Impermeable

Jordi Masó és un escriptor especialitzat en microcontes i, sobretot, un enamorat d’aquest gènere. Des de fa sis anys gestiona el blog La bona confitura, on recull microcontes de diversos autors. Fa uns dies hi ha penjat el meu conte Impermeable, del recull El noi del costat del padrí.

Es tracta d’un conte atípic del meu repertori, amb una trama un xic surrealista o, millor dit, simbòlica. En sortir de casa seva, el protagonista descobreix restes de sang al pom de la porta, per la part de fora. El conte no ens desvetllarà l’orígen d’aquesta taca, no es resoldrà cap misteri; no era aquesta la motivació del relat, sinó detenir-nos a observar la seva reacció. Neteja discretament la taca, perquè no en quedi rastre, perquè no descobreixin la seva existència ni els habitants de dins del pis, ni els veïns.

La sang ha arribat a la porta mateix de casa seva, com una mena de crit d’alerta, no importa l’origen, però no vol per res del món que això afecti la suposada pau o normalitat interior. Vol mantenir-se ell mateix i casa seva impermeables i creu, potser de forma il·lusa, que pot aconseguir-ho si neteja la taca amb cura, si esborra metòdicament qualsevol rastre.

De forma insconscient, a l’hora d’escriure el relat, potser m’influiren històries bíbliques on una marca a la porta podia representar ser assenyalat, la diferència entre la vida i la morta, independenment de la innocència.

Egoïsme, por, impotència, culpabilitat? No sabem quina classe d’emocions o neguits el porten a actuar d’aquesta manera. Podem ser durs a l’hora de jutjar-lo, recriminar una actitud tan poc implicada amb el seu entorn. Qui estigui lliure de culpa, que tiri la primera pedra.

El nostre pitjor enemic. Personatges: el comandant

El comandant és el protagonista de El nostre pitjor enemic. Com ja deia en un apunt anterior, es tracta d'un dels meus típics personatges, secundari, perdedor.

Al contrari dels contes, on passo de puntetes per les característiques físiques dels personatges, a la novel·la m'he vist la necessitat de detallar-ne millor l'aspecte, no tan sols de cara al lector, sinó per a mi mateix. No tinc gaire experiència en aquesta faceta de l'escriptura, i li he dedicat molta atenció, hores, i infinites relectures. Les descripcions són tan físiques com, sobretot, psicològiques.

Aquí teniu la del protagonista, a la pàgina 9. Jo em vaig inspirar, aproximadament, en una persona real. A veure qui si algú l'endevina (podeu conèixer més personatges en aquest enllaç).

.

Té els ulls massa junts, i resulten petits tan a la vora del nas que presideix omnipotent el rostre. És un nas implacable, impossible d’ocultar, que obliga a donar explicacions, i a cercar les perverses raons que oculta la natura, o les divinitats, per projectar una estructura innecessària així. Atabala, concentra tota l’atenció fins que l’interlocutor no s’hi acostuma, fins que comprova que l’essencial del rostre no es troba al mig com una ensenya, sinó en el conjunt, en la sensació de desemparament que desprèn, sobretot quan no para compte i se li queda entreoberta la boca, rematada per uns llavis voluptuosos en excés, que no sensuals. Però tot plegat no provoca rebuig, perquè en el fons dels seus minúsculs ulls hi brolla una tristesa de boira, una inflexible manca d’afecte i una aparença de perpetu infant en trànsit a una maduresa que, inabastable, s’allunya a cada pas. Des de l’adolescència, el cos s’obstina a ascendir sense sentit ni proporcions, molt per damunt de la mitjana dels mortals, i es vincla endavant sense gràcia, en un estèril afany per fondre’s.

Salpar

Salpo de viatge sobre el llençol de la nit. La mar, l'amor. Tu, la barca.
.
Inspirat en una il·lustraió d'Ignasi Blanch.

un pas gegant per a la humanitat

Reviso vells vídeos casolans del nostre fill; un viatge d’anada i tornada a les emocions, un registre del pas implacable del temps i de tots els records que ens regala.

