Alfabet per a adults, de Gerard Vergés (La desolació dels cossos)

Dejà lu, Helena, de Maria Sanplà, a Tortosa

Ahir a la llibreria la 2 de Viladrich de Tortosa, participo a la presentació del llibre Dejà lu, Helena, de Maria Sanplà (La Banya Edicions, 2022), una història inquieta, ben escrita, interior, amb el fet d'escriure com a bàlsam o teràpia d'un personatge fràgil que al llarg de la seva vida busca diverses crosses que l'ajudin a anar endavant.

Us en deixo un fragment:

#cosesquetrobo (una campanya electoral?)

Ja sabeu que camino mirant cap a terra, atent als petits tresors que em pugui trobar, i si hi ha paraules escrites, la temptació es multiplica. M'aturo a fer una fotografia a aquesta nota, mentre un parell de dones m'esquiven i, suposo, em miren estranyades. No sé si si és una llista per a anar a comprar, o una campanya moderna per a les properes eleccions.

Si és un programa electoral, promet coses ben concretes.

Amor en blau i negre, de Montse Boldú

Laura Fabregat visita Tens un racó dalt del món

Laura Fabregat  visita Tens un racó dalt del món, de Canal 21 Ebre, per a parlar-nos de la seva primera novel·la La vida per dins.  

Montse Cateura i Enric Franch de L’Ateneu Calero, ens recomanen La vida autèntica, de Montse Barderi.

També recomanem La diligència, de Marta Magrinyà.

També cites literàries i un text inspirat per la fotografia d'Andrés Fonollà.

El programa es podrà veure en directe el 14 de març a les 22 hores, i  posteriorment a Youtube en aquesta llista.

I ara també a 21Ràdio.cat 

Dos presentacions: Sota el fang, i Dejà lu, Helena

Aquesta setmana presento dos llibres força diferents, però molt recomanables tots dos: Sota el fang, de Joan Roca, i Dejà lu, Helena, de Maria Sanplà.

Totes dues a La 2 de Viladrich de Tortosa el 14 i 16 de març.

Us convido a vindre i fer tertúlia interessant. Deixo una lectura de cada llibre

Mirades femenines

Com diem sovint, els dels diLLUMS d'arts al forn #femcoses. La més immediata és l'organització de l'exposició Mirades femenines.

Després de l'èxit de l'exposició que encara està viva i itinerant, Mirades entre veïns, que diLLUMS vam organitzar amb el Campus Extens de la URV, des dels serveis territorials de Cultura i d'Igualtat i Feminisme de les Terres de l'Ebre ens van proposar fer alguna cosa al voltant del Dia de la Dona. Rafael Ricote i Ricardo Gascón de seguida es van posar a la feina, amb la idea d'organitzar una exposició amb diverses fotògrafes. Recordo quan em varen explicar la proposta en una de les nostres oficines/tauladebar habituals. Els mancava algun detall, un fil conductor que trenés i donés força al projecte, i la idea em va venir de seguida al cap: fotos inspirades en textos de Zoraida Burgos. A Rafa i Ricardo els enjogassà la proposta, i tots dos, amb la seva generositat i savoir faire han fet una gran feina. Després ha estat un luxe comprovar l'entusiasme generat entre les 14 fotògrafes, l'emoció que anava saltant del missatge de l'una als emoticons d'una altra, al grup que tenim de whatsapp, i, sobretot, la poesia i sensibilitat que podreu gaudir de les seves fotografies. En seguirem parlant. Ara us deixo amb el text introductori que aviat podreu llegir a la web de l'exposició, però no us la perdeu en viu.

 Què és mirades femenines?

L’olor que ens porta cada blau, la carícia del temps a les ones, el pas de les dunes sense pressa, la paraula nua que ens abriga, el cos quan arriba el vespre vora el riu... Les sensacions que són capaços de fer-nos viure els versos d’una poeta com Zoraida Burgos tendeixen cap a un infinit que, estranyament, sentim proper. La màgia dels seus mots ens evoca paisatges, interiors i exteriors, que a cada lectura es transformen, com es transforma la llum del dia, o de les estacions.

