Sota la pell hi ha carn encara, la presentació

El 24 d'octubre arriba la presentació mundial del meu vintè llibre en solitari, Sota la pell hi ha carn encara, publicat per Linx Edicions.

Enmig d'una setmana feixuga, i  amb poques forces, l'acte esdevé un bàlsam per a l'ànima. No m'he preparat res, i confio a cegues en Ernest Redó i Albino Tena.  De fet, tot just travessar la porta de la biblioteca, una hora abans, veig cares de sorpresa al taulell: se n'està tramant alguna, perquè em deixen entendre que més val que no pugi a la sala d'actes, i riuen; sempre hi ha bon humor en aquest temple dels llibres.

Gairebé a les set, agafo l'ascensor. Quan s'obre la porta veig moviments sospitosos, Júlia, la fila d'Ernest, es tapa la boca amb la mà, com si l'hagués enxampat fent una dolenteria; però no, serà una "bonenteria". M'ho prenc com una venjança, perquè ja de ben petita l'he convidada (o liada) a fer alguna cosa de caire artístic, improvisada, en actes lúdico culturals. També ronda per allí Pablo, el seu xicot, fill d'un altre amic, el Gustau Moreno, i intueixo que també està implicat en la conxorxa, no sé encara com. Albino Tena, sempre molt professional, està assegut provant la guitarra, sense que això li impedeixi dedicar-me un somriure, amb què ens diem moltes coses.

I van arribant estimats amics, i jo em deixo portar, una mica badoc, però amb una badoqueria practicant, que ara mateix necessito.

Algú dona indicacions que ocupem el nostre lloc a la taula, i per fortuna hi ha un cartell amb el meu nom, cosa que em facilita no haver de pensar on em poso, i seguir amb el meu estat de certa embriaguesa mental.

Després de la presentació de l'acte per part de la regidora, Mar Lleixà, i de la directora de la Biblioteca, Irene Prades, (quants n'he presentat aquí ja, Irene?) comença a parlar Ernest Redó. 

És mestre, músic, escriptor i amic, i molt professional en totes aquestes facetes. Fa les coses amb rigor i passió, hi posa esforç i talent. Dies abans em va manifestar certa inquietud i responsabilitat davant l'encàrrec de presentar el llibre (els rockers són gent molt responsable), però la meva tranquil·litat és absoluta, perquè sé que hi posarà l'ingredient essencial: estima. 

Anava preparat a emocionar-me, perquè estic tou aquests dies, o aquests anys (com més vell, més bleda), però és un goig tenir amics que no deixen de sorprendre't. Després de llegir el text que s'ha preparat (elogiós, evidentment, o no cobra; incisiu i fidel al seu estil), es trenca la posada en escena tradicional. Júlia i Pablo s'aixequen d'entre el públic, increpen el presentador (son pare), demanen que parli ja l'autor (jo), o els seus (meus) personatges. Jo ja soc un espectador amb anhel de saber què passarà immediatament. Llavors, Ernest, amb la guitarra de fons de l'Albino, recita un fragment del meu dietari, que vaig titular Travessant el pont de la vida, i que vaig penjar al blog i facebook el desembre passat, i on narrava les meves reflexions en veure caminar pel pont aquesta recent feta parella, Júlia i Pablo, tots dos fills d'amics meus.  Mentre Ernest llegeix el text, ells escenifiquen el moment, passegen per la sala de la Biblioteca agafats de les mans (ja ploro en aquest moment, o encara resisteixo?), comparteixen mirades on camina de puntetes l'amor. És una sensació estranya, una espiral on balla realitat i ficció: una parella jove que passeja pel pont, un escriptor que ho narra de forma literària, un pare que mesos després ho llegeix a la presentació del llibre, i els mateixos protagonistes que s'escenifiquen com si es tractés d'un mirall, o jo fos Alícia. No sé què és real; potser real són les llàgrimes que ja em cauen.

Però no s'acaba aquí. Pablo i Júlia descriuen el sentit del llibre, en desvetllen quatre eixos que hi han trobat, natura, sentiments, sensualitat i temps, i reciten un poema representatiu de cadascun, mentre deixen un objecte a l'altaret (havia oblidat parlar de l'altaret que a l'inici ha preparat Ernest, amb espelma dels desitjos inclosa) mentre Albino subratlla les emocions, les potencia, amb els seus màgics dits.