Gràcies a un, recordo un gest dels que m’agraden, potser insignificant en aparença, d’aquells que em reconcilien amb l’ésser humà.

És la nit de Sant Jordi, un dia molt especial. Sopem a l’aire lliure amb la família; el nostre fill té tot just dos anys, i està content per sortir de nit, i una mica orgullós de fer-se gran. En una plaça de Tortosa no para de córrer amunt i avall. Hi ha una colleta de xiquetes més grans que ell, que no coneixem, d’uns nou o deu anys, potser. Estan en rotllana parlant de les seves coses que, sense dubte, deuen ser molt importants. EL nostre fill es planta al costat. Una d’elles gira el coll, el mira, i li acaricia el clatell. És un gest breu, tot just d’un segon o dos. Qualsevol distracció hauria fet imperceptible aquesta mostra d’estima improvisada, una prova que els humans ens movem encara empesos per la sensibilitat, a la recerca d’afecte

Un petit gest per a una xiqueta, un pas gegant per a la humanitat.

La fada Maribruna

No és la derrota, sinó el vent, és un recull  inclòs a la col·lecció Maremàgnum d'Onada Edicions, adreçat a l'alumnat d'ESO.
A l'hora d'escriure els relats he tinhut en ment aquest públic, però, de fet, sols al començament, i després me n'he oblidat. L'estil dels contes és similar a llibres anteriors, tot i que he procurat prescindir o limitar certes dosis de tristesa que abunden a altres reculls. He mirat de ser més divertit, cosa que ja m'agrada, sense perdre de vista les escenes quotidianes que m'agrada plantejar. Això no treu que puguin aparèixer personatges d'absoluta fantasia com Maribruna, que treu el cap en un parell de contes, una aprenent de fada una mica maldestra, que viu en un món paral·lel i que ens visita per a practicar els seus encanteris, amb més o menys fortuna. Un mitjó serà el seu objectiu, o la seva víctima.

Tossudament naturals

Que la Naturalesa és sàvia és una d’aquestes frases tòpiques que t’acostumes a escoltar de petit i que rarament poses en entredit, però si et poses a reflexionar una mica (cosa molt saludable, o no) t’adones que no és del tot certa.

Normalment s’atorga un caràcter positiu a les coses naturals, mentre que la paraula artificial es carrega de connotacions negatives. Aquesta és una visió bucòlica de la vida, però parcialment falsa.

Naturals són els arcs de Sant Martí, les flors, el cel ple d’estrelles a l’estiu o les postes de sol; però també els terratrèmols, els huracans, els meteorits i el mal de queixal.

Artificials són els residus químics, el fum dels cotxes, i les cançons de l’estiu; també el Rèquiem de Mozart, algunes pel·lícules de Woody Allen, els autorretrats de Van Gogh, i el Camí de sirga, de Moncada.

Nosaltres, els humans, no som infal·libles, i la Natura, menys encara. Ep! No és cap retret, la perfecció m’embafa i cada cop trobo més belles les imperfeccions. La Natura prova, juga, inventa, s’equivoca milions de vegades, però, gràcies a una tossudesa incansable, de tant en tant encerta. I quan encerta, és meravellosa, i perdonem tota classe d’errors que es fan invisibles als nostres ulls.

La Natura ens sedueix, ens il·lumina el rostre, ens fa sentir millors..., l’estimem. I el motiu és obvi, tot i que sovint se’ns oblida: nosaltres som natura.

Recordo l’impacte que vaig sentir en alguna classe de Ciències Naturals quan el mestre ens digué que nosaltres pertanyíem al regne animal, com els gossos, les cabres o les serps. Animals? Nosaltres? Vaig veure la mateixa sorpresa quan li vaig explicar al nostre fill. Perquè ens creiem especials, diferents, amb un pèl de sobèrbia, i certa capacitat creadora pròpia de petits déus.

S’associa la paraula artifical a tot allò creat pels humans, com si nosaltres fóssim quelcom aliè a la naturalesa, com si no en siguéssim fills, i no tenim en compte que tot allò que surti de les nostres mans, també és un fruit de la natura.

