L'amic Emigdi Subirats estrena l'enèsima secció al seu blog, que anomena Cartes des de l'estima.
Ahir me'n va dedicar una, en què va un repàs a moltes de les coses que ens uneixen.
Fa uns anys vaig fer un muntatge amb alguns d'aquests moments:
Any Maria Beneyto. L'Acadèmia Valenciana de la Llengua li dedica un espai la la seva web, que inclou un parell de lectures meves.
Avui s'han iniciat els actes de l'Any Manuel Pérez Bonfill, que culminaran el 2026 amb el centenari del seu naixement.
Com no podia ser d'una altra manera, l'acte té lloc a la sala d'actes de l'Institut Dertosa, el seu institut de l'ànima, a l'espai on va fer créixer la màgia del teatre, o el verí injectat a més d'un actor i actiu que triomfen en teatres i pantalles de cinema i televisió.
Primer parla Carles Castellà en nom de l'Institut, i després l'alcalde de la ciutat, Jordi Jordan. També intervé com a sacsejador cultural dels diLLUMs d'arts al Forn Ricardo Gascón, que subratlla que Manolo ja va ser al seu temps un influencer, per la seva capacitat de seduir, d'obrir mentalitats i finestres. L'incombustible Emigdi Subirats, recita un poema de Manolo, com també Sílvia Panisello, tots dos acompanyats de la guitarra de Noel Luna. Noel tenia previst fer un petit recital, però s'ha despertat avui amb mal de gola, i li parlar sense tossir, però és intrèpid, i entusiasta, i se'n surt cantant tres cançons, i interpretant-ne una a la guitarra, i només puc pensar que la feblesa a la veu que mostra avui me'l fa més entranyable, si és possible. Adoro aquest noi, me'l sento meu, i recomano que llegiu l'apunt al seu facebook sobre aquesta actuació.
I deixo per al final la deliciosa intervenció d'Octavi Iglesias, professor i amic de Manolo. M'emociona l'emoció que transmet, el ritme pausat, les paraules precises, la lliçó de vida, fins i tot, que comporta. No me'n puc estar de prendre alguna anotació. Esmenta paraules claus en la vida de Manolo, com llibertat i independència, que buscava per a tothom la llibertat de pensar, que sempre va estar a l'alçada de les circumstàncies, on havia d'estar, intel·lectual compromès amb un món millor que patia per aconseguir, que res que passés al món no li era aliè, que era un gran ensenyant perquè unia a la seva acció docent els coneixements i la passió per a transmetre'ls, que no era ortodox, que el seu discurs no estava programat, que era una concatenació de moltes lectures, que la literatura què és, sinó lectura, que li agradava ser estimat pel seus alumnes, que feia classes de català i de teatre de forma gratuïta i fora de l'horari lectiu, que era un home proper als sabers inútils.
I jo, penso, que no el vaig tenir de professor, que el vaig conèixer ja de vell, tot això ho vaig captar, conduit per una mirada inoblidable plena de vida, ironia, intel·ligència i humor.
Manuel Pérez Bonfill, un dels grans de la docència, del teatre, de la literatura, de la llibertat, i de la vida.
Després, dins del mateix acte, visitaríem l'exposició d'obres d'Agustí Forner, amic també de Manolo, però Agustí mereix un altre apunt.
Podeu veure imatges de l'acte en aquest enllaç
A mi, de foto, em ve de gust compartir la següent, amb Manolo, plens d'emoció, un 2 d'octubre de 2017.
.jpg)
22 d'octubre de 2025. Tinc el goig de participar en la presentació de dos llibres més de l'Emigdi Subirats.
Després de la benvinguda d'Irene Prades, i les paraules inicials de Jaume Llambrich, l'editor estimat, Xabier Coluig ens parla de la traducció d'Emigdi a l'anglès de La insostenible lleugeresa del vers, The unsustainable lightness of verse.
Després em toca a mi parlar de Les cartes de GEMINIS, una edició comentada d'una selecció de cartes que Gerard Vergés va publicar a la revista . En resum, un trio guanyador emocionalment: l'amic Emigdi, l'admirat Gerard Vergés, i l'estimada Editorial Petropolis.
Sobre el contingut, què més puc dir de la narrativa de Vergés! Les va escriure de molt jove, però ja s'hi troba la seva mestria, la delícia de comprovar com navega entre temes diversos, tal com farà anys després amb llibres com 13 biografies imperfectes o amb el recull d'articles d'Alfabet per a adults.
