Com cada mes, recullo en un post tots els enllaços a les participacions al joc literari de tipus creatiu, en aquest cas el
130è. Animeu-vos!
Els primers gestos del verd,
Tomàs Camacho,
Uendos, Greixets i Maremortes,
Si dubto sóc..., La meva perdició,
La Cerdanya des de can Fanga, Jesús Párraga,
The lost art of keeping a secret,
He omplert la banyera d'aigua freda,
Tannu Tuva,
Sa perdigüeta,
CEIP Port Rodó,
CEIP Vinallop,
El bloc d'un de Reus,
De res, massa,
Cròniques de sota el mugró,
CEIP Port Rodó (2) ,
Atles particular ,
Col.lecció de moments,
Coses i altres coses,
CEIP Vinallop (2),
Xarel_10 ,
La mirandolina,
Cap a la "A",
Rebaixes,
.Aquest lloro de la imatge, no ha desaparegut pas físicament, sinó virtualment: el molt trapella se n'havia anat a un altre bloc per formar part d'un poema visual de Joan Brossa en què un maniquí és envoltat de paper de diari per terra. I al lloc que ocuparia el cap s'hi ha plantat el nostre lloro, a punt de parlar per un micròfon. Per allò de "parlar com un lloro", que és el que venim a fer en explicar les notícies. El que equival culturalment a un suïcidi. Quan se'n cansi, ja tornarà al seu habitacle original, que se sap "de lloro". I sense protestar ni fer-se repetitiu...
Autora: Helena Bonals.
Ja feia dies que la Mireia no sabia res d’en Salva. Vulguis o no, que una nena de 10 anys com ella s’encapritxés d’un lloro verd que no parlava no era una cosa habitual. Ja no recordava quan de temps feia que es coneixien, i es trobaven cada tarda en sortir de l’escola a l’entrada de la botiga dels pares.
Va perdre hores i hores cercant-lo per tot arreu al seu barri de Figueres. Era com si se l’hagués empassat la terra! Recordava que el darrer dia li va estar explicant (sí, perquè la Mireia li parlava encara que mai tingués resposta) la historia d’en Dalí, el museu, i tot això que l’àvia Montse li havia explicat a ella…
…estava segur que ningú no el trobaria allà. Li sabia greu per aquella nena, però ell sabia que el seu destí era ser allà, junt amb la seva obra. Se li van obrir els ulls sentint parlar a la Mireia sobre aquell geni. Se’n va adonar que ell era el geni. Hauria de tenir unes paraules amb el catxondo que va decidir que es reencarnés en un lloro. Un geni com ell mereixia una altra cosa, collons!
Autor: Martí Figols
.
El lloro il·lustrat
És la mestressa més pesada que us pugueu imaginar. Jo sóc un lloro il·lustrat. Ser llegir, parlar, conversar, remugar, dialogar, enraonar, xerrar, portar la contrària, callar –a vegades-, i cantar. Canto com un lloro! Però ella res, em parla com si fos beneit. Em treu de polleguera! Bé, de lloreguera, que no sóc un poll! La meva mestressa no m’ha dit mai una frase coherent, no s’ha dirigit a mi per parlar-me d’estrenes de cinema o dels avenços de la ciència. Ni tan sols em parla del temps i tampoc de les coses quotidianes. Els lloros volem parlar de coses serioses! I mai, mai no m’ha portat al museu, perquè es deu pensar que no hi entenc d’art. Home, que sóc un lloro, no una foca!
Avui li he fet el salt! M’he escapolit per la finestra del wàter i he arribat fins aquí, al museu Dalí. Jo també vull saber què caram hi ha en aquest lloc tan ple de gent! El que no sé és si em trobaré altres lloros verds com jo... diria que Dalí va pintar unes plomes... veurem...
Autora: Ció Munté
.
El 8 d’abril de 2009 vaig perdre un lloro. Espera’t ara t’ho explico tot:
Un dia a l’institut vam portar un animal domèstic per fer una exposició d’animals. Com que no tenia cap animal, vaig demanar a la meva tieta un dels seus lloros, en tenia de moltes classes i molt diferents, però a mi em va impactar un que tenia el plomatge d’un color tan verd i un bec tan ataronjat que li vaig dir a la meva tieta que me’l deixés i ella em va dir que el cuidés molt bé, perquè era molt poc comú. Així és el que vaig fer.
L’endemà, el dia de l’exposició, el vaig portar al institut i es van quedar impressionats igual que jo.
La professora em va preguntar si tenia nom, jo li vaig dir que sí; es deia Verdet. Li van fer moltes fotografies i em van posar un excel·lent i jo em vaig posar molt content.
Però un xiquet em tenia ràbia i el que va fer va ser espantar-lo i fer que fugís per la finestra. Jo li vaig contar a la professora i el van castigar.
I es així com es va escapar el meu lloro.
Autor: Llàtzer Homs, 13 anys, de l'IES Sòl de riu d'Alcanar
.
