Gran descobriment d’aquest autor, de qui en llegiré més
llibres. El calamar gegant no és una novel·la típica, amb una trama que cal
anar seguint, tot i que no n’està exempta. La podem anomenar novel·la, perquè aquesta
etiqueta admet molts formats. És un recull d’històries al voltant d’aquest
animal extraordinari, inverosímil, llegendari, i en seguim el seu rastre difús com
si d’un personatge es tractés. La seva estela ens atrau, llaminers devoradors d’històries
com som els lectors: el misteri, la sorpresa, la màgia, com tot allò que sembla
impossible però que esdevé possible al nostre pensament i, per què no, a la
realitat. Naveguem pels mar dels segles seguint la seva estela, i cosim
aquestes històries amb els records del narrador, que no és altre que el propi
autor, amb les seves il·lusions i esperances. I tot són històries, perquè l’autèntic
protagonista del llibre són les històries. I així el llibre ens atrapa amb tots
els seus tentacles, ens emociona, ens entreté, ens ensenya i, potser la seva
raó de ser, ens fa reflexionar a nivell personal i d’espècie.
Us deixo amb algunes frases, i la lectura d’un fragment,
però n’hauria triat moltes.
Un somni, o el tens per sempre o no l’has tingut mai.
Només l’amor et fa feliç de debò, només l’amor et fa
patir de mala manera.
Som bons i amables i molt atents amb els altres quan
aquests altres ja no hi són: som pèssims com a amics i veïns de casa, però som
formidables com a enterramorts.
