20 de març 2017

El trist atzar del vertigen que em devora, d'Òscar Ramírez Dolcet



La forma de saltar (o de no saltar) un obstacle pot resultar traumàtica, o bella. A El trist atzar del verigen que em devora, Òscar Ramírez, el seu autor, ens mostra com podem traduir un moment de dolor a paraules, o com fer servir les paraules per vèncer el dolor. I tot això és més fàcil si l’atleta que es troba en aquest viarany del destí és un bon comunicador, i l’Òscar n’és, periodista de vocació i escriptor amb una bona trajectòria de llibres per fer sentir i pensar.
I tot això és més digerible a certa edat en què la maduresa ens mostra el camí del més preuat, del més senzill.
En aquest llibre de narrativa poètica, Òscar Ramírez ens parla del “deure d’obrir totes les portes que ens fan por”, i ens ensenya a posar “els peus descalços en un jardí de gespa fràgil”, o a “penjar el present rere la porta”, i que la vida ens “espera cada  nit a la cantonada del dia”.
Escriure és un bon exercici per parlar amb un mateix, per a llepar-se les ferides, per destriar allò que és prescindible.

Vaig tenir el plaer de col·laborar a la presentació del seu llibre a la llibreria La 2 de Viladrich de Tortosa, i va acceptar el repte d’una batalla incruenta d’aforismes, i aquí ens teniu en una fotografia del moment i, si us hi fixeu, veure que, als nostres peus, una fletxa certera ens assenya-la l’espai dels llibres. 
Al seu blog també en parla.