Concretar les imatges suggerides no és tasca fàcil; requereix sensibilitats adients, ulls destres a sentir, sentits amb la gràcia de mirar.

Hem proposat aquest repte a catorze mirades de femení, i el resultat ha estat un diàleg suggerent i bell entre dos formes de poesia, la paraula i la imatge, unides en aquesta exposició col·lectiva de dones del territori, amb total llibertat creativa, i inspirades per textos de Zoraida Burgos.

la inauguració tindrà lloc el 13 de març de 2023, a les 18.30 hores, al Palau Oliver de Boteller de Tortosa.

Participen a l’exposició: Carme Pla, Maria  José Piorno, Marta Escolà, Pilar Madorran, Susanna Ferreres, Eva Mascarell,  Mercè Sebastià , Montse Boldú, Sara Ismael, Núria Caro, Anna Zaera, Begonya Ferré, Coia Valls i Carme Domènech

Rafael Ricote és el comissari de l'exposició. Més informació a la seva web.

L'Essència

  Continuo amb la col·laboració amb el Diari La Veu del País Valencià, i la secció dominical amb els VIATGES INAUDITS. Es tracta d'una mena de recomanació de viatges a destins irreals, però que haurien d'existir. 

Per a mi són una joguina, una forma d'escriure deixant anar la imaginació, improvisant i gaudint allà on hem porten les paraules. 

Un país nou cada diumenge que us convido a imaginar.

Aquesta setmana, L'Essència, un país que fa de la jardineria una religió; emporteu-vos el record de les olors i alguna llavor. 

Hi entra de puntetes la llum, a Tràfic d'abstraccions de Ràdio Tarragona

 Ahir, agradable conversa amb Núria Calvó al programa Tràfic d'abstraccions de Ràdio Tarragona, on col·laboro cada divendres amb els meus nanocontes.

Parlem bàsicament del meu nou llibre, el poemari Hi entra de puntetes la llum, però també dels diLLUMs d'arts al forn, i de les diverses facetes de la meva tasca literària. Escullo perquè m'acompanyin abans i al final de l'entrevista les cançons de Noel Luna i Jesús Fusté.

Podeu escoltar aquest programa del 10 de març en aquest enllaç.

Dejà lu, Helena, de Maria Sanplà, a Tortosa

El proper 16 de març, a la llibreria la 2 de Viladrich de Tortosa, participaré a la presentació del llibre Dejà lu, Helena, de Maria Sanplà (La Banya Edicions, 2022), una història inquieta, ben escrita, interior, amb el fet d'escriure com a bàlsam o teràpia.

Us en deixo un fragment:

Potser la compassió està inclosa

 

Visita a la clínica dental que he ajornat unes setmanes, amb temor que aquest retard hagi complicat el problema inicial. Altres prioritats han requerit la meva atenció, i ho tornaria a fer , sense dubte, em dic a mi mateix, convençut, o per a convèncer-me; però fa anys que intento no enganyar-me massa sovint (ens coneixem una mica, jo i jo), i reconec que certa por a aquest tipus de servei (injustificada en base a la meva experiència) em posava fàcil agafar-me a qualsevol excusa.

Anàlisi professional de la situació, radiografies que em comenten per a explicar com està el tema i les possibles solucions, que debaten entre dos dentistes, crec que mare i fill, amb termes tècnics que tradueixen per a la meva comprensió. La mare, que ja em coneix de fa anys, em tranquil·litza: si hagués vingut fa setmanes, no hi hauria guanyat res; no crec que m’enganyi, però segur que ho diu en part per a treure’m el remordiment. Potser la compassió està inclosa al pressupost que em detallen; és benvinguda, sigui com sigui.

Mirades femenines

Com diem sovint, els dels diLLUMS d'arts al forn #femcoses. La més immediata és l'organització de l'exposició Mirades femenines.

