Un dels millors records de la meva infantesa són els balls. Era l’activitat lúdica per excel·lència al poble, on els dos locals, La Renaixença i L’Intim, competien en fer la gresca més grossa, a Carnaval i a la Festa Major –competien en altres coses també, però llavors la meva innocència era immune a velles cicatrius. A banda d’aquests dos moments especialment esperats de l’any, destacava el ball de Sant Cristòfol, a la plaça, organitzat pels xofers.
Després dels primers anys, en què em dedicava com tota la canalla a esquivar els peus dels balladors per plegar caramels, que col·leccionaria per colors i que faria durar dotze mesos, vaig posar-me a ballar molt aviat. No sé quina edat deuria tindre -9, 10, 11?- quan em movia a ritme dels primers pasdobles, valsos o txa-txa-txas, agafat a una distància prudencial, marcada per la llargària dels braços de les xiquetes que m’havien dit que sí, de vegades a la primera, però sovint després de demanar-ho a unes quantes que s’esperaven assegudes en fila: Balles? Balles? Balles? La negativa era suportable; la indiferència, dolorosa. De seguida vaig tenir unes quantes balladores habituals.
Un dia d’un any, no recordo quin concret, el repertori habitual de cançons que tocaven totes les orquestres es va veure alterat per la incorporació d’una de més moderna que vam començar a ballar “sueltos”, en rotllana, i de forma més desinhibida. Aquella cançó que va marcar un abans i un després en la nostra forma de ballar va ser (I can’t get no) Satisfaction, dels Rolling Stones. De ben segur que els nostres moviments eren més decorosos que els de Mick Jagger, però per alguna cosa es comença.
Sempre que l’escolto em retorna aquell ambient lúdic i de diversió, i m’envaeix una mena de tendresa que, crec, no era la intenció de ses satàniques majestats; els camins de rock són inescrutables.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada