El meu resum de l'any

Amb l'esperança que el 2008 sigui un any enriquidor i que tots i totes desitgeu tot allò que us passi, em ve de gust fer una mica de resum del meu 2007 literari, encara que no sigui gens original, perquè ja ho han fet molts blocs abans:

He coordinat el Club de Lectura de Tortosa.
He participat, juntament amb 21 autors i autores ebrencs en el recull de contes Estius a l'Ebre, d'Aeditors.
He col·laborat en un espai radiofònic setmanal a La Plana Ràdio.
He participat com a autor al Club de Lectura de Montblanc.
He col·laborat (mínimament) en el centenari de Joan Cid i Mulet.
He presentat llibres d'altres autors: Camins, de Francesca Aliern; Guia de les Terres de l'Ebre, de Vicent Pellicer, i Faules Mamíferes, de Josep Igual.
He assistit a diverses trobades d'autors, a Vall-de-Roures, Fontdespatla i Amposta.
He fet una xerrada a alumnes de l'IES Sòl de riu, d'Alcanar.
He llegit contes a l'IES de l'Ebre, de Tortosa.
He fet el pregó de la festa major de Cornudella de Montsant, el meu poble.
He fet una xerrada sobre els meus llibres a Torrelles de Foix.
He participat en la lectura d'un fragment dels Col.loquis de la insigne ciutat de Tortosa, de Cristòfol Despuig
M'han entrevistat a diversos mitjans: Canal Terres de l'Ebre, Canal Català, Antena Caro, La Plana Ràdio, Ràdio Tortosa, Cadena Ser Tortosa, Punt 6 Ràdio, Més Ebre, L'Ebre, Diari d'Andorra.
He signat llibres a la Llibreria Serret de Vall-de-Roures.
He sigut un dels finalistes de l'11è Premi de Narrativa Curta per Internet Tinet.
He fet una xerrada a l'Escola d'Adults del Centre Cultural de Les Corts.
He iniciat aquest bloc literari.
He escrit divuit contes.
He conegut a moltes persones interessants.

BON ANY NOU!

Desdefinicions (36)

Les Desdefinicions dels dilluns us desitgen un bon any 2008 i us agraeixin la fidelitat amb què les heu anant seguint fins ara. Si voleu, podeu triar quina us agrada més d'avui, o de tot l'any 2007:

florçuda. La més forta de les flors.

flautulència. Acumulació de gasos en el tub digestiu que, en sortir, fan una bonica música.

familiart. L’art de saber conviure en família, fins i tot durant les Festes.

fordnicar. Practicar l’amor carnal al seient del darrere d’una concreta marca de vehicles.

Blocs degustació (6)

Una nova remesa de posts de blocs que visito i que em ve de gust recomanar-vos. Us recordo que no és cap rànquing i que no pretenc fer cap classificiació dels millors:


Breu missatge sense ampolla: Insomni

L’Atlàntida: fulles de tardor i el record d'una veu

Ara mateix: Nadal segrestat

Marina Martori: el devorador de llibres

Shinjansen a la Petja: visions del Nadal


Racó de Laura: un video molt divertit

Friks vaporup: Haikus

El cor és un caçador solitari, de Carson McCullers

Novel·la ambientada en un poble del sud dels Estats Units, escrita el 1940 quan Carson McCullers tenia només vint-i-tres anys, i considerada com una de les obres imprescindibles de la literatura universal. L’autora ens retrata un món on els negres són tractats amb menyspreu i ens descriu amb tendresa diversos personatges marginals i solitaris (negres, alcohòlics, adolescents…), rebutjats per una societat que els ignora, que troben en un sor-mut, John Singer, una estranya capacitat d’escoltar. Curiosament, quan el millor amic de Singer se’n va del poble, es queda sense ningú amb qui poder-se comunicar per mitjà del llenguatge dels signes, tot i que tampoc estava segur que el seu amic l’entengués. Sovint, les persones, necessitem això, algú que ens escolti, tot i que sovint, com passarà al llibre, aquesta persona tingui els seus propis problemes i mancances. La incomunicació i la solitud creen desassossec en les ànimes vulnerables.

N’he extret algun fragment:

"Aquell pobre desgraciat que no parava de xerrar sense que ningú no arribés a entendre què volia dir… Probablement es referia al fet que ningú no es coneix ell mateix."
"La desconfiança mútua entre els homes que acabaven de llevar-se i el que havien passat la llarga nit desperts produïa una curiosa sensació d’estranyament."
"Singer no arribà a saber mai fins a quin punt l’entenia el seu amic, quan li explicava coses. Però tant li feia."

Finestra

Quina és la principal utilitat de les finestres: veure què passa fora o deixar entrar la llum?

A veure qui endevina d'on és aquesta imatge. Els colors són una pista.

Cançons: Que tinguem sort, de Lluís Llach

Tots els dissabtes us proposo una cançó, i avui, que és l'últim de l'any volia posar-ne una d'especial per a desitjar-vos a tots un bon 2008. D'altra banda, no volia que s'acabés el 2007 sense donar veu al meu número 1, el meu músic preferit que no es retirarà mai del tot mentre el mantinguem entre nosaltres. Lluís Llach i "Que tinguem sort" tots i totes:

L'atribolada vida d'un Tibau

Abans d'acabar l'any, avui 28 de desembre, voldria sincerar-me amb els visitants d'aquest bloc i els milers de fans que m'assetgen pels carrers i, atesa la gran demanda d'informació sobre la meva persona, faré cinc cèntims d'alguns aspectes de la meva vida que, per humiltat, he amagat fins ara.
La meva increïble capacitat creadora va començar a despertar-se ben aviat i, com qui no vol la cosa, vaig liderar un grup de música moderna que, si potser no el coneixeu bé, és perquè, altruistament, cedia els drets de les millors composicions a altres grups que començaven, com ara The Police o Dire straits, per citar-ne alguns.

Però de seguida vaig tenir instints viatgers i el desig de fer les Amèriques em va empènyer a travessar l'oceà. No em va anar gens malament, sense dubte gràcies al meu encant personal. A l'Argentina vaig crear una agència publicitària, Tibau producciones, que em va anar molt bé fins que em vaig cansar de l'èxit. Vaig buscar nous al·licients al Brasil, on la meva iniciativa emprenedora va impactar de tal manera als seus habitants que van construir un poble al meu honor.

Per tal de fugir de la fama tan gran em precedia a tota Amèrica, l'any 2005 vaig haver de buscar noves emocions a l'Àfrica, participant al Dakar amb el meu equip Tibau ràcing. Suposo que no cal dir que, per evitar cridar l'atenció de nou, em vaig deixar guanyar, malgrat les 10 hores que portava d'avantatge al segon classificat.

Com que a la resta de continents ja veia que no trobava prou dificultats, vaig tornar a Europa. L'esport es va convertir en una nova fita que conquerir, però com que no volia arribar a l'èxit amb excessiva facilitat, vaig jugar a la selecció catalana. No em va anar malament, i vaig marcar el primer gol en un campionat oficial. Encara recordo els emotius moments quan em vaig despedir com a capità de la selecció d'hoquei.

En fi, ja veieu que la meva vida és un no parar, i això que no m'he posat a parlar de la meva família, com per exemple la meva germaneta, la Els Tibau, que ha fet una gran carrera de model a Bèlgica. Aquí podeu veure la seva web. Però això ja serà un altre dia.

