant (el protagonista), la comandanta (la seva dona), el mariscal (son pare, absent i omnipresent alhora), el general (el “monstre” a qui ha de vigilar), el sergent i el caporal (dues peces que l’ajuden en moments determinats, de la partida, com el cavall i l’alfil).

El comandant és un dels típics personatges que apareixen als meus contes, que ben bé podria titular-se L’home invisible. Aquesta mena d’homes “invisibles” em desperten molta tendresa i solidaritat. Es tracta de persones que arriben a un bar o a la feina, s’aproximent a un grup de coneguts que estan conversant, i ningú es gira per a saludar-lo, tothom continuna indiferent a la seva presència mentre ell esbossa un tímid “bon dia” pràcticament inaudible que no obté resposta. I cada vegada, el bon dia és més i més fluixet, fins que el personatge es guanta la fama d’antisocial, antipàtic o tancat. La meva solidaritat cap a aquesta mena de personatges ha impulsat aquesta novel·la i gran part de la meva obra; herois invisibles, derrotats, vícitmes també d’ells mateixos.

El nostre comandant té una aparença molt visible, tot i que maldestra, i malgrat la seva elevada estatura, que es va vinclant amb els anys, no deixa de ser invisible.

el fons groc dels anys

Notes les notes sobre el fons groc dels anys?
Els moixons volen per tu, si vols.
-
Inspirat en una foto d'Antoni Lluch

Cruïlles, de Jesús Fusté

I ja està aquí el tercer disc de Jesús Fusté, Cruïlles. Ja us he parlat d'aquest fantàstic músic, cantant i amic, que excel·leix en els tres àmbits. Ja fa vuit anys que tinc la sort de conèixer-lo i, com ànimes bessones que es reconeixen a distància, vam sentir un feeling especial des del primer moment, i sovint hem col·laborat junts. El llibre Una sortida digna li deu el títol a una de les seves cançons del primer disc. Un dels contes inclosos a I un cop de vent els despentina, està basat en una de les seves cançons del segon disc Lletres d'aigua..
Per a acabar-ho d'arrodonir, fa un parell d'anys em proposa col·laborant posant lletra a la cançó Vaig, del seu tercer disc Cruïlles, i també escriure un conte del mateix títol, que es pot trobar dins del disc i que es pot llegir al recull El noi del costat del padrí.
I com he dit, ara ja està el disc acabat i a les meves mans. Ja me'l sé de memòria, i mon fill gran part, fins i tot la cançó italiana, i Vigila!, que té molt de ritme.
El tercer mostra una clara evolució, amb potència i lirisme alhora, un disc que ens crida i que estira algunes notes de forma delicada i que ens pengen d'un fil de l'emoció, com Cau la llum,una de les meves preferides.
El disc, com a objecte, és molt bonic, amb fotos de Xulio Ricardo Trigo, i textos de Coia Valls, Cinta Arasa, Francesc Mompó, Àngels Moreno, i jo mateix.
A la seva web podeu tastar ja la primera de les cançons del disc, Aina.

El nostre pitjor enemic, les cites

Per a encapçalar El nostre pitjor enemic he escollit dues cites inicials de dos autors ebrencs que estimo, Gerard Vergés i Artur Bladé.
.

¿Per què se senten veus enganyadores

i el navegant, enllà de les onades,

albira fèrtils illes, si és mentida?

Gerard Vergés, L’ombra rogenca de la lloba (v. 131-133)

 .

La desesperança no és una actitud vital i cal traspassar-la per dalt, com la claror de l’alba sobrepassa la foscor nocturna.

Artur Bladé, Viatge a l’esperança

El nostre pitjor enemic; l'editorial

La gent que em segueix sap que sóc un tossut amant dels relats breus. N’he escrit més de cinc-cents, n’he publicat set reculls ( a més dels tres, com a mínim, pendents de publicar). Ës una relació d’amor que, tot i les dues novel·les que ja he escrit, no cessa. Durant tots aquests anys d’amor amb els contes, m’han acompanyat a visitar diverses editorials i agents. En molts casos, el resultat ha estat el silenci; i en d’altres, la resposta ha estat gairebé idèntica: “quan tinguis una novel·la, torna”.

No totes les editorials són així. En el meu cas, Cossetània ha estat l’excepció més clara. Després de publicar el meu primer conte en un recull col·lectiu, i de proposar-me participar al llibre El brogit de l’Ebre,  van ser ells qui em van convidar a publicar un recull en solitari i, sense ni tan sols haver llegit els contes, em van fer arribar el contracte; és una prova de confiança que mai oblidaré. Des de llavors, han nat publicant els meus reculls sense dubtar-ho, i emplau, enormement, que sigui Cossetània l’encarregada de publicar la meva primera novel·la, com una mena de justícia poètica del destí.

