18 de novembre 2016

malgrat tot, continuo confiant, tossudament, en la màgia

Sóc un maldestre crònic. La meva relació amb tota classe d’aparells mecànics, electrònics, elèctrics o altres tortures similars, no és d’amor-odi, sinó d’odi directament o, en el millor dels casos, d’indiferència. De forma periòdica, aquests aparells que m’envolten i que algú ha decidit que són imprescindibles (segur?) s’espatllen i, sovint, seguint alguna mena de pla malèfic o de conxorxa còsmica, més d’un es posen d’acord per a espatllar-se alhora.

Armat amb la meva manca de destresa, i sense gaire èmfasi, de vegades els agafo, me’ls miro, com si busqués algun ressort que s’autoinculpi de l’avaria. Altres cops els deixo en repòs, i recolzat en la innocència que des de sempre m’acompanya, després d’unes hores o d’uns dies, els agafo de nou, i premo el botó corresponent amb l’esperança que funcioni, que s’hagi reparat sol. No, normalment no funciona, però, malgrat tot, continuo confiant, tossudament, en la màgia.

Cap comentari: