Vèncer

Estem en plens Jocs olímpics i, sovint, després de l'èxit d'algun/a esportista, s’afirma entre exclamacions que l'esforç té recompensa. Hi estic d'acord, però aquesta frase no només ha de mencionar-se quan algú aconsegueix penjar-se una medalla, preferiblement d’or. Per cada medallista hi ha centenars, milers, d'esportistes que s'esforcen dia a dia i no assoleixen aquest "èxit" ni aquest reconeixement. Cal tenir present l’esperit olímpic, aquell antic, i antiquat esperit olímpic, i no perdre de vista que la recompensa ha de ser la superació personal, sigui quina sigui la posició aconseguida en un rànquing pervers que només aixeca estàtues en honor dels vencedors.

L’esport és un reflex de la societat. Els ídols a imitar, esportistes, actrius, músics..., són només els number one, i de vegades, si el temps ho permet, es dedica algun minut del telenotícies per remarcar algun fet anecdòtic, algun exemple de superació sense ressonàncies mediàtiques que emociona l’audiència uns quants segons, abans d’anar a comprar la camiseta del nou Messi de torn.

L’exèrcit d’esforçats esportistes de la vida és nombrós, una aclaparadora majoria que, domesticada, només assaboreix l’èxit emmirallant-se als triomfadors que ens dicten les multinacionals.

M’agraden els esports, ofereix espectacle i diversió, i quan manté la intriga fins a l’últim segon, ens emociona. Però ningú resulta derrotat, si no vol, i, amb esforç, tots ens podem vèncer.