Hi ha una persona a Tortosa (que pertany a una categoria per a la qual fa falta una paraula per a descriure’l, que no sigui el llarg i molt utilitzat durant una època de la vida “el pare d’un xiquet que juga a futbol a l’equip de mon fill”) amb qui ja des de l’inici de la primera temporada que van coincidir els nostres xiquets es va establir un feeling especial, i una amistat entre famílies que encara es manté. Té una feina dura, de feixuc i ampli horari, repartint medicaments a les farmàcies del territori. És una d’aquestes tasques que durant el confinament de 2020 van ser considerades essencials, que cap virus podia aturar, com la recollida de brossa, la neteja, la pagesia, la sanitat..., que durant un temps van obtenir la consideració social que mereixen, perquè es feia evident la seva importància; importància que, un cop passada la pandèmia, ha caigut a l’oblit i desagraïment habitual.
Sisco fa molts quilòmetres amunt i avall, a totes hores. Molt sovint, durant algun dels meus curts trajectes a peu per la ciutat, veig passar la seva furgoneta amb el logo comercial que ràpidament identifico. Llavors ens mirem, aixequem un braç, ens saludem, divertits per l’enèsima coincidència, somriem, i continuem els nostres camins, havent gaudit d’una alegria mútua, d’un minúscul parèntesi entre les nostres cabòries quotidianes; qui sap si d’una felicitat petita.
Penso que si hi ha gent que s’alegra de veure’m, ni que sigui fugaçment, alguna cosa devem fer bé a la vida.
Fa uns dies, mentre travessava el carrer, a uns vint metres, he vist que la seva furgoneta havia acabat de passar. Llàstima, he lamentat, per poc no hem gaudit d’una nova coincidència, d’un altre d’aquests somriures aparentment intranscendents. Penso que el saludaré des d’aquest escrit que li dedico.
Tot just l’endemà, me’l torno a trobar, i aquest cop sí ens veiem, i somriuem, i la meva alegria és doble, i espero que la seva també, si llegeix aquestes línies.
1 comentari:
Genial, m'encanta això que dius...
Publica un comentari a l'entrada