Ahir el Canal 33 va tornar a emetre El Periple, de Mario Pons Múria. Casualitat, o perquè l’enèssim conflicte esclata a l’Orient Mitjà?
El Periple (2018) narra les conseqüències de la guerra a Síria, especialment el drama dels refugiats, i el connecta amb el nostre trauma de la Guerra Civil i l’exili.
El Periple és un documental, però –com la resta d’obres de Mario- aquesta etiqueta se’m queda curta. La mirada de Mario té tot allò d’artístic que implica emoció, una capacitat d’empatia que es tradueix en la forma en què mira els ulls dels protagonistes, en la forma en què ens els fa mirar, sovint negats de la incipient llàgrima que apareix als dos costats de la pantalla.
Mario es rebel·la contra unes injustícies que es repeteixen amb massa insistència, des de la ràbia i des de l’emoció, negant-se a caure en la impotència. Hi lluita tossudament amb la seva càmera, en deixa testimoni.
Mario és un orfebre, em meravellen els seus muntatges. L’imagino retallant una a una les peces d’un trencaclosques que ens regala ja encaixat, fet d’històries trenades, perquè totes les històries són la mateixa, perquè totes les guerres són germanes del mateix dolor.
La guerra de Síria, la nostra guerra incivil, el passat, l’ara que torna, tossut... i tot plegat cosit per la llum dels fars, fars que només són record, com el de Buda al delta de l’Ebre, fars que ens facin de guia, que ens aportin una esperança, un destí que homes amb la potència i la sensibilitat de Mario poden fer imaginable.
