16 de novembre 2013

Presentació de Fragments d'una pedra, de Santi Borrell

Davant d'un públic entusiasta, dijous passat vaig presentar a la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa, el poemari Fragments d'una pedra, de Santi Borrell, del qual ja n'havia penjat alguna vídeo lectura.
L'acte de la presentació fou molt íntim, i esdevingué de fet una tertúlia, una reflexió en veu alta i a moltes veus sobre la poesia. Jo m'havia preparat unes pinzellades sobre les sensacions que m'havia despertat la lectura, i unes descripcions del poeta, a través de breus fragments del llibre (en negreta), i que ara transcric.
.
A través de la seva poesia, Santi Borrell pensa i fa pensar, reflexionar, sentir, preguntar, preguntar-se.
Se sincera, es despulla, es transparenta.
Mira, i veu.
És savi, prequè té consciència dels seus dubtes, perquè sap fer les preguntes correctes i té la curiositat d’un xiquet, i la seva manca de por o de vergonya que es descobreixin els seus dubtes, les seves ignoràncies.
Sovint es posa existencialista, però també tasta els gestos quotidians.
De vegades és un torrent, un xàfec d’estiu que et deixa moll de dalt a baix d’emocions que necessites pair; d’altres es recrea en detalls d’aparent senzillesa.
Entenc perfectament tot el que diu, i això no fa la seva poesia més fàcil, perquè que m’implica més directament.
És un poeta interior i social.
Repeteix molt  l’inici dels versos, com si tingués la necessitat de dir moltes coses, o la mateixa cosa de maneres molt diferents.
Un poeta de la paraula oral, sense cridar, ...o sí.
És un poeta que comença fent-se moltes preguntes. Massa preguntes? Preguntes innecessàries? Respostes impossibles?
Què fa un home somiant sol?
Què fan una dona i un home, mirant-se?
Són les meves il·lusions una forma d’oblit?
Entre plorar o morir,   quina diferència hi ha?
 
un poeta que intenta conèixer als ulls dels altres
Una dona que no conec em saluda.
 
un poeta de grans reptes
 
Un dia escriuré un poema matemàtic
i segur que no m’equivocaré.
Serà un poema perfecte, indesxifrable.
.
un poeta desconcertat perquè: ningú parla de la bellesa
.
un poeta que es desconeix
No sé res de la meva vida.
Tot el meu cos és un magatzem de camins i d’oblits,
de somnis i exageracions, d’errors i prodigis.
.
un poeta que de vegades no es comprèn
Ah, quantes paradoxes expressen els meus sentiments.
.
un poeta que escriu, i potser viu, arrauxadament
.
Tot el que sento és un impuls.
Jo assajo amb la meva vida sense cap finalitat,
sense haver de preveure les coses.
Jo simplement vaig topant amb la realitat.
La meva vida no té cap guió.
.
un poeta amb grans ambicions
Jo vull aire, temps, l’ombra d’un arbre.
Jo vull la vida al meu costat.
.
Un poeta amb les seves febleses:
la torno a veure pel carrer.
El seu record em continua fent mal.
.
un poeta que dubta de la seva  identitat
Sóc tants personatges a la vegada
que no recordo quina persona volia ser.

un poeta que es meravella de les felicitats petites de cada dia

Ha començat a ploure
i m’he aixecat per aplaudir.    
 .
Un poeta que evidencia el pas del temps
He fotografiat un arbre
amb les seves últimes fulles.
Al cap d’uns dies, les fulles
han caigut damunt la fotografia.
.
Un poeta amant de la paraula, és clar, però que intenta escoltar també el silenci
Què ens està dient el silenci?
Com es pot explicar amb paraules
sense destorbar-lo,
si pronuncio la paraula silenci
i el silenci desapareix?
.
Un poeta gràcies al qual mai haurem de llegir:

L’esquela d’una paraula.

1 comentari:

J.Policarp ha dit...

Gràcies Jesús M. per donar-nos a conèixer aquests gran poeta tan ric en matisos, tan ric en vida interior i tan ric en la bellesa escrita.

Felicitats per la teva presentació des de la distància quen ens separa del Baix Empordà.

Jordi