Diem que un préssec fet crèixer de pressa amb adobs químics i madurat en un magatzem no té el mateix gust que un altre madurat lentament a l’abre i al sol, com si tant l’un, com l’altre, no fossin fruit del treball de generacions i generacions de pagesos, que els han plantat, seleccionat, i modificat, de forma artificial.

La natura no és tan sàvia, ni nosaltres tan intel·ligents, ni tan malignes tampoc, com de vegades ens veiem. Ens equivoquem i som capaços de les més grans proeses, tossudament, com la natura que som.

Fil conductor

No és la derrota, sinó el vent, és un recull de contes singular per a mi, entre altres coses perquè hi ha un fil conductor, en doble sentit.
Un fil conductor en sentit figurat, perquè tots els contes tenen un element que els uneix.
Un fil conductor en sentit literal, perquè un dels personatges que apareix a tots els relats és tèxtil.

El nostre pitjor enemic; sobre els personatges

Habituat a descriure de forma molt subtil els personatges dels meus contes, he hagut de tarctar de forma diferent els habitants d’aquesta la meva primera novel·la, El nostre pitjor enemic. Abans de donar-los veu i de posar-m’hi a conviure durant tants mesos d’escriptura, els he hagut de conèixer millor i, per tant, estimar-los. He hagut de prendre decisions per ells que mai han estat fàcils per a una persona indecisa com jo. Els he posat rostre, sentiments, passat… Una feinada per a mi! No m’he vist amb cor de posar-los nom, potser per mandra, potser perquè d’aquesta manera ens representin millor a cadascú de nosaltres i les nostres pors. De la mateixa manera, no he situat l’acció ni en un lloc ni en temps determinat. Em refereixo a ells simplement com a el comandant (el protagonista), la comandanta (la seva dona), el mariscal (son pare, absent i omnipresent alhora), el general (el “monstre” a qui ha de vigilar), el sergent i el caporal (dues peces que l’ajuden en moments determinats, de la partida, com el cavall i l’alfil).

El comandant és un dels típics personatges que apareixen als meus contes, que ben bé podria titular-se L’home invisible. Aquesta mena d’homes “invisibles” em desperten molta tendresa i solidaritat. Es tracta de persones que arriben a un bar o a la feina, s’aproximent a un grup de coneguts que estan conversant, i ningú es gira per a saludar-lo, tothom continuna indiferent a la seva presència mentre ell esbossa un tímid “bon dia” pràcticament inaudible que no obté resposta. I cada vegada, el bon dia és més i més fluixet, fins que el personatge es guanta la fama d’antisocial, antipàtic o tancat. La meva solidaritat cap a aquesta mena de personatges ha impulsat aquesta novel·la i gran part de la meva obra; herois invisibles, derrotats, vícitmes també d’ells mateixos.

El nostre comandant té una aparença molt visible, tot i que maldestra, i malgrat la seva elevada estatura, que es va vinclant amb els anys, no deixa de ser invisible.

el fons groc dels anys

Notes les notes sobre el fons groc dels anys?
Els moixons volen per tu, si vols.
-
Inspirat en una foto d'Antoni Lluch

Cruïlles, de Jesús Fusté

I ja està aquí el tercer disc de Jesús Fusté, Cruïlles. Ja us he parlat d'aquest fantàstic músic, cantant i amic, que excel·leix en els tres àmbits. Ja fa vuit anys que tinc la sort de conèixer-lo i, com ànimes bessones que es reconeixen a distància, vam sentir un feeling especial des del primer moment, i sovint hem col·laborat junts. El llibre Una sortida digna li deu el títol a una de les seves cançons del primer disc. Un dels contes inclosos a I un cop de vent els despentina, està basat en una de les seves cançons del segon disc Lletres d'aigua..
Per a acabar-ho d'arrodonir, fa un parell d'anys em proposa col·laborant posant lletra a la cançó Vaig, del seu tercer disc Cruïlles, i també escriure un conte del mateix títol, que es pot trobar dins del disc i que es pot llegir al recull El noi del costat del padrí.
I com he dit, ara ja està el disc acabat i a les meves mans. Ja me'l sé de memòria, i mon fill gran part, fins i tot la cançó italiana, i Vigila!, que té molt de ritme.
El tercer mostra una clara evolució, amb potència i lirisme alhora, un disc que ens crida i que estira algunes notes de forma delicada i que ens pengen d'un fil de l'emoció, com Cau la llum,una de les meves preferides.
El disc, com a objecte, és molt bonic, amb fotos de Xulio Ricardo Trigo, i textos de Coia Valls, Cinta Arasa, Francesc Mompó, Àngels Moreno, i jo mateix.
A la seva web podeu tastar ja la primera de les cançons del disc, Aina.