Després de l'èxit de l'exposició que encara està viva i itinerant, Mirades entre veïns, que diLLUMS vam organitzar amb el Campus Extens de la URV, des dels serveis territorials de Cultura i d'Igualtat i Feminisme de les Terres de l'Ebre ens van proposar fer alguna cosa al voltant del Dia de la Dona. Rafael Ricote i Ricardo Gascón de seguida es van posar a la feina, amb la idea d'organitzar una exposició amb diverses fotògrafes. Recordo quan em varen explicar la proposta en una de les nostres oficines/tauladebar habituals. Els mancava algun detall, un fil conductor que trenés i donés força al projecte, i la idea em va venir de seguida al cap: fotos inspirades en textos de Zoraida Burgos. A Rafa i Ricardo els enjogassà la proposta, i tots dos, amb la seva generositat i savoir faire han fet una gran feina. Després ha estat un luxe comprovar l'entusiasme generat entre les 14 fotògrafes, l'emoció que anava saltant del missatge de l'una als emoticons d'una altra, al grup que tenim de whatsapp, i, sobretot, la poesia i sensibilitat que podreu gaudir de les seves fotografies. En seguirem parlant. Ara us deixo amb el text introductori que aviat podreu llegir a la web de l'exposició, però no us la perdeu en viu.

 Què és mirades femenines?

L’olor que ens porta cada blau, la carícia del temps a les ones, el pas de les dunes sense pressa, la paraula nua que ens abriga, el cos quan arriba el vespre vora el riu... Les sensacions que són capaços de fer-nos viure els versos d’una poeta com Zoraida Burgos tendeixen cap a un infinit que, estranyament, sentim proper. La màgia dels seus mots ens evoca paisatges, interiors i exteriors, que a cada lectura es transformen, com es transforma la llum del dia, o de les estacions.

Concretar les imatges suggerides no és tasca fàcil; requereix sensibilitats adients, ulls destres a sentir, sentits amb la gràcia de mirar.

Hem proposat aquest repte a catorze mirades de femení, i el resultat ha estat un diàleg suggerent i bell entre dos formes de poesia, la paraula i la imatge, unides en aquesta exposició col·lectiva de dones del territori, amb total llibertat creativa, i inspirades per textos de Zoraida Burgos.

la inauguració tindrà lloc el 13 de març de 2023, a les 18.30 hores, al Palau Oliver de Boteller de Tortosa.

Participen a l’exposició: Carme Pla, Maria  José Piorno, Marta Escolà, Pilar Madorran, Susanna Ferreres, Eva Mascarell,  Mercè Sebastià , Montse Boldú, Sara Ismael, Núria Caro, Anna Zaera, Begonya Ferré, Coia Valls i Carme Domènech

Rafael Ricote és el comissari de l'exposició.

El nostre pitjor enemic

El nostre pitjor enemic, la meva primera novel·la, el llibre que més em va costar escriure, amb qui més vaig lluitar en un combat cos a cos. Malgrat tot, ens hem reconciliat i ens mirem amb respecte i, perquè no dir-ho, amb estima.

XXXIII Premi de Narrativa Ribera d'Ebre

Cossetània Edicions, 2016

Fragment on apareix la deessa Fortuna a la proa del vaixell que duu els protagonistes a l'illa.

És imatge tan sols, sense paraules, clara. Zoraida Burgos

A misses dites

 

Fora d’un restaurant proper a casa, en trobo una parella gran que en surt. Ella diu, en to de lament: Hauríem d’haver agafat la tauleta del costat de la finestra. En moltes ocasions, és molt fàcil saber, a misses dites, quina decisió s’hauria d’haver pres; tan fàcil com sovint inútil. Per l’aspecte i l’accent dedueixo que estan de pas i, per tant, suposo que no podran reparar aquesta petita errada estratègica. Tant de bo això no els malmeti el record d’un bon dinar.

