ànsia de córrer

 

Rellotge de braços caiguts

 

Entro en una joieria i darrere del taulell veig una lleixa plena de rellotges. Seguint els cànons del màrqueting, totes les busques marquen les deu i deu, que és l’hora oficial i immutable de tots els anuncis, suposo que amb la intenció d’apel·lar la part positiva del nostre subconscient, que deu considerar millor anar cap a dalt que cap a baix, o potser simulant un somriure que ens impulsi a comprar, i comprar, i comprar. Som tan senzills i fàcils de manipular? Em temo que sí. Però de seguido em fixo en un rellotge rebel, o singularment derrotat i de braços caiguts, que marca dos quarts i cinc de sis. El pobre està a primera fila, i no s’han degut adonar de la taca de tristor que representa. No he vingut a comprar cap rellotge, però potser me l’hauria emportat a casa.

Converses agafades al vol

 

Tres dones grans a la vorera. Escolto aquest breu fragment de diàleg:

-Antonio es pren la pastilla.

-Natros, no- com volent subratllar que ells no es troben en aquest grup, en un to que barreja orgull, alleugeriment, i un pessic de superioritat. No sé de quina pastilla es tracta, però sembla que sigui cosa de dos.

Llegint Bruixa de dol, de Maria-Mercè Marçal

i ets el centre

 

Repte poètic al Mercat Solidari d'Art

Un any més, i en van cinc, diLLUMs d'arts al Forn col·laborem amb el Mercat Solidari d'Art que organitza el col·lectiu Lo Taller.

És una activitat que m'encanta, perquè uneix art, poesia, joc i amistat. El funcionament és senzill: convoquem els autors que vulguin participar, i els assignem una de les obres exposades, perquè escriguin un text que els inspiri. Allí mateix, a mà, tant se val si hi ha correccions, perquè d'aquest forma autèntica es pengen al costat de l'obra, després de ser recitats. 

Enguany participen Rafael Haro, Ernest Redó, Rafael Ricote, Tomàs Camacho, Jesús M. Tibau, Paul Martin, Fuensanta López, Pilar Rey i Montse Pallarès.

Després, Fuensanta López ha presentat el seu llibre Versos despullats, amb els dibuixos i pintures que van fer alumnes de Esardi amb ella mateixa com a model, segon llibre publicat per AMES (Associació Mundial d'Escriptors Solidaris)

Més imatges a la galeria de fotos.

La ciutat del mar, de Ramon Masdeu Andreu

la temptació

 

Fa uns dies, al súper habitual, a una taula davant mateix de la caixa, veig perfectament alineat un assortit divers i apetitós de galetes, i a més a més d’oferta. Fa temps que vaig perdre una part notable de la innocència –no tota, ni de bon tros-, i sé que es tracta d’un vell truc, d’una trampa, d’una argúcia calculada, d’un ham que els encarregats de l’establiment col·loquen per pessigar els meus instints primaris, perquè afegeixi un producte més al carro que no estava a la llista, com un cant de sirenes que cap Ulisses pot obviar. Ho sé, a mi no m’enganyen –no sempre, almenys-, però el castell de la meva fortalesa de vegades s’esquerda –de fet, massa sovint. N’agafo un paquet de xocolate; per a ser més precisos, galetes de xocolate amb xocolate o, dit d’una altra manera, una promesa de plaer a tan sols un euro.

Avui torno al súper, i ja no cauré a la trampa de les galetes de forma improvisada, sinó amb premeditació i llepolia. Mentre agafo la meva dosi de xocolate i la poso a la cinta de la caixa, una dona que hi ha al meu darrere, que s’ha fixat amb el meu gest, també n’agafa una altra. Ens mirem, somriem, aixequem les celles, com disculpant-nos mútuament per caure en una temptació que l’oferta justifica.

Premi Valldoreix, fa 20 anys

 Avui fa vint anys que vaig guanyar el meu primer certamen, el Premi Literari de Valldoreix 2004, amb el relat Monedes o l'indecís rodar dels anys.

Es tractava d'un primer intent de novel·la, que acabà sent un relat llarg, inspirat en un objecte que sempre hem tingut a casa. 

Llavors ja havia publicat tres anys enrere el meu primer recull de contes, Tens un racó dalt del món, el 2001, i no acabava d'aconseguir tirar endavant la publicació d'un segon recull que ja tenia acabat. 

En aquells moments d'incertesa, i de desconfiança amb les meves possibilitats, va arribar una trucada de telèfon que em comunicava que era el guanyador del premi, i que acabà entre plors d'alegria.

