Versionant Una sortida digna

El passat 26 de gener us vaig proposar participar a una altra iniciativa: escriure poemes que incloguin l'expressió "una sortida digna". Tothom que participi entrarà al sorteig d'un exemplar del meu llibre homònim i el seu peoma serà inclòs al llibre que publicarà Editorial Petròpolis.

Ja m'han arribat 16 participacions, però n'espero moltes més fins el 14 de febrer que s'acaba el termini. La immensa majoria ja s'estan publicant a la Catosfera, però no és imprescindible ser blocaire per a col·laborar, com és el cas d'un fidel col·laborador dels jocs literaris de tipus creatiu:

.

ODI


Dir que n’estàs penedit
d’aquella ganivetada
és creure que em mamo el dit
i que haig d’entomar la galtada
Com un tòtil beneït

No t’equivoquis, “amic”
has de carregar amb l’estigma
d’ésser un brètol maleït
Vols una sortida digna?
Mor-te, aquesta nit.


Josep Cid

París no se acaba nunca, d'Enrique Vila-Matas

Ser un escriptor novell sense obra encara, i trobar-se davant del repte d'escriure el primer llibre, sovint crea dubtes, vertigen, pànic. Es tracta d'un cim que fa molta il·lusió, una il·lusió directament proporcional al nombre d'entrebancs que, indecís i mancat d'ofici, es troba el jove escriptor. A París no se acaba nunca, Enrique Vila-Matas narra aquesta aventura de joventut viscuda, com un bohemi com cal (un bohemi amb pares que li paguen l'estada), a París. Un Vila-Matas madur recorda i explica irònicament el Vila-Matas principiant, amb una obsessiva mania de voler-se assemblar a Hemingway, fins i tot físicament. El que descobrirá el jove escriptor, com va dir John Ashbery, és que després de viure a París, u nqueda incapacitat per a viure a qualsevol altre lloc, inclòs París. Us deixo amb alguns fragments.

"nunca será una duda la que nos haga enloquecer, sino más bien una certeza, cualquier certeza"

"Piensen cuáles pueden ser las razones básicas para la desesperación. Cada uno de ustedes tendrá las suyas. Les propongo las mías: la volubilidad del amor, la fragilidad de nuestro cuerpo, la abrumadora mezquindad que domina la vida social, la trágica soledad en la que en el fondo vivimos todos, los reveses de la amistad, ka monotonía e insensibilidad que trae aparejada la costumbre de vivir."

"... tanto Dios como el Diablo han mostrado últimamente con creces no tener nada de perfectos y sí mucho de torpes, se les ve a menudo llegar tarde al teatro de operaciones."

"...me acordé de alguien que una vez pensó en lo monótona que sería la nieve si Dios no hubiera creado los cuervos."

Una altra iniciativa joganera

Us informo d'una altra iniciativa que acabo de descobrir. Des del blog Diferència i repetició ens arriba el repte d'escriure un relat on apareguin unes paraules determinades.

Jocs literaris a l'Aula oberta de l'IES Ramon Berenguer IV d'Amposta

Sovint he dit que una de les principals alegries que m'aporten els jocs literaris és la participació d'alumnes de centres d'ensenyament. Aquest mes s'han afegit al club els alumnes de l'Aula Oberta de l'IES Ramon Berenguer IV d'Amposta, que m'han enviat cinc participacions al joc creatiu del mes, el 143è joc literari (podeu llegir tots els textos en aquest enllaç).

Penso sincerament que els jocs literaris i altres iniciatives similars de la xarxa són una bona motivació per a animar els joves a llegir i, sobretot, a escriure, i em consta que ja hi h auna bona colla de preofessors i professores que inciten a participar, cosa que agraeixo profundament.

L'Aula Oberta d'Amposta tenen un blog específic on l'alumnat penja els seus escrits, i segur que rebre comentaris els animarà enormement. Felicitats. De moment, jo ja he proposat fer-los una visita un dia.

A vegades, d'Els amics de les arts

Frescos? Nous? Els amics de les arts.

Recordant Salinger

Ha mort Salinger, i res millor per a homenatjar-lo que recordar El vigilant en el camp de sègol.

De tutors, arbres, vells, llibres i xiquets

Quim Bou ha creat una bonica comparació amb aquesta il·lustració: un tutor que ajuda a crèixer l'arbre jove; un vell que llegeix un llibre a un xiquet.

Cares del món (135)

No sé quan és concretament Carnaval, però, de moment, l'Eli ens regala un parell de Cares el món, ni més ni menys que de Venècia.

Joan F. Mira al Club de lectura de Tortosa

Aquest dilluns, qui vam assistir a la trobada del Club de Lectura de la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa vam tenir el plaer de compartir tertúlia amb una de les principals personalitats de la cultura del nostre país, Joan Francesc Mira, i amb el seu llibre Purgatori, que ja vaig comentar recentment.

Mira ens ha parlat de la trilogia (o millor dit, segons ell, del tríptic) on Purgatori ocupa el lloc central, juntament amb Els treballs perduts i El professor d'Història. Són tres novel·les amb una estructura copiada de grans obres mestres clàssiques (Els treballs d'Hèrcules, Divina Comèdia i Faust), però aquesta estructura passa desapercebuda (a efecte deliberat de la mà mestra de l'escriptor), per a endinsar-nos lentament, sense presses en unes reflexions sobre la nostra societat i els canvis profunds que ha patit (patit?). Els protagonistes dels tres llibres viuen plens d'incomprensió aquests canvis, i sovint fracassen en l'intent de reordenar la situació.

Després d'una introducció explicatòria, Joan Francesc Mira va saltar la barrera metafòrica i real de la taula on estava assegut i, dempeus, a distància curta, va rebre de grat tots els comentaris i preguntes dels assistents.

Més tard, durant el sopar, continuà la tertúlia mullada amb vi negre i vi blanc de la terra.

Potser es trobaren a faltar alguns col·lectius que brillaren per la seva absència, però per a mi i per a tothom que va assistir fou un èxit.

L'acte va comptar amb la col·laboració de la Institució de les Lletres Catalanes, a través del programa Al vostre gust.

Suro a l'aire

Suro en l'aire. No caic. Els llibres m'acompanyen.

Il·lustració de Daniel Sesé.

