El calaix dels vols perduts

 Recordant El calaix dels vols perduts, una novel·la que vaig començar el juliol de 2012, i que es queda en projecte, com dos o tres més, quan tenia poques pàgines escrites, un boirós esquema i massa coses a decidir. 

La vaig reprendre i acabar el 2015, en pocs mesos, aprofitant la inèrcia i l'aprenentatge d'haver escrit tot just abans la primera novel·la, El nostre pitjor enemic, que em costà moltíssim acabar, havent de lluitar contra el meu hàbit de contista improvisador. 

Per a escriure El calaix dels vols perduts ja tenia certa tècnica, un viatge encetat que havia recorregut obrint-me camí pas a pas, paraula, a paraula. A més, la trama es desenvolupava en un temps i en un espai conegut per mi, amb un estil més habitual, i no amb el to especialment èpic i poètic que li havia donat a El nostre pitjor enemic, com a contrast amb el seu pusil·lànime protagonista. Tot i això no vaig deixar de proposar-me un repte: la trama es desenvolupa en tres línies diferents, i amb tres tipus de narrador, en primera persona, tercera, i segona.

Totes dues novel·les van obtenir premi. La primera, el de narrativa de la Ribera d'Ebre, i la segona, un accèssit al premi de novel·la curta de Mollerussa, que em va saber a gairebé primer en saber que aquell any el certamen havia batut el rècord de participació, i que havia empatat en primera instància amb el guanyador.

Ja ha passat una dècada d'aquestes dues novel·les, i no he tingut ganes d'escriure un altre llibre similar, que requereixi d'una estructura ben lligada per a arribar a bon port. L'ànima de contista breu, de juganer de les paraules, va sortir reforçada d'aquest doble repte. Trauré la pols a vells projectes de novel·les desats a arxius del meu ordinador? De moment no, però mai se sap.

frustració

 

Trobo al terra restes de la butlleta d’un sorteig de loteria. Els trossos, innecessàriament petits, han estat estripats i llençats al terra, diria que amb fúria, qui sap si víctimes de la frustració, com una venjança contra el menyspreu de la fortuna que, un cop més, ha degut passar de llarg. Patètica reacció davant d’una injustícia que no deixa de ser parcial, perquè els déus de l’atzar no poden complaure a tothom. Potser, tot plegat, és un exemple d’esperança mal dirigida que, d’acord amb l’ordenança municipal, pot ser objecte de sanció, per més inri.

Coses de la memòria

 Els cotxes mai m'han interessat. Els veig com una maquinària útil. N'he tingut tres, i no en sé ni els cavalls, ni la cilindrada. L'actual ja té setze anys i si em pregunten la matrícula m'he de concentrar; normalment la dic bé, però dubto. En canvi, la matrícula del primer, comprat el 1989, la recordo a la perfecció; seria una bona contrasenya. I del cotxe del mig, puc dir que era blau.

When we were kings (1996)

Uns fragments extrets del documental When we were kings (1996), sobre Muhamad Alí i el seu combat contra Foreman de 1974, que ens permet introduir-nos en l'extraordinària personalitat d'Alí, molt més que un boxejador:

Tinc experiència, sóc un professional. M’han trencat la mandíbula, m’han tombat un parell de vegades. Sóc cruel! He estat tallant arbres i fent coses noves. He lluitat contra un cocodril. He lluitat contra una balena. He esposat un llamp i l’he tancat a la presó. Sóc cruel! La setmana passada vaig assassinar una roca. Vaig matar una pedra i vaig enviar un totxo a l’hospital. Fins i tot faig emmalaltir les medecines. Cruel i ràpid; tan ràpid, que ahir a la nit vaig apagar la llum i em vaig posar al llit abans que l’habitació quedés a les fosques.

--

No és extraordinari viatjar en un avió amb pilots africans? Una tripulació negra per a un negre d’Estats Units és una cosa estranya. Quan mirem la televisió, ens mostren a Tarzan, els indígenes i la selva. Mai ens havien dit que els africans són més intel·ligents que nosaltres. Parlen anglès, francès i africà; nosaltres ni tan sols parlem bé l’anglès.

--

Cadascú té la seva cultura. No diem que us odiarem i que mai voldrem parlar amb vosaltres ni farem negocis junts. No és això. Només diem que volem ser independents.

Pont indestructible de les emocions

 

Fa uns dies, a la feina, ens preguntem quan es va retirar la part de la via fèrria a Tortosa, que passava per damunt de l’avinguda Lleida, al costat del parc. La resposta no era difícil de trobar dins dels arxius municipals, però jo emprenc un altre camí.

Recordo el moment, durant una de les moltes passejades que feia amb mon fill, llavors petit, i les llargues converses que les acompanyaven. Tinc present la imatge de la grua al fons que aixecava l’estructura del pont per on passava la via, i ell en un primer pla, amb el polo blau que portava, les piles carregades de curiositat. Vaig fer la foto, com tantes, per immortalitzar un moment que podria ser per una banda històric, i per una altra trist, per la constatació d’una pèrdua per a la ciutat que intuïa definitiva.