La nit de l'entrega del premi fou inoblidable, nova per a mi. Vaig compartir taula amb la guanyadora del premi infantil, una joveníssima Alba Dalmau que ja apuntava el talent que després ens ha demostrat.

Quatre mesos després arribaria una trucada des d'Olot, per a comunicar-me que guanyava el Premi Marian Vayreda, que es convertiria en el meu segon llibre, Postres de músic, i ja començava a considerar-me un escriptor.

Tota l'aventura que ha vingut encabat era insospitada, i em fa goig recordar-la.

Aquell conte guanyador del Premi de Valldoreix serviria per a obrir el tercer llibre, El vertigen del trapezista.

Iguals, gairebé

 

Un cotxe aparca a una vintena de metres davant meu. En surten dos noies joves. Mentre una treu alguna cosa del maleter, l’altra, al seu darrere, li aguanta amb les dos mans la jaqueta alçada, perquè li sigui més fàcil i ràpid posar-se les mànigues. Fa fred avui. Em fa l’efecte, per aquest gest, que estan força coordinades. Les dos noies van ben conjuntades, amb pantalons blancs i jaqueta beix, el mateix tall de cabell, rosses totes dues. Quan passo pel costat, ara m’hi fixo, semblen idèntiques, deuen ser bessones, potser. Caminen més ràpid que jo, decidides i elegants, al mateix ritme, mentre les dos melenes es gronxen com si fos una. Jugo a buscar les diferències, i m’adono que la jaqueta, tot i ser del mateix color, té petites variacions dins del mateix estil, com si s'haguessin esforçat en trobar-les iguals, sense aconseguir-ho del tot, o voler-les diferents, però no gaire. Intueixo que se les deuen intercanviar sovint, que sempre ho han fet, com un joc privat per a confondre tothom, o per a ser només una. Quan són més lluny m’adono que una porta les botes blanques, i l’altra negres. Potser és l’últim reducte on cadascuna vol mantenir la seva personalitat. Em nego a caure en els prejudicis sobre la bondat d’un o altre color.

Teixim il·lusions

 

imperdible

 

quan el temps esdevé ferida

 

i el dia és un catàleg de verds

 

Sota la pell hi ha carn encara, a Gandesa

Aquest divendres estaré a la Biblioteca de Gandesa per parlar del poemari Sota la pell hi ha carn encara (Linx Edicions, 2024), amb l'amic i company Andreu Alanyà.

Fa uns mesos vaig escriure el pròleg del seu llibre Tots els blaus de la tarda, i penso que tenen moltes emocions comunes, potser per coses de l'edat, o per se tots dos de poble, o per sensibilitats properes. Alguns poemes podrien intercanviar-se de llibre sense cap problema, perquè al meu sovint es parla de la tarda també.

Ens acompanyeu?

Fals proverbi búlgar

 

El mitjó

 

Un pare aturat a la vorera, amb una filla menuda, d’uns dos o tres anys, i un nadó més menut encara al cotxet. Escolto com pregunta a la germana gran, prou petita encara: “On el deu haver llançat?” De seguida entenc que parla d’un mitjó del més petit, que llueix un peu nu i en constant moviment. “No pot anar així, que es constiparà!” exclama mentre no paren de mirar al seu voltant, i la xiqueta aixeca les espatlles. No veig el rostre del nadó, però dedueixo per l’anar i vindre de mans i peus que està neguitós o divertit. Se’n tornen per on han vingut, a veure si el troben. Jo lamento no haver vist l’escena fa uns anys, quan escrivia el recull de relats No és la derrota,sinó el vent, i buscava causes i conseqüències de la presència d’un mitjó a la vorera. És gran la temptació de seguir-los, per comprovar com acaba la història. Ho faig des de certa distància, però de seguida s’aturen davant d’un cotxe, potser el seu. Ja venen cap a mi, el nadó amb els dos mitjons encapçalant la comitiva, tots tres somrient, victoriosos, alleugerits. Explicaran l’anècdota en arribar a casa? O preferiran estalviar-se que s’enfadi mare? Potser el nadó dirà “papa” mentre s’assenyala el mitjó, i hauren d’inventar-se una història. De totes maneres, dubto que la gran s’aguanti sense desvetllar el secret, sense parar de riure ja tots junts.

Més enllà, vora la claror

 

Sota la pell hi ha carn encara, a Amposta

 

Divendres 22 de novembre, presentació de Sota la pell hi ha carn encara (Linx Edicions, 2024) a la Biblioteca d’Amposta.