Jordi Basté i les Terres de l'Ebre

Jordi Basté parla clar i defensa les Terres de l'Ebre:

145è joc literari

El 145è joc literari serà especial, no tan sols perquè és l'últim del mes, sinó perquè està fet a mitges amb l'Arlequí que sortejarà entre una de les persones que participin en aquest joc amb un exemplar del seu llibre, A l'altra banda del riu, en motiu del seu aniversari. Felicitats!

Atès que el seu llibre és un recull de contes, i atesa la meva obstinada mania d'intentar viure del "cuento", res millor que proposar un joc sobre contistes. En aquest post trobareu dues preguntes sobre contistes, i al blog Antaviana, dues més:

.

1) Durant aquestes festes m'he regalat una recent edició de butxaca dels contes d'un autor nord-americà, mort el 1982, que va anar publicant a la revista The New Yorker. Qui és?

2) Al blog ja he comentat un recull de relats que, pel títol, podria semblar escrit per Rafa Nadal, però no, aquest amant dels contes i dels microcontes té molt menys cabell. Quin és el llibre i l'autor?
.
Heu d'enviar les quatre respostes a jesusimaite@gmail.com, juntament amb el nom i població si és el primer cop que participeu, i així aconseguireu (a més de participar al premi específic d'aquest joc) punts per als premis del mes.
.
El termini per a participar a qualsevol dels jocs del mes de gener acabarà el 2 de febrer.
Aquí podeu consultar el funcionament general dels jocs literaris.

demà nou joc literari

Demà arriba el quart i últim joc literari de gener, amb el qual podreu aconseguir més números als premis del mes.

De moment, encara podeu participar als anteriors jocs de gener:
142è joc literari
143è joc literari
144è joc literari
.
El termini per a participar a qualsevol dels jocs del mes de gener acabarà el 2 de febrer.
Aquí podeu consultar el funcionament general dels jocs literaris.

Versant Una sortida digna

Una de les iniciatives de més èxit que vaig tenir l'any passat i que es va compartir amb més il·lusió fou l'edició del llibre Totes les baranes dels teus dits. Per tant, enguany hi torno i us convido a escriure un poema que inclogui l'expressió "una sortida digna", el títol del meu darrer recull de contes. Entre tothom que participi sortejaré un exemplar del llibre homònim i, sobretot, el recull de poemes s'editarà gràcies a Petròpolis, de forma que el llibre es podrà llegir o baixar l'arxiu de forma gratuïta, i també es podrà aconseguir en paper a preu de cost.

O sigui que poseu-vos a la feina, i envieu-me els versos abans del 14 de febrer. Evidentment, si teniu un blog, us proposo que difongueu la idea i que hi aneu penjant els poemes.

El primer poema del llibre no podrà ser altre que el del músic Jesús Fusté, que es titula precisament així, que va musicar al seu primer disc i que m'ha cedit com a títol del meu recull de contes i de l'altre blog.

Tres iniciatives blocaires

Us informo de tres iniciatives blocaires que han sorgit darrerament (Uf, no parem!):

Primera: L'estimat blocaire Striper ens convida amb aquest vídeo a participar a Concurs de relats eròtics amb xocolata pel mig.
.
Segona: Des del bloc Antaviana ens conviden a commemorar el 25è aniversari de la mort de Salvador Espriu, el 22 de febrer.
.
Tercera: Des del blog Que tinguem sort ens llencen el repte d'escriure comentaris que serveixin de base per fer un relat.

Visita Reial, un conte semireal

El conte Visita reial, inclòs al meu primer llibre Tens un racó dalt del món, està basat en una anècdota real, que va passar a Cornudella de Montsant l'any 1930, tot i que jo l'he salpebrat una mica.

Desdefinicions (138)

bancderilla. Estri punxegut i dolorós que et claven a l’esquena abans de negar-te un crèdit o d’apujar-te la hipoteca.
.
neurronya. Neurona plena de brutícia per la manca d’ús.
.
fangtotxe. Persona que no té formalitat ni consistència (en aquest cas no he modificat gens la definició de la paraula original, perquè li escau perfectament).

Lector sota les estrelles

Deixo a les vostres mans els comentaris sobre aquesta foto d'en Joan, que trobareu ampliada al seu blog.

Recomanació des de sota el mugró

Gràcies al Jordi i la Marta per recomanar Una sortida digna des de les seves Cròniques de sota el mugró.

Són dos dels molts blocaires que he arribat a conèixer personalment, concretament a L'Escala, durant un Club de Lectura i després, amb una pizza pel mig; i valoro com tot un tresor veure el mapa del nostre país ple de banderetes virtuals que representen els amics i amigues blocaires.

És curiós comprovar com el conte "Motius", de només una línia i mitja, gairebé apareix sempre entre els preferits en tots els comentaris.

D'altra banda, també és curiós i/o contradictori que el conte que normalment prefereix tothom de El vertigen del trapezista sigui "Monedes" el més llarg que he escrit mai.

Una tempesta, d'Imma Monsó

Una tempesta, d'Imma Monsó, és una interessant novel·la, sobretot pel tractament psicològic dels seus personatges i les seves pors: una escriptora amb sentiment de culpabilitat per no considerar que no mereix l'èxit de la seva obra (escriu en estat de somnolència) i que té problemes per sentir emocions; un jove que renuncia a l'èxit que aconsegueix gairebé sense proposar-s'ho en cada cosa que emprèn, i que l'únic que vol es quedar-se al poble i practica el vol amb parapen; un altre jove que s'obsessiona amb l'escriptora i que té fobofòbia, por a tenir por.
La vida dels personatges coincidirà en un lloc i en un moment, tot just quan esclata una tempesa (una, no la tempesta; caldria estudiar el perquè de l'article indeterminat) i un accident a la carretera ens deixarà en suspens fins al final.
El llibre tambés és una mostra de com les noves tecnologies (correu electrònic, internet...) s'afegeixen a la trama de l'argument.
"Res en el món no la pot commoure tant com la ingenuïtat. Res en el món, tampoc, la pot tornar més cruel."
"De vegades, la sinceritat és només mala educació."
"He de sortir de mi immediatament, va pensar al cap de poc, a penes unes hores: no podia resistir aquell dolor. Sortir d'ella o esclatar a bocins."

