ACABEU LA FRASE

Un pany i tres claus; el percentatge d'encertar a la primera té un nombre infinit de decimals, però no és això el que l'amoïna, sinó..

Finals proposats a Facebook i a Twitter

I això, qui t’ho ha fet?

 

Sovint m’he trobat amb professionals de diversos oficis d’una important vessant manual i pràctica, com ara paletes, pintors, electricistes, lampistes, mecànics..., que davant la tasca realitzada per un altre professional del mateix gremi, demostren una mirada altiva, crítica i aspra, al mateix temps que deixen anar amb menyspreu una típica frase, mentre fan que no amb el cap en un moviment amb dosis de supèrbia i de clemència incerta: I això, qui t’ho ha fet?

Jo, que em declaro especialment inútil en aquests camps, m’abstinc de cap valoració, i molt menys de judici.

Em pregunto si, en general, els escriptors manifestem, encara que sigui en prudent silenci, aquesta actitud davant l’obra de companys de lletres: Qui t’ho ha escrit això? Potser no té sentit, perquè el nostre nom figura a la portada de les nostres obres, per a bé o per a mal, llevat de comptats anònims.

Què en penseu? En coneixeu algun?

De pel·lícula: Breezy

Breezy (1973) és el nom original de la tercera obra de Clint Eastwood com a director, traduïda al castellà (aquesta infame mania!) com a Primavera en otoño.

Del bon guió, en selecciono uns pocs detalls per a la secció De pel·lícula:

-Déu ha mort.

-No sabia que estigués malalt.

.. 

No sé què és la solitud; i si mai ho he sabut, ja no me'n recordo.

...

No existeix la maduresa; és cansament.

coses que abans no passaven

 

Dues coses que abans no passaven: gent que t’envia un whatsapp per preguntar si et pot trucar, i gent que et truca perquè miris el Whatsapp.

Jo!

 

Sovint tenim problemes a l'hora de definir i recordar contrasenyes quan entrem a webs on estem inscrits. Era de veure si, tradicionalment, quan ens pregunten qui som en trucar a un porter automàtic, responem: Jo!

Llegint A casa teníem un himne, de Maria Climent

9 de cada 10 còdols

 

9 de cada 10 còdols entenen que el camí et canvia. Fer-te llis i rodó facilita que avancis.

Llegint El monstre de Santa Helena, d'Albert Sánchez Piñol

EL TEMPS D'UNA CERVESA

 

Al carrer, mentre passejo la gosseta, passen pel nostre costat dues noies, d’uns trenta anys. Escolto que una explica a l’altra: “I li vaig dir, pujo, fem una cervesa i baixo”. Imagino que es refereix a una tercera amiga que tenen en comú, i que consideren que necessita alguna mena de suport moral o emocional, per petit que sigui, tot i que això de la petitesa sempre és relatiu.

El temps no sols es mesura en quantitat, sinó en qualitat. En aquest cas, la referència a la cervesa marca una durada més o menys concreta, que tots sabem que es pot estirar indefinidament, però allò que importa d’aquesta mesura de temps és la intensitat, la distància breu, l’aroma, l’escuma de les relacions socials, la distensió que faciliten uns pocs graus etílics.

Hi ha matisos entre proposar un cafè i una cervesa: tots dos plaents, el primer convida a reflexionar, a la conversa sense urgències; la segona pot ser un recurs per a acompanyar l’alegria i el dolor. L’important és fer saber que algú comparteix la nostra taula, i un temps potser petit, però estimat.

Dreceres quan no cal, d'Agustí Clua

A voltes, un planeta, segons Francesc Cabiró

  Comentari de Francesc Cabiró, al seu blog Finestra fotogràfica, sobre A voltes, un planeta (Cossetània Edicions):

Rellegint Històries de la mà esquerra, de Jesús Moncada

Edèn, d'Auður Ava Ólafsdóttir

A voltes, un planeta, a la 22a Fira del Llibre Ebrenc

 Un any més, faré cap a la cita anual amb la Fira del Llibre Ebrenc de Móra d'Ebre, que arriba a la 22a edició.

Aquest cop estaré present a la ronda de presentacions de divendres 23 de maig, a les 6 de la tarda, amb A voltes, un planeta, (Cossetània Edicions, 2025).