;-D

Cares del món (26)

Les Cares del món es despedeixen fins el 2008, i la millor manera de desitjar-vos un bon any és amb aquest somriure que he demanat en préstec a la pàgina d'humor gràfic Enre9.


Procureu posar un somriure així a cadascun dels dies de l'any nou, i si trobeu cares simpàtiques me les podeu enviar.

Propostes 35è joc literari

El passat 19 de desembre us vaig fer una proposta de tipus creatiu en el 35è joc literari, posant conm a font d'inspiració una imatge molt estiuenca.
Espero rebre alguna creció més, però les que m'han arribat fins ara han estat les següents:

Carme Rosanas, del bloc Col·lecció de moments. Fer clic per a veure-la.
Aleix, del bloc Empremtes. Fer clic per a veure-la.
Agustí, del bloc Breu missatge sense ampolla. Fer clic per a veure-la.

A més a més de:

Pedales i sues. Esbufegues, renegues...
Segueixes els altres i els deixes anar.
Et fas autopromeses de posar-te en forma, i saps sobradament que no les compliràs.
Uns instants de felicitat, sentint la llibertat i l’alegria d’estar a l’aire lliure, en un dia festiu, amb un temps esplèndid
I de cop, la barrera de sorra que t’obliga a deixar-ho tot, treure’t la roba... i córrer com el vent cap al premi que t’has guanyat:
Aquest regal dels déus anomenat: AIGUA!

Per Esther Suriñach

Òstia Elliot!, t’ho he dit que tornéssim a fer servir la cistella de la bici, mira que fer servir un cotxet per criatures. Ara l’E.T s’ha emprenyat i diu que si volem volar que ens fem fotre.

Per Jordi Casanovas

Fins que no va arribar ell, amb els de la televisió, que n’erem de feliços ! Quants anys deu fer d’allò? Vint-i-cinc ? Potser més i tot … Mentre ens obríem a la vida, aquelles vacances de la infància passaven de manera dolça. No teníem cap mena de preocupació i vivíem amb una plàcida i confiada llibertat . Tot el dia amb la bicicleta amunt i avall pels costers del poble, fins a la platja i fins el port. Erem una colla ben avinguda. Com si fóssim d’una sola peça, fruïem d’uns estius blaus, acaronats per la salabror de l’aire de mar.
Tant temps després hem volgut retrobar-nos, però ens adonem que ens hem fet grans i res no ha canviat. Encara sabem anar en bicicleta però , com sempre, el Piranya ens ha aixafat l’anada a les dunes. Com se li acut a aquest paio presentar-se amb el seu bebè, amb cotxet i tot ? Que ja no recorda que a tots els capítols de Verano Azul ens fotia les excursions enlaire … ?
Per Josep M. Sansalvador

Tots ens hem fet grans al Delta de L'Ebre i aquest estiu ens hem retrobatcom cada any, i ja en fa més de quinze, la Inès, el Quico, el Pere i jomateix. Sempre a principis de juliol,quan els dies són tan clars i facaloreta ja des de bon matí. Ens agrada estar estirats damunt la sorra, migendormiscats, o també anar recordant històries d'infantesa o planificant elfutur. Aquest any estem molt contents, no hi ha només un Pere, n'hi ha dos, i volem pensar que a partir d'ara també li vindrà de gust acudir a la cita,com a tots nosaltres.

Per Immaculada Forteza

Felicitats petites (24)

Les felicitats petites d'avui estaven cantades: evidentment, em refereixo a aquesta petita felicitat de fer un regal. Primer pensar en què li podria fer il·lusió a l'altra persona, anar a comprar-lo, tornar-lo a embolicar si no ens agrada el paper de la botiga, amagar-lo fins a última hora i després, sobretot, veure la seva cara quan li dónes.
Ja sé que l'esperit nadalenc està totalment pervertit pel consumisme, però si encara ens queda una miqueta d'il·lusió i ganes, el que hauríem de fer és escampar aquest esperit a la resta de l'any, no eliminar-lo.

Tots duem a dintre un xiquet, i cal recordar que la canalla sovint acaba jugant amb la caixa.

36è joc literari

Arribem al darrer joc literari de l'any 2007. Aquest cop us proposo que endevineu quin ha estat l'últim llibre que m'han regalat. Se n'ha parlat bastant enguany, ja que el llibre està d'aniversari, i com a pista us diré que és coetani de Terres de l'Ebre, de Sebastià Juan Arbó, tot i que mentre aquest últim s'ambienta al món rural del Delta de l'Ebre, el llibre que busquem és molt més urbà. Per a facilitar les coses volia escriure l'inici del llibre, però lamentablement em sembla que m'he equivocat en transcriure alguna paraula:

"Les parpelles, en obrir-se, varen fer un clic gairebé imperceptible..."

Com sempre, cal que envieu les respostes a jesusimaite@gmail.com . El termini per a participar als quatre jocs del mes de desembre és el 2 de gener, i d'aquesta manera podreu participar al sorteig dels premis que apareixen a l'anterior post. També podeu trobar més informació sobre els premis aquí.

De pel·lícula: Les normes de la casa de la sidra

Una gran pel·lícula de 1999, dirigida per Lasse Hallström i interpretada per Tobey Maguire, Charlize Theron i Michael Caine. Està basada en un novel·la que no he llegit de John Irving, que deu valer la pena si és tan bona com la pel·lícula.
La història se centra en el camí cap al descobriment de la vida de Homer Wells, un orfe criat sota la tutel.la del Dr. Wilbur (Michale Caine), un metge que mostra un afecte especial cap als "seus" xiquets i cap a Homer en particular, i que té una peculiar forma d’entendre la medecina. En tre molts aspectes, la pel·lícula planteja el problema de l’avortament. Molt adequada per al dia de Nadal, vaja.

El el món sòrdid i solitari dels nens abandonats no existeixen els herois. D’aquesta manera em vaig convertir en protector de molts i pare de ningú.

No plorava; els bebés orfes saben que no serveix de res.

L’únic que puc deixar-te és allò que sé.

Si vols que els paris siguin responsables dels seus fills, has de donar-los el dret a decidir si volen ser-ho.

No em sermonegis per la llei. Què ha fet la llei per algú d’aquí?

L’adolescència, la primera vegada a la nostra vida que imaginem tenir quelcom terrible que amagar a les persones que ens estimen.

Vostè té un paper a la vida: jugar a ser Déu. En el meu cas, exterminar ratolins és el més aprop que vull estar de ser Déu.

Qui viu en aquest costat de la casa? Qui mòlt les pomes i neteja la porqueria i respira aquest vinagre? Algú que mai ha viscut aquí va inventar les normes. No són per a nosaltres. Hauríem de crear les nostres normes, i ho fem cada dia sense excepció.

Bones festes i molta felicitat!

Postres de músic a l'Escola de Lletres de Tarragona

El trapezista sempre em porta bones notícies; l'hauré de nomenar el meu àngel anunciador.

Fa uns dies em va comunicar que havia utilitzat un dels meus contes en un dels tallers impartit a L'Escola de Lletres de Tarragona .

Els parlava dels personatges, de com contrueixen a si mateixos amb el que fan, el que diuen i el que diuen d'ells. I per exemplificar-ho, els havia passat un relat de Postres de músic (havent-ne tret una paraula del títol prèviament) i l'exercici consistia a deduir quin era l'adjectiu que hi faltava.