El nostre pitjor enemic, les cites

Per a encapçalar El nostre pitjor enemic he escollit dues cites inicials de dos autors ebrencs que estimo, Gerard Vergés i Artur Bladé.
.

¿Per què se senten veus enganyadores

i el navegant, enllà de les onades,

albira fèrtils illes, si és mentida?

Gerard Vergés, L’ombra rogenca de la lloba (v. 131-133)

 .

La desesperança no és una actitud vital i cal traspassar-la per dalt, com la claror de l’alba sobrepassa la foscor nocturna.

Artur Bladé, Viatge a l’esperança

El nostre pitjor enemic; l'editorial

La gent que em segueix sap que sóc un tossut amant dels relats breus. N’he escrit més de cinc-cents, n’he publicat set reculls ( a més dels tres, com a mínim, pendents de publicar). Ës una relació d’amor que, tot i les dues novel·les que ja he escrit, no cessa. Durant tots aquests anys d’amor amb els contes, m’han acompanyat a visitar diverses editorials i agents. En molts casos, el resultat ha estat el silenci; i en d’altres, la resposta ha estat gairebé idèntica: “quan tinguis una novel·la, torna”.

No totes les editorials són així. En el meu cas, Cossetània ha estat l’excepció més clara. Després de publicar el meu primer conte en un recull col·lectiu, i de proposar-me participar al llibre El brogit de l’Ebre,  van ser ells qui em van convidar a publicar un recull en solitari i, sense ni tan sols haver llegit els contes, em van fer arribar el contracte; és una prova de confiança que mai oblidaré. Des de llavors, han nat publicant els meus reculls sense dubtar-ho, i emplau, enormement, que sigui Cossetània l’encarregada de publicar la meva primera novel·la, com una mena de justícia poètica del destí.

Sopar de lletres i la virtud de resistir

Dijous passat  vaig participar al Sopar de lletres que per segon any organitza Onada edicions, amb la intenció de difondre les seves últimes obres publicades i, sobretot, com un pas més en la tasca que és l'autèntic leitmotiv de l'editorial, com diu Miquel Àngel Pradilla, és a dir, posar en valor el territori des del territori.
I quan parlem de territori, ignorem fronteres administratives o, més ben dit, lluitem contra elles. Com a curiositat (ho sé perquè ho vaig mirar al google maps ababs d'anar-hi), aquesta teòrica frontera passa tot just per la meitat del menjador on ahir vam sopar, més o menys on jo estava assegut.
Al sopar s'hi van aplegar més de setanta persones, totes elles amants de la cultura, i això sempre és un goig, tant per poder xerrar amb vells amics, com per fer-ne de nous.
En aquest article de La Calamanda hi trobareu més detalls.
Per la meva part, vaig parlar dos minutets (ho portava cronometrat) sobre No és la derrota, sinó el vent, centrant-me en la seva part lúdica i experimental, i en la de donar veu als personatges de sempre, caiguts, perduts, desorientats... però NO derrotats.
L'acte va servir també per homenatjar una gran treballadora de la cultura i el patrimoni: Victòria Almuni.
Del seu discurs em quedo amb la referència que va fer al primer director de l'obra de la Catedral de Tortosa, que ella coneix bé perquè va fer un magnífic llibre sobre la construcció de l'edifici. Ell va posar la primera pedra, però les obres s'aturaren a causa de la pesta negra. No la va veure acabada, això és un fet habitual en aquestes grans construccions, però ella va jugar el seu paper per tal que altres acabessin la feina. Aquest és el missatge. Sovint, quan parlem de la situació de la cultura al nostre país, no som optimistes. Jo ja fa temps que, tot i no tenir la mínima intenció de llençar la tovallola, tinc assumit que el nostre paper és el de resistir, el de lluitar amb totes les forces per poder passar el testimoni a futures generacios de la millora manera possible. Treballar per la cultura de forma  incansable, tot i no veure'n els fruits, perquè alguna cosa queda, i per amor, i perquè no sabem fer altra cosa.
En aquest vídeo, podreu veure totes les micropresetnacions.

