Llegint Jo confesso, de Jaume Cabré

Memòria d'uns ulls pintats, de Lluís Llach

Després de dècades triomfant al món de la cançó, de ser abanderat de tantes emocions i idees, Lluís Llach canvia de registre i entrar al món de la literatura (això és discutible ja que, les lletres de les cançons no són literatura?). És un repte complicat, i és molt difícil (impossible?) abstreure's del seu passat i ser jutjat objectivament, però Lluís Llach, l'escriptor, se n'ha sortit amb nota, i crec que no parlo només com un fan acèrrim.
En més d'una entrevista, li vaig escoltar dir que amb el pas dels anys Lluís Llach voldria convertir-se en un d'aquells vells que no paren d'explicar històries. Potser amb aquest novel·la s'ha volgut avançar, i s'inventa, i cull, i enfila aquesta història que un vell explica a un director que prepara el guió d'una pel·lícula, o a nosaltres els lectors, o a sí mateix.
Podeu llegir la sinopsi de la novel·la en aquest enllaç. Jo us en llegeixo un fragment, que tambñe podreu trobar al blog on recullo les meves lectures en veu alta.

‎40 anys de lector empedreït després, em plau dir amb satisfacció que cada cop m'agrada i m'estimo més la literatura. I, sobretot, la vida.

19-11-2012 Centenari de Joan Sales, autor d'Incerta glòria, un dels llibres que més em va marcar a la meva joventut. Com a homenatge, durant l'any aniré penjant fragments del llibre:

La geometria és pura, el mineral és net; la vida és bruta... ¿No podríem ser massissos, com les estàtues?

Dont stop me now, Queen

Amor? Química?

Els productes són els adequats; les dosis, exactes; però la reacció, inesperada. Qui ho diu que l'amor és química?

Cares del món (254)

Àngels saragantana ha trobat un parell de Cares del món al fons d'un got. A més afirma que la de la dreta és més masculina i ben dibuixada, i la de l'esquerra té trets més femenins i difuminats.
Hauré de plantejar-se seriosament abandonar la secció,  o la salut mental de massa persones que em segueixen perillen. Que consti que no em faig responsable dels danys que pugui ocasionar.
Salut!

Pensava que la pàtria d'una persona era la seva infantesa. M'he tornat emigrant, ara la meva pràtria és la infantesa del meu fill.

Els dies no comencen; els comences.

De blanc setí, de Sandra Domínguez

Em plau comprovar que escriptors/es que fa temps havia descobert a través dels seus blogs, i que gaudia de la seva literatura, publicquen el seu primer llibre. Ara és el torn de la Sandra Domínguez, autora del blog Papallones en la llum, i que veu publicat el seu primer llibre en solitari, el poemari De blanc setí, de la mà de l'editorial Germania.
Sinopsi
De blanc setí és un llibre de poesia que transcorre a cavall entre la vida i el somni. Neix del vers que es desprèn entre els llençols i que cavalca entre les pàgines del llibre per anar assimilant la impossibilitat de materialitzar els sentiments propis en l’amor. Aquest fet es palesa en la mesura que s’avança en la lectura per constatar que es tracta d’una història que es fon a les mans abans no s’ha fet tangible i que, si existia alguna despulla de sentiment, aquest és tan fràgil com el vidre. L’autora empra la metàfora i la imatge poètica plena de sensibilitat per descriure una història latent que es percep en l’ordre de les pàgines i que induirà els lectors a imaginar cada poema. Un argument invisible que culmina en la constatació, un cop més, que l’oblit també és un bon principi.
Em permeto llegir-ne un parell de poemes.

Olors; llibres.

Una xiqueta m'ensenya un llibre especial; si fregues en una il·lustració, desprén olors. Jo sempre els havia olorat, els llibres.
.
(He escrit aquesta reflexió al meu facebook, i Anna Maria Villalonga m'hi ha afegit aquest enllaç a un escrit seu molt adient.)

Fa baixada, els daus no paren de rodar. Potser la incertesa és el millor resultat possible.

Sóc fill de l'escola pública; també vull ser-ne pare.

La pell és el camí? La mar? La barca?

Llegint Salabror de riu, de Baltasar Casanova

Oller davant d'un boc de cervesa, de Joan Cavallé

Oller davant d'un boc de cervesa, de Joan Cavallé
Cossetània Edicions
Sinopsi
Prenent com a referent la personalitat de Narcís Oller, l’autor ens proposa una reflexió des de l’escena sobre el fet d’escriure, centrat en els conflictes que enfronten la realitat amb la ficció, amb el romanticisme, amb l’idealisme i amb altres subterfugis literaris. Narcís Oller va ser un novellista que bevia directament de la realitat. Les seves novel·les i contes es basen en observacions directes del seu entorn. Però aquest entorn li va provocar no pocs problemes. El més important el va tenir amb Valls, la seva ciutat d’origen, on alguns sectors van trobar-se massa ben retratats. El text que proposem és un acarament de l’autor amb els seus personatges. Com un eco dels personatges sense autor de Pirandello, Narcís Oller es veu assaltat pels seus, cadascun amb la seva reivindicació específi ca. El conjunt configura una passejada per tota la producció narrativa d’Oller.

Flors

Visita a Cornudella. Al nostre fill li agrada regar les plantes del balcó, i ajuda sa padrina a treure les flors seques dels testos. De fons, Siurana, aparentment inalterable al pas del temps.
Mai deixen de ser flors les flors?

Desdefinicions (244)

nacionanisme. Estimar-se un país a si mateix.

Per a Relats conjunts

Cerco la mirada que sotjava el meus records. Perdut i en mans del vent que se m'emporta, m'invento, per tal de sobreviure, un passat que em salvi.

Per als Relats conjunts d'aquest mes.

Del bon humor tortosí, de Joan Moreira

Del bon humor tortosí, de Joan Moreira, és un tresor que ens romania amagat des de fa més de mig segle, però valia la pena, però la llàstima és la gent que no l'ha arribat a conèixer, i hauria xalat de valent (com m'ha dit una companya del Club de lectura) reconneixent molts dels personatges que hi surten.
Moreira ens descriu una multitud de personatges de la Tortosa de la primera meitat de segle XX. Ens els presenta sense embuts, tal com raja, encara vius malgrat el pas dels anys, i mentre llegeixes diràs que els veus passar pel carrer, per la vora de la Catedral o en alguna de les tavernes de l'època. Els escoltes parlar, tal com parla la gent del poble, te'n rius amb ells, de l'origen dels seus malnoms, i els veus gesticular i moure's pels carrers d'una Tortosa que costa reconèixer; ressusciten. A través d'aquests personatges vius de nou la vella ciutat, t'hi passeges, hi beus. Humor i tendresa a mans plenes, una joia, no només per la gent de Tortosa, sinó per al món sencer.
Més informació sobre el llibre a la web d'Onada Edicions.
M'encanta llegir-ne fragments en veu alta, i posar-me el vestit de l'alguacilillo, o vestir-me de pidolaire. Us en deixo un petit tast:

un món millor, sense dubte

Tornem del festival de fi de curs de la Llar d'infants del nostre fill. L'any vinent anirà al col.legi dels "grans" i una barreja d'il·lusió, tristesa i agraïment ens ha envaït. 

Cosntruïm un món nou amb maons de records dolços; un món millor, sense dubte.