Sembla ser que no els va costar gaire endevinar l'adjectiu ocult d'aquest conte amb un personatge peculiar. No dic de quin contes es tracta per si algú que ha llegit el llibre vol endevinar-lo.

Aquesta és una altra alegria que m'emporto aquests dies; una alegria que no es pot comprar amb els diners de la loteria que no m'ha tocat.

Desdefinicions (35)

Les Desdefinicions de tots els dilluns us desitgen unes bones festes.

indigestió. Malestar gàstric que li agafa a un empresari quan la seva empresa té gran pèrdues per mala gestió.

hi-ena. Lletra carnívora que s’alimenta de la carronya que deixa la ema.

misstela. La candidata a un concurs de bellesa elegida pel jurat com la més dolça.

franquejar. Posar els segells necessaris a un dictador per a enviar-lo ben lluny.


Gràcies a Pinki Nankani per la seva recomanació.

Blocs degustació (5)

Des de fa cinc setmanes, els diumenges us proposo aquesta degustació de blogs que, repeteixo, no pretén ser una selecció dels millors, ni un rànquing, ni un premi; tan sols una sèrie de posts concrets que em ve de gust recomanar-vos:

Té la mà Maria: un toc d'atenció a les nostres consciències
Paraules compartides: una bonia experiència compartida entre pare i fill
Saragatona:el Barça és més que un escut? La pela és la pela?
La garrofa de Mont-roig: un moment històric de pau
Lo Manicomi: despatxos per a cada personalitat
Déjà vie: el desig d'aturar el temps
El cuirassat Potemkin: un moment d'inspiració

Els emprenedors, d'Enric Carbó

"La sinyo Paquita havia assolit —i ben assolit— l’objectiu fonamental de la seva vida: tenia un marit."
Així comença Els emprenedors, d’Enric Carbó, d’editorial Montflorit, la novel·la guanyadora del premi de narrativa Cristòfor Despuig 2004, que us recomano si voleu passar una estona divertidíssima i teniu curiosistat per conèixer la visió irònica que té aquest autor de la societat tortosina dels anys seixanta. Centrada en la vida de gent senzilla que tracta d’obrir-se camí al començament del desarrollismo franquista, Enric Carbó fa desfilar una sèrie de personatges com paletes, guàrdies civils, beates, canonges, opusdeistes, hippies, etc, tots fills d’una època de canvis per a la qual potser no estan preparats. La narració, plena d’anècdotes i incidents pintorescos, que ben bé podria ser retratada en una pel·lícula de Berlanga, combina la crítica social i la sàtira amb un to humorístic i amable que no amaga la sordidesa de la dictadura franquista. Hi trobareu rastres d’una societat que ja ha desaparegut (segur?), on es combina l’ambició, l’urbanisme, el poder, la religió, el sexe i una certa innocència, també.

L'escriptor inexistent, una altra vegada

Avui tampoc m'ha tocat la loteria. De fet, això no és gaire important, perquè les millors coses de la vida no es poden comprar amb diners. Per exemple, l'emoció que sento cada cop que escolto la cançó És com un miracle, que la Montse Castellà ha compost amb fragments de diversos autors entre els quals em trobo. Podeu veure la lletra de la cançó i el vídeo aquí.

Us recomano molt aquesta cançó, així com tot l'espectacle i el disc de L'escriptor inexistent que va crear la Montse i del qual ja n'he parlat en anteriors ocasions.

Avui he tingut ocasió d'escoltar-lo de nou, al Teatre Auditori Felip Pedrell de Tortosa, i aquesta emoció no es compra amb diners.

Dalt del món

Un amic m'ha enviat aquesta simpàtica foto al·legòrica al títol d'aquest bloc. Mai hauria pensat que Tens un racó dalt del món arribaria tant "dalt del món".

A la web Imagechef podreu construir gran varietat de divertits rètols com aquest.

Un any de Club de Lectura amb La clau Gaudí

Ahir vam tenir una nova trobada del Club de Lectura de Tortosa, a la Biblioteca Marcel·lí Domingo, aquest cop per comentar un dels èxits d'aquest any, La clau Gaudí, juntament amb els seus creadors, Andreu Carranza i Esteban Martín. Durant la xerrada els autors ens van comentar, entre altres coses, el procés creatiu a quatra mans d'aquest llibre, així com l'enrequiment mutu i diversió que ha representat. En una de les moltes entrevistes que els han fet en motiu de la promoció del llibre, l'Esteban va comentar "vam començar jugant, però en sèrio, perquè els xiquets juguen en sèrio".

La figura de Gaudí i la seva obra va centrar gran part de la tertúlia, i va quedar ben demostrada l'admiració i passió que tots dos sentien per l'arquitecte i que, segurament, ha estat un dels motors del llibre. L'Andreu i l'Esteban tenen temperaments diferents, però això no ha estat una dificultat, sinó tot el contrari, ja que s'han complementat perfectament per fer un llibre amè amb un ritme trepidant, fàcil de llegir malgrat la gran quantitat d'elements que hi intervenen. Una sòlida estructura bàsica per crear el llibre, com l'arquitectura de Gaudí, vestida amb passió.

Personalment me n'alegro molt del seu èxit, fruit del saber fer i dels anys de coneixement del món de la literatura. A més, he tingut el privilegi de conèixer de primera mà algunes dades del procés editorial i de les grans victòries que anava collint el llibre, abans fins i tot de la seva publicació, cosa que m'ha fet viure amb il·lusió el seu èxit i, perquè no dir-ho, amb enveja sana.


Amb La clau Gaudí hem tancat el primer any de funcionament del Club de Lectura de Tortosa amb un notable èxit i més de 50 membres inscrits (75% dones). Val a dir que les trobades del Club de Lectura estan obertes a tots els públics, però jo invito a tothom a fer-se'n membre, ja que d'aquesta manera podran rebre informació sobre les activitats previstes.

El desembre de l'any passat ja sembla que quedi molt lluny, quan vaig començar la coordinació del Club de Lectura gràcies a la insistent invitació de la directora de la Biblioteca. El primer llibres que vam tractar, en una primera reunió de prova, va ser el meu Postres de músic. Després n'han vingut uns quants més, alguns amb la presència del autors/es (marcats amb asterisc), gràcies a la col·laboració de la Institució de les Lletres Catalanes i el seu programa Al vostre gust.


La Felicitat, de Lluís-Anton Baulenas*
Sabó Moll, de Francesca Aliern*
Patrimonio, de Philip Roth
Tot un caràcter, d'Imma Monsó*
El moliner udolaire, d'Arto Paasilinna
Destins, de Joan Cid i Mulet
Benissanet, d'Artur Bladé i Desumvila
T'estimo si he begut, d'Empar Moliner
El vigilant en el camp de sègol, de J.D.Salinger
La clau Gaudí, d'Andreu Carranza i Esteban Martín*


Les properes xerrades que tenim previstes són les següents:


Petita història dels tractors en ucraïnès, de Marina Lewycka (28-01-08)
Las ratas, de Miguel Delibes (25-02-08)
La pell freda, d'Albert Sánchez Piñol* (març)
Mercè Rodoreda (abril)


Com veieu, la trobada del mes d'abril estarà dedicada a Mercè Rodoreda, aprofitant que ens trobem a l'any del seu centenari, i encara queda per decidir quin dels seus llibres comentarem. Podeu enviar propostes o demanar consultes sobre el Club de Lectura a clubdelectura@tortosa.cat

Local hero, de Dire Straits, per al blocaire invisible

Alepsi ens va proposar jugar al blocaire invisible, i aquest és el motiu que la cançó que acostumo a posar els dissabtes s'hagi avançat al divendres. A mi em va tocar fer-li un regal a El viatger, i espero que li agradi aquesta cançó, Local hero, d'un dels seus grups preferits, i també el meu: Dire Straits.