Trobo la foto de seguida al mòbil, i l’ensenyo als companys: setembre de 2012, dic. Constato com mon fill és la referència d’aquests últims i apassionants anys. I ja posats, me’m miro unes quantes més de l’època, amb un tel d’enyorança, que és un pont indestructible per a les emocions.

Llista perduda, missatge diví?

 

Des del meu ateisme practicant, i amb un respecte prudent, observo algunes creences i costums religioses amb dosis variades de simpatia, curiositat i emoció vinculades a un bagatge cultural que és impossible d’obviar. Per exemple, el fet de les mares de déu trobades –que en són moltes, però és una, en un d’aquells malabarismes que la fe obliga a escometre a la raó-, imatges normalment de fusta, que restaven amagades en llocs recòndits i apartats, i que descobreix alguna persona d’extracte humil, un pastor o una noia que rentava.

Cap de mare de déu ha tingut el detall de posar-se al meu pas, però tinc tendència a trobar petits objectes, sovint trencats, malmesos, de vegades escrits, llançats o perduts al carrer, que no tenen res de sagrat, en sentit estricte de la paraula, però que sembla que em diguin alguna cosa, i que em remeten a emocions, a vivències d’altres persones que, a manca d’una veu que m’il·lumini, jo puc intuir, imaginar o directament inventar.

Avui és el cas d’un paper amb una llista numerada del que crec que són quinze cançons o grups musicals i una data: 1990. Pel contingut, per la mida, i per la seva forma quadrada, apostaria que es tractava d’una d’aquelles cintes de cassette que quan era jove gravàvem amb temes seleccionats d’un disc que ens deixaven o caçats de la seva emissió a la ràdio.

Descobreixo que la llista –Sonic Youth, Pixies, Mucky Pup, Primus, Violence, Sacred Reich, Bad Religion, The Breeders, Lemonheads, Testament, Exodus, Prong, Xentrix i Acid Reign- pertany a grups de thrash metal, rock alternatiu i punk. Dubto que alguna mena de divinitat vulgui transmetre un missatge a aquest desvalgut món en què vivim, i que m’utilitzi a mi i a aquesta llista, com a canal de comunicació, en plena era de les xarxes socials. 

En cas que em faci adepte a aquesta religió, ja us avisaré.

Per motius personals, per temes que tinc pendents de concretar data, no puc garantir estar disponible, un dia en concret, els propers mesos. Per aquest motiu prefereixo no agafar compromisos a curt termini, que després no pugui complir. Ja he declinat l'oferta de diverses presentacions de llibres i d'alguna activitat literària que em feia goig, però aviat tornarà tot a la normalitat, espero, tot i que procurant mantenir un ritme que em permeti gaudir d'una de les coses que ara més valoro: la tranquil·litat.

The misfits

A la secció De pel·lícula, uns fragments de The misfits (1961) que desafortunadament es va traduir com a Vidas rebeldes. Em fa gràcia que tot i l'evident intimitat que viuen els personatges de Clark Gable i Marilyn Monroe, el doblatge de l'època fa que es tractin de vostè, i que durant l'esmorzar després de passar una nit junts (es va censurar a l'època l'escena en què ell la desperta amb un petó), afegeixin que ell diu que acaba d'arribar.

-Tinc l’esperança que et quedis; podrà ser?
-Quina importància té això?
-Pot ser el més important del món, almenys per a mi.
--
Tots ens estem morint, tots els home i totes les dones, a totes hores, i no ens estem ensenyant el que sabem
--
-Per què estàs tan trista? Crec que no he conegut una dona més trista que tu.
-Ets el primer home que em diu això; sempre m’han dit que sóc molt alegre.
-És perquè aconsegueixes que un se senti feliç.
--
-Has pensat en tornar-te a casar?
-Sí, moltes vegades, però mai de dia.

Airplane! (1980)

 

Avui a la secció De pel·lícula no transcric fragments del guió, perquè extreure frases del context de Airplane! perdria tota la gràcia. 

Airplane! -coneguda aquí com Aterriza como puedas per aquella maleïda mania de traduir els títols- és una de les pel·lícules més divertides que he vist mai. Després de veure durant els setanta tota mena de films catastròfics, amb vaixells enfonsats, gratacels incendiats i avions a punt d'estavellar-se, arriba aquesta pel·lícula que se'n fot d'aquest gènere, de les romàntiques, de les bèl·liques... i ens aboca un allau de gags, un darrere de l'altre, de vegades més d'un simultàniament, i competint entre ells per a assolir el màxim d'absurditat i paròdia possibles. 

Sovint les de riure no es prenen seriosament, però compte amb aquesta, que va iniciar tot un estil de comèdia, amb altres seqüeles aèries i  una altra fita memorable com Top secret (1984). 

Tothom de la meva generació recorda perfectament Aterriza como puedas, amb algunes escenes que han homenatjades infinitat de vegades, i frases que han quedat a l'imaginari col·lectiu com "t'agraden les pel·lícules de gladiadors?", o "he triat mal dia per deixar d'olorar pegament".