Sopar de lletres i la virtud de resistir

Dijous passat  vaig participar al Sopar de lletres que per segon any organitza Onada edicions, amb la intenció de difondre les seves últimes obres publicades i, sobretot, com un pas més en la tasca que és l'autèntic leitmotiv de l'editorial, com diu Miquel Àngel Pradilla, és a dir, posar en valor el territori des del territori.
I quan parlem de territori, ignorem fronteres administratives o, més ben dit, lluitem contra elles. Com a curiositat (ho sé perquè ho vaig mirar al google maps ababs d'anar-hi), aquesta teòrica frontera passa tot just per la meitat del menjador on ahir vam sopar, més o menys on jo estava assegut.
Al sopar s'hi van aplegar més de setanta persones, totes elles amants de la cultura, i això sempre és un goig, tant per poder xerrar amb vells amics, com per fer-ne de nous.
En aquest article de La Calamanda hi trobareu més detalls.
Per la meva part, vaig parlar dos minutets (ho portava cronometrat) sobre No és la derrota, sinó el vent, centrant-me en la seva part lúdica i experimental, i en la de donar veu als personatges de sempre, caiguts, perduts, desorientats... però NO derrotats.
L'acte va servir també per homenatjar una gran treballadora de la cultura i el patrimoni: Victòria Almuni.
Del seu discurs em quedo amb la referència que va fer al primer director de l'obra de la Catedral de Tortosa, que ella coneix bé perquè va fer un magnífic llibre sobre la construcció de l'edifici. Ell va posar la primera pedra, però les obres s'aturaren a causa de la pesta negra. No la va veure acabada, això és un fet habitual en aquestes grans construccions, però ella va jugar el seu paper per tal que altres acabessin la feina. Aquest és el missatge. Sovint, quan parlem de la situació de la cultura al nostre país, no som optimistes. Jo ja fa temps que, tot i no tenir la mínima intenció de llençar la tovallola, tinc assumit que el nostre paper és el de resistir, el de lluitar amb totes les forces per poder passar el testimoni a futures generacios de la millora manera possible. Treballar per la cultura de forma  incansable, tot i no veure'n els fruits, perquè alguna cosa queda, i per amor, i perquè no sabem fer altra cosa.
En aquest vídeo, podreu veure totes les micropresetnacions.

Retrat de família; una dotzena de llibres

Amb El nostre pitjor enemic, la família arriba ja a la dotzena. Fa goig veure'ls així junts, recordar tantes emocions.

No és la derrota, sinó el vent: Mac Guiver

Alguns dels personategs de No és la derrota, sinó el vent, com una mena de joc o esperit de continuïtat, apareixen en més d'un conte; és el cas de Mac Guiver.
Bé, no es tracta del Mac Guiver de l'antiga sèrie de televisió, sinó una persona que rep aquest malnom per la seva fama de "manetes", tot i és una mantetes una mica maldestre i sui generis. Arranja rentadores, antenes de televisió i tota mena d'electrodomèstics d'una forma casolana i, sobretot, la furgoneta del seus cosins, que fan servir per a anar a la fira.
Mac Guiver és gitano, i la seva família es dedica a la venda ambulant. Sense dubte, vaig trobar la inspiració gràcies a la meva feina a l'ajuntament, on sovint he de tractat amb gent que s'hi dedica.
El conte està escric amb sentit de l'humor i tendresa, i els hi dedico amb estima i amb admiració per la seva capacitat de sobreviure.

El nostre pitjor enemic, a casa

Fa tot just uns minuts, acaba d'arribar la capsa amb els primers exemplars d'El nostre pitjor enemic.
Benvingut a casa!

No és la derrota, sinó el vent; personatges

Quan em van proposar participar a la col·lecció Maremàgnum d'Onada Edicions, em van suggerir un recull de contes amb fil conductor. I què millor que un FIL conductor, que un objecte tèxtil com un mitjó?
Aquest objecte, convertit en personatge, apareix a tots els contes de No és la derrota, sinó el vent, caigut, desorientat, perdut, tirat al mig del carrer.
Però aquesta sensació de pèrdua i de desorientació, es contagia també a gran part de la resta de personatges que perden el mitjó, o els cau, o passen pel seu costat, o el pleguen.

No és la derrota, sinó el vent, cap a les aules

http://noesladerrotasinoelvent.blogspot.com.es/

No és la derrota, sinó el vent, és un recull de contes inclòs a la col·lecció Maremàgum d'Onada Edicions, apta per a tots els públics, però adreçada sobretot als estudiants d'ESO. Per aquets motiu, per la meva debilitat per l'ensenyament, em va atraure especialment el projecte.
A hores d'ara, que jo sàpigui, hi ha dues escoles que treballaran el llibre durant el proper curs, a Amposta i a Reus, i sense cap dubte faré tot el possible per ser-hi present. Tant de bo se n'afegeixin més, perquè el contacte amb els alumnes representa sempre una font de sorpreses i una injecció d'il·lusions.

El programa Autors a les aules de la Institució de les Lletres Catalanes és de gran ajuda pe promoure aquest contacte entre escriptors i alumnat.

Llegint Etheria, de Coia Valls

Llegir un llibre i escoltar la veu d'una amiga, coses que passen entre les pàgines de Coia Valls, com les del seu nou llibre, Etheria; uno nova dona viatgera a la col·lecció.

El nostre pitjor enemic, el fragment inicial

Ja podeu llegir el fragment inicial de la meva primera novel·la, a la web de Cossetània edicions.
Quina és la primera impressió?
La presentació oficial serà el 24 d'agost, durant l'acte d'entrega del XXXIV Premi de Narrativa Ribera d'Ebre,  a Vinebre

Desdefinicions (pouraules)

pouraules. Mots que cauen o surten del buit.