Bones festes al meu blocaire invisible i a tots vosaltres.

Cares del món (25)

Les Cares del món arriben a la 25a edició amb molt mala llet. Ai, ai ai, que em mossega! Aquesta sí que deu ser parenta de l'Hannibal Lecter. Direu que no és molt adient, ara que arriba el Nadal, però, no sé, m'ha semblat també una mica trista, mancada d'afecte. Potser no és tan dolenta en el fons.

Avui és el dia que juguem al blocaire invisible, a proposta d'Alepsi, i a mi m'han regalat tot just una artísitca sèrie de cares. Gràcies blocaire invisible.

La seva experiència a Frankfurt

La Institució de les Lletres Catalanes ha organitzat un cicle de conferències que portarà a diversos escriptors i escriptores arreu de Catalunya sota el lema La meva experiència a Frankfurt. Avui, a Tortosa, ens han explicat la seva experiència, de dreta a esquerra de la fotografia, Maite Carranza, Andreu Carranza, Oriol Izquierdo, director de la ILC, i Toni Sala. Per començar, els autors han llegit un fragment de la seva obra:

Maite Carranza, de El clan de la lloba

Andreu Carranza, de Riu avall

Toni Sala, de Autostop

Després ens han comentat la seva experiència a Frankfurt.

Andreu Carranza ha incidit en la cura d'humilitat que representa assistit a aquesta fira i en la sensació que s'ha situat la literatura catalana al mapa mundial. També ha destacat, com la resta d'assistents a l'acte, el gran discurs inaugural de Quim Monzó, molt representatiu del tarannà català i de la ironia de la nostra literatura. Finalment, ha reivindicat l'absència d'un poeta de la importància de Gerard Vergès.

Maite Carranza, entre altres coses, ha destacat que els diversos actes de promoció dels seus llibres en centres d'ensenyament se centraven en lectures de fragments importants dels seus llibres, realitzades amb molta cura.

Toni Sala també es va sorprendre de la qualitat de les lectures de llibres, que fan de les presentacions de llibres un acte més amè. D'altra banda, ha posat el dit a la llaga afirmant que, així com pintors o arquitectes catalans han aconseguit el reconeixement mundial, els escriptors catalans tenen més difícil arribar a aquesta repercussió que no té encara la nostra llengua.

Oriol Izquierdo ha volgut recordar que la Fira de Frankfurt ha obert una porta important per a la literatura catalana, transparent fins ara, però que el camí que queda per recórrer és encara molt llarg.

Felicitats petites (23)

No sé on vaig llegir que la diferència entre els adults i els infants és el preu dels juguets. De vegades, però, afortunadament, no cal gaire cosa per despertar la il·lusió dels més petits, i dels més grans també, com per exemple trepitjar neu. Tots els anys, després de les primeres nevades, els pobles de muntanya s'omplin de cotxes que hi pugen a gaudir d'aquesta felicitat petita, desafiant el fred amb bufandes i guants de colors que destaquen damunt del blanc immaculat, encara, de la neu.

Abans de marxar, fan una gran bola i la llancen damunt del cotxe, perquè quan tornin a la ciutat tothim sàpiga d'on vénen.


La foto és de l'hivern passat.

35è joc literari

Com ja anunciava al meu post anterior, els jocs literaris de tots els dimecres arriben a la 35a edició, aquest cop amb una nova proposta creativa. Altres mesos ja he estimulat la vostra creació literària amb propostes de continuar algun relat breu. Aquesta vegada, el repte que us llanço és molt més obert, i es tracta que escriviu un text, en vers o en prosa, sense límits d'espai, des de les dues línies fins a tot allò que us vingui de gust, inspirat per la imatge que encapçala aquest post i que me l'envieu a jesusimaite@gmail.com .

Animeu-vos, que les vostres participacions en aquesta mena de jocs em fan més alegria encara que la resta, que és molta. Com en altres ocasions, totes les vostres propostes seran vàlides i obtindran punts per al sorteig dels premis d'aquest mes: un lot de productes de qualitat de les Terres de l'Ebre, cedit per Soldebre, i dos exemplars del Diccionari de la Llengua Catalana, de l’Institut d’Estudis Catalans, i que podeu observar al post anterior. Teniu temps fins el 2 de gener i ja us aviso que és probable que alguns o tots els textos siguin exposats al bloc, llevat que em demaneu explícitament que no ho faci.

Em faria especialment feliç la recepció de textos d'alumnes de Batxillerat o d'ESO, per la qual cosa proposo als professors de literatura que incitin a la participació.

De pel·lícula: El nom de la rosa, de Jean Jacques Annaud

Pel·lícula de 1986 basada en la novel·la d’Umberto Eco, dirigida per Jean Jacques Annaud i protagonitzada per Sean Connery (William de Baskerville), i Christian Slater. Els lectors sovint ens queixem que els films basats en llibres no es troben a l’alçada, però aquesta pel·lícula no és un d’aquests casos. Tot i això, cal dir que el llibre se centra més en aspectes filosòfics i religiosos mentre que l’argument de la pel·lícula posa l’accent en el misteri dels crims que pateix l’Abadia. De totes maneres, és una d'aquelles pel·lícules que no et canses mai de mirar.

—Creieu que aquest és un lloc deixat de la mà de Déu?
—Coneixes algun lloc on Déu s’hi hagi trobat bé?

—Què pacífica seria la vida sense amor, Adso, què segura, què tranquil·la… i què ensopida!

—Potser tenen els llibres amagats perquè els consideres massa preciosos.
—No, no és per això, és perquè sovint contenen uns criteris diferents als nostres i unes idees que ens podrien portar a dubtar de la infal·libilitat de la paraula de Déu. El dubte és enemic de la fe.

Personatges itinerants

Una estimada colla de blocaires agosarats (o sigui, uns i unes blocairers com cal) han iniciat una nova aventura literària amb el blog Personatges itinerants amb la sana intenció de crear una història col·lectiva de forma més o menys improvisada i ens conviden a afegir-nos-hi.

Si us animeu, trobareu al seu blog tot el necessari, inclosa molta il·lusió.

Jo els desitjo tota la sort en aquest projecte.

Els meus fragments: La revolució

Aquests pensaments li vénen al cap de tant en tant, però mai a hores punta de la feina. En aquells moments, com alliberats per un barret màgic, els telèfons comencen a cridar tots alhora i la histèria s’escampa. La pizzeria embogeix amb un descontrol només aparent. Un instant abans de l’hora prevista, la cuina és un mosaic de gustos i colors en formació, com un exèrcit ben rebut abans de la desfilada. Soldats i municions esperen ansiosos la batalla; tonyina, ceba, pebrot, xampinyons, olives i pinya; pernil, orenga, pollastre, carxofa i gambes. El tomàquet i la mozzarella, com dos generals de prestigi al capdavant de la tropa, confien en la victòria. Al carrer, per últim cop al dia, les motos s’alineen perfectament una al costat de l’altra. Quan hi ha partit de futbol és pitjor, i les restes de salses, complements i formatges, en un carnaval de colors, acaben fonent-se en ple desori culinari.

