Las ratas, una altra vegada

 

Avui, en arribar a casa a migdia, m'emporto una petita alegria. Mon fill em demana que li recomani una de les quatre lectures que els han proposat a l'institut per a pujar nota. "Un es diu Las ratas", em diu. L'aturo, no cal que continuï. Las ratas de Delibes és un dels meus llibres preferits, l'he llegit moltes vegades. Tot i la mudança i el cert caos que tinc encara amb els llibres, aquest sé exactament on es troba, en una lleixa preferent del menjador, acompanyat del Quixot, de Lorca, de Gerard Vergés... El vaig comprar el 1980, quan tenia els mateixos anys que mon fill, i em fa gràcia que tots dos el llegim a la mateixa edat. Suposo que no li causarà el mateix impacte, no té per què, però no em perdré el plaer d'acompanyar-lo en aquesta lectura, tot i que alguna vegada ja li he llegit algun fragment. El llibre és vell -era una edició de butxaca que molts tindreu a casa també-, les pàgines estan grogues, gastades de tant fer-se servir, una vegada més.

Autors a les aules

 

Escoles, instituts... feu-vos i feu-nos el regal de portar Autors a les aules, a través del programa de la Institució de les Lletres Catalanes; de les millors activitats en què m'agrada participar.

el llibre 20

 Properament arribarà el meu llibre en solitari número 20. 

Potser no seria cert del tot si digués que fa tanta il·lusió com el primer, però amb el pas dels anys les coses es valoren de forma diferent, i em fa feliç mirar enrere, comprovar la constància, el camí, la gent que s'ha afegit per fer-me millor la vida durant aquest recorregut.

Però sempre és l'inici d'alguna cosa. En aquest cas enceto col·laboració amb una altra editorial, i les il·lusions es renoven, i les portes i finestres que s'obren al davant. El llibre no neix amb un pa sota el braç -fa temps que sé que la literatura no em donarà de menjar-, sinó amb un parell de premis que per fi veuran la llum.

tot esperant l'ascensor

 

Mentre espero, carregat amb tres bosses del súper, que em baixi a buscar l’ascensor del meu edifici, veig un jove missatger amb un paquet sota el braç que prem el timbre d’algun altre pis, i que li obren la porta principal amb un so característic.

L’ascensor encara no ha arribat a la planta baixa, i ell, amb passes llargues, travessa l’entrada de l’edifici, passa pel meu costat i enfila decidit l’escala. “Vaig més ràpid”, diu amb un somriure ja des del tercer esglaó, potser a mode d’excusa, que no sembli que menysprea la venerable companyia de l’home gran que li dec semblar.

Penso que quan ets jove els moments d’espera es viuen com una pèrdua irreparable que s’ha d’evitar a tota costa i que, en canvi, amb l’edat, els consideres una oportunitat deliciosa per a reposar, per a reflexionar, per a observar amb la calma dels anys tot allò que t’envolta. Però, suposo, que els encarregats de les empreses de missatgeria no tenen aquesta classe de consideracions respecte el pas fugisser del temps.

Fals proverbi peruà

 

Avançament

 

Visita al supermercat per a la compra grossa de la setmana. Li demano a mon fill que m'acompanyi, sobretot per a ajudar-me a descarregar el cotxe i pujar el fato a casa.

Jo surto de la feina i ell, des de fa pocs mesos, va directe amb la seva esperada i estimada moto. Ens trobem al pàrquing. Posem al carro tot el de la llista, i alguna cosa afegida que ell inclou, normalment formatge.

Després anem cap a casa. Ell em segueix amb la moto. El miro sovint pel retrovisor, escolto el motor, i ell sap que l'escolto.

Quan falten un parell de carrers per arribar a casa, aprofita l'ocasió per a avançar-me. Imagino que somriu. Intueixo que l'avançament té més de simbòlic que altra cosa.

Fals proverbi xilè

 

Biografia resumida

 Aquell moment d'enviar a l'editorial la biografia per al proper llibre. L'he escrit desenes de vegades i, com cal que sigui breu, i com el temps s'acumula, cada cop he de resumir més. No puc citar tots els llibres, seria feixuc i llarg, i n'he d'escollir només alguns, és a dir, obviar la resta, cosa que em fa sentir malament, pobrets fills meus.

Un cafè, ni que sigui imaginari

 

Caseta de fusta a l’àrea de jocs. Una xiqueta juga a cuinetes i li ofereix un imaginari cafè a sa mare, que afirma amb el cap mentre emet un profund badall. És la primera hora del matí de l'últim dia de festes a Tortosa. Intentar conciliar els actes lúdics nocturns amb l'horari infantil és esgotador i temo que impossible.

Després arribarà l'adolescència, i totes dues guanyaran en llibertat, tot i que ho gaudiran amb intensitats diferents: una experimentarà amb encerts i fracassos aquest nou territori; l'altra, mirarà què en pot fer de la seva recuperació.
De moment, un bon cafè, tot i que inventat, ajudi a anar endavant.

Converses agafades al vol

 Lletres en roig de TORTOSA al passeig vora el riu. Dues dones li donen la càmera a l’home que les acompanya, es col·loquen al costat d’una o, i li demanen (exigeixen) “sácanos favorecidas, eh?”