Foment de la lectura

Un nou vídeo per a fomentar la lectura, aquest cop fet per alumnat del CEIP d'Alfés:

Franck Sinatra When you're smiling

La Veu, Frank Sinatra, arriba per quarta vegada amb When you're smiling:

Secundaris

Sovint m'agrada buscar complicitats a la xarxa, però en aquest cas la temptació ha estat massa forta, irrenunciable. Passejant pel blog de l'il·lustrador Quim Bou he vist que s'ha dedicat, impulsivament, a dibuixar diversos esbossos sobre secundaris de les pel·lícules de l'Oest (un, dos, tres, quatre). Es veu que a tots dos ens ha cridat l'atenció aquesta mena de personatge, perquè jo l'he fet protagonista d'un dels contes inclosos a Una sortida digna i que es titula precisament Secundari. Us mostro un fragment, i podeu dialogar amb el personatge si visiteu la seva secció al blog del llibre.

.
"Tenia molta experiència i traduïa les instruccions del director en morts creïbles, dins dels límits raonables on ens deixem portar per la fantasia de la pantalla. Quan sentia que el protagonista, eixarrancat de cames, pronunciava la famosa frase “hauran de passar per damunt del meu cadàver”, sabia que el tiroteig estava a punt de començar i que el seu paper s’acabava. A més, tenia una estranya virtut molt valorada per les estrelles del cel·luloide: passava totalment desapercebut."

Cares del món (134)

Una roda de recanvi? No, una Cara del món trobada gràcies a El racó del llibre.

Preguntes o respostes?

Quès és més important, saber la resposta o saber la pregunta?

Què ens fa més humans?

Descalça m'embruto

Descalça m'embruto els peus

del pas del teu gest.

De puntetes, somio.

.

Paraules inspirades en una foto d'en Joan. Que em perdoni per haver-la retallat; aquí la podeu veure sencera.

Petit lector

Cada vegada són més joves els lectors del llibre.

144è joc literari

Per a resoldre el 144è joc literari, el tercer de gener, haureu de tornar a fer números amb aquest problema d'aritmètica literària. Com en altres jocs d'aquest estil, heu de trobar els títols de llibres dels dos autors de la imatge que incloguin números, la resta dels quals sigui 3.997.

.

Com sempre, heu d'enviar les respostes a jesusimaite@gmail.com, juntament amb el nom i població si és el primer cop que participeu, i així aconseguireu els primers punts per als premis del mes.

.

El termini per a participar a qualsevol dels jocs del mes de gener acabarà el 2 de febrer.

Aquí podeu consultar el funcionament general dels jocs literaris.

Escriptor a l'aula: visita al CEIP Daniel Mangrané

A través del programa Itineraris de lectura de la Institució de les Lletres Catalanes, ahir vaig anar convidat al CEIP Daniel Mangrané de Jesús, per passar una bona estona amb els cursos de cicle superior de primària. Em van fer una entrevista molt professional que podeu veure al blog de l'escola, vaig explicar-los resumidament la meva trajectòria i la major part del temps vaig dedicar-lo a satisfer la seva curiositat. Bàsicament, el que procuro demostrar-los en aquestes xerrades és que els escriptors som persones normals, i que el xiquet petit d'una família humil d'un petit poble d'una petita comarca també pot arribar a ser escriptor.

El col·lectiu de xiquets i xiquetes d'aquesta edat és un dels més agraïts; perden la vergonya als pocs instants i no es tallen per fer qualsevol tipus de pregunta: quants diners guanyo amb cada llibre, si tinc enveja de l'èxit d'altres escriptors, si tinc fills i els explico contes...
Abans ja havien llegit alguns contes que vaig seleccionar, més adequats a la seva edat. En un d'aquests contes parlo d'una cançó infantil de la meva època, i em demanen que la canti! Llenço pilotes fora i intento embolicar a les mestres que ens acompanyen. Tothom surt indemne i els proposem que la busquin al Youtube.
En resum, un plaer i rialles finals, com podeu veure a la foto.

Virginitat i Ecologia emocional

La xarxa sovint em regala sorpreses, i una de les últimes ha estat gràcies a Maria Josep Ruiz, una lectora que em va demanar permís per a utilitzar el conte Virginitat, inclòs a Postres de músic, per a un treball sobre Ecologia emocional.

Volia satisfer la curiositat que em va despertar la petició, i ella m'ha enviat el treball on defineix "l’ecologia emocional com l’art de gestionar la energia que ens aporten les emocions, de tal forma que pugui ser dirigida a la millora personal l’augment de qualitat de les nostres relacions interpersonals i a una major cura i responsabilitat envers el món on vivim. Però... quants cops ens resignem a que siguin els altres els que ens diguin el que hem de sentir, el que hem de fer i/o com ens hem de comportar".

D'altra banda, argumenta l'elecció del conte "en primer lloc perquè està ple d’aquest vocabulari emocional que tanta manca ens fa, som analfabets emocionals, no hem rebut cap tipus d’educació emocional que ens hagi ensenyat a posar nom al que sentim i ens hagi ajudat a entendre que la salut emocional resideix molts cops en permetre'ns sentir, que no hi ha emocions bones ni dolentes. I en segon lloc, perquè encara que el protagonista del relat és un llibre, i per tant un objecte inert, quants cops nosaltres que som, se suposa, éssers amb capacitat per pensar i decidir, no som com aquest llibre i deixem que siguin els altres els que decideixin el que som, com ens sentim, ens valorem segons com els altres ens valoren, ens quedem al prestatge contemplant el que tenim al davant, enyorant o envejant el que altres tenen, sense fer res per aconseguir ni tant sols per prendre consciència de que es el que “nosaltres” volem. Esperem igual que un llibre que des de fora algú llegeixi en les pàgines de la nostra vida i descobreixi, ens descobreixi, tot allò que podem sentir i fer sentir."

Blogs, literatura i provocació

M'encanten els blogs quan es converteix en mitjà per compartir idees, per debatre, per provocar.

Fa un temps, per tal de generar debat, vaig transcriure unes paraules de Nabokov sobre el plaer estètic i la literatura d'idees.

Ara, Joan Calsapeu ha recollit la provocació.De fet, segurament la provocació hauria de ser un element també de la literatura: provocar sentiments, provocar plaer, provocar idees...