Fragment del conte "La revolució", que ès publicarà l'any vinent juntament amb la resta de relats seleccionats de l'11è Premi de Narrativa Curta per Internet Tinet.

Desdefinicions (34)

Ja tornen a ser aquí les Desdefinicions dels dilluns, que no pretenen altra cosa que jugar amb la llengua i les paraules.

bressol. Llit on dorm el solet de totes les cases.

llibretí. Llibres que fomenta costums llicenciosos.

decadent. Dent que ja no és el que era.

juvenil. El riu més llarg del món que encara se sent jove, amb independència de la seva edat.

Camprebloc

Avui ha tingut lloc el Camprebloc, una activitat organitzada per l'Associació Cultural Soldevila per a posar de manifest l'èxit del fenomen blocaire a Campredó.

En primer lloc s'han realitzat dues taules per a presentar diversos blogs: una de blogs apareguts darerrament en Campredó, i una altra anomenada Jordibloc.

Seguidament s'ha fet entrega del premi Top ten ebrenc, organitzat per l'Emigdi Subirats, que també ha coordinat i presentat la jornada, i que després de la votació realitzada pels blocaires ebrencs ha recaigut, mereixedorament, en Gustau Moreno i La Marfanta.

Per acabar, Jaume Llambric ens ha mostrat els seus podcast que es poden escoltar al seu bloc El basas de les espècies, i que són una gran iniciativa per a difondre la poesia en general, i la poesia de les Terres de l'Ebre en concret.

En resum, per a mi ha estat una bona ocasió per conèixer personalment algun d'aquests i aquestes blocaires que ja ens visitàvem mútuament, i per descobrir-ne de nous. D'aquestes trobades són interessants els parlaments i presentacions que es fan, però són molt més enriquidores les tertúlies improvisades que es duen a terme abans i després de l'acte. Ara ja tinc ganes que arribin les properes:

Catosfera, a Granollers, el 25, 26 i 27 de gener

Ebresfera, a Tortosa i Roquetes l'1 i 2 de febrer

Blocs desgustació (4)

Us proposo la degustació d'uns quants posts que he seleccionat aquesta setmana, sense cap criteri especial ni pretensions de fer una valoració dels que considero millors. Només és una petita mostra del gran ventall que ens ofereix la catosfera:

El que mai et vaig dir
Col·lecció de moments
L’escriptori
Llum de dona
Somnis i realitats

Aprofito per a recordar-vos que si voleu formar part del llibre que es publicarà en motiu de les primeres jornades de la catosfera (Granollers, 25, 26 i 27 de gener) teniu temps fins el 31 de desembre per a enviar el vostre millor post. Més informació aquí.

De moment, la trobada és aquesta tarda, a les 17.30 a Campredó, en motiu del Campreblog.

La conxorxa dels necis, de John Kennedy Toole

Des de fa pocs dies m’incloc al club de fans de La conxorxa dels necis. Me’l van deixar fa un parell de setmanes per a llegir-lo, però a les cinquanta pàgines no vaig poder resistir la temptació d’anar-me’l a comprar per a poder-lo tenir sempre a casa i subratllar-lo lliurement. Pocs personatges se’t queden gravats a la memòria com l’Ignatius Reilly. No em puc estar de transcriure l’inici de la novel·la que el retrata físicament i psicològicament, de la seva versió en castellà (no sé si està traduït al català):
"Una gorra de cazador verde apretaba la cima de una cabeza que era como un globo carnoso. Las orejeras verdes, llenas de unas grandes orejas y pelo sin cortar y de las finas cerdas que brotaban de las mismas orejas, sobresalían a ambos lados como señales de giro que indicasen dos direcciones a la vez. Los labios gordos y bembones, brotaban protuberantes bajo el tupido bigote negro y se hundían en sus comisuras, en plieguecitos llenos de reproche y de restos de patatas fritas."
No sembla molt agradable a la vista, però aquesta no és la pitjor de les seves característiques. Ignatius és un jove de trenta anys que viu a Nova Orlenas amb sa mare vídua, i ni treballa, ni té intencions de fer-ho (sembla un argument molt actual, però està escrita els anys seixanta). Atormentat per una de les vàlvules del seu estómac, que li provoca un molest i irregular moviment de gasos, dedica el seu temps a somniar grandiosos i estrafolaris projectes per a canviar el món gràcies al seu fabulós intel·lecte (segons ell). Sa mare, que pateix els esforços econòmics invertits en pagar-li la universitat, no sap què fer-ne, i ha de suportar com el seu fill la menysprea i la tracta com a una criada. Però quan finalment busca treball encara és molt pitjor. Ignatius és com un nou Atila, i allí per on passa creixen els embolics i els problemes, ajudat, això sí, pels divertis i esperpèntics personatges amb què es troba.
Un divertidíssim i magistral retrat sense pietat de la Nova Orleans del barri francès, dels racisme, de l’esnobisme d’alguns membres de la classe alta, de la decrepitud d’una societat incrèdula davant d’un personatge inoblidable. La novel·la mereixeria una continuació, però l’autor mai la va veure publicada, ja que es va suïcidar l’any 1969, a l’edat de 31 anys. Sa mare va insistir fins aconseguir l’edició l’any 1980 d’aquesta novel·la que va guanyar el premi Pullitzer.
Un parell de perles d’aquest llibre:
"El único regalo que pedía la señora Levy a sus hijas era que atacaran a su padre. A la señora Levy le encantaba la Navidad".
"Sólo me relaciono con mis iguales, y como no tengo iguales, no me relaciono con nadie."

57a Festa de les Lletres Catalanes

Ahir vaig assistir al sopar de la Nit de Santa Llúcia. El fet que se celebrés a Reus em va animar apuntar-m’hi, ja que acostuma a fer-me mandra el desplaçament fins a Barcelona per a aquesta mena d’actes, per tant, aquesta era una ocasió que no volia deixar perdre. Vaig trobar rostres populars i persones conegudes, entre elles Silvestre Hernández, de Beseit, que es va emportar el 7è Premi Leandre Colomer de novel·la històrica per El manuscrit de Wadi-Al-Abmar. Se’n van repartir molts de premis, dels quals podeu trobar més informació a la web d'Òmnium cultural, entre els que destaquen:

Premi Sant Jordi de novel·la, per a Pep Coll
Premi Carles Riba de poesia, per a Txema Martínez
Mercè Rodoreda de contes, per a Guillem Frontera

Aquest darrer era especial per a mi, ja que m’hi havia presentat i finalment ha estat un més dels molts premis que NO he guanyat.
Alguna vegada, autors que volen introduir-se en el món de la literatura m’han demanat consell (a mi, que tot just no he fet més que començar!). Els premis literaris són una bona via, però cal tenir en compte que el més probable és no guanyar-los. S’ha de ser molt conscient d’aquest fet, i no caure en el parany de desanimar-se. Cal insitir i tornar-ho a provar, que serveixi d’estímul per a intentar millorar i, sobretot, cal no deixar d’escriure, ja que escriure ha de ser el nostre principal objectiu.

Felicitats a tots els guanyadors i guanyadores!