En aquest enllaç, el programa

Amb el 10 de Ronaldinho

 

En una sala d’espera hospitalària, l’endemà que el Barça ha guanyat la Lliga, un xiquet porta la camiseta blaugrana amb el 10 de Ronaldinho. Imagino que devia ser de son pare, que l’acompanya; passions que es transmeten, roba que recicla el seu ús, adonar-se que els pares van ser nens de la nostra talla, que tots som una mica nens encara.

A banda del seu talent, el brasiler és recordat per l’alegria que va portar a l’equip, pel seu somriure encomandís. Pare i fill recullen les coses per a marxar cap a casa. Riuen també. El partit continua.

a cegues, a les palpentes com a molt

 

Pare amb una filla menuda al carrer; per l’hora, deuen tornar de l’escola. La xiqueta és prou petita per a dur-la pujada al coll a cavall, en una postura modestament acrobàtica i tradicional que, per cert, jo gairebé mai no he practicat. Ni quan interpretava el paper de fill, petit i poruc, amb por de caure, ni amb el càrrec de pare tampoc, maldestre i amb dolor a l’espatlla, amb por que mon fill caigués.

La xiqueta li tapa els ulls amb les mans, i fa com que el guia; el pare fa com que avança insegur i es deixa guiar, a cegues, confiat; però jo vinc de cara i li veig parcialment els ulls on endevino una espurna d’il·lusió i felicitat. No sé fins a quin punt l’engany d’aquest joc és mutu; la importància de l’escena no rau en les normes. Riuen alhora, això sí.

Metres enllà pugen al cotxe; ella a la cadireta del darrera, ben lligada, i ell al volant conduint, a seguir el camí incert de la vida, a cegues, a les palpentes com a molt, amb l’amor de guia.

Presentació de llibres a la Biblioteca d'Ulldecona

Aquest divendres 16 de maig, a les 7 de la tarda, a la Biblioteca d'Ulldecona, parlaré dels meus dos llibres Sota la pell hi ha carn encara (Linx Edicions, 2024) A voltes, un planeta, (Coosetània Edicions, 2025).

Poesia i relats sobre països que invento. En tots dos casos, llibres que han fluït amb diferents estratègies o motivacions; sigui com sigui, jocs emotius.

viure com es pot

 

Tenir algun ingredient, però cap recepta; improvisar la vida.

 

Patir avaries disperses, i tenir una caixa d'eines que no sabem com funciona; viure sense gaire traça.

Saber com es desplega un mapa i perdre el nord; viure a les palpentes.

Veure la llum del far, i ser maldestre amb els rems; viure a la deriva lluny del port.

Ciudad de perdición

 

Dos fragments de l’article “Ciudad de perdición: todos los soles son amargos”, de David Obarrio, on reflexiona a partir de pel·lícules com Blade runner, El crack, o Taxi driver. Del número 42 de la revista Jot down, març de 2023.

La imposición microscópica de un poder dispuesto a modo de red, en la que el tedio, como forma resignada de la moral, la pasividad programada y un bienestar capaz de suprimir todo deseo que se propagara más allá de los bienes terrenales se convertían en razones de Estado.

El alma de la ciudad es el modo en el que sus habitantes subsisten resignando sus sueños sublimes en pos de alcanzar el goce de minucias diarias.

trajectòries amb ritme i energia diferent

 

Molta gent utilitza el passeig de Ribera de Tortosa per fer exercici, i passen en bicicleta, corrent o simplement a peu, en grups o acompanyats només d’auriculars o de pensaments. Una dona d’uns cinquanta anys –més de mig segle amb tota seguretat- camina cap a mi amb xandall gens cridaner i una visible coixesa que dedueixo irreversible. Una parella jove que ve al seu darrere es posa a la seva alçada. Es coneixen suficient per a intercanviar unes poques paraules, uns tímids somriures; però no prou per romandre al seu costat gaires passes. De seguida s’allunyen i es perden vorera enllà; trajectòries amb ritme i energia diferent, amb asimètric destí.

10 reculls de relats

Aquí els meus 10 reculls de relats curts, des d'aquell primer Tens un racó dalt del món, publicat el 2001, fins A voltes, un planeta, aquest 2025. Enmig, novel·les, poesia, dietaris... però sempre dic que la narrativa breu és la meva joguina preferida.

Editorial Montflorit fou qui primer va confiar en mi, en segon lloc, Editorial Empúries va publicar el premiat Postres de músic, però després ha estat Cossetània qui més ha confiat en els meus relats, i també Onada Edicions.
I n'hi ha més al calaix, aviso.