Escriptor de contes anònim confessa

Al Youtube he trobat aquest vídeo on un escriptor de contes, que prefereix mantenir l'anonimat, confessa el seu pecat de no haver escrit cap novel·la, i demana perdó, tot i que sense penediment. Potser seria un bon candidat per a certs programes de televisió de la tarda.

Desdefinicions (137)

horroritzó. Quan tot el que t’allarga la vista per davant és terrible.
reclamamar. Exigir, sovint amb plors, que ja és l’hora de prendre el pit.
trebadallar. Treballar sense gaire entusiasme

Les gavines desperten

Aquest estiu passat, com ja vaig informant, es van gravar les imatges d'un curt amateur basat en el meu conte Espantant gavines. Ara les gavines sembla que desperten del seu son i el súper equip torna a l'acció per a preparar el muntatge. Més informació i vídeos de making of al blog d'un dels participants, o a la web del curt.

Codi de comprovació de comentaris

Darrerament m'arriben molts comentaris anònims de propaganda, amb qualsevol idioma, i he modificat la configuració del blog per tal d'incloure una cosa que en principi em fa molta ràbia, com és el codi de comprovació. :-(

Any Amades

Avui s'acaba l'any Amades i hi col·laboro modestament amb la foto d'un llibre de refranys que ell va ajudar a col·leccionar.

Galeria d'imatges del Sr. Galderich i el Sr. Leblansky

Fa poc he descobert un blog interessant amb el qual també he col.laborat. Es tracta de la Galeria d'imatges del Sr. Galderich i el Sr. Leblansky.

Si el visiteu trobareu un contingut heterogeni d'imatges de qualsevol tipus, ja sigui pel seu valor estètic, anecdòtic, político-social o de col·leccionisme.

Les golfes de casa de mons pares és una autèntica mina d'imatges que aniré excavant.

El primer home, d'Albert Camus

El primer home és el llibre inacabat que estava escrivint Albert Camus quan va morir. Me'l vaig comprar recomanat per un altre escriptor, i no m'ha decebut. Com ja he dit, el llibre no està acabat, però no importa perquè, com passa sovint, l'important no és la Itaca on volem arribar, sinó el viatge, i en aquest cas l'autor ens passeja i ens fa reviure sobretot els seus primers records a l'Algèria natal. Fill d'una família humil ("amuntegaven en desordre l'excedent dels seus bés; és a dir, gairebé res"), va perdre son pare molt jove, durant la guerra mundial. Trobar-se davant la tomba de son pare a França ("L'home enterrat sota la làpida, i que havia estat son pare, era més jove que ell") és un dels moments més emotius. Un dels personatges clau a la vida de Camus va ser el seu mestre, qui adonant-se del potencial de l'alumne el va ajudar a emprendre estudis superiors (s'adjunta una emotiva carta que Camus li envia després de guanyar el premio Nobel). Un dels meus moments preferits del llibre és quan el mestre llegeix el fragment d'un llibre a l'escola que emociona el petit Camus, Les croix de bois. Anys més tard li regalarà el llibre dient-li:"L'últim dia de classe vas plorar, te'n recordes? Des d'aquell dia el llibre és teu."

Altres fragments:

"... només subsistia un record palpable com les cendres d'una ala de papallona cremada a l'incendi d'un bosc."

Participacions al 143è joc literari

En aquest apunt aplego totes les participacions al 143è joc literari: Francesc Mompó, Mercè Climent, Un que passava, Rafel Casas, Carme Rosanas, Si dubto sóc, Friccions, Assumpta Pijuan, Vist i no vist, Garbi24, Amb la lluna a l'esquena, Merike, Ara mateix, Robertinhos, McAbeu, Rebaixes, Lisebe, Que tinguem sort, La meva perdició, Vui8ena, Fons d'armari, Ricderiure, De res, massa, Carles Comas, Aula Oberta de l'IES Ramon Berenguer IV d'Amposta, Assumpta,
.
"Fer una jaqueta inoblidable és cosa teva", que diria l'anunci. Però en aquest cas seria cosa meva i seva, a parts iguals, i és que tot es pot veure de més d'un costat. Ningú podria oblidar una jaqueta del color més eficaç per entreveure un cotxe en la boira, el taronja. També ella, la jaqueta, "deu esperar, damunt d'una cadira,/ després de tant de temps, el meu amor". Tot en relació a una passejada robada a la rutina diària, una d'aquelles passejades que sembla que treiguin pa de sota les pedres, de tan difícil com és a vegades de trobar un moment per passejar tranquil. La primera passejada és el millor d'una relació, encara que al final només aconsegueixis un petó metàl·lic, fred, com algun quadre de Dalí d'aquells que barregen figuració i abstracció. Ja es tornarà més humà amb el temps...
Autora: Helena Bonals
.
Un petó auster i curt m’ha deixat a la cantonada. Em pensava que seguiria amb mi fent passejada estiuenca per la vora de la platja, com l’altre dia, que es va dignar acompanyar-me una bona estona, mentre m’explicava alguna cosa que ara mateix ni recordo. Res de l’altre món, però a mi em va semblar un passeig llarg i agradable.
Avui no ha estat igual. M’ha deixat palplantada allà mateix, amb la jaqueta antiquada i tronada que em va regalar pel sant, com si fos un penja-robes solitari enmig de la ciutat encara adormida. Autora: Ció Munté
.
EL DISCURS
Era la festa de l’institut. La Júlia estava en un racó sola, avorrida. Pensava que de seguida començarien els discursos. Primer el director i després, seguint el ritual, el del representant dels alumnes. No era lletja, tenia unes faccions dolces, però era miop i havia de portar ulleres de vidre gruixut, de cul de got. Era tímida i gairebé passava desapercebuda. El Xavier, el noi que li agradava, jugava a bàsket amb altres nois. Era l’elegit per fer el discurs. Era simpàtic, intel·ligent i atractiu.. Les noies se’l rifaven i ella patia en silenci. De sobte, rebé un cop i caigué al terra. En aixecar-se s’adonà que duia la jaqueta estripada. Es quedà terroritzat. Com faria el discurs d’aquella manera? La Júlia dubtà un moment, però es decidí a dir-li: Si vols t’ho puc arreglar... Podries...? . Ella somrigué, tragué de la bossa una agulla fina, escollí el fil adient i en poca estona li deixà la jaqueta nova. El Xavier se la mirà agraït i li feu un petó suau a la galta. La Júlia, es quedà sense respiració. Més tard, el discurs del Xavier sorprengué a tots, elogiant les accions valuoses de persones senzilles que, treballaven amb silenci i que eren com perles que havies de tenir la sort de trobar-les. Forts aplaudiments i cara de no entendre res per part de la concurrència.. Només la Júlia, somreia posant-se la mà a la galta. De tornada, de la mà del Xavier, la passejada fou lenta, plàcida.
Autor: Josep Cid
.
Sovint passa que un petó, empresonat durant molt de temps, s’escapa d’uns llavis que fins llavors no deien res. Determinació i dubte, amb paritat, es sobreposen constantment. Ara una ara l’altre. Ara un ara l’altra. I algun cop, la seqüència no troba fi. Atrapat, altra vegada, l’esperat petó en terra de ningú i flotant en l'aire: de qui vol i no gosa; i de qui gosa i no vol. En el millor dels casos, perdut per perdut, acabarà, la seva onírica passejada, arrapant-se a una descarada jaqueta vermella qualsevulla.
Autora: Montse Urpinell
.
La saviesa dels set any.

