Fa poc he acabat la tercer lectura de Camí de sirga, de Jesús Moncada, i el cert és que cada vegada l'he gaudit amb més intensitat. Molta gent comenta que li costa entrar-hi, però els demano que insisteixin, i que no intentin oposar resistència, que es deixin portar per les històries que ens explica Moncada, així com l'aigua es deixa portar pel riu.
No pretenc ser un entès en literatura, i aquest llibre ja s'ha analitzat profundament perquè, merescudament, és considerat una de les fites de la literatura catalana del segle XX. Jo només procuraré transmete-us alguna de les sensacions que t'envaeixin llegint la novel·la (novel·la? o un més dels seus reculls de contes?).
La trama s'inicia a Mequinensa, tot just en el moment que el drama de la desaparició es presenta de forma física davant del poble, quan "Pilars i parets mestres van esberlar-se bruscament" a l'hora d'enderrocar la primera casa.
A causa d'aquesta lenta i agònica destrucció del poble (que morirà ofegat sota les aigües del pantà), s'aixeca la pols antiga que envaeix les cases, i es desperten els records que es fan presents i conviuen amb la gent.
El relat d'aquesta destrucció és humà (físicament i psicològicament), no exempt de mostres de passió, de mort, i de l'humor subtil, especial i únic de Moncada.
La lluita de classes que ha separat els rics dels pobres al llarg de tot el segle també és molt present; però aquesta separació es veu diluïda per quelcom de més important, de més transcendent, de quelcom que fusiona les ànimes dels vilatans i vilatanes de Mequinensa: el Riu.
Llegiu-lo: estimareu els personatges.
