Pròleg al llibre "L'Abans. Tortosa, recull fotogràfic"

El passat 29 de juny va començar a distribuir-se el primer fascicle del llibre "L'Abans. Tortosa. Recull fotogràfic 1875-1975", del qual us vaig parlar fa uns dies, i que he tingut el plaer d'escriure el pròleg que us transcric tot seguit: 

.

Quan era petit, em seduïa mirar les fotos antigues, en blanc i negre, que ma mare desava en una capsa de llautó, ordenades dins de sobres amb colors, mides i textures diferents. Mons pares eren jóvens; els iaios, vius; jo, innocent. La capsa era de galetes, dolces; les imatges, també. Algunes les he escanejades, i m’imagino quina cara posarien els seus models, molts ja lluny de nosaltres, si es miressin, lluminosos i màgics, a la pantalla de l’ordinador. Quan em creuo amb fotos velles, els ulls se m’hi llancen, i m’inunda una barreja de curiositat i tendresa, un sentiment d’agraït deute envers les generacions que han forjat el nostre present. Per aquest motiu, la proposta d’escriure el pròleg d’un llibre com aquest, amb la ciutat que m’ha acollit i la seva gent com a protagonistes, és un dolç que, llépol com sóc, no podia deixar escapar.

Les ciutats són éssers vius que es mouen de bracet dels seus habitants. Respiren l’alè de festa quan toca, al so de la música que ballen els gegants; fan olor de forn de pa, soroll de mercat, brogit de peus que passegen pels carrers agranats de bon matí; bateguen al ritme de la Banda de Música, o del tren que arriba a l’estació, enmig d’un núvol de fum.

Algú vol captar-ne l’essència per a endur-se-la de record i regalar-nos, potser de forma inconscient, un bocí del nostre llegat en forma d’imatge. Planta la càmera al mig del carrer, i aquest moviment desperta expectació. Els més menuts s’hi atansen encuriosits; els més grans, carregats de prudència, tampoc es perden ni un detall. En aparença tan sols captura un instant, només un gest congelat que ens abraça en la distància dels anys. Pares i iaies, tios i veïnes, ens somriuen des de la finestra, o miren badocs, o il•lusionats, o enfeinats, com la ciutat belluga. Xiquetes de blanc, vestides de primera comunió, ens miren totes pites davant la barana del riu, mentre baixa l’aigua inalterable. Un grup de nois, orgullosos, desafien el futur i encerclen el guanyador d’alguna prova esportiva. La família, mudada, homenatja el protagonista de l’aniversari de torn. Gent anònima els acompanya, rostres sense nom, fesomies que ens recorden a..., que ens parlen de... , ulls que ens aguanten la mirada, de vegades tendres, feliços, distrets, i que intenten explicar-nos part de la seva història, o ens conviden a imaginar-ne la resta. Quan algú veu que estan a punt de fer-li una foto, somriu; la ciutat també.

De vegades, quan els carrers se’ns mostren buits del tràfec humà i lliures, reivindiquen el seu protagonisme i es passegen a sí mateixos, i prenen la fresca als seus bancs. Llavors la ciutat sembla despullada, només si els ulls que la miren són inexperts, no ensinistrats al goig de gratar la vida. El cartell de la botiga on la nostra mare comprava de petita es veu de gairell; els arbres de la plaça, reformada fa uns anys, juguen a tenir fulla perenne i diràs que s’hi escolten els moixons; i la xemeneia d’una fàbrica s’alça damunt de les cases.

Mudada o vestida de cada dia, la Tortosa d’ahir ens fa una guerxada des d’aquest llibre, i ens recorda que és viva encara, si volem.

Les ciutats són éssers vius que es mouen de bracet dels seus habitants, dels d’abans, dels d’ara.

I voldria acabar aquesta introducció amb un petit text d’un gènere que cada cop estimo més: el nanoconte. El protagonista es troba en una de les fotografies del llibre; us convido a trobar-lo, a trobar-ne més:

El carrer és ample i llarg, el carro, lent i solitari; però la cruïlla arriba, inevitablement.