Au, i ara em toca ami, com si fos fàcil parlar ara!

Diré poques coses, perquè tothom a la sala em coneix, i saben quins són els meus temes, les meves obsessions per les coses properes i les emocions que amaguen, pels pedrissos, els balcons i els llençols, per la llum que entra de puntetes, per la pluja dolça, per les cireres.

I arriba el torn de fer-me un regal. Tots els poemes d'aquest llibre han estat escrits seguint el mateix procediment: posar la cançó Thanks d'Albino, i deixar.me portar per les sensacions que em despertava. Crec que això li ha donat una pàtima emocional comuna al llibre. I l'única petició que he fet per a l'acte és recitar alguns dels poemes mentre Albino toca Thanks. I quan acabi la cançó, quina toco? em pregunta. Doncs tornes a començar, perquè així he escrit el llibre, i així m'agrada que soni, i repetir mil vegades, thanks a tothom.

 Les fotos són de l'amic Rafael Ricote, però n'hi ha més que he anar collint de les xarxes en aquest àlbum

Amb el xocolate no s'hi juga

 

Vespre de divendres a les Jornades de les Lletres Ebrenques d’Amposta. Avui s’inaugura la reforma de la Biblioteca, que està plena de gom a gom. No dono a bast de parlar amb tothom. En aquestes Jornades sempre ens tracten bé, no hi falta l’esmorzar, el dinar... i ara és l’hora d’un pica-pica a peu dret, que fomenta que la gent circuli, que vagis d’amistat en amistat, de canapé a canapé. Faig tertúlia improvisada amb Baltasar Casanova i Cristina Faus, armat amb copa de vi, servilleta, entrepanet i mòbil, i trobant a faltar alguna mà per gestionar-ho tot. Un cambrer es passeja amb el postre final, unes piruletes de xocolate blanc, amb el logo de la biblioteca. Ens fa gràcia, ens fotografiem amb el dolç a la mà; els humans, no importa l’edat, som feliços amb coses ben petites. Un xiquet menut, des de la seva poca alçària, ens mira cap a dalt amb cara de llàstima, llépol. Potser li podríem donar una de les piruletes, però ningú dels tres fa el gest –amb el xocolate no s’hi juga. Afortunadament, sa mare ens lliure d’aquest dubte o deure moral, i s’emporta el xiquet arrossegant-lo de la mà.

Sagnar

 

Matí de dissabte a les Jornades de les Lletres Ebrenques d’Amposta, un dels moments que més m’agrada d’aquesta cita anual, a primeríssima hora, i anar rebent la família de lletres a mesura que arriba. La llibreria Guaix està organitzant la parada de llibres, i comproven de seguida que a la taula li falta espai per a encabir totes les novetats ebrenques. Sota la pell hi ha carn encara, la meva novetat d’enguany, està al costat d’altres llibres germans, i de bons amics.

A la sala d’actes, els rapitencs Eduardo Margaretto i Miquel Reverté fan proves de so per a l’actuació de migdia, fidels al seu estil que barreja força i trapelleria. Mentre m’abraço a Eduardo, s’acosta Miquel que s’ha fet un tall al dit amb alguna cosa, i comentem que la poesia ha de tallar, ha de fer sagnar l’autor, obrir-li ferides, i riem.

No em porteu roses, d'Eva Vilanova Arrufat

9 de cada 10 estàtues

 9 de cada 10 estàtues han perdut alguna vegada la paciència. En silenci, això sí.

Sota la pell hi ha carn encara (si els deixéssim)

equilibri

 

Un home i sa filla, d’uns nou anys, juguen al passeig de Ribera passant-se la pilota, sense ànim competitiu, en principi; la rivalitat generacional no ha arribat al seu punt àlgid. Amb picardia i un somriure, el pare xuta la pilota a una mica de distància de la xiqueta, que ha de córrer per a anar-la a buscar, mentre crida lamentant-se i allargant molt la i: “ai, papa!” Potser s’espera dels pares que facilitin les coses, que estalviïn esforços als fills, o potser cal trobar un difícil equilibri en això, fins i tot un diumenge al matí amb sol d’octubre.

A les Jornades de les Lletres Ebrenques d'Amposta

 És una cita esperada i estimada que arriba a la dinovena edició. A banda d'espectacles literaris, recitals, presentacions, taules rodones... allò que més valoro és que les Jornades s'han convertit en un punt de trobada, de retrobada, de coneixença, d'ampliació, d'aquesta família de lletres que anem fent entre tots. 