La petita mà restava entre les meves. Estàvem asseguts en els esglaons, oberts en mitja rotllana, a la plaça del rei, rere fer una curta passejada.
Arnau, mirava amb els seus ulls immensos tot l’entorn, i callava..., mirava i callava...
De sobta s’aixecà i agafant la jaqueta que havia deixat al seu costat em va dir.
-Baba, marxem. Aquest lloc no m’agrada.
-No ? i com és això ?
-És trist. No hi ha casi finestres. Mira allà davant, la casa de la cantonada és molt vella !!-
Ho deia en to queixós i convençut. Volen fer-me participar de les seves raons.
-Tanca els ulls i deixa volar la imaginació-, vaig dir-li, -no escoltes com arriben uns cavallers amb llances i cuirasses ? venen a veure al compte que els espera ansiós al gran saló d’aquest palau. Les armadures llueixen platejades sota el sol i en les petites finestres és mouen mans de princeses donant-los la benvinguda i els cav... -
Em va interrompre amb un petó molt dolç, i em va dir des la saviesa dels set anys:
-Això conta-l’hi a la Núria que és més petita. Jo, ja sóc gran !!-
Autora: Mercè - baba
.
Duia la jaqueta empolsinada i les mans entaforades a les butxaques. S’havia cordat la cremallera fins a dalt de tot, de fet s’havia pessigat el coll en l’intent de no refredar-se. El dia estava rúfol, un fi plugim davallava dels núvols sense treva i el vent tallava la cara com la fulla d’un ganivet ben afilat.
S’havia promès una passejada infinita ran de costa, a tocar de l’aigua, amb la salabror acaronant-lo de dalt a baix, amb la boirina que aixecava les onades distraient-li els pensaments.
Feia molt que no sortia de casa, massa. S’havia arraulit com un cuc des que ella l’havia deixat. Ella..., encara no gosava pronunciar el seu nom per la temor que el cor se li encongís d’aquella manera que feia tant de mal.
Si tancava els ulls encara la veia tan bonica, tan serena, tan segura: em sap greu, he canviat, has canviat, ja res no és igual...
L’aigua grisa carregada d’escuma li va esquitxar la cara i se li va enganxar a la pell com un petó enyorat carregat de records, salat com les llàgrimes: un últim petó...
Es va ajupir i en la sorra mullada va escriure un nom: HELENA. Després es va aixecar i va seguir caminant.

Autora: Mª Lluïsa Gascon i Prades

Un lector fidel

El Josep Maria Sansalvador ha estat fotografiat pel seu fill Enric mentre llegia Una sortida digna. Com els altres lectors/es del llibre que m'han enviat fotos, ha rebut un conte inèdit de regal, Llàgrimes inútils.
Anima't.

Capitán de madera, de La Pandilla

La setmana passada van dedicar un programa a recordar el grup infantil Parchís. A mi ja em van agafar grandet, perquè el meu grup infantil de referència, del qual tinc algun disc a casa que escoltava en un Comediscos, és La Pandilla. Quants records!

De trobar-se fàcilment escriptors pel carrer

Fa una estona he sortit a fer uns encàrrecs i a pocs metres de distància he vist, passant en cotxe, dos escriptors: Vicent Pellicer i Manel Ollé. La salutació ha estat la mateixa, amb lleus moviments de mà i un somriure ple de complicitat i afecte. Avui, a aquesta trobada casual cal afegir-hi l'habitual tertúlia a la porta de l'Ajuntament amb Esteban Martín que ja està ultimant la seva nova novel·la (va per la pàgina 300, diu).

Tortosa és una ciutat petita, i sovint és més fàcil trobar escriptors i escriptores pel carrer que els seus llibres a determinades llibreries. Coses.

Palo santos

Els records es difuminen amb el temps. Se n'acoloreixen uns; blanc i negre es tornen altres, com en aquesta foto d'Assumpta Bosch.

Quan era petit, plegar avellanes al tros que teníem a la Bolatera, tenia premi: menjar palo santos (ja sé que es diuen cakis, però per al xiquet que encara sóc seran sempre palo santos). Recordo la sensació lliscosa als dits i a la boca d'aquell fruit carnós, de vegades la seva amargor, sempre el seu color, la litúrgia de menjar-los.

Ja fa molts anys que vam vendre el tros. Quan arribo al poble, de lluny, des d'algun revolt de la carretera, encar ael miro de reüll, abandonat.

A casa, a la lleixa dels llibres, en guardo un fragment: una pedra de llicorella.

Cares del món (133)

Els amics de Té la mà Maria, no tan sols són uns dels principals proveïdors de portes obertes del meu altre blog, sinó que també saben trobar Cares del món als seus viatges. Per exemple, a Bruges i Gant (Bèlgica). Gràcies.

Del 13 de gener i de commemoracions transformades

Un 13 de gener d'amarg record, a les acaballes de la guerra incivil, les tropes d'un exèrcit rebel entraren a la capital del Baix Ebre. En commemoració d'aquella data, un barri de Tortosa porta aquest nom, 13 de Gener. Després de 30 anys de democràcia, una proposta per a canviar-li el nom fou rebutjada pel Ple de l'Ajuntament.

Ahir, 13 de gener, el meu fill es va menjar la primera papilla amb peix (llenguado, per a més dades). Particularment, el 13 de gener ha canviat de sentit.

Dubto davant el rostre que cerca

Dubto davant el rostre que cerca
molles dels dies que han fugit.
Però no m’espanta el canvi,
quan tendre el llavi ... (acabeu vosaltres el poema)
.
Versos inspirats en una imatge d'Albert Asensio.

Tens un racó dalt del món nevat

Gràcies a Tere Balañà he pogut gaudir d'unes precioses imatges de Siurana nevada vista des del pantà. Una d'elles, com podeu veure, és gairebé la capçalera del blog.

143è joc literari

No sé si algú ja s'ho ha olorat, però el petit exercici literari d'aquests dos dies té molt a veure amb el joc literari d'avui. Les parelles de paraules que han sortit d'intercanviar els adjectius són molt suggerents, i gairebé ja amaguen una història elles soles. Per això, el que us demano avui, per a participar al 143è joc literari, és que feu un relat on apareguin les paraules jaqueta, petó i passejada, acompanyades d'algun dels adjectius esmentats. L'extensió haurà de ser d'un mínim de 50 paraules i un màxim de 250. Per a participar en aquest joc no és obligatori haver participat a l'exercici esmentat.

.

Envieu els textos a jesusimaite@gmail.com, juntament amb el nom i població si és el primer cop que participeu, però si teniu blog, prefereixo que hi pengeu el text i que m'envieu l'enllaç.
Com sempre, en aquesta mena de jocs creatius, demano especialment la col·laboració del col·lectiu docent per tal de difondre la iniciativa entre l'alumnat.

.

Com sempre, heu d'enviar les respostes a jesusimaite@gmail.com, juntament amb el nom i població si és el primer cop que participeu, i així aconseguireu els primers punts per als premis del mes.

Podeu llegir totes les participacions en aquest apunt.

.

El termini per a participar a qualsevol dels jocs del mes de desembre acabarà el 2 de febrer.

Aquí podeu consultar el funcionament general dels jocs literaris.

Petit exercici literari (4/4)

En primer lloc estic molt satisfet per l'alta participació als tres apunts anteriors d'aquest petit exercici, i no diré que estic sorprès perquè, afortunadament, la gent que visiteu aquest blog sou participatius de mena, cosa que mai us agrairé prou, tot i que sí que he rebut més comentaris dels que esperava. Gràcies a tothom.

El resultat provisional dels adjectius que heu proposat (inclosos els esmentats al meu Facebook) és el següent:

Jaqueta: nova, esquinçada, folrada, calenta, ratllada, neuròtica, estiuenca, empolsinada, negra, oblidada, estrafolària, tronada, austera, bruta, metàl·lica, blava, lila, arnada, maca, impermeable, virolada, imperial, elegant, vella, prima, baldera, peluda, freda, canviada, càlida, vermella, apelfada, gruixuda, preferida, tacada, fosca, curta, oberta, quadrada, llarga, penjada, moderna, foradada, cremada, freda, apedaçada, somniada, desitjada, descarada, estripada,
.
Petó: demolidor, dolç, robat, tímid, sucós, desmenjat, maternal, sonor, humid, primer, suau, perdut, golós, insospitat, tendre, màgic, rodó, gros, net, profund, traïdor, enyorat, calent, sincer, sentit, inoblidable, lleuger, amorós, picant, colpidor, calent, golafre, desitjat, nocturn, suau, fràgil, oblidat, matador, moll, dibuixat, complaent, gebrat, ansiós, petit, llaminer, deliciós, efímer, mandrós, regalat, somniat, amagat, complaent, electritzant, amarg, festejador, esperat,

Passejada: llarga, agradable, relaxant, desesperada, plàcida, nocturna, infinita, diària, romàntica, inesperada, sentida, silenciosa, esgotadora, serena, inquietant, calmada, lenta, onírica, distreta, tranquil·la, sorprenent, nocturna, submarina, infinita, solitària, interessant, memorable, inquietant, avorrida, cultural, inventada, desconeguda, matinal, relaxant, distreta, esgotadora, riallera, lenta, excitant, inútil,

.

Per a gairebé acabar aquest petit exercici, us proposo que intercanvieu els adjectius al vostre lliure criteri o aleatòriament, per a veure quines noves parelles de noms i adjectius apareixen (podeu canviar el gènere). Algunes poden ser força suggerents, com ara jaqueta complaent, petó apedaçat, o passejada apelfada.

Ja em direu quines noves parelles us atrauen més i per què.

Aquest exercici el vaig proposar als tallers de contes que realitzat l'any passat a instituts de la Ribera d'Ebre. Els/les alumnes suggerien, en principi, adjectius bastant tòpics o aparentment més adequats. Al moment de fer l'intercanvi moltes parelles els semblaven il·lògiques, però de seguida van començar a entreveure tot un altre món de possibilitats i sensacions. Per cert, una de les alumnes em va dir un adjectiu preciós per a la paraula petó, i que recordo molt bé: definitiu.

Petit exercici literari (3/4)

Seguint amb l'exercici que duc entre mans (o que ell em duu a mi, no ho sé), ara us proposo que escriviu un adjectiu per a acompanyar la paraula passejada.
Espero els vostre suggeriments.

Petit exercici literari (2/4)

Seguint amb l'exercici que he començat a proposar a l'apunt anterior, ara us demano que escriviu un adjectiu per a acompanyar la paraula petó.
Espero els vostre suggeriments.

Petit exercici literari (1/4)

Us proposo un senzill exercici literari, que tindrà continuació en propers apunts, i ja veureu (i ja veuré) com acaba.
Per començar, només us demano que escriviu un adjectiu per a acompanyar la paraula jaqueta.
Espero els vostre suggeriments.

Desdefinicions (136)

Les Desdefinicions també enyoraven la rutina, després de tantes festes:
.
discrêpar. Tenir opinions diferents respecte les crêpes més bones.
ditstància. Espai massa gran entre dos dits que volen tocar-se.
rocstres. Pedres amb forma de cara (aquesta desdefinició ha estat agafada del blog càu, en un post que va perfecte no sols per a aquesta secció, sinó també per a les Cares del món).

