Tres días y una noche, de Rafael Ricote

 

El 20 de gener vaig tenir el goig de participar a la presentació del primer llibre de l'amic Rafael Ricote, juntament amb Paul Martín que li ha editat i publicat per AMES, a la Biblioteca de Tortosa. Es tracta del recull de relats Tres días y una noche.

Començo la meva intervenció preguntant-li a Rafa si el temps que fa avui, fred i plujós, sense ser tempestuós, és perfecte per a la presentació del seu llibre, i ell em confirma que sí. Després m'agrada subratllar la seva sensibilitat, i l'amor que té pels seus personatges, a través de l'empatia que s'hi respira i que s'encomana. Els relats transiten entre la ficció i la realitat, entre l'esperança i la desil·lusió, entre l'amor i la fatalitat, entre el passat i el present, la llum i la foscor, entre els somnis (fugissers, impossibles, irrenunciables) i la realitat (malvada, esquiva, trapella).

Podeu veure l'acte sencer en aquest enllaç.

Us deixo amb el pròleg que he escrit, i la lectura del conte titulat La nota.

Sovint dubto de la necessitat que alguns llibres requereixin un pròleg, però el dubte s’esvaeix quan la proposta arriba des de l’amistat, quan el text que precedirà l’obra es converteix en una abraçada, en un acompanyar un amic en un projecte que l’omple d’il·lusió, especialment si es tracta del seu primer llibre; aleshores la proposta es transforma en un honor agradable, en una ocasió sense igual per compartir l’alegria.

«Mis relatos» és el nom de l’arxiu que m’envia Rafael Ricote —Rafa, a partir d’ara— perquè prepari aquest pròleg.

Coneixem la passió d’en Rafa per la fotografia, el descobrim sovint en una cantonada, discret, capturant el gest que subratlla una emoció, i sabem de la mirada que s’amaga rere l’objectiu: la delatarà la imatge que, atrapada en un instant, ens explicarà una història. Però en Rafa, el fotògraf, necessita altres canals per expressar les emocions, perquè una paraula val més que mil imatges.

Els relats curts, sovint, i els relats d’en Rafa, en particular, habiten una frontera estreta, una línia fina on es creuen, subtilment, la vida quotidiana i allò especial, allò intranscendent, amb tot allò essencial que amaga l’ànima humana.

Passejar pels relats d’en Rafa és viure en aquesta línia prima on conviuen les emocions, on els personatges són tractats amb una tendresa delicada, amb l’evident amor que l’autor sent per ells, i que se’ns encomana en poques paraules. I la línia —una platja, un pont, una finestra…—, de vegades, es trenca en la seva fragilitat, i la tristesa embriaga els personatges, l’autor i els lectors; la felicitat, esquiva, és un somni que s’escapa en un final invisible que haurem d’imaginar, sense que amagui gaires dubtes.

Qui llegeix els relats d’en Rafa sent la necessitat d’abraçar els seus personatges, de recordar-los que som humans —de recordar-nos-ho—, que som al seu costat per si necessiten una espatlla amiga, o una mà més o menys forta.

En Rafa escriu personatges que no criden, que no exigeixen, que no reclamen un lloc a la història. Escriu éssers que demanen una cosa molt més fràgil i molt més profunda alhora: ser vistos. Ser recordats. Persones que mai no mereixen dues línies en un diari local, però que aquí troben el seu espai entre la tendresa i el desassossec, el seu petit sostre narratiu sota la pluja del destí.