És un goig veure les abraçades, els somriures... la felicitat que ens dona coincidir de nou. A més, durant les Jornades no només ens alimenten amb cultura, sinó que ens ofereixen un pica-pica, un esmorzar, un dinar... i això pot semblar menor, que no és l'important, però ajuda molt a crear un ambient fraternal, distès, lúdic, que posa en safata el naixement i el reforç de velles amistats, i que ens reconforta, perquè que et convidin a menjar i beure et fa sentir valorat, estimat, com a casa, i tot això és una manifestació del tarannà de la mestressa de les Jornades, La Joana Serret, a qui tant estimem.

Unes imatges per demostrar el to de les Jornades

My darling Clementine (Pasión de los fuertes)

Crec que és el primer cop que veig aquesta pel·liculassa, un clàssic del western del senyor John Ford, My darling Clementine, o Pasión de los fuertes, com e sva traduir al castellà, perquè en aquella Espanya de llavors, i crec que encara en la d'ara, els títols havien de semblar més baronívol, en una falsa creença del que això comporta.

Sigui com sigui, tota una joia per a la vista. Us deixo un detallet del guió, un breu diàleg que crec recordar haver escoltat idèntic en una altra pel·lícula:

-Mac, mai has estat enamorat?

-No, sempre he estat cambrer tota la meva vida.

La séquia

 

Trobo una vell séquia de reg trencada, interrompuda per l’avanç de la ciutat que ha envaït antics horts propers a Tortosa. La construcció humil, envoltada d’herbes i fulles seques, sembla inservible i inútil, si és que és inútil recordar-nos d’on venim i el pas tranquil de l’aigua.

Sota la pell hi ha carn encara, lectura del primer poema del llibre

Sota la pell hi ha carn encara, fragment

  Sota la pell hi ha carn encara és el meu nou llibre de poesia que veurà la llum aquest octubre (es presenta a la Biblioteca de Tortosa el dia 24), però ja el podeu encomanar per avançat, i demanar-lo dedicat, a la web de Linx Edicions. 

Alguns d’aquests poemes han rebut el Premi Terra de fang de Deltebre, 2016, i el Premi de poesia Vila de Cambrils, 2017.

De cacera per carrers desconeguts

 

Quan acompanyo mon fill a un partit de futbol, lluny de casa, ens toca arribar una hora abans de partit, o més. Aprofito aquest temps d’espera fent una de les activitats que més m’agrada: vagar per carrers que desconec, sense rumb, badar, deixar que una cruïlla, que un passeig, que una façana, sedueixin les meves passes, la mirada ociosa. Soc un caçador de sensacions petites, d’emocions amagades en la quotidianitat.

Avui ens toca Sant Boi. La zona propera al camp sembla d’urbanització més o menys recent, blocs impersonals d’habitatges, terrasses de bar model funcional amb anuncis de multinacionals del refresc, un basar xinès, un centre d’alimentació Alí, que no crec que sigui un diminutiu d’alimentació. Enmig d’aquest entramat, envoltat d’una misa vegetació de creixement espontani, uns pocs pins - un amb una rama esqueixada-, veig un mas que, de lluny, crec que es diu Balaguer. En altres temps devia estar solitari, a la falda de la muntanya, i ara es veu assetjat, resistint encara.

No gaire més lluny trobo un carrer amb edificis de caràcter modernista, com ara l’Hostal Porta de Ferro; és evident el motiu del nom. La porta principal, forjada, està tancada, i hi ha un cartell amb una fletxa on hi diu textualment: Informació i reserves a la otra puerta. Potser aquesta segona, de fusta, és per als dies de cada dia.

Segueixo caminant, ja per tornar al camp. Veig cartells contra la violència domèstica, de solidaritat amb els discapacitats, i d’estima cap al personal sanitari. Les ciutats, per molt que creixin, mantenen ànima.

un dibuix, un tresor

 

Un estiu dels setanta, jo devia tindre onze o dotze anys, ma mare em va fer anar a classes de dibuix al mateix carrer, amb la Pinet, suposo que per a ocupar una mica les hores.

