Fals proverbi montenegrí

 

Contes per Nadal a la Cadena SER

Dotze anys seguits llegint un conte per Nadal a la Cadena SER de Tortosa.

Els anys anteriors sempre he escollit un conte de Gianni Rodari: el 2014 vaig llegir La guerra de les campanes, el 2015, Un diumenge al matí, el 2016, Fris, fras, frus, el 2017, El país amb el des al davant. el 2018 El mag dels estels, el 2019, El paleta de Valtellina. el 2020, La paraula plorar, el 2021, El planeta de la veritat, el 2022,  El cel, el 2023, La planta Paolino, i el 2024, El timbre dels lladres.

Aquest Nadal passat he volgut iniciar una nova etapa, convidant a llegir amb mi una persona molt especial. Es tracta d'una noia de tretze anys, que vaig conèixer ja fa uns quants sant jordis, que estava interessada en la poesia. Hem seguit en contacte i he fet una versió del conte La tempesta, inclòs al recull A mig camí de la incertesa, per a llegir-lo a dos veus. El podeu escoltar en aquest enllaç. 

Fals proverbi de Groenlàndia

 

Primera sang, d'Amélie Nothomb

Us deixo un parell de fragments del llibre, un sobre la poesia, i un altre sobre la paternitat, i una lectura: 

P54 

Una mica a la babalà, el vaig fer partícip de la meva experiència. -És poesia. -És bona o no? La pregunta em va deixar de pedra. No m’hauria pensat mai que es pogués aprovar o desaprovar la poesia. La poesia, com el mal temps, els dies festius o els soldats de plom, existia. Era una realitat i l’havies d’acceptar. No vaig respondre. 

 p120 

Sempre que em semblava que no el molestaria, jo agafava l’André i l’estrenyia contra el cor. Era un misteri que es renovava a cada abraçada: un abisme d’amor, alhora buit i ple, que m’esquinçava el pit. Era un interrogant gegantí: la paternitat era la meva vocació, ho sentia, i tanmateix no tenia ni idea d’en què consistia. Comptava que fos el nadó qui m’ho ensenyés.

L'home que retratava els morts, de Francesc Valls-Calçada

Ulleres d'home

 

Entro a la nostra farmàcia de capçalera a buscar una nova ració periòdica de medicaments familiars. Un home prop de la porta està mirant uns prestatges amb ulleres i, després d’un ràpid intercanvi de llenguatge corporal, entenc que el puc avançar per la dreta en direcció al taulell. Pocs segons després, mentre m’espero, aquest home prou madur, amb pèls canosos a la barba que destaquen sobre la seva negra pell, amb dos models d’ulleres a les mans, em pregunta amb un castellà primari: ¿de hombre? Unes són gruixudes i negres; les altres, fines i de color lila. Deixant-me endur pels clixés, li assenyalo –procurant  mostrar la meva manca de criteri- les primeres.

No sé per què m’ho ha preguntat a mi, i no a les tres dependentes que, cal tenir-ho potser en compte, estaven ocupades. Potser cercant una complicitat de gènere, coses d’homes, o per creure’m expert en la matèria, ateses les meves ulleres, masculines, suposo.

Tres días y una noche, de Rafael Ricote

 

Tinc el goig d'haver participat escrivint el pròleg del primer llibre de l'amic Rafael Ricote, publicat per AMES. Es tracta del recull de relats Tres días y una noche.

Us deixo amb el pròleg que he escrit, i la lectura del conte titulat La nota.

Sovint dubto de la necessitat que alguns llibres requereixin un pròleg, però el dubte s’esvaeix quan la proposta arriba des de l’amistat, quan el text que precedirà l’obra es converteix en una abraçada, en un acompanyar un amic en un projecte que l’omple d’il·lusió, especialment si es tracta del seu primer llibre; aleshores la proposta es transforma en un honor agradable, en una ocasió sense igual per compartir l’alegria.

«Mis relatos» és el nom de l’arxiu que m’envia Rafael Ricote —Rafa, a partir d’ara— perquè prepari aquest pròleg.

Coneixem la passió d’en Rafa per la fotografia, el descobrim sovint en una cantonada, discret, capturant el gest que subratlla una emoció, i sabem de la mirada que s’amaga rere l’objectiu: la delatarà la imatge que, atrapada en un instant, ens explicarà una història. Però en Rafa, el fotògraf, necessita altres canals per expressar les emocions, perquè una paraula val més que mil imatges.

Els relats curts, sovint, i els relats d’en Rafa, en particular, habiten una frontera estreta, una línia fina on es creuen, subtilment, la vida quotidiana i allò especial, allò intranscendent, amb tot allò essencial que amaga l’ànima humana.

Passejar pels relats d’en Rafa és viure en aquesta línia prima on conviuen les emocions, on els personatges són tractats amb una tendresa delicada, amb l’evident amor que l’autor sent per ells, i que se’ns encomana en poques paraules. I la línia —una platja, un pont, una finestra…—, de vegades, es trenca en la seva fragilitat, i la tristesa embriaga els personatges, l’autor i els lectors; la felicitat, esquiva, és un somni que s’escapa en un final invisible que haurem d’imaginar, sense que amagui gaires dubtes.

Qui llegeix els relats d’en Rafa sent la necessitat d’abraçar els seus personatges, de recordar-los que som humans —de recordar-nos-ho—, que som al seu costat per si necessiten una espatlla amiga, o una mà més o menys forta.

En Rafa escriu personatges que no criden, que no exigeixen, que no reclamen un lloc a la història. Escriu éssers que demanen una cosa molt més fràgil i molt més profunda alhora: ser vistos. Ser recordats. Persones que mai no mereixen dues línies en un diari local, però que aquí troben el seu espai entre la tendresa i el desassossec, el seu petit sostre narratiu sota la pluja del destí.

A voltes, un planeta, a Xarel.10

En fa il·lusió que al blog Xarel.10 destaqui A voltes, un planeta (Cossetània, 2025) entre les lectures destacades de l'any. 

La lectura segur que neix de la fidelitat i estima sorgida de l'època daurada dels blogs, i que es manté tot i la invasió de xarxes socials molt menys personals.

https://xarel-10.blogspot.com/2025/