Vaig arribar a Tortosa bastant d’hora, a quarts de tres, i em vaig deixar caure pel local on els companys i companyes de l’Ajuntament celebraven el sopar de Nadal que, lamentablement, m’havia perdut per coincidir amb el sopar de Santa Llúcia. Estaven en plena gresca i em van donar un premi: la seva alegria en veure’m entrar.

Bloc solidaris

Ja fa dies que tenia pendent agrair el reconeixement de Blog solidari que m'han atorgat tres blocaires: Totum revolutum, Biblosfera i Lluna de paper.

Al principi em feia cosa anunciar la recepció d'aquest premi, ja que, pel seu nom, considerava que hi ha molts blocs que se'l mereixen més que el meu. Però després he vist que "es tracta de distingir set blocaires que compartisquen idees i opinions, o que simplement mostren el que saben i ho facen d'una forma totalment altruista, generosa i voluntària, sols pel plaer de compartir", i aquesta frase defineix en sí mateixa el fenomen blocaire, independentment del tema que tracti.

Molt més difícil pe a mi es transmetre aquest reconeixement. N'he triat set entre els que més visito, però en podrien ser molts més:

No em diguis que és un somni
Defensa contra les forces del mal
Emigdi Subirats
Tot és possible
El vertigen del trapezista
Filant prim
De Roquetes vinc...a Tortosa baixo

Better man, de Robbie Williams

La cançó que us proposo aquest dissabte, com en les darreres setmanes, és Better man, d'aquest pocavergonya tendre que s'ha convertit en un dels reis del pop, Robbie Williams.
Us desitjo que tothom tingui algú que el faci sentir millor.
Bon cap de setmana!

Meme de l'escriptori

Els darrers dies m'ha arribat un mateix meme per partida doble: Maria Martori i Filant prim. Es tracta de mostra els fons d'escriptori del nostre ordinador. Jo el vario sovint, però darrerament tinc aquest simpàtic amic per tal que em motivi, aviat sabreu per què.

Deixo oberta la porta perquè segueixi aquest meme tothom que vulgui . Jo encara en tinc dos o tres de pendents, i em sap greu, perquè em va fer il·lusió que pensessin en mi quan me'ls van passar i no voldria decebre'ls. Potser caldria rumiar una mica sobre això dels memes. Qu ningú s'ho prengui malament; jo aplaudeixo totes les iniciatives per tal de fomentar les relacions entre els blocaires, i hi participo sempre que puc, però si tots seguim estrictament aquesta mena de cadenes, que demanen que les passis a 3, 4 i fins a 7 blocaires, potser arribarà el moment en què només escriurem memes. Potser el millor és que els continuï qui vulgui de forma lliure; o no. Què en penseu?

Cares del món (24)

Com tots els divendres arriba una més d'aquestes Cares del món que vaig col·leccionant i que us convido que m'envieu, preferiblement sense que hagin estat provocades.

Què deu estar pensat aquesta cara d'avui?

Quan el camí que tenim davant

Quan el camí que tenim davant sembli que porti cap al desastre, potser és hora d'aturar-se a escoltar l'aigua del riu.

Felicitats petites (22): tenir raó

De vegades tenim discussions menudes, polèmiques absurdes suscitades per algú que ens contradiu, que afirma que estem equivocats en el nom d'un actor, o en la data que vau sopar en aquella pizzeria. Sovint tots dos bàndols es carreguen de raó dalt del seu castell i ningú vol baixar del burro.

Quan arribes a casa no pots evitar fer ràpidament la consulta sobre el tema de debat i, de tant en tant, comproves satisfet que tens raó, i et mors de ganes de trobar-te cara a cara amb el teu contrincant i saborejar el moment de dir-li: tinc raó!

Una d'aquelles felicitats petites que ens fan humans.

34è joc literari

Com en altres ocasions, el joc literari dels dimecres compta amb la col·laboració d'un bloc amic on podeu trobar una pista. Aquesta setmana es tracta del bloc El cuirassat Potemkin, que s'ha prestat ha oferir-vos una imatge que us ajudarà a resoldre el joc.

Com demano normalment, m'heu d'enviar a jesusimaite@gmail.com el títol del llibre i l'autor/a que em va fer la següent dedicatòria:

Com ja vaig informar en un post el dia 4 de desembre, tots els participants en els jocs del mes de desembre participaran en el sorteig dels següents premis:


- Dos exemplars del Diccionari de la Llengua Catalana, cedits per l’Institut d’Estudis Catalans.
- Un lot de productes de qualitat de les Terres de l’Ebre, cedit per la cooperativa Soldebre.

Animeu-vos a participar, que és molt fàcil aquesta setmana!

Perdoneu que no permeti posar comentaris en aquest post; és per evitar que es posi la solució i això faci perdre l'emoció del joc.

Des de Toledo, però amb català

A l'Ajuntament on treballo sovint rebo escrits de gran varietat d'empreses que ofereixen els seus productes, tant de Catalunya com de fora. Avui n'he rebut una de molt especial oferint mobiliari urbà. En principi semblava com la resta, molt amable i acompanyada de salutacions cordials, però la sorpresa i l'alegria has estats grans en veure'n l'origen: Val de Santo Domingo, Toledo. I quin és és el motiu d'aquesta alegria? Doncs que la carta està escrita en català!

M'ha semblat un detall a tenir en compte, especialment en els temps i assetjaments mediàtics que corren. Evidentment, imagino que la intenció de la empresa, en enviar cartes en català a Catalunya, no és altre que preveure que bon ser un bon negoci.

De totes maneres, considero aquesta carta com un bon senyal, i és important que considerin rendible econòmicament escriure en català; algunes empreses de Catalunya encara no se n'han adonat.

De pel·lícula: Una nit a l’ópera, dels Germans Marx

Una de les pel·lícules més conegudes dels Germans Marx, de 1935, amb una de les escenes més parodiades: la del camarot. De fet l’agument de les seves pel·lícules no té gaire importància, i només cal deixar-se portar per l’esperpèntica xerrameca del Grouxo i gaudir d’una genialitat darerre l’altra. Mots altres fragments poden ser susceptibles de veure’s accelerant el DVD.

—Sr. Dreyfus, vostè m’havia convidat a sopar a les set i ja són les vuit i estem sense sopar!
—Com que no! Jo acabo d’empassar-me la millor fartada de la meva vida i vostè sense adonar-se’n.
—Què pretén dir? Estic aquí des de tres quarts de set!
—Donant-me l’esquena! Quan jo convido una dona el mínim que demano és que em miri el bigot; és el preu que ha de pagar.
—El compte— diu el cambrer.
—9 dòlars amb 40! Quin abús! Jo de vostè no ho pagaria.

—L’estimo!
—I per a demostrar-me el seu amor ha vingut a sopar amb una altra dona?
—Però sap per què estava amb una altra dona? Perquè em recorda a vostè.
—És cert?
—És clar! Per això estic sopant ara amb vostè, perque vostè em recorda a vostè; els vostres ulls, el vostre coll, els vostres llavis, tot em recorda a vostè, excepte vostè.
—Darrere d’aquesta cortina es troba l’il·lustre director d’una nova companyia d’òpera. Em segueix?
—Sí.
—Doncs deixi de fer-ho ho cridaré a la policia! Ja ho he preparat tot perquè vostè inverteixi 200.000 dòlars a la seva companyia. Així entrarà a la societat, es podrà casar amb mi i la faran fora de la societat.