Tenia anotades quatre coses per a estirar el fil de la presentació, però mitja hora abans de l'acte, m'adono de l'evidència que la presentació d'un llibre de cartes mereix una altra carta. I així escric tan ràpid com puc la carta següent que llegeixo durant l'acte:
Benvolgut
Emigdi,
T’escric
aquesta carta que té un polsim -o una carretada-, de surrealisme, gairebé a la
manera del nostre admirat Gerard Vergés, però no com ell les escrivia, sempre
sabedor, sovint irònic, que el receptor mai la llegiria, per circular en altres esferes de més aquí de
la vida terrestre, o de més enllà de la mort. La manca de sentit d’aquesta
carta rau en què tu no la llegiràs, sinó que l’escoltaràs de la meva pròpia
veu, en directe, aquí a la meva dreta, o a la meva esquerra (encara no sé com
ens posarem en aquesta sala de la Biblioteca que tantes vegades ens ha unit.
De
ben segur que Irene, o qui l’hagi substituïda si està de viatge, ens haurà
presentat amb l’estima habitual, fent referències a la quantitat d’anys que ens
coneixem, que hauríem de començar a amagar, més per vertigen que per
coquetería.
Em
permeto, a manera de recordatori i d’agraïment, anar-me’n vint anys enrere –que
no pateixi el respectable públic, que no tornaré al present d’any en any. Jo
acabava de publicar Postres de músic, el meu segon llibre, i vam coincidir,
crec que a Ca’l Sisco, al Temple, en una presentació de la nostra estimada
Paquita. Allí ens vam conèixer personalment, tot i que jo ja sabia de tu, de la
gran quantitat d’articles que ja publicaves a la web de llibresebrencs. Et vas
comprar o et vaig regalar un exemplar del meu llibre, i poc temps després vas
publicar al Diari de Tarragona un dels articles més positius envers els meus
llibres que mai he llegit. Ho tinc molt present, amic, i llavors fou molt
important per a aquell escriptor novell; ara és important estar al costat de
l’amic.
Entrem
en matèria d’aquest llibres. Molts admirem de fa temps la teva capacitat de
treball, de publicar llibre rere llibre, però és que ara te’ls menges de dos en
dos, com els Petit suisse d’aquell anunci.
Però
Vergés s’ho val, veritat?
A
banda del treball, jo destaco la teva passió, per múltiples disciplines que
compartim; passió i fidelitat, que unides al teu treball, en converteixen en el
Messi de les lletres de Font de Quinto, Campredó, i de més enllà de l’Ebre.
Aquest
llibre que és un regal. Jo ja tinc la fabulosa edició que es va fer de la
revista Gèminis, però, no ens enganyem, no és fácil de tenir als braços gaire
estona, és una llepolia que cal degustar a poc a poc. Amb aquesta selecció
comentada de cartes que Vergés hi va publicar, ens les fas més properes, a la
voreta de la tauleta de nit , i podem paladejar la delicia de la narrativa de
Vergés, que tot i ser Jove quan les va escriure, ja s’entreveu el seu talent
per navegar per tota mena de circuits narratius, d’anar i vindre, de picotejar
allà i aquí, de fer-nos reflexionar i somriure, a tenir set de tenir set de
saber.
Gràcies
a tots tres, a Vergés, a la mai proa lloada Editorial Petròpolis, i a tu,
Emigdi, una abraçada quan ens trobem, que és ara mateix.
Tortosa, 22 d’octubre de 2025
I efectivament, ens fem una bona abraçada, fruit de dècades d'amistat i col·laboració.
Emigdi, a més d'explicar-nos el rebuig de la idea inicial de traduir les cartes de Vergés al català, l'estructura del llibre amb les cartes escollides i uns comentaris posteriors de l'autor, que sovint s'adreça també als destinataris de les cartes.. a més de tot això, Emigdi solca dialècticament per molts dels seus referents vitals i literaris inabastables.
Emigdi em recorda que l'article sobre Postres de músic que he citat a la carta va ser el primer apunt del seu blog, i jo recordo per a mi, que el llibre que vaig coordinar, Totes les baranes dels teus dits, va ser el primer de l'Editorial Petròpolis, i aquesta bonica coincidència, de ser a l'inici d'importants trajectòries de dos amics, em fa sentir feliç.