En Ciscu, com cada tarda des de que es va jubilar, quedava amb els... hmmm.... com se’n diu dels col·legues d’una mateixa espècie? Diguem-ne “homoespecímens”. Doncs el que deia, quedaven cada tarda al tercer arbre pujant a la banda de l’esquerra de la Rambla. Però ja començava a ser avorrit i monòton, cada dia el mateix: el temps, que si em fa mal aquí o allà, que quanta estona et fan esperar al CAP per a que et visiti el metge, jugant al dòmino, i també, xafardejant sobre qui passava o deixava de passar.
Un dia tornant de veure com anava una de les obres que controlaven diàriament, va passar per davant del Museu Dalí, i caram...quin moviment...i quines turistes!!!
Així que va decidir canviar el lloc de trobada de cada tarda...i colonitzar el voltant del Museu Dalí. Aquella mateixa tarda, va dir als amics...demà us portaré a un lloc...que ja veureu....hi ha un ambient.!..si us sembla, quedem a les 16h davant l’església.
Autora: Mònica Bellavista
.
Una qüestió d’estratègia
Tant que li havia costat marxar, sentir-se lliure, i ara es trobava un altre cop engabiat. Desitjava amb totes les seves forces que l’amo en qüestió no el trobés mai. Pobres de nosaltres si ho feia! Havia estat llest, s’havia fet l’orni un i un altre dia, fins que l’home s’havia refiat i havia pensat que ja el tenia collat i que mai no marxaria. En això havia consistit tot: en dissimular i alçar el vol quan l’altre menys s’ho esperés, a traïció, pura estratègia. I és que estava avorrit de tant menjar artificial, de la tele a totes hores amb aquells diàlegs sense solta ni volta, dels nebots que li tocaven el cap amb les ungles afilades i esperaven que repetís bajanades... Ell era un lloro il·lustre! Que s’havien pensat! Res, que s’havia decidit i havia volat. Però l’havien tornat a atrapar i ara estava allà, a dins d’una gàbia, i amb un rètol com si estigués en búsqueda i captura. Quan pogués, que esperava que fos ben aviat, marxaria i aquest cop no el trobaria ningú, paraula de lloro.
Autora: Mª Lluïsa Gascon
.
En Xavi havia esgotat la seva imaginació en el cruel art de lligar i quan semblava que ja res més surrealista podia passar per la seva ment va tenir una nova idea.
Tot just feia dos anys que havia viatjat a Veracruz, i d’allí va portar el
Sr. Venustiano, un lloro que s’havia convertit en un bon company.
Dinaven junts compartint els cacauets del vermouth, algun glopet de cervesa i alguna engruna de coc.
Estaven força compenetrats, i va pensar que el Sr. Venustiano seria un bon aliat per lligar. La veritat és que li era igual amb homes que amb dones, la qüestió era lligar.
Aquell matí mentre esmorzaven el Xavi li va explicar al Sr. Venustiano que aquell dia podia canviar les seves vides.
El va soltar amb l’esperança que algú el recollís i donés veus pel barri d’un lloro extraviat, i així entaularia una nova amistat amb la persona que el recollís........
La Magalí del basar esotèric aquell matí va trobar un lloro a la porta de la seva botiga el va recollir i va procedir a fer un cartell per penjar-lo a la porta.
Ara sols calia que el Xavi veiés el cartell de la Magalí.
Autora: Alba Panisello
.
Es va posar el barret i va agafar les claus per sortir de casa. Volia saber què era la llibertat; i no pensava rendir-se fins sentir com l’aire li tallés la respiració.
L’inici va ser feixuc i cansat; resseguint el passadís a poca alçada es feia difícil mantenir una compostura còmoda. Però quan per fi es va poder enlairar de debó va sobrepassar els seus límits experimentats fins aleshores. Ho va provar tot, des d’acrobàcies aèries fins a grans itineraris, i sobrevolant Figueres es va sentir el més afortunats de tots els lloros.
Quan ja en va tenir prou es va aturar i, de cop i volta, es va sentir desorientat. No sabia on era, quin camí reprendre per tornar a casa i es feia tard i començava a fer-se fosc, així que li va semblar una bona idea refugiar-se al primer lloc on trobés.
Entrar a casa de desconeguts no era bona idea, però preferible a dormir tot sol al carrer, de manera que allà s’hi va quedar. Potser tenia mala orientació, però de memòria no anava pas malament; i s’hi va esforçar: la nota d’aquell dia sabia de ben segur que el portaria de nou a casa.
Autora: Cristina Avecilla
.
.
Fa poc m'he assabentat que es va comentar Postres de músic al Club de Lectura Adult de la Biblioteca de Cambrils. Els Clubs de lectura són un autèntic regal per als escriptors, molt més agraïts que els actes de presentació de llibres. Als clubs de lectura els lectors i lectores t'esperen amb entusiasme, amb ganes de desxifrar els secrets de l'escriptura del llibre, amb desig de compartir impressions.