(a la famosa escena del camarot)
—Escolti, és meva aquesta camisa que porta?
—No ho sé, l’he trobat al fons del seu bagul.
—Llavors no és meva. Me n’alegro d’haver-los trobat, però preferiria el meu vestit. L’han trobat?
—Sí, però com ocupava massa espai l’hem venut.
—I els han donat gaires diners?
—3 amb 25.
—No hi ha dubte; és el meu.

Desdefinicions (33)

Els seguidors d'aquesta secció ja teniu, com cada dilluns, una nova dosi de Desdefinicions:

equivalència. Hipòdrom d'una famosa ciutat llevantina, conegut per la igualtat de les seves curses.

esquimal. Dolor que senten a la majoria dels ossos els que practiquen per primer cop un cada cop més popular esport blanc.

invasords. Qui entra a la força en un territori, sense escoltar ni súpliques ni arguments.

bloqueria. Conegut i turístic mercat on s’hi troben saborosos posts i comentaris per a tots els gustos, al costat de la rambla del món.

Postres de músic recomanat a l'Avui

Gràcies a la proposta que agraeixo de la directora de la Biblioteca Marcel·lí Domingo, els meus Postres de músic han estat un dels llibres recomanats al suplement cultural de l'Avui del passat 6 de desembre.

Blocs degustació (3)

Una nova degustació d'alguns dels posts de la setmana. Ni millors ni pitjors que la resta, simplement alguns que considero interessants i que m'agrada proposar-ne la visita:

L’imaginari: un divertit exàmen de música.

La Marfanta: una notícia que ens hauria de fer reflexionar.

Connexions [from Tarragona]: una llibertat d'elecció.


Tot és possible: una crítica nadalenca.


Un cel vermell: la perversió de la informació.

El timbal de llauna, de Gunter Grass

El timbal de llauna, de Gunter Grass, és un dels llibres que més m’ha fascinat, tot i que de vegades resulti difícil d’explicar i de seguir la seva trama. Òscar, el protagonista, ens explica la seva història des del llit d’un hospital per a malalts mentals. Als tres anys rep com a regal un timbal de llauna que, des d’aquell moment, es convertirà en el seu continu company, i amb ell serà capaç de comunicar-se (més o menys). El protagonista també tindrà estranyes qualitats, com la de trencar vidres, a la seva voluntat, amb la veu. Als tres anys, un cop comença a tocar el timbal, deixa de créixer, que és una forma d’aïllar-se i separar-se d’una societat plena d’enganys, que li permetrà fer d’observador des de la irresponsabilitat aparent dels nens. Hi ha molts detalls impactants i inoblidables en el llibre: les quatre faldes de sa iaia on sempre busca refugi; l’olor a vainilla de Maria, la noia de qui s’enamora i amb qui gaudirà del sexe mitjançant els polvets efervescents; el moment en què toca el timbal davall de les tribunes on oraven els nazis; el dit anul·lar que trobarà i que el portarà a ser internat sota l'acusació d’assassinat; quan intenta col·locar el timbal en una estàtua del nen Jesús i veu que no el sap tocar i creu que és ell l’autèntic Jesús; la taverna de la ceba on, després de la guerra, la gent anava a tallar cebes i així podia fer sortir les llàgrimes que tenia dins; la història d’una parella en què ell li xafa el peu, li trenca l’ungla i es dedica a cuidar-la fins que l’ungla es cura i l’amor desapareix i ella deixa que li trenqui l’altra ungla del peu; la fila de formigues que van en busca del sucre i volten un cadàver que ha caigut a terra; el seu amic que cau enamorat d’una estàtua de proa de vaixell maleïda, i moltes més.

Només com a exemple, n’he triat uns fragments:

"Enmig d’aquella cridòria resultava tranquil·litzador que les formigues no es deixessin impressionar per l’aparició de l’exèrcit rus."

"Era un cuiner apassionat, que sabia transformar els sentiments en sopes."

"A vegades s’instal·lava en l’error, encara que al seu voltant hi hagués cadires suficients."

"La fusta va trobar la seva destral."

Cançons: All the way, amb Frank Sinatra i Celine Dion

Aquesta setmana Immaculada ha fet 50 anys i volia dedicar-li la cançó del dissabte: felicitats!

Per això he buscat un tema de l'any que va nèixer, el 1957, d'un dels intèrprets amb majúscules del segle XX: Frank Sinatra. En aquest cas es tracta de la cançó All the way, cantada conjuntament amb Celine Dion. Les bones cançons no en saben res del pas del temps.

Bloguejant a La Plana Ràdio

A poc a poc els mitjans de premsa tradicionals es van fent ressò del fenomen dels blocs. Per exemple, Josep Roig de La Plana Ràdio de Santa Bàrbara, a la freqüència 100.6, dedica un programa a entrevistes a diversos blocaires, i a mi em va tocar el torn fa unes setmanes. Si voleu, podeu sentir l’entrevista al bloc de La Plana Ràdio.

Desde fa un temps he establert una bona relació amb aquesta emissora, en gran part gràcies a l’ensusiasme encomanadís de la Tere Giné, fins al punt de col·laborar-hi de forma periòdica en una secció dedicada als llibres que porta el títol de Tens un racó dalt del món.

Cares del món (23)

Les Cares del món no fan pont i no falten a la seva cita de tots els divendres. Avui li toca a una de molt seriosa, i fins i tot trista diria jo, pobra. Us convido que m'envieu les cares que trobeu per aquest món, divertides, cansades, sorpreses o espantades, tant s'hi val.

I si voleu, també la podeu batejar.

Guanyadores i solucions dels jocs literaris de novembre

Després del sorteig d'ahir, les guanyadores dels premis dels jocs literaris del mes de novembre són:

Un lot de llibres de Cossetània Edicions: Mònica Lusilla, d'Andorra

Un lot de 3 ampolles d'Oli de Tortosa: Norma Pujol, de Flix

D'altra banda, les solucions dels jocs literaris són:

29è joc literari: Rata Robinata, pèls de tomata, d'Estrella Ramon
31è joc literari: les 16 propostes són vàlides
32è joc literari: Sergi Pàmies
30è joc literari: Aquest joc, que 7 persones van resoldre en la seva totalitat, requereix una expliació més àmplia.
Els blocs col·laboradors que amagaven fragments autèntics de Pere Calders són els següents:

Filant prim
El basar de les espècies
La veïna del pis de sota
De Roquetes vinc…
Tot és possible
Antaviana

La resta de fragments han estat inventats per a aquest joc, excepte alguns préstecs agafats de Pedrolo, Rodoreda, Joan Sales, Bladé, Sergi Pàmies, Moncada, Allen, Imma Monsó, Arbó i Espinàs. Gràcies de nou a tots els blocs col·laboradors.

I ara, a pels jocs de desembre, que ja van començar ahir.

Felicitats petites (21)

Avui no cal buscar gaire per trobar una felicitat petita. Un dia de festa entre setmana ja és prou motiu de felicitat, és com un regalet dels déus del temps. No us feu els despistats, ja sé que molts, quan us arriba a les mans el calendari de l'any nou, mireu de seguida en què cauen determinats dies festius.