On van a parar els bons desitjos

On van a parar els bons desitjos nadalencs, un cop s'han acabat les festes?

Aquesta imatge és molt il·lustrativa i, en certa forma, em recorda el final d'un dels meus contes, "Paper de plata", inclòs a El vertigen del trapezista:

.
"...les figuretes del pessebre són de mentida i, com el Nadal, un cop s’acaben les vacances, s’emboliquen amb paper fi, i es desen."

Versos i imatges que van i vénen, blocairement parlant

L'Assumpta m'ha fet feliç triant un dels poemes de A la barana dels treus dits per a acompanyar una preciosa foto relativa amb aquests dies de neu i fred. Em fa feliç veure com els versos i els contes es fan vius en mans de qui els llegeix, i que se'n recorden, i que pensen en ells quan veuen imatges tan belles.

Els blogs permeten i faciliten aquestes complicitats i col·laboracions, i jo m'hi deixo caure dolçament, i li torno la pilota en forma de nous versos.

.

Impossible penja del brot tendre

la gelada gota que em sorprèn.

Bellament el sol s'hi banya

i la desfarà amb un bes.

Purgatori, de Joan F. Mira

Salvador i Josep són dos germans molt diferents. Salvador, el protagonista, després d'un amor frustrat es retira del món com a metge d'un poble petit, que complementa amb visites a un convent i una cartoixa, que impregnen encara més el seu caràcter pel desig del retir. Son germà Josep és totalment diferent. Vitalista, amant dels plaers més terrenals com el bon menjar, el beure i el sexe, va convertir la petita fusteria del seu pare en una gran empresa del ram del moble, i altres assumptes més o menys tèrbols.

Josep es troba molt malalt i crida son germà per a passar els últims dies junts. Salvador es troba cara a cara de nou amb la vida, i amb una València que no reconeix, guiat per Teodor, la mà dreta de son germà, xofer i moltes altres coses. A la forma de viure anestessiat del Salvador, amb absència d'amor i d'odi, se li ha obert una escletxa.

El llibre és ple de reflexions sobre la forma de vida actual, plena de tecnicismes, màquines, metracrilat i presses (naixer i morir ja no es fa a les cases, sinó als hospitals, rodejats d'instruments higiènicament correctes, tutelats per l'administració sanitària).
"el meu pensament és que la gent hem arribat en un punt que pensem que tenim el dret a cnèixer l'explicació de tot i a trobar la solució de tot, i això no serà mai possible per als homes, vostè que creu?"

"l'instint dels vius és viure i ell havia vist vells i velles de decrepitud extrema plens de dolors i privats de moviment però agraint cada matí el solet d'hivern..."

"el progrés de la humanitat és també l'allargament del dolor de la vida."

"Cadascú es defensa com pot davant de la presència de la mort, i aquest xicot ho fa amb les armes lleugeres del sarcasme, simula coratge, però ell també sap que són armes inútils, sap que està desarmat, i té por."

"...l'amor universal, el desig, la libido carnal o metafísica, és un resultat de la nostra doble condició, que ens fa objectes d'estudi tant de la teologia com de la zoologia, aquest és el punt especial dels humans."

Purgatori, de Joan Francesc Mira, un llibre mereixedor del Premi Sant Jordi 2002, que comentarem juntament amb l'autor al Club de Lectura de Tortosa el 25 de gener.

Comentari a Lletra.

Comentari de Jaume Cabré.

Guanyador i solucions dels jocs literaris de desembre

El guanyador dels jocs literaris del mes de desembre ha estat Jesús Párraga, que rebrà els premis corresponents: un lot de llibres d'Abadia Editors, i un retrat fet per Montse Batalla .

Les solucions dels jocs de desembre són les següents:


137è joc literari: Benissanet, tigre, granota, rogenca, Sabó moll, Igual, Tino Costa
138è joc literari: podeu llegir les participacions al joc creatiu aquí.
139è joc literari: Jesús Moncada, El cafè de la granota
140è joc literari: les 7 diferències es poden veure a la imatge
141è joc literari: solucions als comentaris del post

Llegir ens fa idiotes?

Oasis, de Pedro Guerra

Oasis, una cançó de Pedro Guerra que no em canso d'escoltar, que parla del difícil que és coincidir en l'amor:

Príncep també en la derrota

Príncep també en la derrota
plora la rosa que s’esmuny.
Massa llarg el viatge,
quan el temps no perdona.

.

Versos inspirats en una imatge d'Albert Asensio.

Cares del món (132)

Aquesta Cara del món ens arriba de lliny, gràcies a una catalana del món blogspot, concretament de la Ciutat prohibida de Beijing.

Regals plens de tendresa i il·lusió

Regals plens de tendresa i il·lusió, un dia de "Reixos" especial.

Striper, el lector

Striper, el blocaire, també vol formar part del club de lectors d'Una sortida digna i el recomana al seu blog. D'aquesta manera, ha aconseguit que li enviï un conte inèdit de regal.

Titella

Assegut a la falda que fa de trona, el meu fill m’agafa les mans. Hi juga, les mossega, les mou com titelles al seu poder. I jo em deixo fer, esclau del seu riure.

142è joc literari

L'atzar ha fet que el 142è joc literari caigui el dia de Reis, el més màgic de l'any, i per això em portaré com un bon xiquet i no us ho posaré difícil. Per això us dono dues maneres possibles de participar en aquest joc:

- Dir-me el títol d'un llibre a la portada del qual apareguin els Reis d'Orient (com a prova, heu d'enviar-me una foto o un enllaç d'Internet on aparegui la portada)
- Enviar-me fotografiada o escanejada una carta als Reis autèntica escrita pels vostres fills, nebodes, néts, filloles...

Qualsevol de les dues opcions és vàlida (tot i que em farà més il·lusió la segona), i com a obsequi especial d'aquest dia, totes les participacions rebran un conte que vaig escriure fa molts anys, inclòs al primer recull, Tens un racó dalt del món, que es titula Una taca negra a la galta, on recordo el dia de Reis a Cornudella.
.
Com sempre, heu d'enviar les respostes a jesusimaite@gmail.com, juntament amb el nom i població si és el primer cop que participeu, i així aconseguireu els primers punts per als premis del mes.
.
El termini per a participar a qualsevol dels jocs del mes de gener acabarà el 2 de febrer.
Aquí podeu consultar el funcionament general dels jocs literaris.