Tomorrow is forever

 A la secció De pel·lícula, un fragment de Tomorrow is forever (1946):

El passat, amb tot allò de bo i de dolent, està fora del nostre abast. Se n'ha anat. Hem d'aprendre a oblidar-lo. Vostè i jo, tots, nosaltres, el món, hem de viure pel demà, perquè el demà és per a sempre.

Viatges inaudits: Palícia

  Continuo amb la col·laboració amb el Diari La Veu del País Valencià, i la secció dominical amb els VIATGES INAUDITS. Es tracta d'una mena de recomanació de viatges a destins irreals, però que haurien d'existir. 

Per a mi són una joguina, una forma d'escriure deixant anar la imaginació, improvisant i gaudint allà on hem porten les paraules. 

Un país nou cada diumenge que us convido a imaginar.

Aquesta setmana, Palícia, famosa i gaudida per les seus places, i moments puntuals de follia.  

13 biografies imperfectes, de Gerard Vergés. Niño de Guevara

La llarga olor d'una taronja

 

Camino per Tortosa dins del meu circuit diari d’allò més habitual. A poca distància, veig que Albert Aragonés arriba a casa seva, carregat amb dues grans bosses. Tortosa és una ciutat de mida humana, i els malalts de cultura ens coneixem pràcticament tots. A l’Albert hi arribo des de diversos fronts: com a artista de poesia visual, com a gestor de l’extraordinària pàgina d’internet beaba, amb ànim enciclopèdic de recollir tots els autors ebrencs i les seves obres, i com a professor. L’últim contacte que havíem tingut és per la seva faceta docent, ja que he estat convidat dins del programa d’Autors a les aules a visitar el seu institut, i que hem ajornat per problemes mèdics.

M’hi aproximo i, sense cap altra introducció, li pregunto assenyalant les dues bosses que ha deixat a terra mentre busca la clau: t’ajudo a carregar? Em mira i somriu. M’agrada entrar de bon humor a les converses, despertar somriures. Ràpid de reflexes, em segueix el joc. Jo creia que venia del supermercat, però de seguida m’adono que no, que deu tornar d’algun hort. S’acotxa i em dona quatre de les taronges que porta, i em diu: té, per a dinar. No puc rebutjar un oferiment així, d’una de les fruites que més m’agraden, que tant valorava de petit al meu poble de secà, i que tant gaudeixo des de que visc a les Terres de l’Ebre.

Abans de continuar, em pregunta pels problemes mèdics, i li contesto que tot millor. Quedem que reprogramarem la visita a l’institut passat Setmana Santa, és a dir, quan s’acabi el trimestre i disposin de més temps per a preparar-la.

Tot plegat han estat un parell de minuts, intranscendents en aparença, que no han afectat les nostres vides, però vull creure que les han fet més humanes. Aquests instants són deliciosos, de petites complicitats personals, de simpaties mútues, que no costen diners i que sovint no valorem prou. De postres, a dinar, em menjo el seu sucós regal mentre penso en escriure aquest apunt. L’olor de la taronja romandrà entre els meus dits tota la tarda.

L'espectacle de la vida

Lectura d'un fragment del meu dietari L'espectacle de la vida (coeditat per Ganzell Edicions i Editorial Petròpolis) el llibre que més m'estimo.

En aquest fragment recordo un moment amb el màxim protagonista del llibre, mon fill, quan encara no tenia cinc anys. Gràcies a la literatura per motivar-me a escriure i reviure amb més intensitat aquests moments.

Si voleu compartir les emocions, podeu demanar el vostre exemplar.

no ens podem queixar

 

De tornada de la feina, en una botiga, em fixo en un maniquí assegut dalt d’una biga transversal, en actitud reposada. A la botiga del costat, un altre maniquí duu una maleta penjada del braç, com a punt de viatjar. No crec que ni l’un descansi d’haver fet res en un passat proper, ni l’altre tingui plans d’anar enlloc en un futur immediat. Al costat de casa, una botiga amb maniquís sense cap. Sempre hi ha algú pitjor que tu.