Molts fareu pont, i gaudireu d'embussaments a les carreteres. Jo no, jo treballo el divendres, però tot i així serà un dia especial, ja que, probablement (espero), el volum de feina disminueixi i tot es faci amb un aire més relaxat.

Si avui, dijous, esteu llegint aquest post, ja us heu plantejat bé si no teniu una manera millor d'aprofitar el dia festiu?

33è joc literari: imatge-enigma

El primer dels jocs literaris del mes de desembre presenta la forma d'una imatge-enigma. Els participants veterans ja saben que cal endevinar el títol d'un llibre i el seu autor/a.

(Que la imatge del fons sigui Cornudella de Montsant no és cap pista).

Per als nouvinguts o visitants de pas us informo que cada dimecres proposo un joc literari i que cal enviar la resposta al correu jesusimaite@gmail.com , juntament amb el vostre nom i la població. A principis del mes següent sortejo entre tothom que participi diversos premis; en aquest cas, un lot de productes de les Terres de l'Ebre cedit per Soldebre, i dos exemplars del Diccionari de la Llengua Catalana, cedit per l'Institut d'Estudis Catalans. Podeu trobar més informació sobre els premis al post anterior.

Perdoneu que no es puguin posar comentaris en aquest post. És per evitar la temptació o l'error que algú posi la solució i no permeti jugar a la resta.

Premis jocs literaris de desembre

Quan és a punt d’acabar-se el termini per a enviar respostes als jocs de novembre, ja us puc anunciar quins seran els premis dels jocs literaris del mes de desembre:

Un lot de productes de qualitat de les Terres de l’Ebre, cedit per la cooperativa Soldebre
Dos exemplars del Diccionari de la Llengua Catalana, cedits per l’Institut d’Estudis Catalans

Per tal de participar en el sorteig d'aquests premis, podeu enviar les respostes a qualsevol dels jocs literaris que proposaré els quatre dimecres del mes de desembre. Si encerteu més jocs, tindreu més oportunitats i, a més, com a al·licient, regalaré algun número extra a qui encerti tots els jocs del mes.

Animeu-vos a jugar a partir de demà i fins el 2 de gener de 2008 inclòs com a termini màxim.

Em podeu consultar qualsevol dubte.

Moltes gràcies a Soldebre i a l'Institut d'Estudis Catalans per al seva col·laboració.

Seguidament, un detall de la composició del lot de Soldebre:

Match point, de Woody Allen

El meu objectiu en aquesta secció De pel·lícula dels dimarts no és analitzar en profunditat una pel·lícula, sinó mostrar alguns fragments del guió que he trobat interessants. Els habituals al bloc sabreu que Woody Allen és un recurs fàcil per a mi. Aquesta setmana us proposo uns quants detalls de Match point, que molts assenyalen com la millor d'aquest director. Jo no comparteixo aquesta impressió, ja que en prefereixo d'altres. La trobo bastant diferent a la resta de la seva filmografia, tot i que recupera el tema del sentiment de culpa i l'absència del càstig que ja va tractar a Delictes i faltes. De totes maneres, un gran film amb Jonathan Rhys Meyers, Matthew Goode, Emily Mortimer i Scarlett Johansson.

Aquell que va dir més val tenir sort que talent, coneixia l’essència de la vida. La gent té por a reconèixer que gran part de la vida depèn de la sort. Espanta pensar quantes coses s’escapen al nostre control.

Així és com es millora: jugant amb un jugador millor.

—El seu pare era en essència un fanàtic religiós.
—Després de perdre les dues cames va trobar a Jesús.

—A tothom li fa por reconèixer la importància de la sort. Els científics confirmen cada cop més que tota l’existència és fruit del pur atzar, sense cap fi ni designi.
—Doncs a mi m’és igual, m’encanta cadascun dels seus minuts.

El correcte seria ser descobert, castigat, almenys hi hauria una mínima senyal de justícia, una mínima quantitat d’esperança en un possible sentit.

Les meves lectures infantils i el record d'una balena

Em vaig aficionar a la lectura de ben petit, i devorava tot allò que em queia a les mans. Fins i tot m'ho passava bé llegint els diccionaris, amb aquells dibuixos que hi ha als marges, i aquelles pàgines centrals amb colors, amb les banderes de països que ja no existeixen.

Al meu germà i a mi, els meus pares ens van comprar una enciclopèdia temàtica que segur que molts de la meva generació tenen a casa: la Enciclopedia juvenil A-ZETA, de ediciones CREDSA.

Un capítol concret d'aquesta enciclopèdia, a les pàgines 52 i 53 del primer volum , em va seduir especialment. S'explicava ( i s'explica) la caça de la balena i tot el que se'n treu de profit. Les dades parlen soles: una balena proporciona 50.000 kg de carn, 3.000 kg de llengua, 1.550 kg de budells, 25.000 kg de greix...

No és estrany que aquestes dades, i la imatge que les acompanyava, impressionessin un xiquet més aviat primet de Cornudella de Montsant, un poble de secà del Priorat.

Desdefinicions (32)

Tornem a ser dilluns (ànims, que aquesta setmana serà curteta) i ja estan aquí les Desdefinicions. Quina us agrada més avui?

problemàtic. Àtic amb goteres.

enfadar. Posar de mala llet una fada, per molt bona i tendra que sigui.

bucòlic. Dolor abdominal agut que pateixen els pastors, i que no té res d’idíl·lic.

colon-itzar. Envair un territori sense consentiment, especialment per la part del darrere.

Blocs degustació (2)

Tal com vaig començar la setmana passada, avui us dono un petit tast de Blocs degustació que no pretén ser un recull dels millors posts de la setmana, sinó tan sols alguns dels molts que m'han cridat l'atenció. Us convido a visitar-los:

De Roquetes vinc... a Tortosa baixo: una conversa amb si mateix.
El bloc de l'Albert Torrents: el record d'una pell en diumenge.
Emigdi Subirats: l'homenatge a una carta històrica.
L'altra cara de la Lluna: un roig sobre blanc molt dolç.
El basar de les espècies: recitant una poesia de Joan Elies Adell.
La iaia té caspa: una geometria catalana amb sentit de l'humor.
Un cabaret de paraules: un instant entre el somni i la realitat.

Van venir com orenetes, de William Maxwell

Aquesta novel·la de William Maxwell retrata amb unes quantes pinzellades la vida d’una família nord-americana mitjana a principis del segle XX. La història es narra en tres fases, segons el punt de vista del fill petit, del fill gran i finalment del marit. A poc a poc, es va notant com s’atansa la tragèdia ("Abans que s’acabés aquell dia també s’espatllaria tot, com sempre") que amenaça la vida tranquil·la d'aquest poble i d’aquesta família que gira al voltant de la mare, autèntic nucli i cente des d’on es reparteix la tendresa. Tots tres en depenen, necessiten del seu amor i de les seves atencions d’una forma desesperada. "Totes les línies i superfícies de l’habitació convergien en la mare".
Una novel·la amb el regust de la tristesa per tot allò que anem perdent.
"Va creuar l’habitació i va sentir l’eco de les seves pròpies passes. Llavors va saber que, ja que a partir de llavors estaria sol, les seguiria sentint total la vida."

Perdo el nord, de Marc Parrot

Des de fa diverses setmanes m'agrada acompanyar els matins dels dissabtes amb alguna cançó. Avui m'he decidit per Perdo el nord, de Marc Parrot, dedicada a tots els que algun cop hem perdut el cap.