Gràcies a qui la va fer possible, a qui va creure en aquesta idea que devia semblar poc més que boja. El seu argument importa poc, no busca la transcendència, però ens regala uns moments de felicitat, i l'oportunitat de riure-se'n de tot des de l'absurd, que potser és la postura adequada de mirar cara a cara la vida.

Pintura en general

 

Sovint quan vaig pel carrer em fixo en rètols, cartells, etc. En definitiva, en les paraules, que irresistiblement em criden l’atenció. He dit sovint, no sempre, no es tracta d’una actitud obsessiva o malaltissa, crec.

Avui em crida l’atenció, vés a saber per què, la retolació de la furgoneta d’un pintor. A part del nom comercial i les dades de contacte, anuncia que es dedica a “treballs verticals, rehabilitació de façanes i patis de llums”, i destaca la imatge de diversos pintors penjats de cordes treballant a una façana. Està clara la seva especialització, però amb lletres ben grosses hi diu: PINTURA EN GENERAL. Potser com una bona tàctica comercial, o perquè no està la cosa com per rebutjar cap tipus de tasca.

Per cert, jo domino especialment els relats breus, però em dedico a escriure, en general.

Un fet excepcional; esteu avisats

 

Vaig a peu pel centre de Tortosa, i en una cruïlla de la principal artèria de la ciutat, veig un cotxe que perpetra una infracció prou greu, ja que fa un canvi de sentit de 180 graus, trepitjant sense escrúpols la línia contínua, i aprofitant la illeta del mig de l’avinguda. No era una de les hores puntes, però en ple migdia hi ha prou trànsit. La forma decidida i àgil amb què ha executat la prohibida maniobra em fa creure que no és el primer cop.

Per aquesta cruïlla hi passo sovint des de fa quaranta anys, i no recordo haver vist mai aquí un menyspreu de les normes de circulació com aquesta. El més gros és que deu segons després, quan jo tot just havia avançat uns pocs metres, un altre cotxe que anava al seu darrere també trepitja la línia contínua, travessa els carrils de sentit contrari, i es perd per un carrer transversal,  agafant una trajectòria diferent que el primer.

Dos infraccions en tants pocs segons a un lloc on mai n’havia vist cap és un fet insòlit, de la talla potser d’un eclipsi de sol o el pas allargassat d’un cometa. A mi que m’agraden tant els números, penso que les probabilitats que això hagi passat són escasses, i no sé si prendre-m’ho com l’auguri que quelcom de transcendent succeirà aviat, funest o desitjat, o si és a punt de néixer el primogènit d’algun rei, o l’encarnació d’una deessa.

Per si de cas, deixo constància d’aquest fet excepcional a les xarxes socials; esteu avisats.

La millor metge del món

 

Visita mèdica de revisió periòdica. Al costat de l’ordinador on la metgessa consulta anàlisis i informes, veig un paper on llegeixo: “La millor metge del món”. No és un títol acadèmic amb paper oficial convenientment emmarcat, sinó un foli escrit a mà amb bolígraf, enganxat a la paret amb cinta adhesiva o una xinxeta, al costat d’altres del mateix estil. A sota s’hi afegeix: “I la mare més bona”. Intueixo que aquests afalacs no són objectius, i que els mèrits que els avalen no són fruit de superar cap prova teòrica, sinó més aviat pràctica i quotidiana, que de moement em val.

Ístina, de David Cirici

El periple, de Mario Pons Múria

 

Ahir el Canal 33 va tornar a emetre El Periple, de Mario Pons Múria. Casualitat, o perquè l’enèssim conflicte esclata a l’Orient Mitjà?

El Periple (2018) narra les conseqüències de la guerra a Síria, especialment el drama dels refugiats, i el connecta amb el nostre trauma de la Guerra Civil i l’exili.

El Periple és un documental, però –com la resta d’obres de Mario- aquesta etiqueta se’m queda curta. La mirada de Mario té tot allò d’artístic que implica emoció, una capacitat d’empatia que es tradueix en la forma en què mira els ulls dels protagonistes, en la forma en què ens els fa mirar, sovint negats de la incipient llàgrima que apareix als dos costats de la pantalla.

Mario es rebel·la contra unes injustícies que es repeteixen amb massa insistència, des de la ràbia i des de l’emoció, negant-se a caure en la impotència. Hi lluita tossudament amb la seva càmera, en deixa testimoni.

Mario és un orfebre, em meravellen els seus muntatges. L’imagino retallant una a una les peces d’un trencaclosques que ens regala ja encaixat, fet d’històries trenades, perquè totes les històries són la mateixa, perquè totes les guerres són germanes del mateix dolor.

La guerra de Síria, la nostra guerra incivil, el passat, l’ara que torna, tossut... i tot plegat cosit per la llum dels fars, fars que només són record, com el de Buda al delta de l’Ebre, fars que ens facin de guia, que ens aportin una esperança, un destí que homes amb la potència i la sensibilitat de Mario poden fer imaginable.