I la corda que encara ens queda!!!
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
Dilluns passat, al Forn de la Canonja de Tortosa, dins de la trobada mensual dels diLLUMs d'arts al Forn, vaig voler celebrar els 20 anys de l'edició del meu segon recull de relats, Postres de músic, amb la lectura d'un parell de contes, magníficament acompanyat, no d'un músic, sinó de dos: Pablo Díaz a la guitarra, i Pep Mola al baix.
En una paret al carrer veig un cartell, d’alguna mena d’església, on destaca el lema “Todo es posible, solo creed”.
Uns cinquanta metres més endavant em trobo dos dones que conversen, i una li diu a l’altra, referint-se a algun conegut que s’ha degut morir: “No se salva ni Cristo”.
Potser tot, tot , tot, no és posible.
Hi ha una persona a Tortosa (que pertany a una categoria per a la qual fa falta una paraula per a descriure’l, que no sigui el llarg i molt utilitzat durant una època de la vida “el pare d’un xiquet que juga a futbol a l’equip de mon fill”) amb qui ja des de l’inici de la primera temporada que van coincidir els nostres xiquets es va establir un feeling especial, i una amistat entre famílies que encara es manté. Té una feina dura, de feixuc i ampli horari, repartint medicaments a les farmàcies del territori. És una d’aquestes tasques que durant el confinament de 2020 van ser considerades essencials, que cap virus podia aturar, com la recollida de brossa, la neteja, la pagesia, la sanitat..., que durant un temps van obtenir la consideració social que mereixen, perquè es feia evident la seva importància; importància que, un cop passada la pandèmia, ha caigut a l’oblit i desagraïment habitual.
Sisco fa molts quilòmetres amunt i avall, a totes hores. Molt sovint, durant algun dels meus curts trajectes a peu per la ciutat, veig passar la seva furgoneta amb el logo comercial que ràpidament identifico. Llavors ens mirem, aixequem un braç, ens saludem, divertits per l’enèsima coincidència, somriem, i continuem els nostres camins, havent gaudit d’una alegria mútua, d’un minúscul parèntesi entre les nostres cabòries quotidianes; qui sap si d’una felicitat petita.
Penso que si hi ha gent que s’alegra de veure’m, ni que sigui fugaçment, alguna cosa devem fer bé a la vida.
Fa uns dies, mentre travessava el carrer, a uns vint metres, he vist que la seva furgoneta havia acabat de passar. Llàstima, he lamentat, per poc no hem gaudit d’una nova coincidència, d’un altre d’aquests somriures aparentment intranscendents. Penso que el saludaré des d’aquest escrit que li dedico.
Tot just l’endemà, me’l torno a trobar, i aquest cop sí ens veiem, i somriuem, i la meva alegria és doble, i espero que la seva també, si llegeix aquestes línies.
Poso "pigmeus" entre cometes, perquè és com ell els escriu, tot i que és un terme que no li agrada, però que, per una mena de pacte amb si mateix i els lectors, utilitza per a l bé de la narració. I dic aparents protagonistes, perquè, sempre, l'important és la seva peculiar i llaminera forma de parlar-nos d'allò que ens fa humans.
No es tracta de ficció, sinó d'una mena d'assaig on ens narra les vivències, anhels i recerques de diversos antropòlegs, amb els "pigmeus" com a matèria d'estudi, excusa o instrument, i de al seva pròpia experiència. Sigui com sigui, tot allò que toca l'Albert esdevé pura literatura.
Us deixo algun petit fragment i una lectura:
A falta d'una metralladora i deu mil bales, el millor
que pots tenir en aquesta vida és un caràcter jovial.
Els intolerants sempre mostren l’extrem més escandalós de la llibertat amb l’objectiu de negar-la en la seva integritat.
conèixer l’altre no ens fa més bones persones, en absolut, sinó que té una funció encara més primària, més important: fer-nos persones
No sé si és el meu llibre més important, però a partir de llavors vaig gosar nomenar-me escriptor. Era el segon recull de contes, guanyava un premi prou important, el Marià Vayreda, el publicava Empúries, va tenir cert ressò mediàtic -a mitjans que després la majoria m'ha ignorat- i ha estat fins ara el llibre més venut.
Aquests dies l'he rellegit, i constato una evolució, i potser alguns dels relats ara no els inclouria, o ni tan sols escriuria. Coses que provoca el pas de les dècades.