Retrat de família; una dotzena de llibres

Amb El nostre pitjor enemic, la família arriba ja a la dotzena. Fa goig veure'ls així junts, recordar tantes emocions.

No és la derrota, sinó el vent: Mac Guiver

Alguns dels personategs de No és la derrota, sinó el vent, com una mena de joc o esperit de continuïtat, apareixen en més d'un conte; és el cas de Mac Guiver.
Bé, no es tracta del Mac Guiver de l'antiga sèrie de televisió, sinó una persona que rep aquest malnom per la seva fama de "manetes", tot i és una mantetes una mica maldestre i sui generis. Arranja rentadores, antenes de televisió i tota mena d'electrodomèstics d'una forma casolana i, sobretot, la furgoneta del seus cosins, que fan servir per a anar a la fira.
Mac Guiver és gitano, i la seva família es dedica a la venda ambulant. Sense dubte, vaig trobar la inspiració gràcies a la meva feina a l'ajuntament, on sovint he de tractat amb gent que s'hi dedica.
El conte està escric amb sentit de l'humor i tendresa, i els hi dedico amb estima i amb admiració per la seva capacitat de sobreviure.

El nostre pitjor enemic, a casa

Fa tot just uns minuts, acaba d'arribar la capsa amb els primers exemplars d'El nostre pitjor enemic.
Benvingut a casa!

No és la derrota, sinó el vent; personatges

Quan em van proposar participar a la col·lecció Maremàgnum d'Onada Edicions, em van suggerir un recull de contes amb fil conductor. I què millor que un FIL conductor, que un objecte tèxtil com un mitjó?
Aquest objecte, convertit en personatge, apareix a tots els contes de No és la derrota, sinó el vent, caigut, desorientat, perdut, tirat al mig del carrer.
Però aquesta sensació de pèrdua i de desorientació, es contagia també a gran part de la resta de personatges que perden el mitjó, o els cau, o passen pel seu costat, o el pleguen.

No és la derrota, sinó el vent, cap a les aules

http://noesladerrotasinoelvent.blogspot.com.es/

No és la derrota, sinó el vent, és un recull de contes inclòs a la col·lecció Maremàgum d'Onada Edicions, apta per a tots els públics, però adreçada sobretot als estudiants d'ESO. Per aquets motiu, per la meva debilitat per l'ensenyament, em va atraure especialment el projecte.
A hores d'ara, que jo sàpigui, hi ha dues escoles que treballaran el llibre durant el proper curs, a Amposta i a Reus, i sense cap dubte faré tot el possible per ser-hi present. Tant de bo se n'afegeixin més, perquè el contacte amb els alumnes representa sempre una font de sorpreses i una injecció d'il·lusions.

El programa Autors a les aules de la Institució de les Lletres Catalanes és de gran ajuda pe promoure aquest contacte entre escriptors i alumnat.

Llegint Etheria, de Coia Valls

Llegir un llibre i escoltar la veu d'una amiga, coses que passen entre les pàgines de Coia Valls, com les del seu nou llibre, Etheria; uno nova dona viatgera a la col·lecció.

El nostre pitjor enemic, el fragment inicial

Ja podeu llegir el fragment inicial de la meva primera novel·la, a la web de Cossetània edicions.
Quina és la primera impressió?
La presentació oficial serà el 24 d'agost, durant l'acte d'entrega del XXXIV Premi de Narrativa Ribera d'Ebre,  a Vinebre

Desdefinicions (pouraules)

pouraules. Mots que cauen o surten del buit.