Blocaire invisible

Seguint les instruccions dels organitzadors del Blocaire invisible d'enguany (quina feinada; gràcies i felicitats), aquí està el regal per al blocaire que m'ha tocat, N'hi ha que neixen estomacats ,que, per cert, no coneixia i del qual em faré seguidor a partir d'avui, per tal d'estar al dia de totes les coses que en treu suc (suc de tomaca, és clar), amb sentit de l'humor (al subtítol del blog hi diu: Bitàcola tomàtica per a tots els públics i públiques).

I què se li pot regalar a una tomaca?

Una mica de pebre per fer-ne suc? No cal, que ell/ella ja en gasta.
Li regalaré un haikú, que està de moda. Va per tut, tomacaire anònim/a:
.
Tomaca roja,
de poc suc no te'n falta.
Suco els teus mots.


D'altra banda, resulta que el meu blocaire invisible ha estat Mon, de La garrofa de Mont-roig. Em fa il·lusió perquè ens seguim des de fa molt de temps i ja ens coneixem personalment. El regal ha estat original, a través d'una eina que jo no coneixia, on tothom pot dir-hi la seva. Gràcies.

Premi jocs literaris de gener

Els jocs literaris us desitgen un feliç 2010 i comencen l'any amb un nou i vairat lot com a premi, que els autos/es faran arribar a la persona guanyadora:

Música:

Vermell, verd i blai, el primer disc del grup GEST.

.

Llibres:

La finestra de la vida, de Carles Campomar

El rei del món, de Salvador Macip

Fresas y melocotones , d'Àngel Lluís Carrillo

I demà l'atzar, de Marta Pérez Sierra

.

Art:

L'original d'una il·lustració al·legòrica de l'hivern feta per Jordi Solano, que ja ha col·laborat diverses vegades en aquest blog.

.

Si altres artistes (escriptores, músics, il·lustradores, dibuixants, etc) volen col·laborar oferint la seva obra com a premi, estaré encantat de rebre propostes.

.

El termini per a participar a qualsevol dels jocs del mes de gener acabarà el 2 de febrer. L'endemà faré el sorteig entre tothom que encerti algun dels jocs.

Aquí podeu consultar el funcionament general dels jocs literaris.

Tornen els Reis

Quan era un xiquet el pessebre em fascinava. Em passava hores mirant-lo i avançava amb cura les figures dels Reis. Al llarg de l'any, diverses vegades, anava d'amagat a la capsa on ma mare les desava, i desembolicava les figuretes del paper per a mirar-les una estona (aquell soroll, aquella olor, aquell tacte, estan impregnats per sempre al meu record).
El pessebre de cada de mons pares ha descansat durant més de tres dècades, i enguany a renascut amb més força, amb il·lusió renovada, amb noves figuretes de colors vius, amb riures de xiquet.

Veure, sobretot, aquestes figures velles, gastades, dels Reis, dels camells i dels seus patges, en camí de nou, em desperta una tendresa infinita. Possiblement, si hagués de salvar un únic objecte de casa de mons pares, serien aquestes estimades figures.

Sacsejo a les palpentes

Sacsejo a les palpentes

ma nit estripada .

Només cullo naufragis

si no et tinc.

Desdefinicions (135)

Les Desdefinicions intenten iniciar l'any amb bon peu i desitgen que els únics Reis que porten il·lusió arribin ben carregats.

pressupost minicipal. Pressupost més que retallat amb que els ajuntaments iniciaran el 2010.
felicitard. Felicitar a algú l’endemà del seu aniversari.
famella. Fam, ganes de menjar-se una femella.

Lectura de contes a Viladrich

El passat 29 de desembre (l'any passat, com corre el temps!) vaig fer un acte de lectura de contes a la llibreria La 2 de Viladrich de Tortosa. Seré sincer; no fou un èxit de públic, però qui va vindre s'ho va passar bé, i després vam allargar una improvisada tertúlia, copa de cava en mà, fins gairebé les 10 de la nit.

Cada cop procuro fugir d'actes típics com les presentacions, on ja se suposa que algú parlarà bé del llibre i de l'autor, i em decanto per fer lectures de contes on els assistents puguin jutjar pel seu compte i que intento fer cada cop millor. De moment, vaig xalar molt preparant-me la lectura, vaig descobrir textures noves als meus contes, i se'm van ocórrer diverses idees interessants. O sigui, que si algú vol organitzar una lectura de contes, només cal que m'ho digui.

Gràcies a Viladrich pel suport i l'esforç de difusió i a Tomàs Camacho per la seva col·laboració.

Llibres als bars

Fa uns dies vaig posar en pràctica la idea de deixar alguns exemplars dels meus llibres en bars de Tortosa, per a veure si algú s'anima a fullejar-los acompanyant un cafè o a l'hora del vermut. En tractar-se de relats breus potser (què optimista!) li poden fer la competència als horòscops i les esqueles dels diaris, o a la premsa esportiva.

De moment he començat per La Tertúlia, El Tupí i La Tassa, però possiblement ampliï l'assetjament literari a altres bars.

Bub i Mèu: No en vull!!, d'Emma Dodd

Bub i Mèu són els protagonistes d'aquesta història mig culinària, mig educativa. Mèu només vol menjar coses de color rosa (contràriament, jo tinc una amiga que abans era a l'inrevés, tot i que ja menja de tot), i quan li porten un plat de qualsevol altra cosa allarga el braç en senyal inequívoc de rebuig, alhora que fa una ganyota lletja, mentre exclama un sorollós Ecs! amb ajuda del lector/a que prem al lloc adient.

Cap al mig del llibre la trama arriba a cert moment de tensió, quan Mèu rebutja insistentment un i altre plat, i no sabem fins on arribarà la paciència de Bub. Però Mèu entra en raó, s'ho menja tot i, com a regal, li porten un delició gelat rosa i ens regala un sorollós MMM!

Començant a llegir

A quina edat es comença a llegir?