Jo no destacava en dibuix, era millor mon germà, però m'agradava passar alguna estona copiant -no calcant - el Mortadelo, l'ànec Donald, el Mickey, i coses així.
Aquelles poques classes no em convertiren en bon dibuixant, però m'obriren una finestra que agraeixo, em donaren unes tècniques bàsiques per passar a un altre nivell. Dibuixava bodegons, paisatges de Cornudella, a llapis i també amb ceres.
Molt de tant en tant, encara ho faig, i em relaxa.
Vaig fracassar rotundament en l'intent de dibuixar retrats. Els rostres i les mans han quedat fora del meu abast, de lluny.
Però un dia de la meva adolescència, a casa, potser avorrit, a una llibreta on hi feia de tot, i amb un bolígraf a la mà, vaig tenir l'impuls de dibuixar la padrina. Mirava la tele -no l'escoltava, perquè era bastant sorda- i seia a la seva cadira en una postura típica, amb les mans agafades al genoll. I per alguna mena de miracle o atzar, sense ser cap gran dibuix, vaig captar l'essència del seu rostre.
Ella es va morir pocs anys després, i el dibuix va agafar una dimensió emocional a la família, perquè pràcticament no teníem fotos d'ella. Vam desar-lo tan bé perquè no es perdés, que li vam perdre el rastre durant molts anys. Fent neteja per casa, mon germà l'ha trobat, en una capsa que hi deia "tresors". Bon títol per a un dibuix

Llegint Quan ataquen els voltors, de Cinta Farnós

Sota la pell hi ha carn encara, fragment

 Sota la pell hi ha carn encara és el meu nou llibre de poesia que veurà la llum aquest octubre (es presenta a la Biblioteca de Tortosa el dia 24), però ja el podeu encomanar per avançat, i demanar-lo dedicat, a la web de Linx Edicions. 

Alguns d’aquests poemes han rebut el Premi Terra de fang de Deltebre, 2016, i el Premi de poesia Vila de Cambrils, 2017. 

la feixuga càrrega de les responsabilitats

 

“Si pots corre i fer el tonto per aquí, també pots portar l’instrument”, li diu un pare a son fill que carrega, agafat entre els braços, un enorme estoig contra el seu pit. Lliçó pràctica per a aprendre la feixuga càrrega de les responsabilitats, un vespre al carrer de la Rosa de Tortosa, a la sortida del Conservatori de Música.

Quatre generacions, quatre relacions amb la fotografia

A la web de La Marfanta comparteixo una nova reflexió, aquest cop al voltant de les diferents formes de relacionar-se amb la fotografia de quatre generacions. 

Miro enrere, i ja són una bona colla, els article que hi he penjat, i que podeu llegir en aquest enllaç.

l'altre Jesús

 

Coincideixo al carrer amb l’Agustí Forner, un dels molts amics a qui sempre fa alegria trobar, i que he fet gràcies als diLLUMs d’arts al forn. Torna d’un llarg viatge, i l’acompanyen de la mà un xiquet i una xiqueta menuts. Ens presenta informalment, a la xiqueta li diu “és Jesús, saps qui és Jesús?” –potser els ha parlat de mi alguna vegada. La xiqueta pensa un parell de segons, i assenyala amb el ditet el cel. Ens posem a riure, jo una mica aclaparat pel pes de la responsabilitat, perquè la xiqueta, amb la seva confusió, ha posat el llistó molt alt, fins que ella se m’abraça a les cames amb tendresa.

d'un llarg passat, d'un curt futur

 

Dos parelles força grans es troben al carrer. L’home de l’una camina amb una crossa; la dona de l’altra, també. El primer s’acosta cap a l’altre home, crida el seu cognom amb admiració i alegria, com si li fes sorpresa haver-se’l trobat, li posa una mà a l’espatlla, i li diu:

-Feia temps que no ens veem, eh?

-Perquè t’amagues- li respon.

Somriuen, i intueixo complicitats que beuen d’un llarg passat i, temo, d’un curt futur.

Sota la pell hi ha carn encara, fragment

  Sota la pell hi ha carn encara és el meu nou llibre de poesia que veurà la llum aquest octubre (es presenta a la Biblioteca de Tortosa el dia 24), però ja el podeu encomanar per avançat, i demanar-lo dedicat, a la web de Linx Edicions. 

Alguns d’aquests poemes han rebut el Premi Terra de fang de Deltebre, 2016, i el Premi de poesia Vila de Cambrils, 2017.