Amposta és un lloc recorrent per a presentar els meus llibres, m’hi trobo com a casa, envoltat d’amics, i la directora de la Biblioteca, Joana Serret, sempre ens ho posa fàcil i ens acull amb estima. Li demano que m’acompanyi a Rafael Haro. Valoro molt la seva capacitat d’anàlisi i reflexió, la qualitat de la seva poesia, i en altres circumstàncies no hauria gosat proposar-li que em presentés un llibre de poemes. Escriure en aquest gènere sempre em genera dubtes i incerteses, no m’hi moc amb la seguretat de la narrativa breu, i oferir-lo a la mirada lúcida de Rafael em feia respecte. Crec que ara he gosat, no per la confiança que em puguin donar els poemes premiats que inclou el llibre, sinó pel suport que he tingut al moment de teclejar-los, bressolat per la música d’Albino Tena i el seu tema Thanks.

L’amic Ricardo Gascón s’ofereix a portar-me en el seu cotxe-oficina-saladetertúlies que tants cops hem compartit. Arribem d’hora i ja s’esperen Joana i Rafael. Primeres inquietuds davant el risc de poca assistència de públic. Jo, que tant em lamento de la manca de coordinació col·lectiva en el moment de programa activitats, he fallat clamorosament en presentar un llibre el dia de Santa Cecília a Amposta, ciutat tan vinculada a la música. Això dona més valor als amics que volen acompanyar-me avui, i fan que me’ls estimi més encara.

Rafael, com era d’esperar, s’ha preparat la presentació amb cura, atent a cada detall, amb el seu estil lúcid, analista, reflexiu i ple de sensibilitat, i en moltes coses toca diana. Parla de la irracionalitat que s’intueix a l’hora d’escriure i que ens fa feliços, de la musicalitat, del simbolisme, de l’amor senzill a persones i essències properes, de la conformitat a què s’arriba a certa edat, i diu que el poema l’ha commogut, i això per a mi ja és un altre premi. S’ha fixat en tot, com ara que un vers diu “Obro el llibre a l’atzar, a la pàgina trenta-set”, i que a la pàgina 37 hi ha poema que parla de l’atzar. També intueix un joc en la paraula en negreta que hi ha a cada poema, i que se’n repeteix només una, somni (no us explicaré el joc, perdria la gràcia) i em regala uns poemes que escriu i recita amb les seixanta paraules en negreta.

I després em toca parlar a mi, emocionat i aclaparat per la seva capacitat d’aprofundir i reflexionar. Començo amb un detall insignificant dels meus: Rafael porta dos llibres de filosofia, que té damunt de la taula, i damunt d’aquests dos llibres ha posat plantat el meu poemari. La poesia sobre la base de la filosofia? Al darrere, les seves ulleres plegades. Llavors explico el procés d’escriptura del llibre que, crec, li ha donat uniformitat i la musicalitat que ha esmentat Rafael. Quan acabo, proposo recitar un dels poemes a l’atzar i –ho prometo- obro el llibre per la pàgina trenta-set, i és Rafael, sempre atent, qui em fa adonar d’aquesta màgia.

I dedico uns quants exemplars amb Thanks de fons. Thanks, amics.

Llegint La noia del parc, de Francesc Cabiró

aquells focs

 

Veig llençat, o perdut, mig colgat de terra, un vell encenedor amb el logo d’una antiga discoteca que funcionava durant la meva joventut. Aquest no era l’hàbitat on jo em movia amb més assiduïtat, però sí era usuari ocasional d’aquests emblemàtics espais d’una època, de les seves llums de colors en continu moviment entre la foscor i el fum, del ritme de la música de moda, de l’esperat moment en què en posaven una de lenta. L’encenedor era una bona eina d’aproximació a una possible parella, oferint foc amb gentilesa, simpatia o cara dura, segons la tàctica de cadascú, amb unes transparents intencions. Rarament aquell foc encenia altra cosa que una cigarreta, però en comptades ocasions s’escampava i feia saltar guspires que brillaven en la nit. En alguns casos, el foc es manté dècades després, sense tanta flama, sense gaire capacitat de combustió, però viu encara. Ignoro el bagatge de derrotes i victòries d’aquest encenedor. La seva imatge de derrota, mig colgat entre les fulles seques, potser és un símbol dels ideals no assolits de la  nostra generació. La discoteca ara obre puntualment, crec que per a festes remember.